La Primera Guerra Púnica fou la primera de les tres guerres entre la República Romana i Cartago, les dues potències dominants de la Mediterrània occidental a l'albada del , que des del 264 fins al 241 aC es disputaren l'hegemonia en allò que acabaria sent el conflicte ininterromput més llarg i la major guerra naval de l'edat antiga. L'escenari principal de les hostilitats fou l'illa de Sicília i les aigües que la banyen, seguides pel nord d'Àfrica. Els cartaginesos es rendiren després de 23 anys de baixes esgarrifoses en un bàndol i l'altre.
La guerra esclatà el 264 aC, quan els romans convertiren la ciutat de Messana (avui Messina) en la seva primera plaça forta a Sicília. Tot seguit, imposaren una aliança a Siracusa, l'única potència independent de certa envergadura a l'illa, i assetjaren la base principal de Cartago a Agrigent. Aleshores, construïren una marina que infligí una sèrie de derrotes a la flota cartaginesa mitjançant tàctiques innovadores. La conquesta romana d'una base cartaginesa a Còrsega fou seguida per un atac infructuós contra Sardenya i el posterior abandonament de la base corsa. Els romans aprofitaren la seva superioritat marina per emprendre una invasió del nord d'Àfrica que fou interceptada pels cartaginesos. Els romans tornaren a prevaldre en la batalla del Cap Ècnom, possiblement la major batalla naval de la història en nombre de combatents. La invasió començà amb bon peu i el 255 aC els cartaginesos obriren negociacions de pau, però les exigències dels romans eren tan severes que els cartaginesos decidiren continuar la resistència i poc després frustraren la invasió. L'estol romà enviat a evacuar els supervivents topà amb els cartaginesos en la batalla de la punta Hermea, davant de la costa africana, que se saldà amb una derrota cartaginesa sense pal·liatius. Tanmateix, una tempesta destruí bona part de la flota romana, incloent-hi el gruix de les naus i més de 100.000 homes, quan tornava a Itàlia.
A partir d'aleshores, la guerra fou un estira-i-arronsa sense clar dominador. Els cartaginesos recuperaren Agrigent el 255 aC, però com que no es veien capaços de defensar-la, arrasaren la ciutat i la tornaren a abandonar. Els romans no trigaren a posar en mar una nova flota amb 200 naus noves i prengueren Panorm (avui Palerm) el 254 aC. L'any següent perderen unes altres 150 naus en una tempesta. L'intent cartaginès de reconquerir Panorm el 251 aC fou desbaratat en una batalla davant de les muralles de la ciutat. Els romans, que havien anat estenent el seu control gradualment arreu de Sicília, investiren els dos últims bastions dels cartaginesos, situats a l'extrem occidental de l'illa, el 249 aC. A més a més, llançaren un atac per sorpresa contra la flota cartaginesa, però foren vençuts en la batalla de Drèpana. Els cartaginesos donaren continuïtat a la seva victòria i enfonsaren la majoria dels vaixells romans que quedaven en la batalla de Fincíada. El conflicte entrà en punt mort durant uns anys, fins que els romans encara construïren una altra flota el 243 aC i estrangularen les guarnicions cartagineses amb un bloqueig. La flota despatxada per Cartago a auxiliar-les fou anihilada en la batalla d'Egusa el 241 aC i les tropes cartagineses aïllades a Sicília no tingueren més remei que entaular negociacions de pau.
El tractat de pau imposava a Cartago el pagament de considerables reparacions de guerra i la cessió de Sicília, que seria annexionada a la República Romana amb la condició de província. A partir d'aquest moment, Roma es convertí en la primera potència militar de la Mediterrània occidental i, amb el pas del temps, de tota la Mediterrània. L'esforç herculi de construir mil galeres durant la guerra fou la pedra angular del domini marítim de Roma en els sis segles següents. La fi del conflicte propicià una gran revolta que els cartaginesos reprimiren amb gran dificultat. Les tensions estratègiques no resoltes entre Roma i Cartago acabarien desembocant en l'esclat de la Segona Guerra Púnica el 218 aC.
Fonts miniatura|Polibi El terme púnic deriva de la paraula llatina Punicus (o Poenicus), que significa ‘fenici’, i es refereix als orígens de Cartago com a colònia fenícia. L'historiador grec Polibi (ca. 200-118 aC), deportat a Roma com a ostatge el 167 aC, és la font principal per a la Primera Guerra Púnica. Les seves obres inclouen biografies i un manual de tècnica militar que no han sobreviscut al pas dels segles. Avui en dia, és conegut sobretot per la seva Història, que abasta fins al 146 aC, aproximadament un segle després del final de la guerra. Malgrat una «marcada inclinació per Roma», Polibi es considera una font relativament objectiva i neutral entre els punts de vista dels cartaginesos i dels romans.
Els registres escrits dels cartaginesos es perderen per sempre en la destrucció de la seva capital el 146 aC. El relat de Polibi sobre la Primera Guerra Púnica es basa en diverses fonts gregues i llatines que tampoc no han sobreviscut. Polibi era un historiador analític que entrevistava els participants dels esdeveniments que documentava sempre que podia. L'únic dels quaranta llibres de la Història que tracta de la Primera Guerra Púnica és el primer. Des de mitjans del hi ha hagut un viu debat sobre la fiabilitat de la narració de Polibi. El consens actual és que gairebé tot el que diu es pot donar per bo. Segons l'historiador contemporani Andrew Curry, «Polibi resulta bastant fiable», mentre que Craige B. Champion el descriu com «un historiador excepcionalment informat, diligent i perspicaç» i Juan José Seguí en destaca que «procura ser metòdic i objectiu». Els altres relats del conflicte són fragments o resums. Els historiadors d'avui en dia solen tenir en compte els escrits fragmentaris de diversos annalistes romans, sobretot de Titus Livi (que beu de Polibi), el grec sicilià Diodor de Sicília i dos autors grecs posteriors, Apià i Cassi Dió. El classicista Adrian Goldsworthy és del parer que «com a regla general, la narració de Polibi ha de prevaldre en cas de discrepància amb els altres relats». Les inscripcions, proves arqueològiques i dades empíriques obtingudes a partir de reconstruccions de trirrems ofereixen informació addicional.
Des del 2010 s'han trobat davant de la costa occidental de Sicília esperons de bronze, tant romans com cartaginesos, així com cascos i nombroses àmfores. Segons els autors d'un estudi d'aquests objectes, la seva ubicació corrobora la informació que dona Polibi sobre l'escenari de la batalla d'Egusa. Basant-se en les dimensions dels esperons trets de l'aigua, els autors determinaren que anaven a la proa de trirrems, cosa que desmentiria l'afirmació de Polibi que totes les naus de guerra que participaren en les hostilitats a les Egusses eren quinquerrems. Tanmateix, el material sí que demostra altres aspectes del relat de Polibi sobre aquest enfrontament.
Context miniatura|esquerra|Fotografia aèria de les restes de la base naval de Cartago. Al centre es veuen els vestigis del port mercantil i a baix a la dreta els del port militar. Abans de la guerra, Cartago tenia la marina més poderosa de la Mediterrània occidental. La República Romana havia anat creixent per la força de les armes al sud de la península Itàlica al llarg del segle anterior a la Primera Guerra Púnica. Els romans culminaren la conquesta de la part de la península situada al sud del riu Arno el 270 aC, amb la rendició de les polis gregues del sud d'Itàlia (Magna Grècia) en acabar les guerres pírriques. Per la seva banda, Cartago, que tenia la capital en el territori que avui en dia és Tunísia, havia anat estenent el seu domini al sud de la península Ibèrica, bona part de la costa del nord d'Àfrica, les Illes Balears, Còrsega, Sardenya i la meitat occidental de Sicília, que quedaren integrades en el seu imperi militar i comercial. Als segles i aC, Cartago havia estat implicada en una sèrie de guerres sense resultats definitius contra les ciutats estat gregues de Sicília, amb Siracusa al capdavant. Abans de començar la guerra, Cartago i Roma havien consolidat la seva posició com a potències destacades de la Mediterrània occidental. Així mateix, havien plasmat la seva amistat en diverses aliances formals: el 508-507 aC, el 348 aC i el 279-278 aC. Gaudien de bones relacions i vincles comercials estrets. Durant la guerra pírrica del 280-275 aC, contra un rei de l'Epir que atacava els romans a Itàlia i els cartaginesos a Sicília, Cartago havia fornit material militar als romans i la seva marina havia transportat forces romanes com a mínim una vegada.
El 289 aC, els mamertins, un cos de mercenaris italians que anteriorment havien estat contractats per Siracusa, ocuparen la ciutat de Messana (avui Messina), a l'extrem nord-oriental de Sicília. Amenaçats per Siracusa, el 265 aC els mamertins demanaren auxili tant a Roma com a Cartago. Els primers a reaccionar foren els cartaginesos, que exhortaren el rei de Siracusa, Hieró II a no escalar la situació i convenceren els mamertins d'acceptar una guarnició cartaginesa. Polibi conta que els romans deliberaren molt de temps sobre la conveniència d'ajudar els mamertins. Com que els cartaginesos ja tenien soldats apostats a Messana, si els romans feien costat als mercenaris, qualsevol petita espurna podia fer esclatar una guerra amb Cartago. Els romans, que mai no havien mostrat interès per Sicília, no estaven gaire predisposats a socórrer uns soldats que havien arrabassat una ciutat als seus justos propietaris. Ara bé, tampoc no podien obviar l'avantatge estratègic i el profit econòmic que traurien de tenir un cap de pont a Sicília. Incapaç de resoldre el dilema per si sol, el Senat Romà, possiblement a iniciativa d'Api Claudi, sotmeté la qüestió a la consideració de l'assemblea popular. El mateix Claudi, partidari d'entrar en acció, brandí com a argument l'oportunitat d'obtenir un gran botí. Finalment, l'assemblea decidí trametre ajut als mamertins i Claudi fou nomenat comandant d'una expedició militar amb ordres de passar a Sicília i instal·lar una guarnició romana a Messana.
La primera acció de la guerra fou el desembarcament romà a Sicília el 264 aC. Malgrat la superioritat naval dels cartaginesos, els romans travessaren l'estret de Messana sense gaire oposició. Dues legions sota el comandament de Claudi es dirigiren a Messana, d'on els mamertins havien expulsat la guarnició cartaginesa menada per Hannó, i es veieren assetjades pels cartaginesos i els siracusans alhora. En circumstàncies que no estan del tot clares, els siracusans aixecaren el seu setge de la ciutat, seguits pels cartaginesos. Els romans marxaren cap al sud i investiren Siracusa, però com que no tenien prou forces ni línies de subministrament prou consolidades per a un setge reeixit, no trigaren a retirar-se. Dos segles de conflictes a Sicília havien ensenyat als cartaginesos que les campanyes a gran escala costaven un dineral, vessaven molta sang i, tot i així, estaven condemnades a fracassar, així que Cartago estava convençuda que la guerra no es resoldria en un enfrontament decisiu. Calculava que la seva supremacia naval li permetria mantenir la guerra lluny dels seus territoris mentre continuava prosperant. La idea era reclutar un exèrcit de mercenaris per enfrontar-se als romans, amb ciutats ben fortificades que fossin abastades per via marina i servissin de base defensiva.
Exèrcits
miniatura|Detall del relleu de l'altar de Domici Ahenobarb que mostra dos soldats d'infanteria romans del .