El liberalisme és un grup d'ideologies polítiques, socials i religioses, que s'oposen a l'absolutisme i que afirma la llibertat de la persona i la supremacia de la iniciativa individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les estructures de govern redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantir la convivència, seguint la filosofia del laissez faire, laissez passer (del francès: «deixar fer, deixar passar»).
miniatura|Figures al·legòriques del Monument a la Constitució de 1812 a CadisPromou les llibertats civils, la igualtat jurídica i apel·la als principis republicans. És el corrent en el qual es fonamenten el lliure mercat i la separació de poders.
Els seus objectius principals són: El desenvolupament de les llibertats individuals i, a partir d'aquestes, el progrés de la societat. L'establiment d'un estat de dret, on totes les persones siguin iguals davant la llei, sense privilegis ni distincions, en acatament amb un mateix marc mínim de lleis que resguardi les llibertats de les persones.
El liberalisme va inspirar parcialment l'organització de l'estat de dret amb poders limitats —que idealment hauria de reduir les funcions del govern a seguretat, justícia i obres públiques— i sotmès a una constitució, que va permetre el sorgiment de la democràcia liberal durant el , encara vigent a moltes nacions actuals, especialment de l'Occident. El liberalisme, en promoure la llibertat econòmica on va poder aplicar-se, va posar fi a les regulacions econòmiques de l'absolutisme i va permetre el desenvolupament de l'economia de mercat i l'ascens progressiu del capitalisme, evolucionant de forma paral·lela a ambdós costats del Canal de la Mànega, en el cas de França en la seva forma revolucionària mentre a Gran Bretanya en la seva variant reformista. En molts països, el liberalisme ha evolucionat cap al neoliberalisme.
Història El primer gran pensador classificable com a liberal fou John Locke, filòsof d'origen britànic. La seva obra Dos Tractats sobre el Govern suposa el començament del liberalisme polític, en ser aplicat arran de la Revolució del 1688. En aquest assaig es nega l'origen diví de l'autoritat del rei, es defensa que aquest emana del poble i, per tant, es reclama el sistema de monarquia constitucional i representativa.
Continuant aquesta línia, apareixen a França els pensadors il·lustrats de la nova classe burgesa, precursors de la Revolució Francesa, entre els quals destaquen Montesquieu (autor de la teoria de la separació de poders), Rousseau (teòric del contracte social) i Voltaire. Però la repressió política a França duu a molts liberals a l'exili anglès, produint en aquest darrer país un autèntic intercanvi d'idees que donarà l'impuls definitiu a la ideologia liberal. L'ajuda que els ofereix el reformador Jeremy Bentham (teòric de l'utilitarisme) li val, el 1792, el títol de Ciutadà d'Honor de França.
miniatura|La Estàtua de la Llibertat, símbol del liberalisme
El triomf relatiu en la conquesta del poder polític marca l'inici de l'aplicació sistemàtica de la visió del món liberal a la resta dels àmbits socials. El moviment estaca la seva teoria econòmica liberal, iniciada per Adam Smith a la seva obra La riquesa de les nacions,Adam Smith, Indagació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions, Edicions 62, (Clàssics del pensament modern), 1991, 2 volums, 374 i 479 pàgines, traducció catalana de Jordi Civís i Pol, continuada per David Ricardo i John Stuart Mill, l'obra més important del qual és Sobre la Llibertat, i finalment completada per la teoria general de l'equilibri de Léon Walras.
L'època hegemònica del liberalisme coincideix amb la modernitat, és a dir, el període comprés entre el fracàs de la Restauració i la Primera Guerra Mundial, arran de la qual els grans desequilibris econòmics (especialment al camp monetari i financer) que van culminar amb el Crac del 29 i la Gran Depressió, sorgeix una nova efervescència dins el pensament liberal (a part d'una agudització de la lluita de classes), que s'escindeix en dos corrents: el Liberalisme Americà i el Liberalisme Austríac.
Aquest cisma es gesta des de principis del , arran de la discussió teòrica sobre el rigor dels agregats macroeconòmics, d'una evident utilitat pragmàtica, però discutible en els seus mètodes. Vilfredo Pareto arriba al fons de la qüestió quan, després de llegir sobre una disputa entre un funcionari britànic i un braman sobre el sistema de castes de l'Índia, nega l'intercomparabilitat de la satisfacció entre dos individus, trencant així amb la tradició igualitarista de Jeremy Bentham.
Segons Pareto, la satisfacció és una magnitud ordinal i personal i, per tant, no pot quantificar-se, ni de bon tros sumar a la d'un altre individu. Això no només desbarata la possibilitat de realitzar-ne agregats de satisfacció social, sinó que justifica les més extremes desigualtats de base.
Amb la concepció de Jeremy Bentham, en seguir la Llei de Rendiments Decreixents, es pot demostrar que la distribució de la renda òptima per a la societat és la completa igualtat. La nova teoria de Pareto negava aquesta conclusió i proposà una altra situació òptima: quan ningú pogués incrementar la seva satisfacció sense reduir-ne la d'un altre. Existeixen infinites situacions que compleixen aquest criteri, i van des del total acaparament de la riquesa per part d'una única persona fins a l'òptim social igualitarista.
Tot i que el problema de fons és aquest, l'escenari de la ruptura definitiva fou molt més superficial. El 1936 John Maynard Keynes publicà la seva opera magna: Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, en la qual defensa la intervenció activa de l'estat en l'economia per tal de garantir l'estabilitat de la demanda agregada, i amb això l'ocupació i el creixement econòmic.
Aquesta deriva cap al socialisme i l'economia mixta no va agradar gens als pensadors austríacs, liderats per Friedrich Hayek. Les disputes dialèctiques acabaren en un gran distanciament entre els sectors més progressistes i els més conservadors dins del liberalisme.
L'escola americana, representant dels progressistes, va començar a defensar la intervenció de l'estat en matèria macroeconòmica, en promoció de la mobilitat social, control dels oligopolis que la creixent automatització i producció en massa fomentava, etc. Per contra, l'escola austríaca culpabilitza de tots els trastorns macroeconòmics a l'estat, veu amb bons ulls les desigualtats socials i considera els oligopolis com a símbol de l'èxit en la gestió. Alguns sectors, fins i tot critiquen el liberalisme polític perquè segons ells duria als més febles a instaurar un govern socialista totalitari.
Després de la Segona Guerra Mundial es produeix una divisió del món en dos grans blocs: el comunista i el capitalista, durant el període anomenat Guerra Freda. Al bloc capitalista s'intenta reconstruir un sistema, prenent aquest un caire keynesià, molt influït per la por a una nova Gran Depressió i al comunisme. Aquesta por l'allunya dels postulats de l'economia liberal, però el liberalisme polític i social es manté.
Més endavant, la Crisi del Petroli, la neutralització de l'amenaça comunista i, sobretot, l'ascens a començament dels anys 80 d'una nova generació que no va patir la Gran Depressió, suposen un canvi de direcció brusc. Liderats per Margaret Thatcher al Regne Unit i per Ronald Reagan als Estats Units d'Amèrica, els teòrics austríacs arriben al poder, iniciant el que molts politicòlegs ja qualifiquen com a nova era d'hegemonia liberal.
Definició Podem dir, que el que distingeix al liberalisme polític en cada període de la història és la fe en l'existència dels drets fonamentals i inviolables de les persones i la igualtat dels ciutadans davant la llei (igualtat formal). El punt de vista de la persona i el gaudi de la llibertat individual es consideren els paràmetres vàlids per jutjar la bondat d'una política i d'una social. En aquesta perspectiva, els poders de l'estat han de complir amb límits estrictes per evitar la violació dels drets i llibertats dels ciutadans. D'això es desprèn de la negativa que de tant en tant sorgeix del poder autoritari de la monarquia i del clergat, i del totalitarisme en general, tota doctrina que proclama el sacrifici en nom de la visió externa d'aquesta.
Fonaments teòrics Per definir els fonaments dels corrents de pensament liberals, aquests es poden dividir en dues famílies, basades en dues concepcions diferents de l'home i la societat.
Família paretiana Aquesta família es pot considerar actualment com a la més genuïna representació del liberalisme, ja que duu fins a l'extrem els seus postulats bàsics. A conseqüència de l'explicació de Pareto de la satisfacció, el liberalisme paretià considera a l'individu finalitat en si mateixa, ignorant qualsevol consideració social. L'individu és la base de tot, i la mesura de totes les coses. Però cal dir que els liberals paretians no escatimen a la incoherència de recórrer a arguments socials i als indicadors macroeconòmics que tant critiquen a la teoria per qüestions purament retòriques, cosa que pot arribar a confondre a l'hora de classificar ideològicament a aquesta persona.
Amb l'individu com a finalitat en si mateixa, neixen tres ideologies pròpiament dites (cadascuna amb la seva diversitat interna): l'anarcocapitalisme, el liberalisme autoritari i l'autodeterminisme o poliarquia.
Lanarcocapitalisme veu en l'estat una amenaça permanent per a l'individu i, per tant, advoca per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarcocapitalistes, aquesta "llei de la selva" és l'ordre natural de les coses. Molts teòrics consideren l'anarcocapitalisme com el vessant no-estatista del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia).
El liberalisme autoritari considera l'Estat com un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits i, per tant, cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del règim democràtic i la instauració d'una dictadura liberal i un estat policíac.
Lautodeterminisme i la poliarquia són, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians i, per tant, els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic (pre-Guerres Mundials). De fet, l'origen d'aqusta ideologia parteix de la teoria del contracte social de Rousseau, segons la qual la sobirania emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col·lectiu s'identifica com a subjecte constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a subjecte polític, amb la seva forma de govern particular.
Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'autodeterminisme defensa la territorialitat de la llei (estatisme), la poliarquia manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats i que, per tant, no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la poliarquia un corrent més anarquitzant, i a l'hora més tolerant cap a les formes totalitàries de govern, ja que per fugir d'elles no és necessària l'emigració.
Família benthamiana No existeix la família ideològica benthamiana estrictament, ja que aquesta no és més que el vessant liberal d'una de més gran: la col·lectivista, però emmarcada dins el grup liberal pren plena autonomia i un caràcter genuïnament propi.