La sonata en trio és una forma musical recurrent durant el període Barroc i probablement el gènere instrumental més popular de l'època (entre finals del i el XVIII).
Història No es coneix amb exactitud ni mai s'ha redactat una història general adient per explicar el naixement de la sonata. Així i tot, sabem que el gènere inclou les creacions de música instrumental més importants des de finals del Renaixement.
Avui dia entenem el terme "sonata" com una manera d'organitzar la música segons una tradició que ja ens ve de l'època galant i els primers compositors preclàssics. Però des dels primers usos de la paraula, a finals del Renaixement, i la seva proliferació durant l'època Barroca; ha sigut un comodí per referir-se a la música instrumental en general (en oposició al terme cantata) sense especificar una manera d'organitzar el discurs de forma estricta.
Renaixement tardà i primer Barroc: Sonata i Canzona Trobem, tan aviat com és el començament del , les primeres obres escrites per a instruments de forma completament independent al cant. Anomenades per etiquetes com sinfonia, sonata o canzona; normalment eren compostes per ser interpretades amb petits o grans grups a l'església, la cort o a casa; com a moviments introductoris per les òperes, reculls de danses, etc.
Canzona i sonata, en un principi eren títols emprats de forma pràcticament arbitrària i per aquesta raó és possible que en aquests primers anys compartissin característiques. Segons Sandra Mangsen a The Companion to Baroque Music, l'única diferència entre aquestes dues era l'ocupació del músic en qüestió: els organistes escrivien canzonas i els intèrprets virtuosos, sonatas.
Les primeres sonates eren d'un únic moviment, dividides en diferents seccions on s'indicaven tempi i caràcters diferents. Algunes eren curtes i funcionaven com a transicions i d'altres eren més aviat extenses. Ja en aquesta època, en el mateix gènere, trobem de forma indistinta obres per a un instrument solista, duets o trios. Vegeu per exemple les Sonate concertate in stil moderno de Castello.
Les canzonas (i les sonates en estil de canzona tradicional) s'interpretaven a esglésies mentre que les sonates tenien un caràcter secular (utilitzant el llenguatge propi de les danses, o la música vocal profana). D'aquí sorgeixen els termes sonata da chiesa i sonata da camera, que es tornaran recurrents a partir de la dècada de 1670 a les publicacions italianes. La terminologia, a vegades, és confusa; ja que els dos gèneres es van anar apropant fins a arribar a ser pràcticament iguals.
Abans de Corelli no trobàvem aquesta manera de referir-nos a la música d'aquest estil. El compositor italià anomenava sonata da camera a aquelles peces que feien referència a una col·lecció de danses binàries idealitzades, precedides d'un moviment introductori i intercalant moviments de tempo lent. Els compositors anglesos, francesos o alemanys que feien aproximacions a aquest gènere van utilitzar el terme "suite".
La sonata da chiesa partia de l'estil de les canzonas que s'interpretaven a l'església, és a dir, incorporava (com les da camara) una introducció lenta, un allegro en estil fugat i un moviment lent en estil cantabile, amb un finale en forma binària que guardava certa similitud amb la dansa. De fet, a mitjans del comença a incorporar-se el llenguatge d'aquesta en aquest tipus de composicions.
Les seccions de les primeres sonates d'un únic moviment es van convertir en segments més o menys independents del global de la sonata i van formar els moviments, els quals eren encapçalats per aquestes mateixes indicacions de tempo o amb el nom de la dansa en la qual s'inspiraven.
Aquests esquemes no eren tancats ni definits i no és fins a la seva utilització per Corelli que van començar a ser tradició (almenys a la música italiana).
A l'època barroca s'estableix aquesta manera d'organitzar i compondre moviments en forma de dansa, tant per a instruments solistes com per a petits grups i fins i tot orquestres.
La Trio Sonata Entre aquest cúmul d'etiquetes instrumentals que compartien certes similituds ja s'escrivia música en un estil que a finals del XVII i al llarg del es denominaria trio sonata.
Són moltes les obres que trobem escrites per dues veus melòdiques i baix continu abans d'establir-se sota l'etiqueta de trio sonata. Moltes d'elles denominades canzona, sinfonia, suite o sonata (a tre o a due e basso, etc.). Són exemples les canzoni da sonare de Frescobaldi, les canzoni overo sonate concertate per chiesa e camera, Op.12 de Merula, la Sinfonia a tre de Stradella, la Suite in B-flat major de Pachelbel, les 10 Sonatas in Four Parts de Purcell, la Symphonie à 3 flûtes de Charpentier o les suites de les Pièces en trio pour les flûtes, violon, et dessus de viole de Marin Marais, entre d'altres.
El llenguatge emprat en aquestes obres s'homogeneïtza i acaba convergint, a partir del canvi de segle, en el terme trio sonata, per referir-se a aquest tipus d'obres.
Els compositors comencen a sentir predilecció pels instruments de tessitura soprano, i el baix melòdic i l'acordal es tornen cada vegada menys independents.
Els moviments són encapçalats pel nom de les danses a què fan referència o s'indiquen descripcions de tempo o caràcter, seguint la tradició de la música instrumental anterior.
El gènere conquista una gran popularitat que s'expandeix ràpidament per Europa, sent una de les formes per música de cambra composta i interpretada de manera més assídua internacionalment.
Trobem que autors com Händel, Fux, J.S. Bach, Hotteterre, Buxtehude, Boismortier o el mateix Corelli (entre d'altres) componen trio sonatas en grans quantitats (Exemples, respectivament: Trio Sonatas, Op.5, Trio Sonata en La Major, K.340, Trio Sonatas per a Òrgan, BWV 525-530, 10 Trio Sonatas, Op.3, Trio Sonata en La Menor, BuxWV 272, 5 Sonates en trio suivies d'un concerto, Op.37, 12 Trio Sonatas, Op.4).
La fàcil accessibilitat d'aquestes peces (instrumentació no del tot tancada i un llenguatge que no suposava una dificultat extrema o virtuosisme) i el seu caràcter conversacional i lleuger van facilitar que arribés entre els músics amateur i fossin acollides amb gust.
La tendència de l'estil i comportament galant (que neix com una oposició a l'estètica Barroca, començant a la cort francesa a la dècada de 1720 i estenent-se ràpidament per la resta d'Europa), va escollir la música de cambra com el seu gènere predilecte i la trio sonata va ser la forma preferida de molts compositors preclàssics de la segona meitat del .
Alguns exemples són la Trio Sonata en La Menor, H.572 de C.P.E. Bach, la Trio Sonata en La Major, HW VII:1 de J.C.F. Bach, el Trio en Si bemoll Major, F.50 de W.F. Bach, la Trio Sonata en La Major, QV 2:Anh.31 de Quantz, les 6 Trio Sonatas de Joan Baptista Pla, les 6 Trio Sonatas de Josep Pla, les 6 Trio Sonatas de Juan Oliver y Astorga, les 6 Trio Sonatas, G. 143-148 de Boccherini, etc.
A finals del sorgeixen canvis estètics, i les peces instrumentals comencen a estructurar-se principalment en la coneguda forma sonata. Lentament el gènere de la trio sonata s'acaba i esdevé el que al període Clàssic es denominaria simplement trio. En qualssevol cas, l'hegemonia del gènere de la música de cambra es desplaçaria al quartet.
Cal destacar que existeix la possibilitat que Haydn arribés a escriure algunes trio sonatas (es tracten d'adaptacions de temes compostos per ell, però no se li acaben d'atribuir, sospitant que podrien haver sigut compostes per algun altre compositor contemporani): 6 Sonates à flute, violon et violoncello, Op. 11.
Instrumentació Una trio sonata habitualment la trobem escrita per dues veus melòdiques i un baix continu.
En tot cas hem de ser conscients que el terme "trio" fa referència a la tècnica contrapuntística (que partia de tres veus diferents) i no al nombre d'instrumentistes que podien participar en la seva execució.
Veus melòdiques Els instruments melòdics poden ser tant de corda com de vent. Les combinacions indicades són diverses i podem trobar-les escrites indistintament per instruments iguals, de la mateixa família però de diferent tessitura o formacions mixtes. De fet, com a moltes altres obres de l'època Barroca, poden ser interpretades per qualsevol instrument melòdic amb el qual es puguin adaptar les exigències tècniques requerides (tessitura, idiomàtica, etc.) o amb el que la creativitat i l'habilitat de l'intèrpret li permetin enfrontar-se a l'escriptura.
Algunes de les formacions habituals que trobem són per:
2 violins 1 violí i 1 viola da gamba o cello 2 flautes 2 traversos 2 oboès 1 traverso i 1 oboè 1 flauta de bec i 1 violí 1 traverso i 1 violí 1 oboè i 1 violí
Els compositors tampoc eren molt estrictes a l'hora de tancar una instrumentació i a vegades indicaven que l'obra podia ser interpretada per més d'un instrument (assegurant-se d'aquesta manera que més persones podrien tenir accés a la sonata i comprar-la).
A més, moltes trio sonatas, principalment les precursores del gènere al italià, però també moltes de les franceses del segle XVIII; simplement indicaven la tessitura de la part (soprano o baix) i en aquest sentit deixaven llibertat total a l'hora que l'intèrpret escollis amb quins instruments interpretar la sonata (subjectes al gust o la disponibilitat de l'executant).
En certs casos en què el compositor creies que aquella part havia de ser interpretada per un instrument concret afegiria la indicació obligato.
Baix Continu A la tradició del , el baix continu era normalment interpretat per un instrument polifònic de teclat (que amb la mà esquerra tocava el baix escrit i amb la dreta afegia acords segons el xifrat indicat o segons la seva pròpia imaginació) amb el reforç d'un instrument melòdic de tessitura baixa (com el violoncel, la viola da gamba, el violone o el fagot).
En tradicions anteriors, del , podríem trobar un acompanyament acordal realitzat també per un instrument de corda polsada i, en general, podem arribar a tenir grans seccions de baix continu (on hi ha, per exemple, dos instruments de corda polsada, un que fa la "melodia" del baix i l'altre la realització acordal, dos instruments de teclat de timbre diferent, com un orgue i un clavicèmbal, que toquen simultàniament un baix realitzat, i un o més instruments melòdics de tessitura greu que tocarien també la melodia del baix). Durant el XVIII, els instruments de corda polsada cauen en desús a l'hora de fer la realització del continu a causa de la creixent complicació que dificultava les digitacions, però així i tot podien continuar sent utilitzats. També, a mesura que passa el temps i es va instaurant la moda galant, les agrupacions petites prenen preferència.
Altres instrumentacions Trobem exemples de trio sonatas per un únic instrument de teclat (com l'orgue, on les dues veus superiors s'interpreten amb les mans i el baix amb els pedals) o versions on el teclat interpreta una de les veus melòdiques i el baix, acompanyat d'un instrument melòdic (per exemple, respectivament: Trio Sonatas per Orgue, BWV 525-530 de J.S. Bach i Sonata per Viola da Gamba en Sol Major, BWV 1027 de J.S. Bach).
Ens adonem de la llibertat tímbrica que podem trobar en una trio sonata i de la varietat d'agrupacions que podia proporcionar la forma.
Nombre de participants 3=4? Normalment es pensa que per interpretar una trio sonata necessitem un mínim de 4 intèrprets (2 per les veus superiors i 2 per completar la realització del baix continu, mitjançant un instrument polifònic i un altre melòdic), però en realitat enfrontar-nos a la interpretació d'una peça en aquesta forma pot prestar-se a una instrumentació i a un nombre de participants que diferirà segons el tipus, el període o la regió en la qual s'ha compost la peça. També podrien valorar-se qüestions de gust, utilitat, practicitat i disponibilitat instrumental.