miniatura|Anunci de Columbia Records per a una gravació de Rita Montaner en una producció de Niña Rita, o, La Habana el 1830, d'Eliseo Grenet i Ernesto Lecuona, una opereta del gènere espanyol de la sarsuela. Lopereta és un gènere musical teatral derivat de l'opera buffa que neix i es desenvolupa en el decurs del , primer a París i posteriorment a Viena i Londres. Es caracteritza per tenir una durada més curta que l'òpera i per tenir un caràcter habitualment romàntic o satíric. També inclou més part de diàleg, escenes de ball i cançons.
A part de la seva durada més curta, l'opereta sol ser de caràcter lleuger i divertit. El tema pot retratar baralles d'amants, identitats equivocades, canvis sobtats de la fortuna i festes brillants. De vegades també inclou comentaris satírics.
Es creu que l'opereta té els seus orígens en gèneres teatrals populars com la commedia dell'arte, el vodevil i l'òpera balada anglesa. Durant el el terme opereta també designava les obres teatrals satíriques acompanyades de música. Tanmateix, es considera que el pare de l'opereta va ser Jacques Offenbach, tot i que en àmbit francès anteriorment es coneixen obres similars dels compositors Hervé i posteriorment Charles Lecocq. L'any 1858 Offenbach va haver de readaptar el que inicialment havia de ser una òpera, Orfeu als inferns, en una obra de menor dimensió pel tipus de la llicència teatral de què disposava.
L'any 1871 el duo operístic britànic Gilbert i Sullivan va introduir el gènere al Regne Unit i en va arribar a compondre 14, essent-ne el Mikado la més popular. La majoria de les seves operetes es basaven en històries personals d'allò més insòlites. Davant l'èxit de les seves obres, el magnat i caçatalents Richard D'Oyly Carte va fer construir el Teatre Savoy per mostrar les operetes de Gilbert i Sullivan.
L'any 1874 l'opereta arribava a la cort vienesa de la mà de Johann Strauss II, entre les quals cal destacar Die Fledermaus. Uns anys més tard Franz Léhar va actualitzar i internacionalitzar el gènere amb l'opereta Die lustige Witwe.
Cap a mitjan el gènere confluir amb el teatre musica fins a configurar un nou gènere. Richard Rodgers i Oscar Hammerstein van ser els responsables de la seva popularitat a Broadway amb musicals com Oklahoma!.
Definicions El terme opereta sorgeix a mitjans del a Itàlia i es reconeix per primera vegada com a gènere independent a París al voltant de 1850. El Dictionnaire de la musique moderne de Castil-Blaze afirma que aquest terme té una llarga història i que Mozart va ser una de les primeres persones a utilitzar la paraula opereta, de manera despectiva, descrivint les operetes com «certs avortaments dramàtics, aquelles composicions en miniatura en què només es troben cançons fredes i cuplets de vodevil». La definició d'opereta ha canviat al llarg dels segles i varia segons la història de cada país amb el gènere. Sovint s'utilitza per referir-se a peces que s'assemblen a les composicions d'un acte d'Offenbach en contrast amb les seves composicions de llarga durada, opéra-bouffe. Offenbach va inventar aquesta forma d'art en resposta a les lleis opressives del govern francès que envoltaven les posades en escena d'obres que eren més grans d'un acte o que contenien més de quatre personatges. miniatura|261x261px|Portada de Boccaccio, oder Der Prinz von Palermo (Boccaccio, o el Príncep de Palerm) de Franz von Suppé el 1879. Un exemple de l'opereta vienesa primerenca.
Història L'opereta va ser reconeguda com a gènere musical al voltant de 1850 a París. El 1870, el centre de l'opereta es va traslladar a Viena quan París va caure en mans dels prussians. La forma d'opereta va continuar evolucionant durant la Primera Guerra Mundial.
Hi ha algunes característiques comunes entre les operetes que van florir des de mitjans de la dècada de 1850 fins a principis del 1900, començant per l'Opéra bouffe francesa. Contenen diàlegs parlats intercalats entre números musicals, i sovint els personatges principals, així com el cor, són cridats a ballar, tot i que la música deriva en gran part d'estils operístics del , amb èmfasi en melodies cantables. L'opereta del segle XX és més complexa i va assolir el seu punt àlgid a Àustria i Alemanya.
L'opereta és una precursora del teatre musical modern o musical.Jones, J. Bush (2003) Our Musicals, Ourselves, pàgines 10–11, 2003, Brandeis University Press: Lebanon, New Hampshire A les primeres dècades del segle XX, l'opereta va continuar existint juntament amb els musicals més nous, i cadascun es va influir mútuament. Els trets distintius de l'opereta es troben a les obres de teatre musical de Jerome Kern, Richard Rodgers i Stephen Sondheim.
Orígens L'opereta es va crear per primera vegada a París, França, a mitjans del per satisfer la necessitat d'obres curtes i lleugeres en contrast amb l'entreteniment de llarga durada de la cada cop més seriosa Opéra-comique. En aquell moment, la part comique del nom del gènere s'havia tornat enganyosa: Carmen (1875) de Georges Bizet és un exemple dòpera-comique amb una trama tràgica. La definició de comique significava quelcom més proper a humanístic, destinat a retratar la vida real d'una manera més realista, representant la tragèdia i la comèdia una al costat de l'altra, tal com havia fet Shakespeare segles abans. Amb aquesta nova connotació, l'òpera-comique havia dominat l'escena operística francesa des del declivi de la tragédie lyrique. Els orígens de l'opereta francesa van començar quan els actors còmics interpretaven danses i cançons a multituds de gent a fires en escenaris a l'aire lliure. A principis del , aquests actors van començar a interpretar paròdies còmiques d'òperes conegudes. Aquestes actuacions van formar l'opereta com un gènere casual derivat de l'òpera comique, tot tornant a una forma de música més senzilla. Molts estudiosos han debatut sobre quin compositor s'hauria d'atribuir l'inventor de l'opereta; Jacques Offenbach o Hervé. Es conclou que Hervé va completar la base, i Offenbach va refinar i desenvolupar la forma d'art en el concepte d'opereta tal com la coneixem avui. Per tant, Offenbach és considerat el pare de l'opereta francesa, però també ho és Hervé.
Compositors notables esquerra|miniatura|Cartell d'una revival dOrphée aux enfers Hervé va ser cantant, compositor, llibretista, director d'orquestra i pintor d'escenes. El 1842 va escriure lopereta d'un acte, L'Ours et le pacha, basada en el popular vodevil d'Eugène Scribe i XB Saintine. El 1848, Hervé va fer la seva primera aparició notable als escenaris parisencs, amb Don Quixote et Sancho Pança (segons Cervantes), que es pot considerar el punt de partida de la nova tradició del teatre musical francès. Les obres més famoses d'Hervé són la paròdia de Gounod Le petit Faust (1869) i Mam'zelle Nitouche (1883).
Jacques Offenbach és el principal responsable del desenvolupament i la popularització de l'opereta, també anomenada o —donant-li la seva enorme moda durant el Segon Imperi i posteriorment. El 1849, Offenbach va obtenir permís per obrir el Théâtre des Bouffes Parisiens, una companyia de teatre que oferia programes de dos o tres esquetxos satírics d'un acte. La companyia va tenir tant d'èxit que va portar a l'allargament d'aquests esquetxos a la durada d'una nit. Tanmateix, les produccions d'Offenbach estaven vinculades per la prefectura de policia de París, que especificava el tipus de representació que es permetria: «pantomimes amb un màxim de cinc intèrprets, diàlegs musicals còmics d'un acte per a dos o tres actors i rutines de ball amb no més de cinc ballarins; els cors estaven estrictament prohibits». Aquestes normes definien el que es va definir com a opereta: «una petita obra operística sense pretensions que no tenia implicacions tràgiques i estava dissenyada per entretenir el públic». Dos altres compositors francesos, Robert Planquette i Charles Lecocq, van seguir el model d'Offenbach i van escriure les operetes Les Cloches de Corneville (Les campanes de Normandia) i La Fille de Madame Angot (La filla de Madame Angot). Les dues operetes van ser considerades un gran èxit.
miniatura|Una de les operetes més conegudes del famós dramaturg hongarès Emmerich Kálmán és Csárdáskirálynő (La reina de les czardes). Es va representar a Broadway amb el nom de Riviera Girl. Les limitacions polítiques imposades a Offenbach i al teatre parisenc es van anar aixecant gradualment, i l'opereta va guanyar una gran popularitat. Mentre que les primeres peces d'un acte d'Offenbach van incloure Les deux aveugles, Le violoneux i Ba-ta-clan (totes del 1855) van tenir èxit, la seva primera opereta de llarga durada, Orphée aux enfers (1858), va ser, amb diferència, la que va tenir més èxit. Es va convertir en la primera opereta de repertori i es va representar centenars de vegades a Europa i més enllà. El llegat d'Offenbach es veu en operetes durant finals del i més enllà, animant Strauss el Jove a portar el gènere a Àustria-Hongria. Offenbach també va viatjar als Estats Units i Anglaterra educant músics sobre les més de 100 operetes que va escriure durant la seva vida. Aquests viatges internacionals van donar lloc a l'aparició de fortes escoles nacionals en ambdues nacions. A la dècada de 1870, però, la popularitat d'Offenbach va disminuir. El públic va mostrar més interès per les operetes romàntiques que mostraven la gràcia i el refinament del període romàntic tardà. Això incloïa l'opereta Véronique de Messager i Les saltimbanques de Louis Ganne. El segle XX va trobar que l'opereta francesa va perdre encara més el favor del públic internacional, ja que el públic internacional es va decantar cap a les operetes angloamericanes i vieneses, que van continuar desenvolupant la forma d'art fins al final del període romàntic.
Opereta en alemany i hongarès Offenbach no es va mostrar gens avergonyit a l'hora de difondre l'opereta arreu del continent. El 1861, va posar en escena algunes de les seves obres recents al Carltheater de Viena, cosa que va preparar el camí per a compositors austríacs i alemanys. Aviat, Viena es va convertir en l'epicentre de les produccions d'opereta. És a causa de l'opereta vienesa, no de la francesa, que el terme s'utilitza per descriure una obra completa. A més, després de la derrota prussiana el 1866, l'opereta es va convertir en el signe d'una nova era a Àustria, marcada per la modernitat i la industrialització.
Àustria-Hongria miniatura|Johann Strauss II El compositor d'opereta més important en llengua alemanya va ser l'austríac Johann Strauss II (1825–1899). Strauss va ser reclutat de la sala de ball i va introduir un estil vienès distintiu al gènere. Strauss va estar molt influenciat per l'obra d'Offenbach, tant que va col·laborar amb molts dels llibretistes d'Offenbach per a les seves obres més populars. La seva opereta, Die Fledermaus (1874), es va convertir en l'opereta més representada del món i continua sent la seva obra escènica més popular. En total, Strauss va escriure 16 operetes i una òpera, la majoria amb gran èxit quan es van estrenar.
La sàtira de Strauss sovint era genèrica, a diferència d'Offenbach, que comentava sobre assumptes de la vida real.
Les operetes, valsos, polques i marxes de Strauss sovint tenen un estil fortament vienès, i la seva popularitat fa que molts el considerin el compositor nacional d'Àustria. El Theater an der Wien mai va deixar d'atreure grans multituds quan es van estrenar les seves obres escèniques. Després de molts dels números, el públic demanava sorollosament bisos.