miniatura|Stupa Do-drul Chorten, a Gangtok (Sikkim) miniatura|Stupa a Borobudur (Indonèsia) Un stupa (en sànscrit: स्तूप stūpa; literalment 'munt') és una estructura en forma de monticle semiesfèric que deriva dels antics túmuls funeraris, on es conserven relíquies sagrades budistes o bé indica el lloc on estan enterrades. Un terme arquitectònic relacionat és una chaitya, que és un temple que conté un stupa.
En el budisme, la circumambulació de l'stupa o pradakhshina ha estat una pràctica ritual i devocional important des dels primers temps, i els stupes sempre tenen un camí pradakhshina al seu voltant, per això s'utilitza com a lloc de meditació.
Història Els primers temples o chaitya posseïen un stupa al seu interior de mida considerable que, posteriorment, el budisme Mahayana va reemplaçar per estàtues de Buda. Aquests túmuls es van utilitzar per al·ludir al Buda, sobretot en l'art theravada.
Hi ha tres textos canònics on es relata el moment previ a la mort de Buda i el seu posterior decés (paranirvana). Encara que se sap que bona part del relatat ha estat barrejat amb llegendes, es considera igualment un text canònic i no per això se li resta importància. En general, el fet històric és menys rellevant que el relat mític. El més important d'ells és la Mahaparinibbanasutta, i és aquí on podem trobar una al·lusió a l'stupa budista. Es diu que sabent que el seu temps en aquesta terra havia culminat, Buda va començar a parlar-li al seu deixeble Ananda referint els quatre llocs que haurien de visitar els membres de la Sangha amb sentiments de profunda reverència:El lloc on el Tathagata (Buda) va néixer, aquell on va aconseguir la Suprema il·luminació, el lloc on es va establir el regne de la rectitud i aquell en el qual el Tathagata va desaparèixer totalment. I aquells, Ananda, que amb el cor creient morissin mentre viatgen en aquest pelegrinatge renaixeran en els regnes feliços del cel, després de la mort, quan el cos es dissolgui. Quan Ananda preguntà què hauria de fer amb les seves restes, va respondre: no us molesteu, Ananda, honrant les restes d'aquell que així ha arribat. Dediqueu-vos al vostre propi bé! Hi ha deixebles laics que honraran les restes del Tathagata.Aquí es veu clarament la voluntat de Buda pel que fa als que seran els llocs sagrats per excel·lència i la poca importància que dona a la veneració de les seves restes, ja que l'important ha de ser el seu ensenyament, no el cos material o la forma del seu mestre sinó el dharma, la doctrina. En un altre diàleg dins del seu període final, Buda esmenta la mateixa idea dient al seu deixeble:Per tant, Ananda, viviu prenent refugi en vosaltres mateixos, recorreu a vosaltres mateixos i no a algun altre lloc; preneu refugi en la doctrina i no en algun altre lloc.D'altra banda, en el Kalinga-bodhi jataka es pregunta a Buda quin tipus de santuari, sagrari o símbol el pot representar apropiadament en la seva absència. La resposta és que ell pot ser representat apropiadament per un arbre Bodhi, ja sigui durant la seva vida o després de la seva mort, o per relíquies corporals; la iconografia «indicativa» (uddesika) d'una imatge antropomòrfica es condemna com «sense fonament i conceptual, o convencional». Aquests textos reflecteixen la postura original del budisme, la qual rebutja qualsevol imatge antropomorfa en el sentit naturalista del terme, i promou la representació de símbols que evoquin i commemorin la vida de Buda, perquè ells porten a la memòria la doctrina de Buda. Un cop mort Buda se li van rendir tots els honors i ritus funeraris propis de l'època. Durant sis dies es va homenatjar el cos amb música, balls, etc. Al setè dia, després que arribés el venerable Mahakasyapa juntament amb un seguici de monjos i honressin al cos, la pira funerària es va encendre per si sola. Un cop cremat el cos es van col·locar les seves restes a la Sala de Consell dels Malles i es van reverenciar per altres set dies. Com que a aquestes celebracions hi van assistir persones de diferents pobles i indrets per on havia transitat Buda durant la seva vida, tots se sentien amb dret d'apropiar-se de les seves cendres. El conflicte va acabar quan va aparèixer Dona, un brama, que els va recordar la crida que feia Buda a conrear la paciència, i així va aconsellar dividir les restes en vuit parts i que cadascú erigís un monument als seus territoris. Dona va erigir ell mateix un túmul sobre el recipient on s'havien guardat les restes i els Moriyas de Pippalivana, que van reclamar una part quan ja s'havia fet la separació, van aixecar un monument sobre les cendres. I així, hi va haver vuit monuments per a les restes de Buda, un per al recipient i un per a les cendres. Segons la llegenda van ser deu els llocs on els laics van erigir túmuls funeraris. Malgrat que en no resten rastres, hom creu que es deurien haver fet amb terra mòlta. La seva forma era hemisfèrica amb base rodona, i haurien estat inspirats en els túmuls de la prehistòria i els monticles funeraris de les tribus àries. La gran quantitat que van ser construïts i donats ens permeten comptar amb rastres concrets la gran difusió i expansió d'aquesta doctrina, encara que siguin segles molt posteriors a Buda. El més rellevant de l'stupa és el significat transcendent que tanca el símbol. Diversos autors han analitzat i determinat alguns sentits d'aquest complex element i han donat una infinitat d'interpretacions. Més enllà de discutir-ne la certesa, allò interessant és mostrar els diferents nivells que hom pot comprendre el missatge inserit en ell, fet que fa palès de la riquesa d'aquest. A més, aquestes interpretacions moltes vegades no s'oposen, sinó que més aviat es complementen; així aquest símbol que, en aparença, pot al·ludir al mateix temps a diferents coses, en el seu sentit profund es refereix a una sola. D'una banda, es pot dir que l'stupa al·ludeix a la «via» o «camí iniciat» i consumat per Buda. S'ha de comprendre relacionant-lo amb els conceptes de nirvana i parinirvana. Per al budisme Hinayana, quan Buda entra en el nirvana assegut sota l'arbre Bodhi, el que aconsegueix és extingir les passions, aconseguint el cessament del que el budisme anomena la «originació causal» (paticca samuppāda), és a dir, el constant flux de l'esdevenir, la constant cadena de causa i efecte on una cosa es transforma en una altra en un cercle infinit, i on nosaltres estem presos d'aquest moviment que ens manté lligats al samsāra. Moltes vegades es descriu el nirvāna com una extinció, on s'apaguen els focs de la consciència egòtica, a saber: la gana o desig de plaer per mitjà dels sentits; el ressentiment o la irascibilitat; i l'engany o ignorància, aquest últim és el que ens condueix pel camí errat, sense donar-nos compte de la «veritat». Per aquesta raó es considera el nirvana com un «apagar o «extingir », és com una crida a la qual se li treu el combustible que la fa romandre encesa, en aquest instant ja no és moguda per res, per tant tot allò agitat per ella decau. D'aquesta manera, despullant de totes les concepcions i seguint un camí continu de despertar, es obrir-nos a la possibilitat de veure el que sempre ha estat alli, però a la qual cosa no es pot accedir a l'estat ordinari de consciència perquè en ell l'èsser està tancat i cec. Després del nirvana, el Buda ja no és un individu, ha acabat amb tot el que el constituïa com a tal, per aquest motiu ja no posseeix un nom individual, ja no és Siddhārtha, sinó que és Buda, el «despert», o com ell es denominava a si mateix, Tathāgata. No obstant això aquest nirvana és el Hinayana, nomenat «nirvana amb restes», on s'ha alliberat el flux mental del budisme antic, ənb psíquic, però es continua vivint en un cos, per tant encara queden romanents d'existència i aparença, d'aquesta forma encara està subjecte al patiment i a la malaltia. Però hi ha un altre nirvana denominat «nirvana sense restes» que equival al parinirvana, la despiració total i final, és el moment de la mort de Buda. Aquí s'acaben d'extingir tots els romanents d'existència, alliberant-fins dels components físics; s'acaba per dissoldre completament. Segons la creença del budisme les restes del Buda, després de la seva cremació, van quedar impregnats del seu poder, al igual que la seva doctrina, d'aquesta manera cobren molta importància com a símbols del camí; de fet es creu que aquestes relíquies són vives, ell mor en la seva condició humana, però es mantindrà viu en l'eternitat a través d'elles i del Dharma. Per tant, l'stupa tenint-les en el seu interior és un clar símbol d'aquesta consumació total, d'aquest camí espiritual emprès per un determinat ésser. No és fins a l'època de l'emperador Aśoka () on els rastres es tornen més clars i certs, pel que fa a l'històric. Ell s'hauria convertit al budisme, o almenys hauria tractat d'adoptar l'ètica budista, després d'una batalla on van morir moltes persones. Aquest horror el va fer qüestionar-se i adoptar alguns principis budistes, per exemple el de la no violència, la tolerància religiosa, entre d'altres. Aquests principis ell els va manar a inscriure en roca i és el que es coneix com a edictes d'Aśoka. Aquests s'han trobat en diverses parts de l'Índia i els seus voltants, en el que avui és Pakistan i l'Afganistan, donant compte de l'amplitud del seu poder. De fet, aquest imperi anomenat Maurya, fundat pel seu avi Candragupta, es considera com el primer imperi unificador de l'Índia, per aquest motiu era rellevant la seva contribució a l'expansió del budisme. A més dels edictes, Aśoka va manar a construir nombrosos stupas i monestirs, produint-se el que es coneix com la segona repartició de relíquies. A causa de la contínua expansió del budisme, necessitava disseminar més per poder portar-les fins als llocs més apartats. No obstant això, no van ser suficients, per tant es van utilitzar els escrits com a símbol de el cos de la Llei budista, el dharamakaya; així l'stupa no només tancava relíquies corporals sinó també tresors espirituals. A ell se li atribueix la construcció de l'stupa número 1 de Sanchi. És en aquesta època anterior a la era cristiana que aquest passa de ser un reliquiari a ser un monument escultòric de vasta amplitud i grans dimensions. És potser l'interès tant de la comunitat budista com d'Aśoka mateix el que promou la ràpida expansió de la doctrina budista. És així com hauria sorgit la necessitat de començar a relatar els principals esdeveniments de la vida de Buda que alhora comporten intrínseca seu ensenyament. En la mesura que l'stupa es va transformant passa a ser més que un túmul funerari, en ell estaria reflectida la doctrina o Dharma budista: al cim són un emblema real, un símbol recorda els orígens principescos del Buda.
Origen