El bot (Mola mola), peix lluna o mola és el peix ossi més pesant conegut. Té un pes mitjà de mil quilograms. El bot habita en aigües tropicals i temperades arreu del món. Sembla un cap de peix sense cua, i el seu cos és aplanat pels laterals. Els bots poden ser tan alts com llargs quan estenen les seves aletes dorsals i ventrals.
Els bots tenen una dieta que consisteix principalment en meduses. Com que aquesta dieta és pobra en nutrients, en consumeixen grans quantitats per tal de desenvolupar-se i mantenir la seva gran mida. Les femelles ponen més ous que qualsevol altre vertebrat conegut. Les cries de bot semblen peixos globus, amb grans aletes pectorals, una aleta caudal i espines corporals que no són típiques dels exemplars adults.
Els bots adults són vulnerables a pocs predadors naturals, però els lleons marins, orques i els taurons se'ls mengen. Entre els humans, els bots són considerats una delicadesa en algunes parts del món, com el Japó, Corea i Taiwan, però a la Unió Europea està prohibit vendre'n la carn. Els bots sovint queden accidentalment atrapats en xarxes, i també són vulnerables a fer-se mal o morir a causa de deixalles flotants, com ara bosses de plàstic.
És un membre de l'ordre dels tetraodontiformes, que inclou els peixos globus, els peixos eriçó i els peixos ballesta, amb els quals el bot comparteix molts trets comuns. Originàriament, els bots foren descrits com Tetraodon mola, dins el gènere dels peixos globus, però posteriorment foren classificats dins el seu propi gènere, Mola, amb dues espècies incloses. El bot és l'espècie tipus d'aquest gènere.
Nom i taxonomia La majoria dels noms del bot fan referència a la seva forma aplanada característica. El seu nom específic, mola, en llatí significa 'pedra de molí', que s'assembla al peix a causa del seu color gris, textura aspra i cos arrodonit. El seu nom comú en anglès, sunfish, fa referència al costum que té aquest animal de prendre el sol a la superfície de l'aigua. En les llengües romàniques, amb diferents variacions del nom «peix lluna»;Peixe lua en portuguès; Poisson lune en francès; pez luna en castellà i en l'alemany, es fa referència a la seva forma arrodonida. En alemany, el peix també rep el nom de Schwimmender Kopf, o 'cap nedador', perquè no té una cua autèntica. Al comtat de Hualien al Taiwan, on els bots són la mascota oficial, se'ls coneix com els peixos mambo pel seu moviment quan neden. El bot té diversos sinònims binomials obsolets, i originàriament fou classificat en un dels gèneres de peix globus, com Tetraodon mola. Actualment se'l classifica dins el seu propi gènere Mola, amb dues espècies: Mola mola i Mola ramsayi. El bot és l'espècie tipus del gènere.
El gènere Mola pertany a la família dels mòlids. Aquesta família comprèn tres gèneres: Masturus, Mola i Ranzania. Els mòlids pertanyen a l'ordre dels tetraodontiformes, que inclou els peixos globus, peixos eriçó i peixos ballesta, amb els quals comparteix trets comuns com ara les quatre dents fusionades que formen el seu bec característic, i que donen el nom a l'ordre (tetra = quatre – odous = dent – forma = forma). De fet, les larves de bots s'assemblen més als espinosos peixos globus que als bots adults.
A més a més de bot, en català es coneix com a caçó, mola, [peix] lluna i roda marina.
Morfologia miniatura|Un bot pescat el 1910, amb un pes aproximat de 1.600 kg. El bot sembla un cap de peix sense cua. La seva aleta caudal ha sigut substituïda per un clau arrodonit, creant la forma característica del cos. El cos està aplanat pels laterals, cosa que li dona una forma llarga i ovalada quan se'l veu de davant. Les aletes pectorals són petites i tenen forma de ventall. Tanmateix, les aletes dorsal i anal són més llargues, i solen fer el peix tan llarg com és alt. S'han trobat exemplars de fins a 3,2 metres d'alçada.
El bot té una longitud mitjana d'1,6 metres i un pes mitjà de mil quilograms, tot i que s'han observat exemplars de fins a 3,3 metres de longitud i fins a 2.300 quilograms de pes.
La columna vertebral del bot conté menys vèrtebres i és més curta en proporció al cos que qualsevol altre peix. La medul·la espinal d'un exemplar de 2,1 metres de longitud té menys de 25 mm de llargària. Tot i que els bots descendeixen d'avantpassats ossis, el seu esquelet, de fet, conté teixits principalment cartilaginosos que són més lleugers que l'os autèntic i els permet créixer a mides no plausibles per altres peixos ossis.
Els bots no tenen bufeta natatòria. Algunes fonts indiquen que els òrgans interns contenen una neurotoxina concentrada, la tetrodotoxina, com els òrgans d'altres tetraodontiformes verinosos, mentre que d'altres refuten aquesta teoria.
Aletes miniatura|esquerra|L'aleta dorsal d'un bot, que a vegades es confon amb la d'un tauró. Al llarg del seu camí evolutiu, l'aleta caudal (o cua) del bot ha desaparegut, essent substituïda per una pseudocua amb bonys, el clau. Aquesta estructura està formada per la convergència de les aletes dorsal i anal. El clau, dotat de denticles lisos, conserva dotze rajos, i s'acaba en una sèrie d'ossicles arrodonits. A causa de la manca d'una cua autèntica per propel·lir-se cap endavant i a la petita mida de les seves aletes pectorals, el bot utilitza les seves llargues i primes aletes dorsal i anal per moure's, empenyent-se cap endavant mitjançant el moviment d'aquestes aletes d'un costat a l'altre.
Els bots solen nedar a prop de la superfície, i quan les seves aletes dorsals sobresurten, a vegades se les confon amb les dels taurons. Tanmateix, és possible distingir un tauró d'un bot, observant la trajectòria de l'aleta dorsal a la superfície, mentre que el peix roman invisible sota l'aigua. Els taurons, com la majoria de peixos, es mouen mitjançant un moviment lateral de la cua i un moviment rectilini de l'aleta dorsal. El bot, en canvi, mou les seves aletes dorsal i anal en el seu característic moviment remador. Així doncs, el moviment lateral de la seva aleta dorsal a la superfície pot servir per identificar els bots.
Pell miniatura|M. mola en la posició típica que utilitza per nedar. El color dels bots adults va del marró al gris platejat o blanc, amb una varietat de patrons de pell tacada; alguns d'aquests patrons poden ser específics d'una regió. La coloració sol ser més fosca a la part dorsal, aclarint-se en una tonalitat més clara a la part ventral; es tracta d'una forma de camuflatge. Mola mola també presenta la capacitat de canviar la coloració de la pell d'una tonalitat clara a una de fosca, especialment quan és atacat. La pell, que conté grans quantitats de col·lagen reticulat, pot tenir 7,5 centímetres de gruixor a la regió ventral, i està coberta de denticles i una capa de mucositat en lloc d'escates. La pell del clau és més llisa que a la resta del cos, on pot ser tan aspra com el paper de vidre.
Poden trobar-se més de quaranta espècies de paràsits tant a la pell com l'interior del cos, de manera que el peix busca alleujar-se de diferents maneres. En regions temperades, les algues flotants alberguen làbrids netejadors i altres peixos que retiren els paràsits de la pell dels bots que els visiten. Als tròpics, el bot demana ajut als peixos dels coralls. Posant-se de costat a la superfície, també permet a les aus marines alimentar-se dels paràsits de la seva pell. S'han observat casos de bots que han saltat a més de deu metres per sobre de la superfície, possiblement en un intent d'eliminar els paràsits del seu cos.
Ecologia miniatura|M. mola en la seva posició característica de prendre el sol. Els bots habiten a les aigües temperades i tropicals de tots els oceans del món. Els genotips de Mola semblen variar significativament entre l'oceà Atlàntic i el Pacífic, però les diferències genètiques entre els exemplars de l'hemisferi nord i l'hemisferi sud són mínimes. En concret, és present al Pacífic oriental (des de la Colúmbia Britànica - el Canadà -Eschmeyer, W.N., E.S. Herald i H. Hammann, 1983. A field guide to Pacific coast fishes of North America. Houghton Mifflin Company, Boston, Estats Units. 336 p. fins al Perú i Xile),Chirichigno, N.F., 1974. Clave para identificar los peces marinos del Perú. Inf. Inst. Mar Perú (44):387 p. el Pacífic occidental (des del Japó fins a Austràlia), l'Atlàntic oriental (des d'Escandinàvia fins a Sud-àfrica, incloent-hi, de manera ocasional, la mar Bàltica occidental i la Mediterrània) i l'Atlàntic occidental (des de Terranova - el Canadà -Robins, C.R. i G.C. Ray, 1986. A field guide to Atlantic coast fishes of North America. Houghton Mifflin Company, Boston, Estats Units. 354 p. fins a l'Argentina).Figueiredo, J.L. i N.A. Menezes, 2000. Manual de peixes marinhos do sudeste do Brasil. VI. Teleostei (5). Museu de Zoologia, Universidade de São Paulo. Brasil. 116 p.
Els bots són pelàgics i neden a profunditats de fins a 600 metres. A diferència de la creença general que els bots es passen gran part del temps prenent el sol a la superfície, les investigacions suggereixen que els adults, de fet, passen gran part de la seva vida submergits a profunditats superiors a 200 metres, ocupant les zones epipelàgica i mesopelàgica.
Els bots solen romandre en aigües més càlides que 10 °C. De fet, romandre períodes llargs en aigües de 12 °C o menys pot causar-los desorientació i finalment la mort. Els investigadors opinen que el comportament dels bots de prendre el sol a la superfície, nedant de costat per presentar la major superfície possible al sol, pot ser un mètode de «recàrrega tèrmica» després d'immersions en aigües més profundes i fredes. Altres han assenyalat observacions d'aquest peix en aigües més fredes com les del sud-oest d'Anglaterra, fora del seu hàbitat normal, com prova de l'augment de les temperatures marines.
Els bots solen moure's sols, però a vegades es reuneixen en parelles o grups grans quan estan sent netejats. Neden principalment en aigües obertes, però a vegades se'ls veu a prop de capes d'algues per aprofitar la seva població de petits peixos que retiren els ectoparàsits de la seva pell. Com que els bots consumeixen una gran quantitat de preses, la seva presència en una àrea determinada pot servir per indicar les aigües riques en nutrients on es poden trobar espècies amenaçades.
Alimentació La dieta del bot consisteix principalment de diversos tipus de medusa (similar a la dieta d'una tortuga llaüt). A més, consumeix sàlpids, ctenòfors, zooplàncton, calamars, crustacis, peixos petits, larves de peixos i algues de mar. Aquesta dieta és pobra en nutrients, cosa que obliga el bot a consumir grans quantitats d'aliment per mantenir la seva mida. La varietat d'aliments trobats dins els bots indica que mengen a molts nivells diferents, de la superfície a les aigües profundes, i en algunes zones fins i tot baixen al fons marí en algunes ocasions.
El bot pot escopir i empassar-se aigua a través de la seva petita boca per estripar les preses de cos tou. Les seves dents estan unides en una estructura similar a un bec, permetent-li trencar organismes més durs. A més, les dents faríngies, situades a la gola, molen l'aliment en peces més petites abans de passar-les a l'estómac.
Cicle vital miniatura|Una larva de bot, que encara té espines que més endavant desapareixeran. Els bots poden viure fins a deu anys en captivitat, però encara no se n'ha determinat la longevitat en el seu hàbitat natural. El seu ritme de creixement tampoc no ha sigut determinat. Tanmateix, se sap que un exemplar jove del Monterey Bay Aquarium augmentà de pes de 26 kg a 399 kg, i assolí una alçada de gairebé 1,8 metres, en quinze mesos.