Kwame Nkrumah (Nkroful, 21 de setembre de 1909 - Bucarest, 27 d'abril de 1972) va ser un del polítics líders de la independència de Ghana. Va formar-se a Europa i Amèrica, on va fundar diversos moviments panafricanistes, donant suport a les necessitats dels seus companys estudiants i reivindicant el dret dels països africans a tenir un Estat. Va ser el primer president de la república de Ghana (1960), on instaurà un règim centralista, unipartidista, progressista i panafricanista. El 1962 fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles. El 1966, durant un viatge a Pequín, fou derrocat i va marxar exiliat a Guinea. El cop d'estat va ser recolzat per la CIA.Botwe-Asamoah, Kwame. Kwame Nkrumah's Politico-Cultural Thought and Politics: An African-centered Paradigm for the Second Phase of the African Revolution, p. 16.Carl Oglesby; Richard Shaull. Containment and Change, p. 105.Entrevista a John Stockwell en la sèrie de documentals televisius Pandora's Box: Black Power (Adam Curtis, BBC Two, 22 de juny de 1992)
Va fundar el Partit de la Convenció del Poble per aconseguir l'autodeterminació, mentre promovia vagues, revoltes al carrer i protestes massives de la població civil, per les quals va ser empresonat diverses vegades.
Creia en un socialisme moderat per a l'Àfrica, que no negués el capitalisme que havien portat segles d'imperialisme. Es va proclamar aliat de la Xina de Mao. Com a cap de la nova República de Ghana, va afavorir la industrialització del país, aprofitant els beneficis del comerç de cacau.
En els seus diversos llibres el tema comú era la lluita de classes i el deure dels africans d'oposar-se a ser colònies de països estrangers.
Biografia Primers anys Nkrumah nasqué el 1909 a Madam Nyaniba, a Nkroful, a la colònia britànica de Costa d'Or. Era fill d'un orfebre i una comerciant al detall. Assistí a la Achimota School d'Accra des de 1926 fins a 1930, any en què es graduà. El 1935 abandona Ghana i s'instal·la als Estats Units, estudiant a la Universitat de Lincoln, a Pennsilvània, on es gradua en economia, sociologia i psicologia, tot exercint diversos oficis i feines en aquest període (treballà en una fàbrica de sabó, de cambrer de vaixell o venent peix al carrer). Com a estudiant a Lincoln va participar en almenys una producció de teatre estudiantil i publicà un assaig sobre el tipus de govern europeu a l'Àfrica en el diari estudiantil, The Lincolnian.Special Collections and Archives, Lincoln University Posteriorment, l'any 1945, viatja cap al Regne Unit, tot instal·lant-se a Londres on inicia estudis de Dret, però abandona la carrera per tal de dedicar-se a l'activisme polític, d'esquerres i antiimperialista. La tardor de 1947 entra a treballar pel partit United Gold Coast Convention (UGCC) de J. B. Danquah, tot retornant a Costa d'Or.
Les seves idees d'esquerra fan que se separi del discurs de Danquah i els seus seguidors. Nkrumah deixà la United Gold Coast Convention (UGCC) i fundà el seu propi partit: el Partit de la Convenció del Poble (CPP). Nkrumah dotà al partit d'una organització i unes tècniques modernes de promoció, tot organitzant grups juvenils, emprar banderes i eslògans i proveir-se d'un aparell de premsa que criticava al govern colonial.
La independència Nkrumah promulgava per tot el país que la independència aportaria a Ghana la prosperitat. Un dels lemes que promulgava era: «cerca primer el regne polític i la resta vindrà». Ràpidament cobrà popularitat, primer entre els desfavorits i més tard entre comerciants, oficinistes i professors de les ciutats. Quan el seu nombre de seguidors creixé, Nkrumah intensifica les protestes, tot insistint en el que denominà «Acció Positiva», que consistia a promoure vagues, boicots, revoltes i protestes massives. En resposta a aquests incidents, cada volta més greus, les autoritats colonials britàniques decideixen procurar posar fi a aquest clima, el governador Charles Noble Arden-Clarke ordenà arrestar a Nkrumah i altres líders polítics l'any 1950. En una carta dirigida a la seva família, Arden-Clarke escriu que havia estat ocupat "tractant amb el Hitler local". Nkrumah fou condemnat a tres anys de presó. Aquest fet provocà que la seva popularitat, lluny de disminuir augmentes, els líders apressats foren considerats herois per part de gran nombre de ghanesos. La proximitat de les eleccions legislatives del febrer de 1951, aprovades pel Regne Unit per tal d'atorgar major autonomia a la colònia de Costa d'Or, i la popularitat de Nkrumah feien molt plausible la victòria del seu partit, el CPP. No obstant Nkrumah tenia un obstacle cara les eleccions: segons la legislació vigent els convictes condemnats per més d'un any no es podien inscriure per a les eleccions; El fet que Nkrumah fos condemnant mitjançant tres penes independents, d'un any cadascuna, el permet inscriure's en les eleccions. El 9 de febrer de 1951 Nkrumah rep el resultat de les eleccions, per part de les autoritats penitenciàries: El CPP havia aconseguit 33 dels 38 escons, mentre que ell havia obtingut el seu escó per la circumscripció d'Accra amb una victòria aclaparadora, obtenint 20.780 vots d'un total de 23.122.
Davant aquesta situació, el governador es veu forçat a decidir si allibera o no a Nkrumah del seu captiveri. Si l'allibera s'enfronta amb la qüestió de què Nkrumah ha amenaçat de boicotejar al govern colonial si no es concedia a la regió la possibilitat d'autogovernar-se efectivament. Si no l'allibera és molt probable que el CPP es negués a cooperar, que el govern colonial perdes el poc suport popular que encara ostentava i que, finalment, esclatés una revolta. El governador es decideix a alliberar Nkrumah, tot convidant-lo a anar a la seva mansió, a Fort Christiansborg, l'endemà, quan sol·licità formalment a Nkrumah la formació del govern. La constitució vigent establia que el governador ostentaria el comandament de la policia, els assumptes exteriors, les finances, les tropes africanes de l'exèrcit i el poder judicial. Davant aquests fets Nkrumah reclamà als britànics l'autogovern complert, obtenint-lo l'any 1954.
En els seus primera anys de govern, Nkrumah creà i s'enfronta a un problema de gran envergadura. El govern britànic havia fundat la Cocoa Marketing Board (CMB), destinada a protegir els productors de cacau de les fluctuacions del mercat. Aquesta companyia actuava com un únic comprador, venedor i exportador de la producció completa. Nkrumah ordenà que el preu del cacau es mantingués, artificialment, molt baix, al voltant d'un terç del preu que es percebia en els mercats internacionals, amb l'objectiu de vendre grans quantitats de cacau i obtenir, d'aquesta manera, diners ràpidament per tal de dur a terme projectes de desenvolupament. Aquest descens en el preu de compra provocà grans perjudicis als petits i mitjans agricultors fet que provocà, junt amb la corrupció creixent de membres del partit en el CMB, l'agitació de l'ètnia Aixantii l'aparició del partit National Liberation Movement, que reclamava una constitució federal amb autonomia pels aixanti. Se succeïren diferents moviments violents, incloent l'esclat d'una bomba en la residència de Nkrumah a Accra. Els diferents disturbis generaren dubtes a la Gran Bretanya vers la idoneïtat de concedir la independència al país. Davant aquests dubtes es resol, l'any 1956, convocar unes noves eleccions legislatives: el partit de Nkrumah obtingué 72 dels 104 escons, no obstant la participació en aquestes disminuí fins al 57%.
El resultat d'aquestes eleccions acabà de convèncer el govern britànic: Ghana s'independitzà oficialment el 6 de març de 1957.
Després de la independència Nkrumah va triar com a residència presidencial el castell de Fort Christiansborg, l'antiga residència del governador britànic, un lloc que en el passat havia servit per al mercadeig d'esclaus, i que els servidors presidencials consideraven embruixat; la tria d'aquest va iniciar el distanciament de Nkrumah amb els seus conciutadans. Sense majors interessos vers els esports, el menjar o la comoditat, Nkrumah deia dedicar-se exclusivament al treball. Segons la seva confident i secretària personal Erica Powell, Nkrumah desconfiava dels seus col·legues i vivia una existència solitària.
Nkrumah tenia la intenció de convertir Accra en una base política i econòmica per a la independència de tot el continent africà. L'any 1958 va organitzar una conferència per promoure la revolució pacífica africana, a la qual van assistir tres-cents representants, entre els quals es trobaven Julius Nyerere, Joshua Nkomo, Kenneth Kaunda, Hastings Banda, Patrice Lumumba, Amílcar Cabral, Holden Roberto i Tom Mboya. La Unió d'Estats Africans fou una primerenca confederació liderada per Nkrumah formada el 1958 que unia Ghana i Guinea com la Unió d'Estats Africans Independents a la que Mali s'hi va unir el 1961 i es va dissoldre el 1963.
Nkrumah promulgava, en els seus escrits, la creença en un socialisme moderat per Àfrica, sense negar els avantatges d'alguns aspectes del sistema de producció capitalista, si bé sempre va ser un ferm oponent de l'imperialisme occidental. El seu pla per a desenvolupar l'economia africana es basava a industrialitzar la regió, de manera que es reduís les importacions i la balança de pagaments millorés. Considerava que el socialisme tenia el potencial d'operar un ràpid creixement a l'Àfrica, car Nkrumah estava impressionat per l'experiència de desenvolupament industrial ràpid ocorreguda a la Unió Soviètica i en els països socialistes europeus, així com per l'estat de benestar. A més, jutjava que la forma de vida tradicional a l'Àfrica reunia moltes similituds amb el socialisme.
Més ambiciós que altres líders africans, Nkrumah es considerava una mena de líder "inspirat" que convertiria a Ghana en una veritable potència i un exemple d'Estat modern, mentre es transformava al continent africà en una força política i econòmica comparable als Estats Units i la Unió Soviètica. Va encunyar un nou terme de doctrina política: el Nkruhmahisme, que designava una ideologia bastant personal que mai va estar clarament delimitada. l'Institut Kwame Nkrumah, que ell va fundar, era el responsable de difondre aquesta ideologia, i segons anunciava «el Nkrumahisme és la ideologia de la Nova Àfrica, independent i absolutament lliure d'imperialisme, organitzada a escala continental, fonamentada en la concepció de l'Àfrica Una i Unida, que obté la seva força de la ciència i la tecnologia modernes i de la creença africana tradicional que el lliure desenvolupament d'un mateix està condicionat pel lliure desenvolupament de tots».
Ghana va desenvolupar aviat un gran culte a la personalitat de Nkrumah. Els diaris elogiaven al seu líder i gairebé sempre el descrivien com l'home capaç de transformar a Ghana, a l'Àfrica, i al món sencer. Assumí informalment diversos títols amb noms com Home del Destí, Estrella d'Àfrica, S'Alta Dedicació i, sobretot, Osagyefo, traduïble com «victoriós en la batalla» o «redemptor».
D'altra banda, es va intensificar la seva soledat i desconfiança en el seu entorn, segons Erica Powell. En el seu aïllament, es va envoltar d'aduladors que només li deien el que ell volia sentir. El 30 de desembre de 1957 va contraure matrimoni amb l'egípcia Fathia Rizk, dona que havia demanat al president d'Egipte Gamal Abdel Nasser, una dona a qui no havia vist fins al dia del seu casament, i només parlava francès i àrab, llengües que Nkrumah no coneixia, en una cerimònia íntima que va mantenir en secret fins al mateix dia del casament.