és una actriu i productora de cinema francesa, guanyadora d'un César.
Joventut De família burgesa, la seva mare és professora d'anglès i apassionada de piano i el seu pare és empresari; passa la seva joventut a Ville-d'Avray. Té tres germanes i un germà: Élisabeth s'ha dirigit cap a l'escriptura i la realització; Caroline és realitzadora; Jacqueline dona classes d'economia; Rémi és escriptor.
Isabelle Huppert comença a estudiar llengües orientals a la facultat de Clichy, tot seguint cursos d'art dramàtic a l'escola del carrer Blanche i al Conservatori nacional d'art dramàtic, on és l'alumna de Jean-Laurent Cochet i d'Antoine Vitez.
Efectua les seves primeres aparicions en el cinema el 1972, en Nina Companeez; destaca dos anys més tard gràcies a joves directors que marquen la renovació del cinema d'autor francès després de l'experiència de la Nouvelle Vague, Bertrand Blier, en Les Valseuses, i Bertrand Tavernier, en El jutge i l'assassí. Aquestes dues pel·lícules, cadascuna en el seu gènere, marcaran el públic i la crítica i permetran a l'actriu reafirmar-se en matisos i en profunditat, que la distingirà d'altres estrelles de l'època, Miou-Miou i Isabelle Adjani.
De fet, Isabelle Huppert construirà la seva carrera sobre tries exigents, de pel·lícules i directors no convencionals, amb interpretacions més cerebrals i experimentals que intuïtives. Això li assegurarà una filmografia prestigiosa, admirada per les elits intel·lectuals i allunyada dels grans títols, i dels César, que prefereixen les grans representants de lstar-system francès (Catherine Deneuve i Isabelle Adjani entre d'altres).
Fama La seva carrera aixeca veritablement vol amb La Dentellière, del suís Claude Goretta, que li valdrà diverses distincions internacionals, com els premis anglesos BAFTA i els italians David di Donatello. Fa el paper d'una jove introvertida, víctima d'una decepció amorosa que li fa donar un tomb a la seva existència. Aquesta imatge victimista i de fragilitat malaltissa la perseguirà en algunes de les seves pel·lícules. miniatura|esquerra|La dentellière, la pel·lícula que la va catapultar Més endavant, contradiu aquesta imatge en el seu paper en Violette Nozière, en posar davant la càmera de Claude Chabrol. És el seu primer «paper límit», registre en el qual afirmarà, amb una temible fidelitat, tot el seu talent, aconseguint tornar creïble la bogeria sense caure mai en la histèria.
La seva filmografia compagina igualment dos vessants de la seva carrera: fidelitat a directors i experiència amb autors principiants. És així com treballa amb Taverner, Blier, Jean-Luc Godard, Benoît Jacquot, Werner Schroeter o Michael Haneke. Però la complicitat des de 1978 amb Claude Chabrol s'afirma com una línia on el diàleg instaurat entre el director i la musa es fa gairebé l'objecte de la pel·lícula, com va ser amb L'Ivresse du pouvoir, de 2006, que és tant una ficció sobre un escàndol polític contemporani, com un documental sobre l'actriu.
Mentrestant, el duo haurà explorat tota una sèrie de gèneres dramàtics, de la comèdia (Rien ne va plus, al costat de Michel Serrault) al drama social (La Cérémonie amb Sandrine Bonnaire, Jean-Pierre Cassel, Jacqueline Bisset i Virgínia Ledoyen) o històric (Un affaire de femmes), passant pel cinema negre (Merci pour le chocolat, amb Jacques Dutronc) i l'adaptació literària (Madame Bovary). Amb Claude Chabrol obté el seu únic César a la millor actriu el 1996, per a la seva interpretació d'empleada de correus en La Cérémonie. Obté altres guardons en altres premis europeus, com en el Festival Internacional de Cinema de Venècia, Festival de Berlín, Moscou o en el Festival de Sant Sebastià.
Paral·lelament, treballa regularment amb la nova generació de directors que apareix al començament dels anys 1990, com Christian Vincent, Laurence Ferreira Barbosa, Patricia Mazuy, François Ozon, Olivera Dahan, i més recentment encara, el belga Joachim Lafosse. Com ho va fer amb Maurice Pialat en Lulú al costat de Gérard Depardieu, o bé dirigida per Werner Schroeter (Malina, Deux) i Michael Haneke (La Pianiste).
La seva proximitat amb Daniel Toscan du Plantier, del qual va ser companya, li va permetre en els anys 1980 encadenar una sèrie de pel·lícules amb la Gaumont que van ampliar la seva carrera als ulls del gran públic. S'esforça, no obstant això, a mantenir el contacte amb la comèdia en pel·lícules que troben el seu públic, com Sac de nœuds, de Josiane Balasko, Coup de foudre i Après l'amour, de Diana Kurys, 8 femmes, de François Ozon, i Les Sœurs fâchées d'Alexandra Leclère. En cadascuna de les seves incursions còmiques, fa el paper de dona antipàtica, frustrada i amargada.
Però evita la interpretació uniforme i rígida, sotmetent cadascuna de les seves composicions a una coloració singular. La seva insaciable voluntat de passar per diferents paletes d'emocions és palpable. L'evolució es fa d'un repertori d'expressions, de mímiques, de postures, d'entonacions variades i contraris: d'una manifestació exagerada, teatral i estrepitosa (la histèrica i hipocondríaca tia Augustine de 8 femmes en què es lliura a un espaterrant número de transformació, alhora física i escènica) a una forma expressiva més individual, enterrada i interior com en Les Sœurs fâchées, en què interpreta una burgesa abandonada pel seu marit François Berléand, desgraciada, frígida i envejosa de l'èxit de la seva germana, una provinciana falsament ingènua interpretada per Catherine Frot.
El seu punt de glòria és, tanmateix, haver estat escollida per alguns grans noms del cinema internacional, com Otto Preminger (Rosebud), Joseph Losey (La truita), Michael Cimino (Heaven's Gate), Márta Mészáros (Les hereves), Jean-Luc Godard (Passion), els germans Taviani (Les afinitats electives), David O. Russell (I Heart Huckabees).
La seva passió és la interpretació en totes les seves formes, a la qual es dedica amb intensitat i curiositat (més de setanta pel·lícules i telefilms en el seu actiu). És també la protagonista d´In America, la pel·lícula de Jerzy Skolimowski adaptada de la novel·la de la seva amiga Susan Sontag i que produirà amb la societat que ha fundat al costat del seu marit, l'escenògraf Ronald Chammah (Les Films du Camélia), societat que li ha permès produir certes pel·lícules de les quals té l'alçària del cartell (La Vie moderne de Laurence Ferreira-Barbosa, La Comèdie de l'innocence de Raoul Ruiz, Ma mère de Christophe Honoré) i fins i tot de comprar els drets de Wanda de Barbara Loden, actriu i cineasta que va ser una de les esposes d'Elia Kazan, desapareguda prematurament el 1980. Gràcies al seu aferrissament, aquesta pel·lícula va poder sortir a les sales el 2003.
miniatura|esquerra|600px|La comèdia del poder, una de les seves últimes pel·lícules El 2005 una exposició, «La Dona als retrats», mostrada en principi a Nova York, després a Europa, ha revelat la seva passió per la fotografia, que l'ha empesa, des de fa una trentena d'anys, a sol·licitar retrats amb els majors fotògrafs (de Boubat i Cartier-Bresson a Hiroshi Sugimoto i Àngel Leccia, passant per Jacques Henri Lartigue, Ricàs Avedon, Robert Doisneau, Helmut Newton o Nan Goldin…). El 2005, any faust per a ella, ja que triomfa al teatre amb Hedda Gabler d'Henrik Ibsen, posat en escena per Eric Lacascade, rep un Lleó Especial d'Interpretació a la Mostra de Venècia pel conjunt de la seva carrera i el MoMA de Nova York li consagra una àmplia retrospectiva, saludant la seva gran aportació a l'art contemporani en general i a l'art dramàtic en particular. Per a l'esdeveniment, dona una representació excepcional de l'obra de Sarah Kane: 4.48 Psicosi, interpretada tres anys abans, sota la direcció de Claude Régy. Al començament de 2006, és la Filmoteca francesa, reoberta al barri de Bercy, qui li fa els honors. Ocasió que li ha permès anar a la trobada dels espectadors, oferint una àmplia tria de projeccions, discussions (sobretot amb el seu pigmalió Claude Chabrol) i lectures públiques d'autors com Maurice Blanchot i Françoise Sagan.
Vida íntima Isabelle Huppert té tres fills, Lolita nascuda el 1983 (que ha començat la seva carrera d'actriu), Lorenzo el 1988, igualment actor, i Angelo el 1997, que va tenir amb el cineasta i productor Ronald Chammah.
Filmografia Com a actriu al cinema 1972: Faustine et le bel été, de Nina Companeez César et Rosalie, de Claude Sautet - Marité Le Bar de la fourche de Alain Levent - Annie 1974: Sérieux comme le plaisir, de Robert Benayoun - Una filla Aloïse, de Liliane de Kermadec - Aloïse, jove Les Valseuses, de Bertrand Blier - Jacqueline L'Ampélopède, de Rachel Weinberg - La contista Rosebud, d'Otto Preminger - Hélène Nicolaos Les Glissements progressifs du plaisir d'Alain Robbe-Grillet 1975: Crònica d'una violació (Dupont Lajoie), d'Yves Boisset - Brigitte Colin El jutge i l'assassí (Le Juge et l'Assassin), de Bertrand Tavernier - Rose Je suis Pierre Rivière de Christine Lipinska - Aimée Le Petit Marcel de Jacques Fansten - Yvette Die grosse ekstase, de Denis Berry - Marie 1976: Doctora Françoise Gailland (Docteur Françoise Gailland), de Jean-Louis Bertucelli - Elisabeth Gailland La Dentellière, de Claude Goretta - Pomme 1977: Les Indiens sont encore loin de Patricia Moraz - Jenny Des enfants gâtés de Bertrand Tavernier - La secretària 1978: Violette Nozière, de Claude Chabrol - Violette Nozière Retour à la bien-aimée, de Jean-François Adam - Jeanne Kern 1979: Les germanes Brontë (Les Sœurs Brontë), d'André Téchiné - Anne Brontë Sauve qui peut (la vie), de Jean-Luc Godard - Isabelle Rivière Scénario de "Sauve qui peut la vie" - curtmetratge - de Jean-Luc Godard - ella mateixa 1980: La storia vera della signora delle camelie, de Mauro Bolognini i Pasquale Festa Campanile - Alphonsine Plessis Les Ailes de la colombe, de Benoît Jacquot - Marie Loulou, de Maurice Pialat - Nelly La porta del cel (Heaven's gate), de Michael Cimino - Ella Watson Les hereves (Les Héritières), "Orokseg" de Marta Meszaros - Irène 1981: Eaux profondes, de Michel Deville - Mélanie Coup de torchon, de Bertrand Tavernier - Rose 1982: La truita (La Truite), de Joseph Losey - Frédérique Coup de foudre, de Diane Kurys - Léna Passion, de Jean-Luc Godard - Isabelle 1983: La Femme de mon pote, de Bertrand Blier - Viviane L'Histoire de Piera, "Storia di Piera" de Marco Ferreri - Piera 1984: La Garce, de Christine Pascal - Aline Kaminker i Edith Weber Sac de nœuds, de Josiane Balasko - Rose-Marie Martin 1985: Signé Charlotte, de Caroline Huppert - Charlotte Thierry Mugler - documental de Robert Réa 1986: Cactus, de Paul Cox - Colo 1987: Milan noir, de Ronald Chammah - Sarah The bedroom window, de Curtis Hanson - Sylvia 1988: Les Possédés, d'Andrzej Wajda - Maria Chatov Seobe d'Aleksander Petrovic - Dafina Isakovic Une affaire de femmes, de Claude Chabrol - Marie 1990: La Vengeance d'une femme, de Jacques Doillon - Cécile Wind prints de David Witch 1991: Malina, de Werner Schroeter - la dona Madame Bovary, de Claude Chabrol - Emma Bovary Contre l'oubli, de Francis Girod 1992: Après l'amour, de Diane Kurys - Lola Winter 1993: Amateur, de Hal Hartley - Isabelle 1994: Navodneniye, d'Igor Minaiev - Sofia La Séparation, de Christian Vincent - Anne 1995: La Cérémonie, de Claude Chabrol - Jeanne Marchal
1996: Les Palmes de M. Schutz, de Claude Pinoteau - Marie Curie Les afinitats electives (Le affinita elettive), de Paolo Taviani i Vittorio Taviani - Carlotta 1997 Rien ne va plus, de Claude Chabrol - Betty L'École de la chair, de Benoît Jacquot - Dominique 1998: Pas de scandale, de Benoît Jacquot - Agnès Jeancour 1999: La Vie moderne, de Laurence Ferreira Barbosa - Claire La Fausse Suivante, de Benoît Jacquot - la comtessa Saint-Cyr, de Patricia Mazuy - Madame de Maintenon 2000: Els destins sentimentals (Les Destinées sentimentales), d'Olivier Assayas - Nathalie Barnery