nom artístic de Fortino Mario Alfonso Moreno Reyes, va ser un actor còmic mexicà. Aconseguí una enorme popularitat amb la interpretació del personatge Cantinflas, un gandul sortit dels barris pobres. Aquest personatge es va associar amb la identitat nacional de Mèxic i li va permetre desenvolupar una llarga i reeixida carrera cinematogràfica que va incloure una participació a Hollywood.
Es diu que l'estil de sortir a fer comèdia, disfressat de peladito, el va aprendre del comediant de Veracruz Eduardo Rugama, el chato. Charlie Chaplin va dir una vegada que era "el millor comediant del món". De fet, Mario Moreno de vegades és anomenat el "Charlie Chaplin de Mèxic".
Mentre que algunes de les seves pel·lícules van ser doblades a l'anglès per a les audiències nord-americanes i el seu treball va ser ben rebut entre el public Francès, els jocs de paraules que feia en castellà no es traduïen bé a altres llengües.
Va obtenir un gran èxit a Llatinoamèrica. Com a pioner del cinema mexicà, Mario Moreno va contribuir al seu creixement en l'època d'or, i Mèxic es va convertir en la capital americana de l'entreteniment.
A més de ser un líder en els negocis, també va arribar a involucrar-se en els difícils i de vegades perillosos assumptes de política de Mèxic. Encara que políticament era conservador, la seva reputació com a portaveu dels desprotegits va donar autenticitat a les seves accions i el va convertir en una persona important en la lluita contra el charrismo sindical, que era la pràctica del govern, d'un sol partit, de manipular i controlar els sindicats.
A més, la identitat de Cantinflas, que es va barrejar amb la d'ell, va ser analitzada pels crítics dels mitjans de comunicació, filòsofs, antropòlegs i lingüistes, que el veien com un perill per a la societat mexicana, una mena de filantrop, un capitalista aventurer, un capgirador dels papers del sexe, un catòlic pietós, un innovador verbal i un pallasso picaresc.
En efecte, Mario Moreno era tot això. Cantinflas, en el seu intent per abastar la identitat de tota una nació, va desenvolupar les contradiccions i complexitats inherents en qualsevol intent de representar un país tan complex i contradictori com Mèxic.
Vida privada Fortino Mario Alfonso Moreno va néixer en el barri de Santa María la Redonda, a la ciutat de Mèxic, i va créixer en el barri de Tepito. Va ser el sisè de dotze fills. Quatre d'ells van morir en néixer. En van sobreviure vuit: Pepe, Eduardo, Mario, Esperanza, Catalina, Enrique i Roberto. El pare, Pedro Moreno Esquivel, era un humil carter. La mare es deia Soledad Guízar Reyes.
Va poder sortir de situacions difícils usant l'audàcia i les trampes picaresques que després aplicaria en les seves pel·lícules.Després d'un intent fallit d'entrar als Estats Units per Califòrnia, per guanyar-se la vida es va fer boxador.
La seva personalitat còmica el va dur a les carpes dels circs i d'aquí va passar al teatre i al cinema. A principis de 1928 s'enrolà a l'Exèrcit mexicà com a soldat d'infanteria amb estudis de mecanògraf. El 23 de maig d'aquest mateix any, el seu pare va enviar una carta sol·licitant la seva baixa, demostrant que el seu fill tenia 16 anys i no els 21 que deia la falsa informació que havia donat Mario.
Es va casar amb Valentina Ivanova Zubareff, d'origen rus, el 27 d'octubre de 1936 i va viure amb ella fins a la seva mort, el 1966. El 1961 Mario Moreno va tenir un fill, que va ser adoptat per Valentina Ivanova amb el nom de Mario Arturo Moreno Ivanova.
Va ser president de l'Associación Nacional de Actores (ANDA) i el primer secretari general del Sindicato de Trabajadores de la Producción Cinematográfica (STPC). També entrà a la maçoneria mexicana.
Després de retirar-se, Mario Moreno va dedicar la seva vida a ajudar els altres a través de la caritat i d'organitzacions humanitàries, sobretot en aquelles que es dedicaven als nens. Les seves contribucions al Movimiento Gnóstico Universal i als orfenats el van convertir en un heroi del poble de Mèxic.
Morí a causa d'un càncer de pulmó el 20 d'abril de 1993. Milers de persones es van reunir, en un dia plujós, per al seu funeral. La cerimònia va ser un esdeveniment nacional que va durar tres dies. Les seves cendres reposen en la cripta familiar de la família Moreno Reyes, en el Panteón Español de la Ciudad de México, i ha estat homenatjat per molts caps d'estat i pel senat dels Estats Units, que li va dedicar un minut de silenci.
Després de la seva mort, va començar una batalla legal entre el seu fill i hereu legítim, Mario Moreno Ivanova, i el nebot de l'actor, Eduardo Moreno, sobre el control de 34 pel·lícules seves. El nebot sostenia que el seu oncle, en el llit de mort, li havia donat per escrit els drets de les pel·lícules. Mario Moreno Ivanova argumentava que era l'hereu directe de Cantinflas i, per tant, els drets li pertanyien. Eduardo Moreno va guanyar la demanda en dues ocasions però Moreno Ivanova va triomfar finalment després de dues apel·lacions. Al mateix temps, va sorgir un altre contenciós entre Columbia Pictures i Mario Ivanova sobre el control d'aquestes pel·lícules. Columbia digué que havia comprat els drets de les pel·lícules feia quatre dècades. Moreno Ivanova volia que els drets quedessin en el seu poder i, en general, en poder de Mèxic, com a tresor nacional. El 2 de juny del 2001, després de vuit anys de batalla, finalment Columbia es va quedar amb els drets de les 34 pel·lícules disputades.
Origen del nom artístic De jove, Mario Moreno feia diferents actuacions en carpes ambulants, i va ser allà on va rebre el sobrenom de Cantinflas. No obstant això, l'origen del nom es perd en la llegenda. Segons un obituari, és un nom sense cap significat que va ser inventat a fi d'evitar que els seus pares s'assabentessin que treballava en el món de la faràndula, ocupació que consideraven vergonyosa.
Hi ha una altra versió. El crític de mitjans de comunicació Carlos Monsiváis explica que, segons una llegenda amb la qual ell està d'acord, el jove Mario Moreno, intimidat pel pànic escènic, una vegada, a la carpa Ofelia, va oblidar el seu monòleg original. Va començar a dir el primer que li vingué a la ment en una completa emancipació de paraules i frases, d'on va sortir una brillant incoherència. Els assistents l'atacaren per la sintaxi, i ell s'adonà que el destí li havia posat a les mans la seva característica distintiva: la manipulació del caos. Setmanes després, s'inventà el nom que marcà la invenció. Algú, molest per les frases sense sentit, cridà: "cuánto inflas" o "en la cantina inflas". La contracció es crea i es converteix en la prova de baptisme que el personatge necessita.
Carrera en el món de l'entreteniment Després d'explorar un nombre de possibles carreres com la medicina i la boxa professional, entrà al món de l'espectacle com a ballarí. El 1930, s'uní al circuit de carpes de Ciutat de Mèxic, alternant entre les carpes Ofelia, Sotelo d'Azcapotzalco i, finalment, la carpa Valentina, on va conèixer la seva futura esposa.
A les carpes, entre altres coses, ballava i realitzava acrobàcies. Al principi va tractar d'imitar Al Jolson pintant-se la cara de negre, però després es va separar per formar la seva pròpia identitat: un habitant d'un barri pobre amb pantalons folgats, una corda com a cinturó i un bigoti molt particular.
El "cantinflismo" El 1936, Mario Moreno va fer el seu debut en el teatre Folies Bergère de la ciutat de Mèxic. Havent deixat l'ambient de classe baixa, que tenia un humor més bàsic, va néixer el "cantinflismo", la teoria segons la qual l'humor de Cantinflas era buit de contingut. El 1937, el polític Vicente Lombardo Toledano, fent referència al seu rival polític afirmà: "Si Morones ha decidit mostrar el seu poder dialectal, que discuteixi amb Cantinflas". Veient-se directament involucrat en el debat, Cantinflas va respondre:
"Ah, pero déjenme dejar algo bien en claro, tengo momentos de lucidez y hablo muy claro. Y ahora hablaré con claridad... Amigos, hay momentos en mi vida que son realmente momentáneos y no es porque uno lo diga, pero hay que verlo... ¿Qué vemos? Lo que hay que ver... porque qué coincidencia amigos, que suponiendo que en este caso -no digamos lo que podría ser- pero debemos pensar en ello y entender la psicología de vida para hacer una analogía de la síntesis de la humanidad. ¿Correcto? Bien, ese es el punto."
Diverses figures de la comunicació i intel·lectuals van incloure la definició de "cantinflismo" en les seves publicacions. Per Monsiváis era "una burla, per part del proletariat, amb disbarats gloriosos". Però tal vegada la definició més eloqüent sigui la de l'escriptor Miguel Ríos: "És com si Cantinflas fos, més que ningú, el dictador mexicà de l'optimisme […] coqueteja amb la política com si fos el polític més experimentat. Es converteix de líder a proletariat només canviant-se el barret o una frase".
La implicació política de Mario Moreno fou un canvi notable, i la seva innocència còmica ja no era prou per defensar-lo de les crítiques que li va ocasionar.
Carrera cinematogràfica miniatura|esquerra|Estrella amb el nom de Cantinflas en el Passeig de la Fama de HollywoodA mitjans dels anys trenta, Cantinflas va conèixer el productor rus Jacques Gelman, amb qui es va associar més endavant per formar la seva pròpia producció cinematogràfica. Gelman produïa, dirigia i distribuïa, i Cantinflas actuava.
El 1936 va fer el seu debut cinematogràfic en la pel·lícula No te engañes corazón, que va tenir poca acceptació. El 1939 va fundar Posa Films, i va produir pel·lícules curtes que li van permetre desenvolupar el personatge de Cantinflas. Però fou el 1940 quan finalment es va convertir en una estrella després de rodar Ahí está el detalle. El títol es va convertir en la frase més repetida en tota la seva carrera. La pel·lícula va ser un èxit a Llatinoamèrica i va ser reconeguda per la revista Somos com una de les deu produccions més grans de Mèxic.
El 1941, Mario Moreno va fer el paper d'un oficial de policia en la pel·lícula El gendarme desconocido. En aquells temps ja s'havia distanciat bastant del típic peladito dels anys vint, i el seu personatge passava còmodament de ser l'home marginat de classe baixa al poderós servidor públic. La naturalesa política de la retòrica del "cantinflismo" va facilitar aquesta fluïdesa. Més tard tornà a representar el paper de policia, l'agent 777, i fou homenatjat per les forces policials en tota Amèrica Llatina per la seva imatge positiva de l'aplicació de la llei.
El 1941 Ni sangre ni arena, una pel·lícula satírica sobre el toreig, va trencar els nivells de taquilla de les pel·lícules mexicanes en diversos països d'Amèrica.
El 1942 es va agrupar amb Miguel M. Delgado i Jaime Salvador per produir una sèrie de paròdies de baixa qualitat incloent una recreació de The Circus, de Chaplin.
Els anys quaranta i cinquanta van ser els millors per a Cantinflas. El 1946 va rebutjar treballar amb les companyies mexicanes i va signar contractes amb Columbia Pictures. En aquella època, la seva popularitat era tan gran que va poder prestar la seva popularitat a la causa del treball mexicà, representant l'Asociación Nacional de Actores en converses amb el president Manuel Ávila Camacho. Però les entrevistes no van prosperar i, com a resultat d'un escàndol, va decidir tornar al teatre.
El 30 d'agost de 1953, Cantinflas va començar a representar la seva obra teatral Yo, Colón al Teatro de los Insurgentes, el mateix teatre que s'havia vist embolicat en una controvèrsia sobre un mural de Diego Rivera que incorporava imatges de Cantinflas i de la Verge de Guadalupe. Yo Colón situa Cantinflas en el personatge de Cristòfor Colom, el qual, mentre continua "descobrint Amèrica" fa observacions còmiques, històriques i contemporànies des de diferents perspectives. Les bromes canviaven cada nit, i Moreno va continuar emprant el seu joc de paraules i el doble sentit per atacar els polítics.