Els alans (àrab: al-Lan; grec: alanoi; llatí: alani o halani), en singular alà, són un poble del grup iranià del nord (escites, saka, sàrmates, massàgetes); algunes de les seves tribus afiliades són esmentades com asians, roxolans, aorsis, siracs i iazigs.
En les primeres notícies, els alans estaven establerts al nord de la mar Càspia i la mar Negra i després van ocupar Crimea i part del nord del Caucas. Eren un poble nòmada i guerrer; els seus serveis com a guerrers (i especialment la cavalleria) eren utilitzats per altres tribus i per romans, parts i sassànides. Van participar en les guerres mitridàtiques i en les campanyes romanes a Armènia, Mèdia i Pàrtia.
Del començament de l'era cristiana fins a la gran migració Els romans en van tenir notícia durant les guerres mitridàtiques, al país que els grecs anomenaven Alània i els romans van anomenar Albània. Sembla que abans del els alans ja vivien al nord del Caucas i, encara que després van efectuar diverses incursions en territori romà (i en territori part), la major part seguien establerts a la zona al fins que en foren expulsats pels huns al .
En temps de Vespasià, el rei part d'Hircània els va cridar i van devastar Mèdia i Armènia. Durant el regnat d'Hadrià, una part dels alans havia emigrat a la regió del Danubi i va fer atacs a la frontera romana, i quasi al mateix temps la branca caucàsica va arribar fins a Capadòcia passant per Mèdia i Armènia; i Arrià, el governador provincial, escriu que les seves tàctiques de guerra eren les mateixes que els sàrmates. Ptolemeu, sota els Antonins, anomena la branca europea alans Skuthai (Alans Scythae), dels quals diu que eren un dels set pobles principals de Sarmàcia (junt amb els Vends, peucins, bastarnes, iazigs, roxolans i hamaxobis); alguns s'havien establert a la Pannònia occidental. Ptolemeu diu que el seu nom venia de la muntanya Alanus de Sarmàcia, de situació desconeguda. El 308, Dionis Periegetes diu que les seves terres estaven al nord del Taure, junt amb els melanclens, gelons, hippemolgis, neuri i agatirsos, però sembla que està parlant-ne de les dues branques.
Amià Marcel·lí (vers 350-400) els col·locà al Tiras (Dniester) junt amb els costobocis i altres tribus escites. Diu Amià Marcel·lí que els alans eren molts, i estaven estesos per tots els països; els alans eren rossos, bonics i arrogants; consideraven una felicitat morir en la guerra i conservaven restes dels enemics morts, especialment la pell del crani que penjaven com a trofeu del pitral dels seus cavalls; no adoraven cap deu i retien culte a una espasa clavada a terra; les seves autoritats eren uns jutges nomenats entre els guerrers ancians més valents. No coneixien l'esclavitud. Expulsats del Caucas (on romangué una petita part del poble) es van unir als visigots i una part als ostrogots.
El moviment dels huns va abocar els gots cap a l'imperi (376) i els alans formaven, llavors, dins aquest grup, una confederació en què hi havia els neuri, budins, gelons, agatirsos, melanclens i els andròfags (Androphagi).
De la gran migració fins a la invasió mongola miniatura|lang=ca|Migracions dels bàrbars en 406 miniatura|lang=ca|Mapa de Gàl·lia amb detall dels saqueigs durant la invasió de 407 miniatura|Regne dels alans a Hispània miniatura|En rosa, el regne dels vàndals i els alans La invasió dels huns els va dividir en dos grups, els europeus i els caucasians. La major part dels alans van quedar sotmesos als huns (387) i amb ells, com aliats, van avançar cap al regne d'Hermanric (vers 375), del rei del qual una part dels alans europeus eren súbdits. Va esclatar la guerra entre gots i romans a Mèsia, i els huns i els alans es van aliar als gots, però foren derrotats per Teodosi (379-382). Van seguir els gots, però estretament associats als vàndals, amb els quals es van establir a Pannònia, i el 405 es van unir a una confederació organitzada a l'entorn de Radagais, que va fracassar. Els grups de sueus, vàndals, alans i d'altres, que van quedar a l'altre costat del Rin, reforçats després amb els que van tornar de la desafortunada expedició a Itàlia, i el 31 de desembre de 406 es van aprofitar de la congelació del Rin i la retirada de les tropes romanes per lluitar a Itàlia per travessar el riu en massa: vàndals, sueus, alans i burgundis es van estendre creuant el riu i van trobar poca resistència en el saqueig de Moguntiacum i el saqueig de Treviris,Grant, The History of Rome, pàg. 324 envaint completament la Gàl·lia i en 409 van passar a Hispània. Els alans van restar majoritàriament a la Gàl·lia, però el 414 van passar a Hispània, a la Lusitània i Bètica.
El 416 el rei visigot Vàlia va arribar a un pacte de foedus amb l'imperi amb Constantí i va retornar Gal·la Placídia a Flavi Honori i va rebre provisions, sis-cents mil modii de blat. Del 416 al 418, els gots de Vàlia van fer campanya a Hispània en nom de Constantí, exterminant els vàndals silinges a la Bètica i reduint els alans fins al punt que el rei alà Ataces va morir i els supervivents van buscar la protecció del rei dels vàndals asdings formant un altre supergrup de bàrbars, però de nombre reduït en nombre i eficaçment acotats. A la mort de Gunderic, el 428, els alans van rebre part de Lusitània i la Cartaginesa, però vàndals i alans es van unir sota Genseric, que va traslladar tot el seu poble, uns 20.000 guerrers, a Tarifa i va creuar d'Hispània a Mauretània sense oposició, i arribant a Numídia on amb l'ajut dels amazics i de la secta dels donatistes, que havien estat sotmesos a persecució, van arraconar Bonifaci a Hippo Regius el 430, on va quedar assetjat resistint 14 mesos i finalment en 431 va intentar una batalla decisiva en la què els vàndals el van derrotar. a l'any següent van marxar a l'Àfrica amb el rei Genseric.
Els alans que havien restat amb els huns van acompanyar Àtila en la seva invasió. El 451 a la Gàl·lia, un cos d'alans era la guardià principal d'Àtila. El rei d'aquests alans era Sangiban. La victòria romana sobre els huns a Chalon-sur-Saône fou possible per la defecció dels alans. El rei Turismond els va sotmetre durant el seu any de regnat (451-452). Si bé encara foren esmentats algun altre cop, van desaparèixer barrejats amb els gots. El 461 i 464, van fer incursions a Itàlia; a la mort d'Àtila, es van independitzar i les seves hordes es van establir al curs mitjà del Loire a la Gàl·lia, sota el rei Sangiban, i al baix Danubi sota el rei Candac. Una teoria suggereix que els gots i alans establerts a Catalunya li van donar nom (Gòtia i Alània = Gotalània = Catalània = Catalunya). Un altre grup d'alans va restar a la zona de la mar Negra i Crimea.
Els alans del Caucas van fer moltes incursions en territori persa i armeni. Se n'esmenta un rei Saroes vers el 572-573. Després, foren sotmesos pels khàzars. Se suposa que els actuals ossets (georgià: owseti) són els descendents dels alans. El nom derivaria de As (al seu torn, derivat de l'antic aorsi, una tribu parenta dels alans; àrab: al-Arsiya). Els armenis anomenen els alans occidentals ashtigor (as-digor), que són una fracció dels moderns ossets. El nom Asi el donen els ossets a la regió més occidental cap a les muntanyes Elbruz, on segurament van arribar a viure antigament. La República dels ossets porta des del 1991 el nom de República d'Ossètia del Nord - Alània.
Quan Justinià I va conquerir el Regne Vàndal de l'Àfrica (534) va prendre el títol de "rei dels vàndals i els alans".
Els alans del Caucas ocupaven la zona fins al peu de la cadena principal entre el naixement del Kuban i el seu afluent el Zelenchuk a l'oest i el pas de Daryal a l'est. Allí es van fer sedentaris i es van dedicar a l'agricultura i ramaderia; desenvoluparen algunes ciutats i aparegueren després elements d'una organització estatal que va tenir llaços amb l'Imperi Romà d'Orient, Geòrgia, Abkhàzia, Khazària i Rússia. Alguns enllaços matrimonials es van produir amb aquests estats. La propaganda cristiana feta pels romans d'Orient a partir del , i després per Geòrgia, va portar els alans a adoptar el cristianisme al , i es va crear un arquebisbat d'Alània del qual fins i tot es coneix un arquebisbe, Teodoros, al començament del .
El 737, Marwan ben Muhammad va arribar al país dels khàzars després de passar per Bab al-Alan (Darial) al país alà. Els alans es van convertir al cristianisme sobre el patriarca romà d'Orient Nicolau I el Místic (entre 901 i 925), però Masudi, en l'obra Murudj, diu que van fer apostasia el 932 i van expulsar els sacerdots i bisbes; Ibn Rusta diu que només el rei era cristià, però posteriorment devien retornar a la fe cristiana. Els musulmans no esmenten cap més poble entre els alans i els territoris del Sahib al-Sarir (el rei dels àvars del Dagestan, també cristià). Ibn Rusta esmenta la tribu D.khsas o Rukhs-as com la més noble dels alans i correspondria probablement als antics roxolans (roxolani); una altra tribu esmentada com els twlas (lectura probable: twal-as) serien els tualtae, que viuen ara a l'altra part del Caucas. La seva capital és esmentada com a M.gh.s, que seria Magas.
El 857, el general del califa, Bugha, va envair Transcaucàsia i el nord del Caucas, i devastà Geòrgia, Abkhàzia, Alània i Khazària; els alans es van refer i van restaurar el seu estat i són esmentats sovint a les cròniques medievals. Els àrabs els anomenaven alans o as i els russos i hongaresos els anomenaven yas. Al , l'historiador Masudi indicava que el seu regne anava del Daguestan a Abkhàzia i el definia com a molt pròsper; el rei disposava de 30.000 cavallers; milers de petits establiments propers l'un a l'altre donaven una gran heterogeneïtat al regne; molts alans eren cristians i d'altres adoraven ídols; tenien al nord els magiars i els búlgars (txuvaixos); al pas conegut generalment com a Daryal se li va donar el nom de Porta dels Alans (Bab al-Lan; en persa: Dar-e Alan, del qual va derivar Daryal). Ja els sassànides l'anomenaven Tro A'l'nn i Bb A'l'n'n, que vol dir 'porta dels alans' (i no dels aghuans o albans; Troa i Bba vol dir 'Porta').
Del a l'actualitat miniatura|Mapa amb la localització dels alans 650 dC miniatura|L'Alània medieval comparada amb les actuals Ossèties En el temps de la invasió mongola, són esmentats encara com a as i eren cristians de ritu grec; ocupaven les terres fins a Derbent i a l'estuari del Volga. Els russos els anomenaven yasi. L'estat fou destruït pels mongols al ; els alans foren massacrats pels mongols, que també van atacar els cumansy. Les restes dels alans es van dividir en tres grups:
un que es va retirar a les muntanes del Caucas central, va originar els ossets; els establerts a la part més oriental anomenats els Ir, i els de la part occidental anomenats els digor. Aquest grup fou l'antecedent dels ossets, nom que derivaria d'una de les tribus i que els russos anomenaven osetiny i els georgians os o ovs i el país Oseti.
un segon grup, que va marxar amb els cumans cap a Europa i es va establir a Hongria, a la regió de Jászság (província de Yas), capital Jászberény. Van conservar la seva identitat fins al , però després van quedar assimilats.
El tercer grup va passar al servei dels mongols i va arribar a formar un contingent de trenta mil as, però van morir en la guerra o van ser absorbits per les poblacions locals. Els mongols anomenaven els alans com a as, plural asut, adjectiu asutai.
Nom