miniatura|Verderola (Emberiza citrinella) Els emberízids són una família d'ocells granívors semblant als passèrids, amb espècies escampades per tota mena d'hàbitats arreu de les contrades catalanes.
Morfologia La morfologia dels emberízids està altament especialitzada per a un estil de vida granívor, tot i que mantenen característiques generals dels passeriformes. Tot i que sovint es confonen amb els fòntids (com els pinsans), els sits presenten trets distintius en l'estructura del crani i el bec que els fan únics.
Característiques del bec i el crani El tret morfològic més distintiu dels emberízids és el seu bec cònic i robust,Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 142. Desembre del 1988, Barcelona. però amb una particularitat anatòmica interna: presenten una protuberància o tubèrcul bonyegut al paladar. Aquesta estructura, combinada amb una vora de la mandíbula inferior que s'ajusta perfectament a la superior, els permet subjectar, girar i trencar les closques de les llavors amb una gran precisió. A diferència dels pinsans, la comissura del bec (la línia on s'ajunten les mandíbules) sol presentar un angle característic cap avall prop de la base.
Plomatge i dimorfisme Pel que fa al plomatge, la majoria d'espècies presenten colors terrosos, bruns i estriats al dors, que funcionen com un camuflatge eficaç a terra. No obstant això, moltes espècies mostren un marcat dimorfisme sexual durant l'època de zel: Mascles: Sovint exhibeixen colors vius al cap o al pit, com el groc intens de la verderola (Emberiza citrinella) o el contrastat disseny blanc i negre del cap del sit negre (Emberiza cia). Femelles i joves: Acostumen a ser molt més discrets, amb tons marronosos i llistats que els fan difícils de distingir entre les diferents espècies del gènere.
Estructura corporal i cua Són ocells de mida petita a mitjana (generalment entre 13 i 20 cm). Les seves ales són de longitud mitjana i sovint presenten una cua relativament llarga en comparació amb altres passeriformes granívors. Una característica útil per a la identificació en vol és que moltes espècies (com el gaidó o la verderola) tenen les rectrius externes de la cua de color blanc, que es fan evidents quan l'ocell obre la cua en arrencar el vol.
Distribució geogràfica Sembla que els emberízids van originar-se a Sud-amèrica i, progressivament, es van estendre a Nord-amèrica primer, i a l'est d'Àsia i a la resta del Vell Món després.
Descripció Els emberízids són ocells de mida petita a mitjana que assoleixen una longitud d'entre deu i 24 centímetres (gènere Pipilo). La majoria de les espècies tenen una longitud corporal d'uns 15 centímetres. Els mascles solen ser una mica més grans que les femelles. Ambdós sexes tenen un color base similar, majoritàriament marró o gris, però els mascles gairebé sempre presenten un dibuix amb més contrast. En general, les espècies d'aquesta família tenen un físic i unes proporcions molt semblants.C. Hilary Fry, Stuart Keith (Hrsg.): The Birds of Africa. Band 7, Christopher Helm, London 2004, ISBN 0-7136-6531-9. Tot i que les espècies són predominantment habitants del sòl o dels arbres, la mida de les potes és comparable en totes elles. Com a granívors que són, aquests ocells tenen becs cònics que s'estrenyen fins a acabar en punta.
Reproducció La majoria d'aquests ocells són monògams, tot i que algunes espècies també són polígames. L'època de reproducció coincideix amb el període de major oferta d'invertebrats per alimentar les cries: a les zones temperades són els mesos d'estiu, i en les espècies tropicals, l'època de pluges. Moltes espècies es reprodueixen més d'un cop l'any. Els nius, majoritàriament oberts, es construeixen a prop del terra fins a una alçada d'un metre, amb un màxim de sis metres. Les femelles ponen de tres a cinc ous. Aquests tenen un color base clar i, de vegades, presenten taques i clapes. No obstant això, en la majoria de les espècies, els ous mostren floridures, gargots i línies molt fines.
Normalment, la femella incuba sola i és alimentada pel mascle durant aquest període. Les cries neixen i s'alimenten principalment d'insectes, i emplomen entre nou i dotze dies després de l'eclosió.
Taxonomia Antigament aquesta família estava composta per 26 gèneres amb 171 espècies però estudis filogenètics moleculars van trobar que la gran família dels Emberízids constava de diferents clades que era millor tractar com a famílies separades. Moltes de les espècies han estat reubicades en famílies com els passerèl·lids (Passerellidae), calcàrids (Calcariidae) o encara als tràupids (Thraupidae).
Actualment i segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 13.1, 2023), aquesta família esta formada per un sol gènere: Emberiza, amb 45 espècies.
El gènere va ser introduït pel naturalista suec Carl Linnaeus el 1758 en la desena edició del seu Systema Naturae. L'espècie tipus va ser designada posteriorment com la verderola (Emberiza citrinella). El nom del gènere, Emberiza, prové de l'alt alemany antic , que significa sit o verderola. L'origen de la paraula anglesa "bunting" és desconegut.
Un estudi genètic del 2008 va revelar que tres espècies d'emberízids que es trobaven en els seus propis gèneres monotípics s'agrupaven dins d'Emberiza. Aquestes eren el sit crestat (Melophus lathami), el sit pissarra (Latouchiornis siemsseni) i la cruixidella (Miliaria calandra). Totes tres espècies s'inclouen ara en el gènere Emberiza.
Un ampli estudi basat en l'ADN dels passeriformes publicat el 2019 va concloure que els sits estan estretament relacionats amb els repicatalons i sits blancs de la família Calcariidae.
Els ornitòlegs Edward Dickinson i Leslie Christidis, en la quarta edició de la Howard and Moore Complete Checklist of the Birds of the World, van optar per dividir Emberiza i reconèixer els gèneres Fringillaria, Melophus, Granativora, Emberiza i Schoeniclus. El seu exemple no ha estat seguit per la versió en línia del Handbook of the Birds of the World ni per Frank Gill i David Donsker a la llista d'ocells del món que mantenen en nom de la International Ornithologists' Union. La British Ornithologists' Union ha argumentat que dividir el gènere aporta pocs beneficis i desestabilitza la nomenclatura.
Les espècies del gènere del Nou Món Passerina inclouen la paraula "bunting" en els seus noms comuns en anglès, però actualment estan classificades a la família Cardinalidae. La família es divideix en quatre clades principals. Les espècies del Clade I són principalment africanes, mentre que les dels clades II a IV són paleàrtiques: El cladograma següent es basa en un estudi publicat el 2021. Les relacions filogenètiques de dues espècies africanes, el sit dorsibrú (Emberiza affinis) i el sit de Vincent (Emberiza vincenti), no van ser determinades.
Llista d'espècies El gènere conté 44 espècies.
Imatge ! Nom comú ! Nom científic ! Distribució 120px Sit crestatEmberiza lathami Sud-est asiàtic. center|frameless|120x120px Sit blauEmberiza siemsseniXina.120px CruixidellEmberiza calandraEuropa occidental i nord d'Àfrica fins al nord-oest de la Xina.120px VerderolaEmberiza citrinellaSud-est d'Anglaterra i la major part d'Europa fins a l'extrem nord-oest de Rússia i l'oest d'Ucraïna.120px Sit capblancEmberiza leucocephalos Àsia.120px Sit negreEmberiza ciaNord-oest d'Àfrica, sud d'Europa fins a l'Àsia central i l'Himàlaia.120px Sit de GodlewskiEmberiza godlewskiiXina, Pakistan, l'Índia, Kazakhstan, Mongòlia, Myanmar i Rússia.120px Sit bigotutEmberiza cioidesSud de Sibèria, nord i est de la Xina, est del Kazakhstan, Kirguizstan, Mongòlia, Corea i el Japó.120px Sit de StewartEmberiza stewartiAfganistan, l'Índia, l'Iran, Kazakhstan, Kirguizstan, Nepal, Pakistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan. Sit de JankowskiEmberiza jankowskii Extrem Orient rus, Manxúria i l'extrem nord-est de Corea.120px Sit capgrísEmberiza buchanani Mar Càspia fins a les muntanyes Altai a l'Àsia Central.120px Sit cendrósEmberiza cineraceaSud de Turquia i sud de l'Iran.120px Hortolà comúEmberiza hortulana Països europeus i Àsia occidental.120px Hortolà cendrósEmberiza caesiaGrècia, Turquia, Xipre i el Llevant.120px TanitEmberiza cirlusSud d'Europa, illes del Mediterrani i nord d'Àfrica.120px Sit estriatEmberiza striolata Txad, a l'est pel sud-oest d'Àsia fins al nord-oest de l'Índia i Àfrica.120px Sit del SàharaEmberiza sahariNord-oest d'Àfrica des del Marroc al sud fins a Mali i a l'est fins al Txad.120px Sit roquerEmberiza impetuaniAngola, Botswana, Lesotho, Namíbia, Sud-àfrica i Zimbàbue.120px Sit canyellaEmberiza tahapisiÀfrica subsahariana continental.120px Sit gorjagrísEmberiza goslingiMauritània i el Senegal fins al sud-oest del Sudan i el nord-est de la República Democràtica del Congo. Sit de SocotraEmberiza socotranaIemen.120px Sit del CapEmberiza capensisSud d'Àfrica des del sud-oest d'Angola, est de Zàmbia, Zimbàbue i sud de Tanzània fins al Cap.120px Sit de TristramEmberiza tristrami Est de Manxúria i l'Extrem Orient rus; hiverna a la Xina central i meridional.120px Sit orellutEmberiza fucata l'Himàlaia localment per la Xina fins al sud-est de Sibèria, Corea i el nord del Japó.120px Repicatalons petitEmberiza pusillaNord-est d'Europa i nord d'Eurosibèria fins a l'Extrem Orient rus i el nord de l'Índia, sud de la Xina i el nord del sud-est asiàtic.120px Sit cellagrocEmberiza chrysophrys Sibèria oriental, Xina.120px Repicatalons rústicEmberiza rusticaSud-est asiàtic, el Japó, Corea i l'est de la Xina.120px Sit elegantEmberiza elegans Xina, el Japó, Corea, Myanmar, Rússia i Taiwan.120px Sit aureolatEmberiza aureola Finlàndia fins al mar de Bering, migrant cap a Indoxina.120px Sit de SomàliaEmberiza poliopleuraEtiòpia, Kenya, Somàlia, Sudan del Sud, Tanzània i Uganda.120px Sit pitdauratEmberiza flaviventris Àfrica al sud del Sàhara.120px Sit dorsibrúEmberiza affinis Senegal fins al Sudan i Uganda.120px Sit de CabanisEmberiza cabanisiÀfrica subsahariana.120px Sit rogencEmberiza rutila Sibèria, nord de Mongòlia i nord-est de la Xina. frameless|120x120px Sit del TibetEmberiza koslowi Tibet.120px Sit capnegreEmberiza melanocephalaEl Japó, Xina, Hong Kong, Tailàndia, Laos, Corea del Sud i Malàisia.120px Sit cara-roigEmberiza brunicepsÀsia: Afganistan, l'Iran, Kazakhstan, Kirguizistan, Mongòlia; Federació Russa (Rússia europea i central), Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan.120px Sit del JapóEmberiza sulphurata El Japó.120px Sit emmascaratEmberiza spodocephalaSud de Sibèria fins al nord de la Xina.120px Sit caranegreEmberiza personata Sakhalín, les illes Kurils i el Japó.120px Sit grisEmberiza variabilis Kamtxatka, Sakhalín, les illes Kurils i el nord del Japó.120px Sit de PallasEmberiza pallasiNord-est de la Rússia europea, nord de Kamtxatka.120px Repicatalons de carpó bruEmberiza yessoensisMongòlia oriental, nord-est de la Xina i Territori de l'Ussuri.120px Repicatalons eurasiàticEmberiza schoeniclus Europa.
S'han descrit espècies extintes:
† Sit cama-llarg (Emberiza alcoveri) † Emberiza shaamarica (Pliocè tardà de l'Àsia Central) † Emberiza polgardiensis (Miocè superior d'Hongria) † Emberiza media (Pliocè d'Hongria) † Emberiza parva (Pliocè d'Hongria) † Emberiza gaspariskii (Pliocè d'Hongria) † Emberiza bartoki (Miocè mitjà d'Hongria) (Nomen dubium)
Emberiza pannonica, del Miocè superior d'Hongria, també s'havia assignat a aquest gènere, però posteriorment es va determinar que era un membre de Muscicapidae.
Distribució als Països Catalans