La deontologia (del grec δέον «degut» + λόγος «tractat») és un concepte introduït per Bentham (Deontology or the Science of Morality, 1834) que fa referència a la branca de l'ètica (part de la filosofia que tracta de la moral i de les obligacions de l'home) l'objecte d'estudi del qual són els fonaments del deure i les normes morals. Es refereix a un conjunt ordenat de deures i obligacions morals que tenen els professionals d'una determinada matèria.
La deontologia és coneguda també sota el nom de «teoria del deure» i juntament amb l'axiologia és una de les dues branques principals de l'ètica normativa. Pot parlar-se també d'una deontologia aplicada, en aquest cas no s'està ja davant una ètica normativa sinó descriptiva i fins i tot prescriptiva. La deontologia aplicada a l'estudi dels drets i deures, particularment enfocats a l'exercici d'una professió, és el cas de la deontologia professional. Per a la seva aplicació s'elaboren codis deontològics, que reglamenten, de manera estricta o bé a manera d'orientació, les qüestions relatives al deure, dels membres d'una determinada professió. La deontologia es nodreix, d’una banda, del marc jurídic, i per altre del marc moral. El seu concepte bàsic és que obrar «d'acord amb l'ètica» es correspon amb obrar d'acord amb un codi predefinit.
Un apartament d'una norma prèviament definida, en general per escrit, constitueix una actitud o un comportament no-ètic. Per tant, hom pot parlar de l'argument suprem que ha d'orientar qualsevol conducta. Per contra, existeix una altra branca, anomenada teleologia, que defineix obrar èticament com aquella actitud o comportament que contempla el bé per a la majoria, determinant què és correcte i què no ho és en funció del resultat a assolir. La deontologia es divideix en 4 fases: universitària, gremial, ètica i jurídica.
El terme deontològic es va utilitzar per primera vegada per descriure la definició actual i especialitzada de CD Broad al seu llibre de 1930, Five Types of Ethical Theory. L'ús més antic del terme es remunta a Jeremy Bentham, que el va encunyar abans de 1816 com a sinònim d'ètica dicàstica o censoria (és a dir, ètica basada en el judici). El sentit més general de la paraula es conserva en francès, especialment en el terme code de déontologie (codi ètic), en el context de l'ètica professional.
Depenent del sistema d'ètica deontològica que es consideri, una obligació moral pot sorgir d'una font externa o interna, com ara un conjunt de normes inherents a l'univers (naturalisme ètic), la llei religiosa o un conjunt de valors personals o culturals (qualsevol dels quals pot entrar en conflicte amb els desitjos personals).
Filosofies deontològiques Hi ha nombroses formulacions de l'ètica deontològica.
Kantisme miniatura|Immanuel Kant La teoria de l'ètica d'Immanuel Kant es considera deontològica per diverses raons. En primer lloc, Kant argumenta que per actuar de la manera moralment correcta, les persones han d'actuar per deure (). En segon lloc, Kant argumentava que no eren les conseqüències de les accions les que les feien bones o males, sinó els motius de la persona que les duia a terme.
El primer argument de Kant comença amb la premissa que el bé suprem ha de ser bo en si mateix i bo sense qualificacions. Una cosa és bona en si mateixa quan és intrínsecament bona; i és bona sense qualificacions quan l'addició d'aquesta cosa mai empitjora una situació èticament. Kant argumenta llavors que les coses que normalment es consideren bones, com la intel·ligència, la perseverança i el plaer, no són ni intrínsecament bones ni bones sense qualificacions. El plaer, per exemple, sembla no ser bo sense qualificacions, perquè quan la gent gaudeix veient algú patir, això sembla empitjorar la situació èticament. Conclou que només hi ha una cosa que és realment bona:
Kant argumenta llavors que les conseqüències d'un acte de voluntat no es poden utilitzar per determinar que la persona té una bona voluntat; bones conseqüències podrien sorgir per accident d'una acció motivada pel desig de causar danys a una persona innocent, i males conseqüències podrien sorgir d'una acció ben motivada. En canvi, afirma, una persona té bona voluntat quan actua per respecte a la llei moral. Les persones actuen per respecte a la llei moral quan actuen d'alguna manera perquè tenen el deure de fer-ho. Així, l'única cosa que és realment bona en si mateixa és una bona voluntat, i una bona voluntat només és bona quan el volent tria fer alguna cosa perquè és el deure d'aquesta persona; és a dir, per respecte a la llei. Defineix el respecte com el concepte d'un valor que frustra el meu amor propi .
Les tres formulacions significatives de Kant de l'imperatiu categòric (una manera d'avaluar les motivacions per a l'acció) són: Actua només d'acord amb aquella màxima per la qual també pots voler que esdevingui una llei universal; Actua de manera que tractis sempre la humanitat, ja sigui en la teva pròpia persona o en la persona de qualsevol altre, mai simplement com un mitjà, sinó sempre alhora com un fi; Tot ésser racional ha d'actuar com si, a través de la seva màxima, fos sempre un membre legislador en un regne universal de fins.
Kant argumentava que l'única cosa absolutament bona és una bona voluntat, i per tant l'únic factor determinant de si una acció és moralment correcta és la voluntat o el motiu de la persona que la fa. Si actuen segons una mala màxima —per exemple, Mentiré—, aleshores la seva acció és incorrecta, fins i tot si se'n deriven algunes bones conseqüències.
En el seu assaig Sobre un suposat dret a mentir per motius filantròpics , argumentant en contra de la posició de Benjamin Constant, , Kant afirma que:, 1 (1797), 301–314; edited in: , vol. 8, Frankfurt am Main (1977).
Teoria del comandament diví Tot i que no tots els deontòlegs són religiosos, alguns creuen en la teoria del manament diví, que en realitat és un conjunt de teories relacionades que essencialment afirmen que una acció és correcta si Déu ha decretat que és correcta. Segons el filòsof anglès Ralph Cudworth, Guillem d'Ockham, René Descartes i els calvinistes del van acceptar diverses versions d'aquesta teoria moral, ja que tots sostenien que les obligacions morals sorgeixen dels manaments de Déu.
La teoria del manament diví és una forma de deontologia perquè, segons ella, la rectitud de qualsevol acció depèn que aquesta acció es realitzi perquè és un deure, no perquè se'n derivin bones conseqüències. Si Déu mana a la gent que no treballi en dissabte, aleshores la gent actua correctament si no treballa en dissabte perquè Déu els ha manat que no ho facin. Si no treballen en dissabte perquè són mandrosos, aleshores la seva acció no és, realment parlant, correcta, tot i que l'acció física real realitzada és la mateixa.
Una cosa que distingeix clarament el deontologisme kantià de la deontologia del manament diví és que el kantisme sosté que l'home, com a ésser racional, fa que la llei moral sigui universal, mentre que el manament diví sosté que Déu fa que la llei moral sigui universal.
El pluralisme deontològic de Ross WD Ross s'oposa a la deontologia monista de Kant, que basa l'ètica en un sol principi fonamental, l'imperatiu categòric. Sosté que hi ha una pluralitat (7, tot i que es considera que aquest nombre varia segons la interpretació) de deures prima facie que determinen què és correcte.
WD Ross identifica aquestes tasques: el deure de fidelitat (complir les promeses i dir la veritat) el deure de reparació (esmenar els actes il·lícits) el deure de gratitud (tornar les bondats rebudes) el deure de no ferir (no fer mal als altres) el deure de beneficència (promoure el màxim del bé agregat) el deure d'autosuperació (per millorar la pròpia condició) el deure de justícia (distribuir els beneficis i les càrregues equitativament).
Un problema al qual s'ha d'enfrontar el pluralista deontològic és que poden sorgir casos en què les exigències d'un deure violen un altre deure, els anomenats dilemes morals. Per exemple, hi ha casos en què cal incomplir una promesa per alleujar el malestar d'algú. Ross utilitza la distinció entre deures prima facie i deure absolut per resoldre aquest problema. Els deures enumerats anteriorment són deures prima facie (accions morals que es requereixen tret que una obligació més gran els prevalgui); són principis generals la validesa dels quals és evident per a les persones moralment madures. Són factors que no tenen en compte totes les consideracions. El deure absolut, en canvi, és particular d'una situació específica, ho té tot en compte i s'ha de jutjar cas per cas. És el deure absolut el que determina quins actes són correctes o incorrectes.
Deontologia contemporània Els deontòlegs contemporanis (és a dir, els estudiosos nascuts a la primera meitat del segle XX) són Józef Maria Bocheński, Thomas Nagel, TM Scanlon i Roger Scruton.
Bocheński (1965) fa una distinció entre l'autoritat deòntica i l'epistèmica:
Un exemple típic d’autoritat epistèmica en l'ús de Bocheński seria la relació d'un professor amb els seus alumnes. Un professor té autoritat epistèmica quan fa oracions declaratives que l'alumne presumeix que són coneixement fiable i apropiat, però no sent cap obligació d'acceptar-les o obeir-les.Brożek, Anna (2013). "Bocheński on authority". Studies in East European Thought 65(1):115–133. . Un exemple d’autoritat deòntica seria la relació entre un empresari i el seu empleat. Un empresari té autoritat deòntica en l'acte d'emetre una ordre que l'empleat està obligat a acceptar i obeir independentment de la seva fiabilitat o idoneïtat.
Scruton (2017), al seu llibre On Human Nature, critica el conseqüencialisme i teories ètiques similars, com l'hedonisme i l'utilitarisme, i proposa en canvi un enfocament ètic deontològic. Insinua que el deure i l'obligació proporcionals són components essencials de les maneres en què decidim actuar, i defensa la llei natural contra teories oposades. També expressa admiració per l'ètica de la virtut i creu que les dues teories ètiques no són, com es retrata sovint, mútuament excloents.
Deontologia i conseqüencialisme miniatura|Problema amb el carretó Principi de dany permissible El Principi de dany permissible (1996) de Frances Kamm és un esforç per derivar una restricció deontològica que sigui coherent amb els nostres judicis de casos considerats, alhora que es basa en gran manera en l'imperatiu categòric de Kant. El principi estableix que es pot fer mal per salvar més si i només si el dany és un efecte o un aspecte del bé comú en si mateix. Aquest principi pretén abordar el que Kamm considera que són els judicis de casos considerats de la majoria de la gent, molts dels quals impliquen intuïcions deontològiques. Per exemple, Kamm argumenta que creiem que seria inadmissible matar una persona per extreure'n els òrgans per salvar la vida de cinc persones més. Tot i això, creiem que és moralment permissible desviar un carro desbocat que d'altra manera mataria cinc persones innocents i immòbils, cap a una via desviada on només matarà una persona innocent i immòbil. Kamm creu que el Principi de Dany Permès explica la diferència moral entre aquests i altres casos, i el que és més important, expressa una restricció que ens diu exactament quan no podem actuar per aconseguir bons objectius, com en el cas de l'extracció d'òrgans.
El 2007, Kamm va publicar Intricate Ethics, un llibre que presenta una nova teoria, la Doctrina de la Puresa Productiva, que incorpora aspectes del seu Principi de Dany Permissible. Com el Principi, la Doctrina de la Puresa Productiva és un intent de proporcionar una prescripció deontològica per determinar les circumstàncies en què les persones poden actuar d'una manera que perjudiqui els altres.Waugh, Laurence Francis Hogan (2015). Harming the innocent to save lives: A critique of the Doctrine of Productive Purity (Masters research thesis). University of Melbourne.
Reconciliar la deontologia amb el conseqüencialisme