En música, el terme monodia té dos significats: música a l'uníson, o melodia vocal amb acompanyament.
Música a l'uníson El terme monodia s'utilitza a vegades com a sinònim de monofonia, o sigui, una línia melòdica única, en oposició a homofonia i polifonia.
Exemples de música monòdica o monofònica serien el cant gregorià, i també les nombroses músiques tradicionals l'origen de les quals es perd en la nit dels temps.
Monodia acompanyada En la història de la música, monodia acompanyada o estil monòdic, fan referència a la música vocal amb una única línia melòdica i un senzill acompanyament instrumental o baix continu. Malgrat que podem trobar aquest tipus de música en diverses èpoques i cultures, el terme s'aplica específicament a la música italiana de principis del , més concretament entre el 1600 i el 1640. En aquesta accepció, és un terme erudit de recent invenció, ja que els compositors de l'època acostumaven a anomenar-lo stile rappresentativo.
Les composicions en estil monòdic podien ser madrigals, motets, o fins i tot concerts (en el sentit primitiu del terme concertato, que significa 'amb instruments'), i l'estil monòdic va ser l'origen de formes tan importants com l'òpera, la cantata i l'oratori barrocs.
Vegeu també Textura musical. So monoaural. Música barroca.
Bibliografia
COPLAND, Aaron. Cómo escuchar la música . Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1995. GROUT, Donald J. i PALISCA, Claude V. Historia de la música occidental, 1 . Madrid: Alianza Editorial, 2001.
Referències
Reinaldo Hristov Markov.
Categoria:Teoria de la música