La Revolta de La Vendée va ser una insurrecció contra la Revolució Francesa de camperols, burgesos i aristòcrates reialistes de Vendée (1793-94). La causa immediata fou una lleva general, la venda dels béns nacionals i els sermons dels capellans contrarevolucionaris. Els insurrectes venceren a Châtillon-sur-Sèvre i a Vihiers, però foren derrotats a Nantes, La Gravelle, Angers, Le Mans i Savenay. Sotmesos a una repressió sagnant, s'acolliren a l'amnistia termidoriana.
El terreny Abans del procés del rei Lluís XVI, l'hostilitat l moviment revolucionari es va mantenir passiva. Només esclatà l'agost de 1792, després de l'assalt del Palau Reial per la turba parisenca i de la suspensió del rei.
El corrent revolucionari s'estenia de Normandia a la Gironda amb diversos matisos, perquè encara la regió de la Charente era monàrquica i religiosa i des de la Gironda republicana moderada. A Normandia, i particularment a Rouen, tenia Lluís XVI molts partidaris. A la Bretanya, on dominava la noblesa i el clergat, el poble els seguia en el seu rancor a la Convenció. Al sud del Loira, les passions, molt més exaltades, es desencadenaren les primeres, amb extraordinària violència. Allà hi havia el focus de les guerres vendeanes: a Anjou i l'Alt i Baix Poitou. En tota la zona atlàntica el poble era tradicionalista, i estimava el rei, als nobles i al clero. S'hi constituí el nucli de la resistència; més allò no era tota la Vendée. La conformació del sol explica la constitució, marxa i durada de la guerra. La Vendée pròpiament dita és una comarca d'altiplans poc elevats creuada per sèries de muntanyetes, de 250 a 300 m. d'altura màxima, i de planes quasi a nivell del mar i tan esteses com ell; abundant en arbres, però sense que aquests s'agrupin en boscos, sinó formats en llargues fileres al costat dels camins, amagant-los, i escortant els rius i rierols, als marges dels quals donen ombra. Vista des de sobre sembla un bosc continu, d'on el nom de la part alta: Bocage. Envolten els camps cultivats, cenyint-los d'una zona d'ombra de 2 m. d'ampla, que no es poden cultivar. Pels camins ombrívols i encaixonats, si pot marxar sense ser vist. La plana (La Plaine) és rasa, neta, càlida i fèrtil; continuació dels terrenys oolítics que van de la Bretanya al Llemosí amb el nom d'estret de Poitou. La regió anomenada Marais és una espècie dels Països Baixos, en la qual el mar i la terra es confonen, i que ocupa unes 50.000 hectàrees. El teatre de la guerra, o guerres, anomenades de la Vendée, compren part de l'actual País del Loira.
Les causes miniatura|esquerra|Jean Chouan el resistent La causa de la guerra es troben en la tradició històrica. Des de les lluites religioses del el catolicisme de la gent rural d'aquesta part de França era vehement i activa. El mateix caràcter que enfront del protestantisme prengueren, vingueren assumir enfront la revolució. Es negaren a rebre els sacerdots juramentats, és a dir, els que havien jurat fidelitat al nou règim i que en realitat eren apostates. Per contra, amagaven i veneraven als perseguits per haver-se negat a jurar. Es formaven partides que acudien als boscos a oir missa, perseguien els juramentats i els maltractaven. Agreujaven l'estat dels ànims dues circumstàncies: l'escassetat de queviures i el temor de veure destruït el culte, que tothom considerava amenaçat després de la frase del comissari Cambon: Finalment, el rei, perseguit i suspès, vingué a ser per a cadascun d'aquells catòlics i monàrquics fidelíssims un màrtir.
Aquests sentiments esclataren en el poble de Saint-Ouën-des-Toits, en aquest mes d'agost de 1792, a la veu de Jean Cottereau, alies Jean Chouan, del qual vingué el nom chouanarie que la insurrecció prengué. Va estendre ràpidament l'enrenou per un terreny social perfectament preparat. No hi havia grans ciutats, sinó petites viles de 2.000 a 3.000 habitants; els llauradors no eren rics, però tampoc miserables, vivien en petits masos, i ho passaven amb una renda mitjana de 500 a 600 francs, producte del cultiu, al que s'afegia el del bestia, el qual compartien amb el propietari de la terra: aquest (el senyor del castell), així associat amb el pagès, vivia en contacte amb ell, junts també anaven a caçar, la qual era molt abundant, de sort que s'entenien molt bé els homes d'aquestes classes diferents, sobre tot perquè els nobles tampoc eren rics, no vivien ostentosament; els unia una feliç mitjania. El clero la compartia amb ells, pagesos i senyors, i posseïa les mateixes virtuts i senzilles costums, gaudint per això de gran autoritat. Per tant, la societat vendeana formava un tot harmònic, on l'única disharmonia era la revolució que, nascuda a París i en altres parts de França, de circumstancies molt diferents, pugnava per introduir-se i trastornar-ho tot. La lleva de 300.000 homes decretada per la Convenció de febrer de 1793 fou com un enorme feix de llenya llençat a una foguera que ja cremava.
No hi havia cap pla No hi havia ni pla ni cap dirigent. Amb prou feines, la comunitat de l'odi que despertaven les mesures uniformitzadores de la Revolució que pretenia governar tota França exactament com a qualsevol dels barris de París. L'última fou el reclutament de quasi tots els homes vàlids. En cas d'haver de prendre les armes els vendeans, de cap manera ho havien de fer per a defensar la Revolució, sinó contra ella. El 10 de març els mossos de Saint-Florent-le-Vieil, prop d'Ancenis, a Anjou, es negaren a incorporar-se al servei. El comandant militar volgué obligar-los i va manar carregar el canó de què disposava la força que ell comandava. Els mossos caigueren damunt d'aquesta, i a garrotades, la desarmaren, i s'apoderaren del canó.
Un tal Cathelineau, carreter molt considerat en la comarca, home valent i eloqüent, va córrer a posar-se al front dels revoltats i organitzà la resistència. Menant la improvisada tropa marxà contra un fort proper, guarnit per 80 homes, i el prengué. D'allà anà a Chemillé, guarnit per 200 soldats amb tres canons, apoderant-se també de la vila. Mentrestant un guardabosc del castell de Maulévrier, anomenat Stofflet, i un noi del llogaret de Chanzeaux, havia aixecat una altra partida, i després anaren a unir-se amb Cathelineau, el qual, animat pels seus primers triomfs i amb aquest reforç, es determinà a atacar la població de Cholet, capital del districte, guarnit per 500 soldats. A aquest no els fou possible resistí l'empenta dels vendeans, malgrat que alguns d'aquest nomes tenien estaques per tot armament. Però empraven una nova tàctica que els donà resultats inesperats: l'ordre dispers en tiradors. Aquests es tendien a terra ocults en la mala herba, ben coberts pels arbres, I des d'allà disparaven a mansalva. Com que tots eren tiradors experts, per ser caçadors quasi la totalitat dels homes de la comarca, altres per entreteniment quan les feines del camp els i deixava algun temps lliure, causaven gran mal a la host republicana. I quan el nombre de baixes en poc temps sofertes havia acovardit a la tropa, es llençaven damunt d'aquesta a la carrera i donant crits terribles. Llavors les estaques passaven a rematar el triomf. Perquè la tropa, no acostumada a tan nova forma de batallar, es defensava formant fileres, i en un moment restava impossibilitada de respondre aquell foc mortífer.
Cathelineau amo de Cholet miniatura|180px|Retrat de Cathelineau Cathelineau restà l'amo de Cholet, amb unes quantes armes, municions, pertrets, queviures i diners en aquella població es tancaven, i, contents amb la victòria, els seus soldats tornaren a les seves cases, no sense abans haver cremat tots el papers que hi havia als arxius administratius. Entre tant el Marais i el departament de la Vendée sencer s'alçaven en armes. Un perruquer anomenat Gastón assassinà a un oficial, es posà el seu uniforme, i capitanejant una multitud esvalotada s'apoderà de Machecoul i de Challans. Aquests revoltats no s'acontentaren amb cremar els papers, com els primers, sinó que arribaren a afusellar els seus enemics en grups de 20 i 30, fins a 300. De Nantes sortiren algunes tropes, que s'entengueren d'entornar, deixant amos del camp a Gastón i les seves improvisades tropes. Aquests fets succeïen en el Marais (grup de Cathelineau) i en el Bocage (grup de Gastón). En la Vendée pròpiament dita, o sigui en el departament, les coses encara prengueren un caire pitjor. Els guàrdies nacionals de Fontenay, que marxaven sobre Chantonnay, foren derrotats, i presa i saquejada la població. El comandant de l'11ª divisió, general Verteuil, envià al general Marcé amb 1.200 homes contra els rebels, als que refusà, junt a Saint Vincent, continuant la seva marxa amb altres 1.200 homes 9 canons de reforç; però poc temps després, en arribar a la població de Saint-Fulgence, fou copat i destruïda totalment la columna, amb pèrdua de les armes, canons inclús, municions i pertrets.
Des de llavors la insurrecció prengué un increment enorme, i com que els principals èxits els havien aconseguit el sollevats en la Vendée, se'ls començà anomenar vendeans. Aquella Pasqua aquest la passaren a casa seva, segons tenien per costum, doncs no els i agradava estar massa temps fora d'elles. anaven a la guerra com si anessin a caçar: per uns quants dies, i portant els queviures necessaris. A l'abril tot el país estava revoltat. Però ara ja no actuaven tan sols els pagesos. Aquesta havien anat als castells treien els nobles, els quals acabaren per posar-se al front del moviment popular. El principal del nous caps vingué esser, Charette, d'una família naviliera de Nantes, que en la Marina havia assolit el grau de tinent de navili, i que ara, en temps de pau i jubilat, es donava als plaers de la caça, vivint en els boscos, a l'aire lliure, i acostumat a les fatigues i treballs d'aquesta vida. Ho va meditar molt, ja que coneixia els perills i dificultats de l'empresa acceptà el comanament que li oferien. Arribà a tenir a les seves ordres 20.000 homes, amb els que tenia perpètuament amenaçats Sables-d'Olonne i Nantes.
De la mateixa manera foren trets, dels seus castells els senyors de Bonchamps, Maurice D'Elbée i de La Rochejaquelein, dels quals el primer, que havia servit a les ordres de Suffren Saint Tropez, era el més capaç i de més altes mires. Menava a tots els insurrectes d'Anjou i de les ribes del Loira. D'Elbée, excel·lent guerriller, era molt devot i molt popular. Cathelineau i Stofflet restaren a les ordres d'ambdós magnats. Junts marxaren sobre Bressuire, on menava el general Quétineau, el qual havia apressat la família Lescure, traient-la del seu castell de Clisson, per suposar al senyor de Lescure complicat en la conspiració. Es trobava en la casa el seu cosí La Rochejaquelein, home encara jove que havia servit en la guàrdia reial, agosarat però prudent, com Lescure. Els dos cosins aconseguiren escapolir-se, i acudiren a Bressuire, per marxar d'allà sobre Thouars amb les altres forces. Aquestes llavors ja sumaven 30.000 homes, valents, entusiastes i disposats a morir pel rei i la religió.
Entre aquest exercit i el que obeïa a Charette s'interposava el que menava Royrand, que sumaria uns 12.000 homes. Les tropes del primer grup prengueren la ciutat de Thouars després d'una gran resistència, i mercès a la bravura temerària de Lescure i La Rochejaquelein. Els vendeans es comportaren amb gran moderació.
Situació crítica del Govern