Frankie Goes to Hollywood (FGTH) fou un grup musical anglès de dance-pop molt popular a mitjans de la dècada del 1980. Aquest grup de Liverpool el componien Holly Johnson (cantant), ajudat per Paul Rutherford (vocalista, teclista), Peter Gill (bateria, percussionista), Mark O'Toole (baixista) i Brian Nash (guitarrista).
El primer single del grup, Relax fou categoritzat per la BBC com a número sis a la llista d'èxits, i es mantindria en les posicions més altes entre els singles més venuts a Anglaterra durant cinc setmanes consecutives, tot gaudint d'un èxit que es mantindria fins al 1984 i esdevenint el setè single més venut a Anglaterra de tots els temps (així com el maig del 2006). Després de l'èxit de Two Tribes i The Power of Love, FGTH esdevingué el segon grup en la història d'Anglaterra que aconseguia pujar fins al número u amb els seus tres primers singles; el primer fou Gerry and the Pacemakers el 1964.
Biografia Formació A la cara B del primer single del grup, Johnson explicà que el nom del mateix provenia d'una pàgina de la revista The New Yorker magazine, que presentava el títol Frankie Goes to Hollywood i una fotografia de Frank Sinatra. Una altra versió de la història és que un article similar sobre Frankie Vaughan fou la inspiració per al nom del grup. I finalment una altra versió és que el nom fou inspirat per una història publicada en un diari sobre el còmic anglès Frankie Howerd en un viatge a Hollywood. De totes maneres el grup musical anomenat "Frankie Goes to Hollywood" data del 1980.
El nucli del grup sorgí a finals dels anys setanta, en un Liverpool prou influït per la cultura punk. El cantant Holly Johnson havia tocat el baix amb Big in Japan, i havia enregistrat dos singles en solitari. Paul Rutherford — que s'incorporaria després- havia cantat amb The Spitfire Boys. Els músics locals Peter Gill (bateria), Jed O'Toole (baix) i el cosí d'aquest, Brian Nash (guitarra) van unir-se a Johnson, tot anomenant-se a ells mateixos Sons of Egypt, i aquest grup inicial efectuà una sèrie de concerts en petits locals. El grup es va desfer durant un curt període per a ésser reprès més tard, quan Johnson es va unir amb Mark O'Toole (baix) i Ped per a formar FGTH, durant un període especialment prolífic en canvis durant el qual en Jed prengué la guitarra. Una vocalista femenina, Sonya Mazunda, s'uní al grup més tard, i aquesta formació realitzà el primer concert de FGTH a la sala The Warehouse, com a teloners de Hambi & The Dance.
Rutherford, que havia fet de vocalista temporalment, va tenir tant d'èxit al concert que va substituir Mazunda aquella mateixa nit. La nova formació composta només per homes efectuà concerts a nivell local juntament amb un duet anomenat The Leatherpets (que anaven vestits amb escassa roba de cuir), i foren contractats per a realitzar vídeos promocionals i espectacles, tot i que en alguna ocasió foren rebutjats tant per la productora Arista Records com per Phonogram. L'octubre de 1982, el grup va participar en el programa de ràdio de John Peel a BBC Radio One, en el qual van interpretar Krisco Kisses, Two Tribes, Disneyland i The World Is My Oyster. En aquest temps Jed O'Toole deixà el grup, i seria substituït pel retrobat Nash.
El febrer de 1983, el grup fou convidat a enregistrar el vídeo de Relax pel programa de Channel Four The Tube al Liverpool State Ballroom. Després d'aquesta emissió, la sessió del programa de ràdio de John Peel fou repetida, i fou enregistrada una nova sessió per la BBC, que incloïa Welcome to the Pleasuredome, The Only Star In Heaven i Relax. Aquestes actuacions, juntament amb el vídeo del programa The Tube, sembla que van convèncer Trevor Horn per a contractar el grup per a la seva nova discogràfica, ZTT Records, el maig del 1983.
Relax Relax fou publicat per ZTT l'octubre del 1983 i va tenir un gran èxit, tot arribant al Top 40 de les llistes angleses. Després d'una aparició al programa de la BBC Top Of the Pops el 5 de gener del 1984 quan eren al número 35, el single assolí el número sis... i llavors ocorregué l'incident que propel·liria tant la cançó com el grup a la més gran notorietat del món del pop per sempre.
L'11 de gener del 1984, el disc jockey de la BBC Radio 1 Mike Read posà el disc al seu programa, i va notar que el disseny de la portada d'aquest, (fet per Yvonne Gilbert) presenta un home i una dona d'esquena empenyent-se l'un a l'altre, lleugers de roba, i inclou una part de la lletra amb contingut picant. Això el va portar a llegir amb més deteniment la lletra, i sembla que la seva reacció fou la de retirar del tocadiscs el disc que estava en aquell moment sonant, per considerant-lo "repugnant". Un parell de dies després — gairebé tres mesos després del llançament del single, i vuit dies després de l'actuació del grup a Top Of The Pops — la BBC va retirar del mercat el disc.
Relax va assolir immediatament el número u de les llistes d'èxits d'Anglaterra i s'hi va quedar durant cinc setmanes, tot donant-se el cas que la BBC no podia emetre el single més venut del país en cap dels seus mitjans de ràdio ni televisió durant un mes (així doncs la sintonia de comiat del programa Top Of The Pops, que tradicionalment es reservava a la cançó més reeixida del moment, va haver de cobrir-se amb diferents temes menys populars durant cinc setmanes consecutives).
Van establir-se comparacions entre Relax i el God Save el Queen dels Sex Pistols per la següent qüestió: la BBC no va intentar incrementar les vendes dels seus discs tot prohibint Relax, però per altra banda el disc va desafiar clarament aquestes intencions, en el sentit que — no per primer cop — la BBC i els mitjans varen enfrontar-se amb un disc de grans i ràpides vendes que podia ser molt trencador i motivar-los a explotar una suposada prohibició del mateix a nivell institucional –cosa que evidentment el feia més atractiu-. Per altra banda, la BBC i els mitjans anglesos no estaven gens preparats per al fenomen Relax sense precedents que s'esdevindria. L'experiència de Relax en definitiva demostraria l'existència d'un fenomen cultural capaç de fer canviar les normes de la BBC relatives a la prohibició de discs provocatius, i de fer que els mitjans tinguin un especial interès en els treballs que desperten controvèrsia.
Mike Read es va sentir aparentment ofès pel contingut sexualment explícit del disseny de la portada i de les lletres. No obstant el text "Relax, don't do it, when you want to suck it to it" (relaxa't, no ho facis, quan vols fer-hi sexe oral) presentava una errada provocativament deliberada. Les paraules correctes eren "...when you want to sock it to it" (quan vols colpejar-lo). Nogensmenys, l'expressió final "Relax, don't do it, when you want to come" (relaxa't, no ho facis, quan et vulguis escórrer) sembla bastant més ineludible, o menys críptica per a certes persones (quan a la Revista de pop Smash Hits li van preguntar a Johnson: "Relaxa't, no ho facis... no fer el què?", ell respongué: "no relaxar-se, és clar").
El videoclip original dirigit per Bernard Rose mostra un bar gay (està filmat al teatre Wilton's Music Hall, a l'est de Londres), i fou aparentment censurat tant per la BBC com per la MTV, en el lloc del qual s'emeté un altre videoclip dirigit per Brian De Palma, coincidint amb l'estrena de la seva pel·lícula Doble cos (Body Double). En aquesta apareix una versió lleugerament diferent del vídeo com a escena d'una pel·lícula pornogràfica.
El text provocatiu al revers de la tapa de Relax fou atribuït al periodista musical i soci de ZTT Paul Morley, responsable també de la campanya que va seguir la censura de la BBC, i que provocà una demanda massiva envers el grup i la cançó. Part d'aquesta promoció (si bé va arribar uns mesos després, amb el llançament de Two Tribes) incloïa la icònica samarreta amb el text "Frankie Say Relax Don't Do It", atribuïda a Morley però dissenyada realment per Katharine Hamnett, que havia realitzat unes samarretes amb un disseny minimalista en blanc i negre molt similars mostrant eslògans positius com "Choose Life" i "Go Go" (aquestes últimes emprades per Wham! al videoclip de Wake Me Up Before You Go-Go. Les samarretes "Frankie Say..." esdevindrien ubiqües durant l'estiu del 1984.
A més de tota la polèmica entorn Relax, començaren a circular rumors de què el single havia estat enregistrat realment per un altre grup de músics. Aquest rumor derivà en l'acusació "els Frankie no saben tocar", agreujat per la manca de concerts en directe durant tot el 1984. Un temps després el productor Trevor Horn admeté que realment havia enregistrat una versió de mostra de Relax amb FGTH i The Blockheads, grup que tindria renom gràcies a la icona del New Wave Ian Dury. Després enregistrà una segona versió amb FGTH sols, però quedà descontent amb el resultat, i finalment s'endugué la cinta per a treballar-hi. Horn suposadament va passar-se cinc setmanes afegint pistes amb més músics, tot incorporant-hi baixos pregravats del baixista dels Blockheads Norman Watt-Roy i unes pulsacions de baixos samplejades amb un teclat Fairlight CMI dos anys abans a Battery Studios pel baixista Mark 'Thumbs' Cunningham. Malgrat que aparentment esmerçà tant de temps i diners en un single, Horn afirmaria després que Relax representava una gran aposta per a ell mateix i per al seu nou segell discogràfic, ZTT, i que el seu fracàs al mercat podria suposar-li una fallida. En el moment en què fou completat, havia costat £70,000 només en temps invertit a l'estudi, amb un cost addicional de £15,000 per al videoclip. El temps emprat a l'estudi i els costos suposarien una qüestió cabdal per a FGTH (i per a altres grups contractats per ZTT com Propaganda) més enllà del 1984.
Two Tribes Relax romania a les llistes d'èxits quan el següent èxit, Two Tribes, fou publicat el maig del 1984. A aquesta cançó de caràcter pacifista se li va donar un sentit relacionat amb la guerra nuclear. Acompanyat de sirenes, la inconfusible veu de Patrick Allen (que havia dut a terme la locució dels anuncis reals de perill nuclear del Govern britànic, Protect and Survive – protegiu-vos i sobrevisqueu - , dos anys abans) i un altre innovador suport electrònic, va passar directament al número u de la llista d'èxits d'Anglaterra i s'hi va quedar durant nou setmanes (el primer single que ho feia des de Mull of Kintyre dels Wings el 1977-78), amb un total de vendes que excedí 1,5 milions de còpies i esdevenint un dels trenta discs més venuts a Anglaterra de tots els temps.
Dirigit pel famós duet Kevin Godley i Lol Crème (banda de rock de mitjans dels seixanta), el vídeo presentava uns imitadors dels líders de la Guerra Freda Ronald Reagan i Konstantín Txernenko practicant lluita lliure en un ring mentre membres del grup i altra gent feien apostes. El públic, format per altres líders mundials, entraven a la lluita, i finalment la Terra acabava esclatant. La veu de Ronald Reagan en aquest tema fou obra de Chris Barrie.
Morley va iniciar una campanya comercial mitjançant samarretes, de disseny inspirat en les de Hamnett, en el moment de la publicació de Two Tribes, tot afegint a la samarreta "Frankie Say Relax Don't Do It" altres dissenys com "Frankie Say War Hide Yourself" i "Frankie Say Arm The Unemployed" (un disseny molt controvertit, pel qual Johnson va haver d'explicar en una entrevista radiofònica que l'eslògan estava destinat a demanar al Govern que "armés" els aturats amb llocs de treball).
Two Tribes fou un single esplèndid per propis mèrits, però el seu regnat a la llista d'èxits fou més notable gràcies al continu èxit del seu predecessor. Relax va anar declinant de manera natural el maig de 1984, però amb el llançament de Two Tribes les seves vendes van revifar, i FGTH va obtenir els dos primers llocs a la llista d'èxits d'Anglaterra durant el mes de juliol, essent el primer grup que ho aconseguia des de principis dels seixanta).