miniatura|Djenné, fundada el 800, és un centre comercial important, avui dia Patrimoni de la Humanitat miniatura|L'emperador de Mali a l'Atles d'Abraham Cresques, de 1375 El comerç transsaharià fa referència al trànsit de mercaderies que unia l'interior d'Àfrica amb la conca mediterrània a través del desert de Sàhara.
Els orígens d'aquest comerç entre l'oest i el centre d'Àfrica amb el Mediterrani es perden en la història. Els primers relats històrics daten de l'antiguitat i expliquen com els garamentes de Fezzan organitzaven el comerç entre Leptis Magna a la Tripolitana i el Txad. Aquest comerç va viure la primera època d'esplendor en el i amb l'ascens de l'Imperi Romà. Sobretot es comerciava amb or, esclaus, ivori i animals exòtics per als jocs dels circs a Roma i altres ciutats, a canvi de béns de luxe romans. Una importància crucial la tenia l'ús del camell, sobretot a partir del , al nord d'Àfrica.
A partir del el comerç va ressorgir gràcies a la formació de l'Imperi de Ghana a l'oest del Sàhara. L'establiment d'una nova classe social superior a la zona del Níger-Senegal va fer augmentar la demanda de béns de luxe. A més, el comerç es va veure afavorit per la protecció estatal que oferia Ghana. Un factor addicional fou l'obertura de mines de sal a Taghaza i Idschil, a l'actual Algèria, ja que la sal era un bé molt preuat a la zona oest d'Àfrica. El punt final de la ruta comercial fins al era la ciutat de Sigilmasa.
Amb l'establiment de l'Imperi Songhai a partir de 1400, Tombuctú, a la riba del riu Níger, es va convertir en el centre comercial més important de la zona del Sahel. La desintegració de l'imperi després d'una invasió marroquina va canviar substancialment el comerç amb el Sàhara central, ja que faltava el govern central que podia protegir les rutes i les caravanes. Per això, a partir del la principal ruta del comerç transsaharià es va traslladar al camí que unia el Llac Txad i Trípoli o Ruta del bornus
Aquest trasllat va donar peu a la puixança econòmica dels estats hausses i el regne de Kanem-Bornu a la zona del Txad. Ja que la importància del comerç d'or a través del Sàhara havia decaigut a causa de les rutes mercantils per mar establertes pels europeus, es va incrementar la importància del comerç d'esclaus amb el món islàmic, sobre la ruta entre el Txad i Trípoli.
Tot i que la ruta principal del comerç es va traslladar en diverses ocasions durant la història es va seguir usant i establint noves rutes secundàries. Només la colonització francesa del va provocar que el comerç es traslladés cap a les zones costaneres de l'Atlàntic.
Comerç transsaharià primerenc miniatura|Un edifici a Oualata, al sud-est de Mauritània miniatura|L'oasi de Bilma al nord-est del Níger, amb l'escarpament de Kaouar al fons El comerç antic es va estendre per la cantonada nord-est del Sàhara a l'era de Naqadan. Els egipcis predinàstics del període Naqada I comerciaven amb Núbia al sud, els oasis del desert occidental a l'oest i les cultures de la Mediterrània oriental a l'est. Moltes rutes comercials anaven d'oasi en oasi per abastir-se tant d'aliments com d'aigua. Aquests oasis eren molt importants. També importaven obsidiana del Senegal per donar forma a fulles i altres objectes. Also note:
La ruta terrestre a través del Wadi Hammamat des del Nil fins al Mar Roig ja era coneguda en temps predinàstics; s'han trobat dibuixos que representen vaixells de canya egípcies al llarg del camí que daten del 4000 aC. Les ciutats antigues que daten de la Primera Dinastia d'Egipte van sorgir al llarg de les confluències del Nil i del Mar Roig. testimoniant l'antiga popularitat de la ruta. Es va convertir en una ruta important des de Tebes fins al port d'Elim al Mar Roig, on els viatgers es dirigien cap a Àsia, Aràbia o la Banya d'Àfrica. Existeixen registres que documenten el coneixement de la ruta entre Senusret I, Seti, Ramsès IV i també, més tard, l'Imperi Romà, especialment per a la mineria.
La ruta comercial Darb al-Arbaʿīn, que passava per Kharga al sud i Asyut al nord, es va utilitzar des de l'Imperi Antic per al transport i comerç d'or, ivori, espècies, blat, animals i plantes. Més tard, els antics romans protegirien la ruta vorejant-la amb diversos forts i petits llocs avançats, alguns dels quals custodiaven grans assentaments amb cultius. Descrita per Heròdot com una carretera recorreguda... en quaranta dies, es va convertir en la seva època en una important ruta terrestre que facilitava el comerç entre Núbia i Egipte, i posteriorment va ser coneguda com la Carretera dels Quaranta Dies. Des de Kobbei, 40 km al nord d'al-Fashir, la ruta passava pel desert fins a Bir Natrum, un altre oasi i mina de sal, fins a Wadi Howar abans de continuar cap a Egipte. La ruta comercial Darb el-Arbain era la més oriental de les rutes centrals.
miniatura|Mapa de ruta Trípoli–Murzuk–Llac Txad de Parfait-Louis Monteil (1895)
A continuació, va venir la més fàcil de les tres rutes: la carretera de Garamante, que porta el nom dels antics governants de la terra per on passava i també anomenada sender de Bilma. La ruta garamanteana passava pel sud del desert prop de Murzuch abans de girar cap al nord per passar entre les muntanyes Alhaggar i Tibesti abans d'arribar a l'oasi de Kawar. Des de Kawar, les caravanes passaven per les grans dunes de sorra de Bilma, on s'extreia sal de roca en grans quantitats per al comerç, abans d'arribar a la sabana al nord del llac Txad. Aquesta era la més curta de les rutes, i els principals intercanvis eren esclaus i ivori del sud per sal. Un investigador de principis del segle XX va escriure sobre la ruta Trípoli-Murzuk-Llac Txad: «La major part del trànsit [transsaharià] des de la costa mediterrània durant els darrers 2.000 anys ha passat per aquesta carretera».
Una altra ruta líbia era Bengasi a Kufra a les terres de l'Imperi Wadai, entre el llac Txad i Darfur.
Les rutes occidentals eren la carretera de Walata, passant per l'actual Oualata (Mauritània), des del riu Senegal, i la ruta de Taghaza, des del riu Níger, passant per les mines de sal de Taghaza, cap al nord fins al gran centre comercial de Sijilmasa, situat al Marroc, just al nord del desert. El creixement de la ciutat d'Aoudaghost, fundada al segle V aC, va ser estimulat per la seva posició a l'extrem sud d'una ruta comercial transsahariana.
A l'est, tres rutes antigues connectaven el sud amb el Mediterrani. Els pastors del Fezzan de Líbia, coneguts com els Garamants, controlaven aquestes rutes ja l'any 1500 aC. Des de la seva capital, Germa, al Wadi Ajal, l'Imperi Garamante va atacar el nord fins al mar i el Sahel al sud. Al segle IV aC, les ciutats-estat independents de Fenícia havien ampliat el seu control al territori i les rutes que abans ocupaven els garamants. Shillington afirma que el contacte existent amb el Mediterrani va rebre un incentiu addicional amb el creixement de la ciutat portuària de Cartago. Fundada cap al 800 aC, Cartago es va convertir en una de les terminals d'or, ivori i esclaus de l'Àfrica Occidental. L'Àfrica Occidental rebia sal, tela, perles i productes metàl·lics. Shillington procedeix a identificar aquesta ruta comercial com la font de la fosa de ferro de l'Àfrica Occidental. El comerç va continuar fins a l'època romana. Tot i que hi ha referències clàssiques a viatges directes des del Mediterrani fins a l'Àfrica Occidental (Daniels, pàg. 22f), la major part d'aquest comerç es duia a terme a través d'intermediaris, que habitaven la zona i coneixien els passos a través de les terres de sequera. Posteriorment, la Legio III Augusta va assegurar aquestes rutes en nom de Roma al segle I dC, salvaguardant la frontera sud de l'Imperi durant dos segles i mig.
miniatura|Un gravat del d'una caravana àrab de tràfic d'esclaus transportant esclaus africans negres a través del Sàhara
Els garamants també es van dedicar al tràfic d'esclaus transsaharià. Els garamantes utilitzaven esclaus a les seves pròpies comunitats per construir i mantenir sistemes de reg subterrani coneguts com a qanat. Els primers registres del comerç transsaharià d'esclaus provenen de l'historiador grec Heròdot del segle V aC, que registra els garamants esclavitzant egipcis que vivien a les coves del Sudan. Hi ha dos registres de romans que acompanyaven els garamants en expedicions de caça d'esclaus: el primer l'any 86 dC i el segon uns anys més tard al llac Txad. Les fonts inicials d'esclaus van ser els toubou, però al segle I dC, els garamantes obtenien esclaus de l'actual Níger i el Txad.
A principis de l'Imperi Romà, la ciutat de Leptis va establir un mercat d'esclaus per comprar i vendre esclaus de l'interior africà. L'Imperi va imposar un impost duaner sobre el comerç d'esclaus. Al segle V dC, la Cartago romana comerciava amb esclaus negres portats a través del Sàhara. Sembla que els esclaus negres eren valorats a la Mediterrània com a esclaus domèstics pel seu aspecte exòtic. Alguns historiadors argumenten que l'escala del tràfic d'esclaus en aquest període pot haver estat més alta que a l'època medieval a causa de l'alta demanda d'esclaus a l'Imperi Romà.
Introducció del camell miniatura|Caravana de camells actual prop de les muntanyes Ahaggar al Sàhara central, 2006 Heròdot va escriure sobre els garamants caçant troglodites etíops des de carros; aquest relat s'associa amb representacions de cavalls tirant carros en art rupestre contemporani al sud del Marroc i al Fezzan, donant origen a la teoria que els garamants o algun altre poble saharià havien creat rutes de carros per subministrar or i ivori a Roma i Cartago. No obstant això, s'ha argumentat que no s'han trobat esquelets de cavall que datin d'aquest període primerenc a la regió, i els carros haurien estat vehicles improbables per a fins comercials a causa de la seva petita capacitat.
Les primeres proves de camells domesticats a la regió daten del segle III. Utilitzades pels berbers, van permetre un contacte més regular a tota l'amplada del Sàhara, però les rutes comercials regulars no es van desenvolupar fins als inicis de la conversió islàmica de l'Àfrica Occidental als segles VII i VIII.
Es van desenvolupar dues rutes comercials principals. El primer recorria el desert occidental des del Marroc modern fins a la meitat del Níger, i el segon des de la Tunísia moderna fins a la zona del llac Txad. Aquests trams eren relativament curts i tenien la xarxa essencial d'oasis ocasionals que establien l'itinerari tan inexorablement com les xinxetes en un mapa. Més a l'est del Fezzan, amb la seva ruta comercial a través de la vall de Kaouar fins al llac Txad, Líbia era impracticable a causa de la manca d'oasis i de les fortes tempestes de sorra.
Comerç transsaharià medieval Es van establir diverses rutes comercials, potser la més important finalitzava a Sijilmasa (Marroc) i Ifríqiya, al nord. Allà, i en altres ciutats del nord d'Àfrica, els comerciants berbers havien augmentat el contacte amb l'Islam, fomentant les conversions, i al segle VIII, els musulmans viatjaven a Ghana. Molts a Ghana es van convertir a l'Islam, i és probable que el comerç de l'Imperi fos privilegiat com a resultat. Cap al 1050, Ghana va perdre Aoudaghost davant dels almoràvits, però les noves mines d'or al voltant de Bambouk van reduir el comerç a través de la ciutat, beneficiant, en canvi, els malinké del sud, que més tard van fundar l'Imperi de Mali.
center|miniatura|750x750px| Rutes comercials saharianes cap al 1400, amb el territori modern del Níger destacat