Els israelites eren un grup etnoreligiós de parla hebrea format per tribus que van habitar gran part de Canaan durant l'edat del ferro.
El nom d'Israel apareix per primera vegada a l'Estela de Merneptah de l'antic Egipte, datada cap a l'any 1200 aC.Rendsburg, Gary (2008). "Israel without the Bible". En Frederick E. Greenspahn. The Hebrew Bible: New Insights and Scholarship. NYU Press. p. 11–12. L'erudició moderna considera que els israelites van sorgir de grups d'indígenes cananeus i altres pobles.Mark Smith a "The Early History of God: Yahvé i altres deïtats de l'antic Israel" afirma "Malgrat el model regnant durant molt de temps, que els cananeus i els israelites eren persones de cultura fonamentalment diferent, les dades arqueològiques ara mostren dubte sobre aquest punt de vista. La cultura material de la regió presenta nombrosos punts comuns entre israelites i cananeus durant el període Ferro I (c. 1200–1000 aC). El registre suggeriria que la cultura israelita es va solapar en gran part amb la cultura cananea i derivar-ne ... En resum, la cultura israelita era majoritàriament de naturalesa cananeana. Atesa la informació disponible, no es pot mantenir una separació cultural radical entre cananeus i israelites durant el període Ferro I." (pàg. 6–7). Smith, Mark (2002). The Early History of God: Yahweh and Other Deities. de l'Antic Israel.Frevel, Història de l'Antic Israel Atlanta, Geòrgia. SBL Press, 2023, p. 33. ISBN 9781628375138. "Israel es va desenvolupar a la terra i no fora d'ella (a Egipte, al desert, etc.). Parlaven una forma arcaica de la llengua hebrea, que era una varietat regional de les llengües cananees, coneguda avui com a hebreu bíblic.Steiner, Richard C. (1997). "Ancient Hebrew". En Hetzron, Robert (ed.). The Semitic Languages. Routledge. p. 145–173. . A l'edat del ferro van sorgir els regnes d'Israel i Judà. El Regne d'Israel, amb la seva capital a Samaria, va caure en mans de l'Imperi Neoassiri cap al 720 aC; mentre que el de Judà, amb capital a Jerusalem, va ser destruït per l'Imperi Neobabilònic l'any 586 aC. Part de la població de Judea va ser duta a Babilònia, però va tornar a Israel després que Cir II el Gran conquerís la regió.
Segons la Bíblia, els israelites són descendents de Jacob, un patriarca que més tard va ser rebatejat com a Israel. Després d'una severa sequera a Canaan, Jacob i els seus dotze fills van fugir a Egipte, on finalment van formar les dotze tribus d'Israel. Els israelites, que vivien esclavitzats a Egipte, van ser alliberats més tard per Moisès i van conquerir Canaan sota el lideratge de Josuè, el successor de Moisès. La majoria dels estudiosos moderns estan d'acord que la Torà no proporciona un relat autèntic dels orígens dels israelites i, en canvi, la consideren com un mite nacional. Tanmateix, se suposa que hi pot haver un "nucli històric" a la narració. La Bíblia també retrata els regnes d'Israel i Judà com els successors d'un anterior Regne Unit d'Israel, tot i que es discuteix la historicitat d'aquest últim supòsit.
Tant els jueus com els samaritans remunten la seva ascendència als antics israelites. Els jueus remunten la seva ascendència a les tribus que van habitar el Regne de Judà, incloent Judà, Benjamí i part de la de Leví, mentre que els samaritans reclamen el seu llinatge dels descendents d'Efraïm, Manassès i Leví, que no van ser deportats a la captivitat assíria després de la caiguda d'Israel. Altres grups també n'han reivindicat l'afiliació.
Etimologia La primera referència a Israel en fonts no bíbliques es troba a l'Estela de Merneptah, cap a l'any 1209 aC. La inscripció és molt breu i diu: «Israel està devastat, sense llavors». La inscripció es refereix a un poble —no a cap individu o estat nacional— que es trobaria a Palestina centralVan der Toorn, K. (196). Family Religion in Babylonia, Ugarit and Israel: Continuity and Changes in the Forms of Religious Life. Brill. p. 181, 282. o a les terres altes de Samaria. Alguns egiptòlegs suggereixen que el mot Israel va aparèixer en relleus topogràfics anteriors, datats de la dinastia XIX (és a dir, el regnat de Ramsès II) o la dinastia XVIII,Van der Veern, Peter, et al. "Israel in Canaan (Long) Before Pharaoh Merenptah? A Fresh Look at Berlin Statue Pedestal Relief 21687". Journal of Ancient Egyptian Interconnections. p. 15–25. però aquesta lectura segueix sent controvertida.Romer, Thomas (2015). The Invention of God, Harvard. p. 75. Dijkstra, Meindert (2017). "Canaan in the Transition from the Late Bronze to the Early Iron Age from an Egyptian Perspective". En Grabbe, Lester, ed. The Land of Canaan in the Late Bronze Age. Bloomsbury. p. 62, n. 17. esquerra|miniatura|226x226px|Jacob lluitant amb l'àngel (Gustave Doré, dècada del 1860).En la Bíblia hebrea, Israel apareix per primera vegada a , on un àngel dona el nom a Jacob després que tots dos lluitessin.Scherman, Rabbi Nosson, ed. (2006). The Chumash. The Artscroll Series. Mesorah. p. 176–77.Kaplan, Aryeh (1985). "Jewish Meditation". Nova York: Schocken. p. 125. L'etimologia popular que es dona al text deriva Israel de yisra, "prevaldre" o "lluitar amb", i El, un déu creador cananeu-mesopotàmic que s'identifica en ocasions amb Jahvè. No obstant això, l'erudició moderna interpreta El com el subjecte, "El mana/lluita", de sarar (שָׂרַר) "governar" (cognat amb sar (שַׂר) "governant", accadi šarru "governant, rei"), que probablement és cognat amb l'arrel semblant sara (שׂרה) "lluitat, esforçat, enfrontat". miniatura|Mapa de les Dotze Tribus d'Israel abans del moviment de Dan cap al nord, basat en el Llibre de Josuè.Després, Israel va ser emprat per referir-se als descendents directes de Jacob i als gentils (estrangers residents) que s'havien assimilat a la comunitat israelita. Hebreu és un etnònim similar, però s'aplica generalment quan els israelites es troben en desavantatge econòmic o són migrants. També podria apuntar a la seva descendència d'Éber, el net de Noè.Flavi Josep - Antiquities of The Jews, Book I, Chapter VI, Paragraph 4: . Traducció: Sala era fill d'Arfaxad; i el seu fill era Éber, de qui originàriament van anomenar els jueus hebreus. Éber va engendrar Joetan i Phaleg: es deia Phaleg, perquè va néixer en la dispersió de les nacions als seus diversos països; perquè Phaleg entre els hebreus significa divisió. Durant el període de la monarquia dividida, el terme "israelites" es va utilitzar en referència als habitants del regne septentrional d'Israel, però finalment, va incloure els habitants del Regne de Judà en l'ús post-exili.Cate, Robert L. (1990). "Israelite". En Mills, Watson E.; Bullard, Roger Aubrey. Mercer Dictionary of the Bible. Mercer University Press. p. 420.
A la literatura del període del Segon Temple, "Israel" incloïa els membres de la monarquia unida, el regne del nord i l'Israel escatològic. "Jueu" (o "judeu") era un altre etnònim popular, però podria referir-se a un subgrup geogràficament restringit o als habitants del regne meridional de Judà.Danker, Frederick W. "Ioudaios", in A Greek-English Lexicon of the New Testament and Other Early Christian Literature. third edition University of Chicago Press. A més, obres com Esdras-Nehemies van ser pioneres en la idea d'una distinció "impermeable" entre Israel i els gentils, sobre una base genealògica. Altres estudiosos argumenten que la distinció es basa en la religió. Per exemple, Troy W. Martin argumenta que el jueu bíblic es basa en l'adhesió a la "circumcisió pactada", independentment de l'ascendència ().
En el judaisme, "israelita", a grans trets, es refereix a un membre laic del grup etnoreligiós jueu, en oposició a les ordes sacerdotals de kohanim i levites. En textos legals com la Mixnà i Guemarà, (Yisraeli o israelita), s'utilitza per descriure jueus en comptes de (Yehudi o jueu). En el samaritanisme, els samaritans no són jueus (Yehudim). En canvi, són israelites, que inclouen els seus germans jueus, o samaritans israelites.
Narrativa bíblica miniatura|upright=1.15|Mapa de Terra Santa, Pietro Vesconte, 1321, que mostra les parcel·les de les tribus d'Israel. Descrit per Adolf Erik Nordenskiöld com "el primer mapa no ptolemaic d'un país definit". La història del poble israelita es pot dividir en aquestes etapes, segons la Bíblia hebrea:
Període premonàrquic (fins a c. 1050 aC) miniatura|Maqueta del Tabernacle construït sota els auspicis de Moisès, al parc de Timna, Israel.|upright=1.15 Els israelites van rebre el nom del seu avantpassat, Jacob/Israel, que era net d'Abraham. Estaven organitzats en 12 tribus: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Josep (o tribu d'Efraïm i tribu de Manassès) i Benjamí. Originàriament, van anar a Egipte després d'una fam a Canaan, però van ser esclavitzats pels egipcis.Bereshith, Gènesi. Van escapar i es van organitzar com a critarquia, on van seguir les lleis donades per Moisès. Després, els israelites van conquerir Canaan i van lluitar amb diversos veïns fins que van establir un estat monàrquic. Aquest període està cobert per Gènesi 12 a 1 Samuel 8.
Monarquia unida (c. 1050–930 aC) Com a estat monàrquic, les tribus israelites estaven unides pel lideratge de Saül, David i Salomó d'Israel. Els regnats de Saül i David van estar marcats per les victòries militars i la transició d'Israel a un mini-imperi amb estats vassalls. El regnat de Salomó va ser relativament més pacífic i va supervisar la construcció del Primer Temple, amb l'ajuda dels aliats fenicis.; ; En aquest Temple es guardava l'Arca de l'Aliança; la seva antiga ubicació era la ciutat de David. Aquest període està cobert per 1 Samuel 8 a 1 Reis 11 o alternativament, 1 Cròniques 10 a 2 Cròniques 9.
Monarquia dividida (c. 930–597 aC) L'estat monàrquic es va dividir en dos estats, Israel i Judà, a causa de disputes civils i religioses. Finalment, Israel i Judà van desaparèixer després de les invasions assíries i babilònies, respectivament. Segons els profetes bíblics, aquestes invasions eren judicis divins per apostasia religiosa i lideratge corrupte. Aquest període està cobert per 1 Reis 12 a 2 Reis 25 o alternativament, 2 Cròniques 10 a 2 Cròniques 36. El Llibre de Jonàs narra que el profeta Jonàs va a l'Imperi Neoassiri per lliurar un missatge diví.
Període de l'exili (c. 597–538 aC) Després que els babilonis envaïssin Judà, van deportar la majoria dels seus ciutadans a Babilònia, on van viure com a "exiliats". Cir II el Gran va conquerir Babilònia i va establir el Primer Imperi Persa l'any 539 aC. Un any més tard, segons les cites tradicionals, Cir va permetre als judaïtes tornar a la seva terra natal. Aquesta pàtria va ser rebatejada com a Província de Yehud, que finalment es va convertir en una satrapia d'Eber-Nari. Aquest període està cobert per la totalitat del Llibre de Daniel.
Període persa (c. 539–331 aC) El 537–520 aC, Zorobabel es va convertir en el governador de Yehud i va començar a treballar en el Segon Temple, que es va aturar. El 520–516 aC, Ageu i Zacaries van incitar els judaïtes a reprendre les obres al temple. Un cop acabat, Josuè va esdevenir-ne gran sacerdot. En el període 458–433 aC, Esdres i Nehemies van dirigir un altre grup de judaïtes a Yehud, amb el permís d'Artaxerxes. Nehemies va reconstruir el temple —malmès després d'un desastre no especificat— i va eliminar la influència estrangera de la comunitat judaïta. Dit això, alguns judaïtes van optar per quedar-se a Pèrsia, on gairebé es van enfrontar a l'aniquilació. Aquest període està cobert per tots els Llibres d'Esdres, de Nehemies, d'Ester, d'Ageu, de Zacaries i de Malaquies.
Israelites històrics