333px|miniatura|Santa Maria de Talló Lart romànic de la Baixa Cerdanya es dona principalment en l'arquitectura religiosa de les esglésies. Hi ha notícies de moltes d'aquestes gràcies a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, al final del , on consta una llista de seixanta-vuit parròquies, esglésies i viles de la Cerdanya, que foren assignades en dot a Santa Maria d'Urgell. La importància de la Seu s'emmarca, sobretot, en la seva condició de seu episcopal, datada de l'època visigòtica. La frontera eclesiàstica tampoc no corresponia a la frontera real establerta pel Tractat dels Pirineus, del 1659. Fins al 1802, del bisbat d'Urgell en depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya sota administració francesa. Més tard, la divisió provincial del 1833 va trencar administrativament la comarca, dividida entre les províncies de Girona (onze municipis) i Lleida (sis municipis).
Les característiques arquitectòniques principals de les esglésies són la simplicitat estructural i les dimensions reduïdes. Aquest art arquitectònic, desenvolupat a Catalunya als voltants del , fou considerat per Puig i Cadafalch com el primer romànic amb corrents artístics procedents de França i Itàlia.
El romànic es veu representat també en fortificacions com la de Sant Martí dels Castells, a Bellver, documentat el 1050 com a domini de Ramon I de Cerdanya, després infeudat al vescomte de Castellbò l'any 1134, i el castell de Llívia, datat del i del qual es conserven algunes restes.
Promotors i donacions miniatura|esquerra|Castell de Llívia, d'arquitectura romànica Les esglésies eren promogudes pel bisbe, pel senyor de les terres, per nobles o per la mateixa població, i normalment s'edificaven aprofitant algun mur de construccions de segles anteriors. Moltes eren donades pels bisbes a monestirs dels voltants: Sant Miquel de Cuixà: Sant Andreu de Baltarga, Sant Julià de Tartera, Sant Tomàs de Ventajola, Santa Eugènia de Saga i Santa Cecília de Bolvir. Santa Maria de Serrabona: Sant Martí d'Urtx. Sant Sadurní de Tavèrnoles, Santa Coloma de Ger, Sant Esteve d'Umfred Sant Pere de Rodes: Sant Pere d'Osseja Sant Martí del Canigó: Sant Esteve de Guils, Sant Bartomeu de Bajanda i Santa Maria de Mosoll.
miniatura|Vista de Bellver de Cerdanya L'acte més important després de la construcció o reconstrucció era la consagració pel bisbe de la diòcesi, en què es dedica l'església a un sant patró. Les advocacions més freqüents a la Cerdanya van ser les de Santa Maria i Sant Martí. S'aixecaven actes que signaven alguns dels assistents; normalment, altres bisbes o nobles invitats. En la mateixa acta o en alguns casos en una altra d'addicional anomenada dotalia esmentaven els béns amb els quals era dotada la parròquia i els que n'eren els donants. Algunes d'aquestes actes encara es conserven i per elles es tenen les dades de moltes esglésies, com: El bisbe Ingobert va consagrar l'any 890 la de Sant Andreu de Baltarga El bisbe Guillem Guifré, la de Sant Esteve de Guils l'any 1042 Els bisbes Pere Berenguer d'Urgell i Udalgar d'Elna, la de Sant Serni de Coborriu l'any 1137 El bisbe Pere de Puigvert, la de Sant Pere d'Osseja (Alta Cerdanya) l'any 1219.
El manteniment d'aquelles possessions va originar una tibantor constant i lluites incessants al llarg de tota l'edat mitjana. El comtat de Cerdanya va ser envaït el 1198 per càtars dirigits pel Ramon Roger I de Foix i pel vescomte Arnau de Castellbò, que hi va causar molts estralls, especialment a les esglésies. La crisi albigesa (segles i ) va afectar notablement la zona més septentrional del bisbat, atès que els centres principals del catarisme eren en territoris fronterers, al migdia de França (Tolosa, Foix, Carcassona). Van conduire accions especialment violents a la Cerdanya, on es van espoliar i destruir moltes esglésies.
Esglésies miniatura|Paret construïda amb filades de pedra en forma d'espiga opus spicatum de l'església de Sant Julià de Boada (Baix Empordà) semblant a les de les esglésies de la Baixa Cerdanya miniatura|Paret amb filades de carreus de pedra horitzontals miniatura|esquerra|Esquema d'una volta de canó, element constructiu freqüent en l'art romànic
La majoria de les esglésies va arribat al , dedicades al mateix servei pel qual va ser construïdes. No eren en conjunt grans esglésies, com que s'edificaven per les necessitats de les petites poblacions que tenien a càrrec seu, fent-les petites, senzilles i homogènies. Les primeres, pertanyents al i , es feien amb materials pobres, pedra sense treballar, fang, fusta i canya, amb la qual cosa eren fàcils de destruir-se per incendis, o simplement per la degradació del temps. A la fi del ja es van fer millors construccions amb la pedra una mica retocada, posada en desordre, correntment en filades irregulars, però sensiblement horitzontals. Es comença a veure la decoració escultòrica a l'exterior de tipus llombard amb frisos d'arcs cecs i lesenes.
Un segle més tard, els carreus ja s'observen ben tallats i posats en filades més regulars, algunes parets estan construïdes amb filades de pedres inclinades en forma d'espiga opus spicatum com es mostra a l'església de Sant Miquel de Soriguerola, i a la meitat del es pot veure l'arc ogival per les voltes.
Les finestres són petites, generalment de tipus espitlleres i orientades a l'est, cap al sol. L'arc de mig punt va ser el primer empleat, segons la categoria de l'església, s'utilitzaven a les portalades en degradació, i en nombre divers formant les arquivoltes i decorats amb diversos motius.
Normalment es començaven a construir a partir de l'absis, on és fàcil veure una construcció de més qualitat, segurament realitzada per personal més experimentat en ser la part més difícil de la construcció de l'església, aquesta diferència es pot observar clarament a Sant Serni de Meranges i Sant Martí de Víllec.
Arquitectura Constaven sense grans variacions d'edificacions d'una nau amb absis de forma semicircular a la capçalera, acostumava a emplaçar-se en lloc ben visible aprofitant qualsevol lloc prominent, les cobertes de volta de canó i un campanar de cadireta sobre el frontispici, la porta era orientada al cantó del migdia i les seves fulles eren ornamentades amb forja. Acostumaven a tenir un terreny adossat el temple pel cementiri. L'església de Sant Julià de Tartera és l'única de la Baixa Cerdanya que presenta dues naus amb dos absis.
La nau La nau és de planta rectangular, algunes es presenten decantades respecte a l'absis, sense cap lògica, el que fa pensar que és a causa d'una deficiència constructiva. Poques estan dividides en trams per pilars o arcs torals com les de Sant Andreu de Baltarga o la de Santa Maria d'All.
Les primeres construïdes estan cobertes amb encavallades i bigues de fusta, així estava Sant Julià de Pedra i Sant Tomàs de Ventajola, ambdues amb parets de murs de fins a uns 80 cm, ja que només transmetien càrregues verticals i no necessitaven parets molt gruixudes. La volta de canó pròpia del romànic necessita robustes parets per resistir-la, segons l'amplada de la nau i l'alçada del mur, s'acostumava a posar per donar un reforç als murs una filera d'arcs formers adossats d'uns 40 cm de gruix. S'aplica aquesta solució des del per la reconstrucció de les esglésies que havien perdut la coberta de fusta, amb una volta de pedra i així es va fer entre altres a Sant Julià de Pedra, Santa Eugènia de Saga i Sant Esteve de Prullans.
Una de les esglésies més grans, amb tres naus, és la de Santa Maria d'All feta construir pel comte Guillem I de Cerdanya (1068-1095), segons consta en un document de l'any 1265. Està edificada amb carreus de pedra grisa i vermella.
Les finestres Les finestres, que s'obren en les parets més assolellades, són petites i escasses. Realitzades amb arc, les que pertanyen a l'absis encara són més petites i normalment n'hi ha una al centre. Acostumen a ser del tipus espitllera alta i estreta de doble esqueixada (més estretes a la part de dintre que a la de fora), de 12 cm d'amplada per 60/95 d'alçada. Un dels motius principals d'aquestes mides era la falta de vidre per tancar-les i així no deixar-hi passar a ningú.
Les dovelles de l'arc a les primeres esglésies són tosques i lleugerament retocades per donar-los forma. A mesura que passa el temps són més polides i millor treballades i adquireixen la forma de falca. A l'església de Sant Julià de Tartera hi ha finestres amb l'arc monolític fet en un carreu rectangular. Al s'allarguen, són més nombroses i es decoren com les portalades amb diversos temes de boles, caps i d'altres, també s'emmarquen per arquivoltes com a Sant Julià d'Estavar i Sant Esteve de Guils.
L'absis miniatura|Absis amb un fris d'arcuacions cegues de l'església de Santa Maria de Talló L'absis és en la capçalera de l'edifici i normalment és per on es comença la construcció, és el punt principal de les celebracions litúrgiques dintre del temple. De planta semicircular amb volta de quart d'esfera i sempre, a les esglésies de la Cerdanya, amb una finestra al centre per recollir les primeres llums del dia. Alguns tenen una fornícula o petit armari a la paret per guardar els objectes de culte. A esglésies de comunitats més grans s'acostumava a pintar el seu interior al fresc, representant el pantocràtor al centre i a la resta del tambor, personatges bíblics o escenes evangèliques. Se n'han conservat alguns fragments a Sant Andreu de Baltarga, Sant Julià d'Estavar i Santa Maria de Mosoll.
A l'exterior, encara que són completament llisos, és normal que tinguin alguna decoració al , la característica és del romànic llombard que consisteix en un fris d'arcuacions cegues que pot estar agrupat en sèries de dos o més arcs separats per una franja vertical anomenada lesena. Des del el fris pot ser sobre mènsules com a les de Santa Eugènia de Saga o Sant Pere d'Olopte. L'absis de Sant Esteve de Guils està decorat amb un fris de dents de serra, pilastres i meitats de columnes adossades amb capitells i mènsules esculpides.
L'estructura de l'absis és més estable que la de la nau, la prova n'és que molts temples conserven l'absis original i la nau està reconstruïda totalment o parcialment, com les esglésies d'Estavar o Músser.
miniatura|esquerra|Ferramenta típica d'una porta romànica a l'església de Sant Esteve de Llanars La porta La situació de la porta es feia normalment amb orientació a migjorn, per ésser l'orientació més càlida, en aquestes terres de la Cerdanya també era corrent fer un porxo, que servia per protegir l'entrada de les inclemències del temps. Normalment era una construcció lleugera de fusta i que es poden copsar per les marques on s'engalzaven els cabirons i en moltes esglésies s'aprecien les mènsules de suport de la biga de la teulada. Els porxos més moderns de les esglésies de Santa Maria de Talló i Sant Pere d'Olopte donen una idea de com devien ser aquells. Malgrat tot, algunes vegades es troba la porta a la façana de ponent, com a Sant Martí de Víllec o Sant Genís de Montellà, però es tracta de construccions del . A Sant Julià de Tartera la porta està situada al nord, però no se sap amb certesa si fou el seu lloc original. miniatura|Esquema d'un arc de mig punt miniatura|Torre campanar de l'església de Santa Eugènia de Nerellà La forma era d'arc de mig punt i a les esglésies petites, d'un metre d'amplada per uns dos d'alçada, les més senzilles realitzades amb dovelles de pedres planes molt poc retocades, posant a les portes les dovelles més treballades i incorporant combinacions decoratives com un cercle de pedres allargades resseguint l'extradós de l'arc com a Santa Maria de Talló. La porta amb arc ogival es veu en escasses esglésies de la zona com a Sant Genís de Montellà i Sant Pere d'Olopte. L'única amb timpà és la de Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre, llis i molt rudimentari.