miniatura|Vista del cementiri de Paracuellos.Plànol del Cementiri de Paracuellos de Jarama: plànol de les fosses de Paracuellos del Jarama i explicació sobre cadascuna, en la web de la Germanor de La nostra Senyora dels Màrtirs de Paracuellos del Jarama. proper al riu Jarama, un dels llocs on van ocórrer aquests episodis de repressió de la Guerra Civil espanyola, erigit en record i memòria dels assassinats. Al fons de la imatge, una creu blanca de grans dimensions, al vessant del "cerro de San Miguel", és visible des de la proximitat de l'aeroport de Barajas. Es coneixen com a matances de Paracuellos els episodis organitzats d'assassinat massiu de diversos milers de presoners, considerats oposats al bàndol republicà, ocorreguts durant la batalla de Madrid de la Guerra Civil espanyola, als paratges del rierol de San Jóse, al municipi de Paracuellos de Jarama, i de Soto de Aldovea, al terme de Torrejón de Ardoz, pròxims a Madrid. Les matances van tenir lloc entre el 7 de novembre i el 4 de desembre de 1936, mentre s'enfrontaven les tropes governamentals i franquistesEl 21 de setembre, la Junta de Defensa Nacional, que agrupava als militars de major graduació que havien participat a la revolta, va nomenar Generalíssim al general Franco. L'1 d'octubre, Franco va ser nomenat "Cap de l'Estat espanyol" (Preston 1994: 229-230, 236) pel control de Madrid, aprofitant els trasllats de presos de diverses presons madrilenyes, una operació que es coneixia popularment com a saques. Diversos d'aquests trasllats van ser desviats cap a llocs com el rierol San José, a la vora del riu Jarama, i a un rec o canal d'irrigació fora d'ús, a la vora del riu Henares, on diversos milers de presoners van ser assassinats.
Bona part de les víctimes foren militars que o bé havien participat en el cop d'Estat contra la República o bé no s'havien incorporat a la defensa de la República. En aquest sentit, algunes fonts xifren en uns 1.100 els caps i oficials de l'Exèrcit que es trobaven reclosos a la Presó Model madrilenya el 9 d'agost de 1936.;(Cervera 2006: 85) A més dels militars, durant aquestes matances també van ser assassinats falangistes, religiosos, militants de la dreta, burgesos i altres persones que en la seva immensa majoria havien estat detingudes per ser considerades partidàries de la revolta i custodiades sense empara legal ni acusació formal.
Habitualment, s'elaboraven les llistes dels presoners que formarien part de les saques i se'ls notificava el seu trasllat o la seva posada en llibertat amb documents que duien la capçalera de la Direcció general de Seguretat i que, a vegades, eren signades per Segundo Serrano Poncela, el delegat d'Ordre Públic de la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, encapçalada per Santiago Carrillo. Un cop els presos eren en els vehicles de transport, se'ls dirigia cap als punts assignats i eren afusellats de manera sumària per milícies pertanyents a les organitzacions obreres.
Abans del 7 de novembre ja hi havia hagut algunes saques, especialment durant l'octubre, fruit del traspàs del control de les presons, que va passar de les dels funcionaris de presons a les de les milícies arran de l'assalt a la Presó Model que va tenir lloc el 22 d'agost de 1936, si bé el nombre d'assassinats fou moltíssim menor i va mancar el caràcter sistemàtic i organitzat que van tenir les de novembre i desembre.(Cervera 2006: 89) No totes les saques de presos que van tenir lloc a les dates citades (en total 33 extraccions) van acabar en assassinats. Sí que ho van fer les dels dies 7, 8, 9, 18, 24, 25, 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre i 1 i 3 de desembre (23). Entre el 10 i el 17 de novembre no hi va haver extraccions (ni perquè els presos fossin assassinats ni per a efectivament traslladar-los a altres llocs), i des del 4 de desembre, van cessar. Les dates es coneixen gràcies a la documentació de la Direcció general de Seguretat i els testimoniatges recollits per la Causa General.
La magnitud dels assassinats va ser molt gran, ascendint a diversos milers d'assassinats, entre 2.000 i 5.000 (si bé existeixen grans discrepàncies sobre el nombre exacte) i són considerades les de major dimensió que van tenir lloc en la rereguarda de la zona republicana. El nombre de víctimes segueix sent objecte de controvèrsia. També són objecte d'aferrissades discussions aspectes com ara qui va donar l'ordre d'executar els evacuats de les presons, per què unes saques van acabar en assassinats massius mentre que en unes altres els presoners arribaven sans i estalvis a la seva destinació (incloent personatges de renom, com el líder falangista Raimundo Fernández Cuesta) i en definitiva, les responsabilitats, directes i indirectes, dels afusellaments.
Les fonts Les matances de Paracuellos segueixen sent objecte d'agra polèmica, amb gran èmfasi en la responsabilitat de Santiago Carrillo. El llibre de referència sobre les matances de Paracuellos ha estat durant molt temps Paracuellos: cómo fue, de l'hispanista irlandès Ian Gibson, publicat en 1983 i reimprès en 2005 sense cap modificació, excepte un nou pròleg. El seu llibre va ser el primer que va abordar de forma sistemàtica i sense tesis preconcebudes aquest assumpte (així, per exemple, en 1994, Ricardo de la Cierva va qualificar el llibre de Gibson com «excel·lent»(Cierva 1994: 142) i al mateix Gibson com un "historiador d'esquerres [Gibson es defineix com "socialista" en el pròleg del seu llibre] guanyat per la Història per sobre de les seves inclinacions polítiques">.(Cierva 1994: 178) Aquest mateix any, el periodista i historiador gallec Carlos Fernández va publicar Paracuellos del Jarama: Carrillo culpable?, amb molta menys repercussió (si bé La Cierva indica que el seu mèrit principal consisteix en "l'anàlisi, generalment encertat, de les fonts que es refereixen a les execucions de novembre i desembre a Madrid").(Cierva 1994: 143)
En 1994, amb motiu de la presentació per part de Santiago Carrillo de les seves Memòries (en les quals, entre d'altres, narra la seva actuació com a conseller d'Ordre Públic en la Junta de Defensa de Madrid i la seva relació amb els episodis de Paracuellos), Ricardo de la Cierva va publicar Carrillo miente, en el qual afirma demostrar que les memòries del polític comunista contenien abundants inexactituds i falsedats (el subtítol del llibre és 153 documents contra 106 falsedats). Dels seus deu capítols, el quart, El responsable de Paracuellos, està dedicat íntegrament a la implicació de Carrillo en les matances.
En 2005 (abans de la reimpressió del llibre de Gibson), César Vidal va publicar Paracuellos-Katyn. Un ensayo sobre el genocidio de la izquierda. El llibre tracta de demostrar que les matances de Paracuellos no eren sinó, en paraules del mateix escriptor "un episodi més en els afanys exterminacionistes de l'esquerra". De les seves tres parts, una d'elles està dedicada gairebé exclusivament a l'estudi de les matances de Paracuellos (set dels nou capítols d'aquesta secció).
En 1998, Javier Cervera havia publicat una anàlisi de la repressió i la resistència clandestina a Madrid durant la Guerra Civil, Madrid en guerra. La ciudad clandestina, 1936-1939, publicada en 1998, amb segona edició en 2006, sobre una tesi doctoral anterior de l'autor (Violencia política i acción clandestina: la retaguardia de Madrid en guerra, 1996El primer tom de la tesi doctoral pot consultar-se en línia en la Biblioteca de la Universitat Complutense). En aquest llibre, es dedica un capítol (Les saques de presos) dintre de la secció Madrid: revuelta derrotada, Estado destruído a l'anàlisi de les matances de Paracuellos. La reimpressió de 2006 proporciona noves dades i troballes.
Segons el periodista i historiador Jorge Martínez Reverte, els majors avanços en la dilucidació del que realment va esdevenir a Paracuellos es deuen a Ian Gibson, Javier Cervera i Ángel Viñas. D'acord amb la seva opinió, les investigacions franquistes (recollides en la cèlebre Causa General, amb confessions extretes sota tortura i amb errors de documentació que qualifica d'evidents), no van ser gens útils. La primera reconstrucció dels fets es deuria a Paracuellos: cómo fue, d'Ian Gibson, publicada en 1983. El primer estudi consistent sobre el nombre i identitat de les víctimes es deuria a Javier Cervera, a la fi dels noranta. Ja en els primers anys del , Ángel Viñas hauria avançat molt a esclarir els fets gràcies als arxius soviètics. Pel que fa a César Vidal i Pío Moa, qualifica les seves obres de pamflets que "no han fet més que enfosquir la investigació". Com ja s'ha citat anteriorment, en 1994, La Cierva va qualificar el llibre de Gibson com «excel·lent». Per la seva banda, l'hispanista nord-americà Stanley G. Payne afirma que l'estudi més recent i millor sobre les matances de Paracuellos és l'obra de Vidal Paracuellos-Katyn.(Payne 2006: 137)
Ian Gibson Totes les obres citades són fonts secundàries, basades en l'anàlisi de gran quantitat de fonts historiogràfiques. Pel que fa a Gibson, afirma haver utilitzat, entre d'altres, les següents fonts: Els fons de la Causa General, transferits en 1980 a l'Arxiu Històric Nacional i oberts a la investigació en 1981; fins llavors, només s'havien conegut alguns dels resultats de les investigacions, publicades en 1944 com a Causa General. La dominación roja en España. Avance de la información instruida por el Ministerio Público(Gibson 2005: 38-39)(Reig Tapia 2006: 193) (el mateix La Cierva va escriure que Gibson demostrava un excel·lent coneixement de la documentació de la Causa General i l'havia aprofitat a fons. Els teletipus intercanviats entre membres del Govern de la República i d'aquests amb la Junta de Defensa de Madrid durant els dies 10 i 11 de novembre, conservats al Servei Històric Militar i la referència del qual li va ser proporcionada per Ramón Salas Larrazábal.(Gibson 2005: 140) El llibre de Felix Schlayer, diplomàtic alemany que va ocupar el lloc de cònsol noruec a Madrid durant els primers mesos de la Guerra, Diplomat im roten Madrid, publicat en Berlín en 1938 i pràcticament desconegut fins que Gibson el va treure a la llum. El llibre narra les impressions de Schlayer sobre la repressió que va assolar la rereguarda republicana a Madrid durant la seva estada en la capital. El llibre de Schlayer, a pesar de les simpaties del diplomàtic pel bàndol franquista (Schlayer va col·laborar amb la cinquena columna per a passar informació a les tropes que assetjaven la capital) és gairebé unànimement considerada un document de primordial importància per a conèixer molts dels detalls de les matances (Gibson al·ludeix al llibre dient que "revesteix una importància extraordinària per a nosaltres";(Gibson 2005: 127) Ángel Viñas matisa la fiabilitat de les memòries de Schlayer a causa de la seva data i lloc de publicació: "És improbable que no passessin per la ben greixada màquina de propaganda goebbelsiana, ja deslligada frenèticament en una croada antiboltxevic".(Viñas 2007: 36) El llibre de Mikhail Koltsov, periodista agent soviètic a les ordres directes de Stalin, Diari de la guerra espanyola, publicat a Moscou en 1938, en el qual descriu, valent-se d'un sosias, Miguel Martínez, les seves aventures durant els primers mesos de la guerra i les seves converses amb els mitjans comunistes espanyols. Koltsov va tenir, segons Gibson, una importància crucial en la destinació dels presos de les presons madrilenyes. Los vascos en el Madrid asediado, llibre del nacionalista basc Jesús de Galíndez, en el qual narra les seves experiències com a membre del Comitè-Delegació del Partit Nacionalista Basc a Madrid entre l'inici de la guerra i la seva marxa de la ciutat al maig de 1937 i com responsable de la secció de Presos i Desapareguts d'aquesta delegació des d'octubre de 1936 fins a la seva marxa de Madrid. Va ser publicat per l'editorial Ekin a Buenos Aires en 1945 i reeditat per Txalaparta en 2005.