El coneixement, coneixença o coneiximent és el conjunt de dades, conceptes i pràctiques al voltant d'una matèria o assumpte, un sinònim de saber. També es pot entendre com les informacions i veritats obtingudes a partir de la realitat o de l'ensenyament d'un mestre. El saber és el conjunt de coneixements que produeixen, un pensament continu de records dels coneixements adquirits al llarg del temps.
Ben sovint es comprèn el coneixement com a: Fets o informació adquirida per una persona mitjançant l'experiència o l'educació, la comprensió teòrica o pràctica d'un assumpte referent a la realitat. Allò que adquirim com a contingut intel·lectual relatiu a un camp determinat o a la totalitat de l'univers Consciència o familiaritat adquirida per l'experiència d'un fet o d'una situació. Representa tota certesa cognitiva mesurable segons la resposta a preguntes com ara per què, com, quan i on.
No existeix cap definició única de coneixement. No debades, existeixen múltiples perspectives per a considerar el coneixement. Fa l'objecte d'un estudi força desenvolupat dins les ciències cognitives i en les filosofies contemporànies. La branca de la filosofia que l'estudia és l'epistemologia o la teoria del coneixement. Dins la ciència, el coneixement és el resultat de l'aplicació de la raó i el mètode experimental a l'estudi de la realitat. Per a la psicologia, és el contingut de la ment, és fruit d'un procés d'aprenentatge i, per tant, inclou també l'experiència vital i les creences, no sols les dades empíriques i més o menys objectives.
El coneixement és un terme que pot tenir significats diversos tot depenent del context, però que de qualsevol manera té una relació amb els conceptes de significat, informació, educació, comunicació, representació, aprenentatge i estímul mental. És diferent de la informació simple. Ambdós es nodreixen d'afirmacions certes, però el coneixement és una forma particular del saber, dotada d'una utilitat. D'altra banda, la informació pot existir independentment de qui la fa servir, i quan pot ser, d'alguna manera, preservar-se sobre qualsevol classe de suport (paper, informàtic, etc.). El coneixement existeix només en el moment en què existeix una ment en grau de contenir-lo. En efecte, quan s'afirma haver explicitat un coneixement, en realitat s'estan preservant les informacions que el componen, juntament amb totes les correlacions que existeixen entre si, però el coneixement vertader i propi només fa presència en un usuari que recull aquestes informacions en la pròpia experiència personal. Fonamentalment, el coneixement existeix només quan hi ha una intel·ligència en condicions per a fer-lo servir.
En filosofia, es descriu sovint el coneixement com la informació associada a la intencionalitat. L'estudi del coneixement en filosofia es troba vinculat al de l'epistemologia (que es troba en les tradicions filosòfiques clàssiques i observa el problema a priori del coneixement en sentit universal).
Cap a una delimitació del concepte miniatura|Arbres del Paradís, per en Lucas Cranach el Vell. Problemàtica Tradicionalment, s'ha presentat el coneixement com quelcom d'específic a l'ésser humà. En efecte, segons que manifesta el filòsof català, Ramon Alcoberro i Pericay, l'home té capacitat de parlar articuladament i, per tant, té capacitat de conèixer però, tanmateix, mercès al desenvolupament de les ciències cognitives, avui sabem que seria correcte dir que tots els animals «coneixen» perquè tenen un sistema nerviós més o menys complex que els permet interactuar amb el seu entorn mitjançant els sentits perceptors. Efectivament, tot deixant l'ésser humà del qual ens ocuparem tot seguit, els animals aprenen a conèixer el seu entorn des que neixen fins que es tornen adults. Aprenen, en aquest sentit, a sobreviure i això implica adquirir coneixement. Des d'aquest punt de vista, el coneixement no és quelcom d'específic a l'ésser humà.
Una simple observació de la natura i el comportament animal permet donar compte de l'adquisició de coneixement per part de múltiples espècies tot al llarg del seu tarannà. Mogut per creences religioses, l'ésser humà sempre s'ha considerat superior a la resta d'espècies i, per tant, ha acabat elaborant un raonament segons el qual l'ésser humà és l'únic en poder conèixer i, això mateix, és el que planteja els problemes de la definició del coneixement. Actualment, la ciència mira de donar una definició que s'apropi tant com sigui possible a la realitat. No nega que els animals siguin capaços de conèixer, simplement diu que l'ésser humà no coneix de la mateixa manera.
En efecte, en tant que l'ésser humà disposa de llenguatge articulat, capacitat abstracta, és socialitzable i cultural, avui dia es podria dir que no coneix de la mateixa forma que qualsevol altra espècie animal. El coneixement, segons Ramon Alcoberro i Precay, adquireix un sentit d'exactitud i d'adequació de la realitat quan hi afegim la dimensió humana. Així doncs segons el filòsof francès, Christian Godin, el coneixement caldria definir-lo segons els ítems que s'exposen tot seguit:
Facultat mental que produeix una assimilació per part de l'esperit d'un contingut objectiu prèviament traduït en signes i idees Resultat d'aquesta operació: el coneixement és una possessió simbòlica de les coses. Comprèn una infinitat de graus: coneixement racional, caòtic, objectiu.
La tradició L'ésser humà ha considerat a carrera llarga i generalment el coneixement com una creença en l'existència d'una ànima racional que faria possible intuir la realitat en forma de veritat. Des d'aquesta perspectiva, el coneixement respondria a les facultats intel·lectuals de l'ànima condigne a tres graus de perfecció de les mateixes: ànima en tant que principi de vida i automoviment vegetatiu, ànima sensitiva o animal i ànima humana o racional.
D'acord amb aquests postulats tots els éssers vius adquireixen informació del seu voltant mitjançant les seves facultats (o funcions de la seva ànima):
Funció o ànima vegetativa: es dona en vegetals perquè realitzarien les funcions mínimes vitals de forma inherent com ara la nutrició, el creixement, la reproducció i la mort. Funció o ànima sensitiva: tot incloent-hi les vegetatives anteriors, es donaria en éssers animals atès que hi hauria una adaptació i automoviment local, com ara la memòria, l'aprenentatge i l'experiència. La funció no permetria arribar a un «coneixement vertader» de la realitat. Funció o ànima racional: es donaria en éssers humans vist que a banda de les funcions anteriors, s'afegeix la capacitat abstracta amb què el coneixement pren forma de conceptes traduïts en llenguatge i consciència de veritat.
Segons això, els éssers purament materials, inerts, sense vida i sense ànima, no posseeixen coneixement ni cap mena d'informació sobre el seu entorn, així com si fossin éssers del tot passius, sotmesos únicament a la casualitat mecànica material.
Alhora l'experiència, que només es trobaria en animals dotats de memòria, no ofereix encara una garantia de veritat vist que:
és un coneixement subjectiu per part de qui posseeix l'experiència sensible; que només seria vàlid per a qui experimenta i únicament quan s'experimenta ofereix una veritat únicament momentània, canviant i refent a un sol cas. Retinguda a la memòria, només seria capaç d'aportar un contingut veritable probable, per analogia, tot basant-se en la similitud dels casos i situacions, com ara la inducció.
Així doncs, el coneixement racional o per conceptes:
Seria propi i exclusivament de l'ésser humà, el qual disposa de la facultat d'enteniment. Pel fet de ser conceptes immaterials, independents de les causes materials de l'experiència, constitueixen una prova evident de l'existència de l'ànima racional, fet que torna l'ésser humà un tipus d'«ésser espiritual» i de certa manera deslligat del material. La veritat no depèn de les circumstàncies atès que l' activitat intuïtiva penetra i coneix a la vegada la realitat tal com és, l'essència de les coses i, per això mateix, es donaria en el camp de la ciència.
Aquests postulats se'ns presenten així atès que l'enteniment en tant que potència o facultat de l'ànima, és a dir, l'enteniment agent segons Aristòtil, és intuïtiu i penetra l'essència de les coses a partir de l'experiència per mitjà d'un procés d'abstracció. Per tant, pel que fa a l'acció, que s'oposaria a les simples emocions i sentiments, que són percebudes com a passions, ja que en aquests estadis l'ànima és passiva, s'hi troba la facultat de voluntat i que permet controlar les passions alhora que dirigir l'acció pròpia, amb llibertat sense dependre de les causes materials de l'experiència. Per això, l'enteniment o la voluntat es consideren facultats actives de l'ànima humana, deslligades de l'acció de les causes materials. Per tot plegat, el coneixement sensible (experiència viscuda com a coneixement de percepcions emmagatzemades a la memòria) així com la motivació (els efectes o sentiments considerats com a passions) es considerarien el fruit de l'acció material de l'entorn de l'ànima (l'ànima rep de forma passiva aquestes dades d'informació), mentre que la conceptualització i l'acció serien lliures i derivades de l'acció immaterial pròpia de l'«ànima racional humana»; cosa possible atès que l'ànima és espiritual i es deslliga de la matèria.
Actualment, fet i fet, tota aquesta concepció ha estat abandonada i és fora de l'àmbit de la ciència malgrat que continuï tenint una gran influència social i cultural a través de les creences religioses de les comunitats humanes.
Avui dia L'una de les activitats essencials de tot individu en relació amb el seu voltant és la de captar o processar informació sobre tot allò que l'envolta.
Amb aquest principi fonamental se situa l'activitat humana de conèixer dins un àmbit general propi a tots els éssers que trobaríem a la natura. A l'espècie humana, però, el coneixement constitueix l'activitat que produeix induït pel seu entorn de forma a existir, mantenir-se i desenvolupar-se. És a dir, el coneixement dins el cas humà adquireix una dimensió social i cultural, fet que impedeix conèixer de la mateixa manera que la resta d'espècies.
Les dimensions socials i culturals són tan fonamentals que tot ésser humà «sap» què és conèixer i el coneixement, per bé que li costa explicar-ho. Tal és la situació que retrobem la mateixa problemàtica amb tots els conceptes que són vertaderament de gran cas: el terme és perfectament conegut i el seu ús perfectament dominat. Però el terme té una amplitud tan gran i el seu ús té uns contexts tan diversos que el concepte mateix, nodrit de riquesa i matisos, resulta molt difícil d'entendre i explicar.
Tot això fa que continuï existint nombroses teories que miren d'entendre i explicar el concepte de coneixement.
Avui dia la ciència l'explica a través de la cognició o les activitats cognitives, concebudes com a conjunt d'accions i relacions complexes dins un sistema complex el resultat del qual es considera coneixement.
motivació, emocions percepció, sensacions tendència, aprenentatge conceptualització mot, llengua i llenguatge
enculturació socialització comunicació associació, inducció raonament, deducció
Conèixer i saber miniatura|Espiral del coneixement Es diferencia, tècnicament i formalment, els conceptes de conèixer i saber no contrastant que el llenguatge ordinari en faci un ús de sinònims. El conèixer i el seu producte, el coneixement, s'associa a l'evidència. Aquesta emet una creença que es basa en l'experiència i la memòria. Seria comuna a tots els éssers naturals en la seva evolució com a sistemes; només a partir dels animals superiors. https://www.worldcat.org/oclc/802712035