Jordània (), oficialment el Regne Haiximita de Jordània, és un país de l'Àsia situat a l'Orient Pròxim. Té fronteres amb l'Iraq, l'Aràbia Saudita, Israel, Palestina i Síria. Comparteix amb Israel i Palestina les costes de la mar Morta i amb l'Aràbia Saudita i l'Egipte el golf d'Aqaba.
Història Article principal: Història de Jordània miniatura|esquerra|Petra, capital dels nabateus i de la província romana d'Aràbia Pètria. Una de les Meravelles del Món miniatura|esquerra|La Plaça Ovalada Romana de Jerash La terra que més tard va arribar a ser Jordània forma part de la històrica regió del Creixent Fèrtil. La seva història va començar al voltant del 2000 aC, quan els amorrites semítics es van establir al voltant del riu Jordà, a l'àrea anomenada Canaan. Subseqüents invasors i colons van incloure els hitites, egipcis, palestins, israelites, assiris, babilonis, perses, grecs, nabateus, romans, àrabs musulmans, croats cristians, mamelucs i turcs otomans.
Aproximadament, en el 312 aC, els nabateus es van refugiar a Petra, per escapar dels reis selèucides. Van gaudir de relativa independència, gràcies a la decadència de la monarquia selèucida, raó per la qual Petra va esdevenir una important parada de caravanes. En els temps de Pompeu Magne, l'autonomia nabatea a Jordània es va veure amenaçada, i finalment, en el 105 dC, els romans van annexionar gran part de l'actual Jordània al seu imperi, sota el nom dAràbia Pètria, amb Petra com a capital. La província intentaria rebel·lar-se al , sense èxit.
Al , l'actual Jordània seria conquistada pel califa Omar, però l'any 1100, durant la Primera Croada, Balduí I de Jerusalem realitzaria diverses incursions en l'anomenada Transjordània (en francès outre-Jordain, que significa 'més enllà del Jordà', amb l'objectiu de controlar les caravanes de camells que travessaven els territoris de l'actual Jordània. Durant les croades, els francs van prendre el control de tota la regió. Transjordània es va convertir llavors en el senyoriu de Transjordània, vassall del Regne de Jerusalem, que va durar fins al 1189, any en què Saladí va ocupar tota Transjordània, i es va mantenir sota el govern de la dinastia aiúbida fins que el 1259 passà a mans dels mamelucs i, el 1517, a mans de l'Imperi Otomà.
L'expansió de l'Imperi Otomà, en els temps de Selim I, va xocar directament amb l'Imperi safàvida, al , i quedaren els territoris de Jordània atrapats al mig. Després de la decadència safàvida, els territoris a l'est del riu Jordà van ser administrats pels turcs otomans des del 1518. Entre 1900 i 1908, els ocupants otomans van iniciar la construcció del ferrocarril del Hijaz, que travessava l'actual Jordània, amb l'objectiu de facilitar la peregrinació a la Meca des de Damasc i l'enviament de tropes a les nacions àrabs. Aquest ferrocarril va millorar el desenvolupament de Jordània. No obstant això, el ressentiment àrab contra l'ocupació turca no es va veure atenuat.
Durant la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya es va aprofitar del nacionalisme àrab, i després de prometre la creació d'un estat àrab independent que abastaria Aràbia i les actuals Síria, Líban, Palestina, Israel, Jordània i l'Iraq, va promoure la rebel·lió àrab. D'aquesta manera, les tropes àrabs, recolzades per oficials britànics com Lawrence d'Aràbia, van aconseguir derrotar els turcs i alemanys a l'Orient Mitjà, i el ferrocarril de Hijaz va sofrir accions de sabotatge, especialment a Jordània. La caiguda del port jordà d'Aqaba en mans àrabs el 1917 va condemnar les forces turques, encara que la guerra no acabaria fins a setembre de 1918.
En acabar la guerra, segons el que s'havia acordat, l'Imperi Otomà va ser desmembrat, però els secrets Acords de Sykes-Picot van veure la llum: significaven la repartició de l'Orient Mitjà entre Gran Bretanya i França, traint la causa àrab. Gran Bretanya va rebre de la Societat de les Nacions el mandat sobre gran part de l'Orient Mitjà, incloent-hi el territori que ara comprèn Palestina, Israel, Jordània i Jerusalem. Davant la necessitat de comunicar Iraq amb Palestina, ambdues sota comandament britànic, es va definir la forma actual de l'estat jordà.
El 1922, els britànics van dividir el Mandat britànic de Palestina en establir l'emirat semiautònom de Transjordània a l'est del riu Jordà, governat pel príncep haiximita Abd-Al·lah I, encara que continuava l'administració sota un alt comissionat britànic. El mandat sobre Transjordània va acabar el 22 de maig del 1946;Marjorie M. Whiteman, Digest of International Law, vol. 1, US State Department (Washington, DC: U.S. Government Printing Office, 1963) p. 650–652. el 25 de maig, el país va esdevenir l'independent Regne Haiximita de Transjordània, amb Abd-Al·lah I com a primer rei; però, el seu tractat especial de defensa amb el Regne Unit no finalitzaria fins al 1957. Després de disputes fronteres amb Egipte i Israel, va acabar fixant el territori amb els límits actuals. La seva població ha augmentat dràsticament pels refugiats palestins.
El Regne de Transjordània es va mostrar contrari a la creació d'Israel al maig de 1948, i va prendre part en la guerra entre els estats àrabs i el nou estat d'Israel. Els armisticis del 3 abril de 1949 van deixar a Jordània el control de la Cisjordània. El Regne Haiximita va proposar que les línies de demarcació s'establissin sense perjudici dels futurs límits territorials a determinar.
El 1950, el país va ser rebatejat com a "Regne Haiximita de Jordània" en incloure aquelles porcions de Palestina annexades pel rei Abd-Al·lah. Mentre reconeixien l'administració jordana sobre Cisjordània, els Estats Units van mantenir la posició que la sobirania final sobre Cisjordània seria matèria de nous tractats.
Després que Síria i Egipte s'unissin sota la República Àrab Unida el 1958, els regnes haiximites de Jordània i l'Iraq es van unir sota el nom de Federació Àrab de l'Iraq i Jordània. Tanmateix, un cop d'estat militar a l'Iraq, liderat per Abdul al-Karim Qasim, va liquidar la unió amb Jordània. Jordània després va signar un pacte de defensa mútua al maig del 1967 amb Egipte i, per tant, va participar en la Guerra dels Sis Dies de juny del 1967 entre Israel i els estats àrabs de Jordània, Síria, Egipte i l'Iraq. Durant la guerra, Israel va aconseguir el control de la Cisjordània i de Jerusalem Est.
La guerra de 1967 va conduir a un dramàtic augment en el nombre de palestins que vivien a Jordània. La seva població de refugiats palestins, 700.000 el 1966, va créixer en altres 300.000 provinents de Cisjordània. El període següent a la guerra del 1967 va veure un gran augment en el poder i la importància dels elements de resistència palestins (fedaïns) a Jordània. Els fortament armats fedaïns van constituir una amenaça creixent a la sobirania i seguretat de l'estat haiximita, i una lluita oberta va esclatar el juny del 1970.
Altres governs àrabs van intentar intervenir-hi per aconseguir una solució pacífica, però al setembre les accions dels fedaïns van continuar a Jordània, incloent-hi la destrucció de tres avions comercials internacionals segrestats i retinguts al desert a l'est d'Amman. Això va fer que el govern actués per recuperar el control sobre el seu territori i població. A la resultant batalla, una força de tancs sirians va prendre posicions al nord de Jordània per donar suport als fedaïns, però va ser forçada a retirar-se per forces jordanes. Per al 22 de setembre, uns cancellers àrabs reunits al Caire havien acordat un cessament del foc començant l'endemà. La violència esporàdica va continuar, però. El juliol del 1971, les forces jordanes van aconseguir una decisiva victòria sobre els fedaïns, i els expulsaren del país.
No hi va haver combats al llarg de la línia d'alto el foc de 1967 del riu Jordà durant la Guerra del Yom Kippur l'octubre de 1973, però Jordània va enviar una brigada a Síria a combatre contra les unitats israelianes en territori sirià.David Rodman, "Friendly Enemies: Israel and Jordan in the 1973 Yom Kuppur War," The Israel Journal of Foreign Affairs, Vol. 6 No. 1 (January 2012), 95-96. El 1988, Jordània va renunciar a totes les reclamacions sobre Cisjordània, però va retenir un rol administratiu pendent d'un arranjament definitiu, i el seu tractat de 1994 amb Israel li va permetre un continu control en els Sants Llocs musulmans a Jerusalem. El govern nord-americà considera Cisjordània com a territori ocupat per Israel, i creu que el seu estatus final ha de ser determinat a través de negociacions directes entre les parts involucrades sobre la base de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de l'ONU.
Jordània va recolzar diplomàticament l'Iraq durant la Guerra del Golf de 1990-91. El 1991, va acordar juntament amb Síria, el Líban i representants palestins, participar en negociacions de pau directes amb Israel patrocinades pels Estats Units i Rússia. Va negociar un cessament de les hostilitats amb Israel i va signar una declaració amb aquest efecte el 25 de juliol del 1994. Com a resultat, el tractat de pau jordanoisraelià es va concloure el 26 d'octubre del 1994. Després de l'inici de la intifada d'Al-Aqsa al setembre del 2000, el govern jordà va oferir la seva mediació a ambdues parts.
Sistema de govern Jordània és una monarquia constitucional dotada d'una Assemblea Nacional bicameral. El rei i el Consell de Ministres representen el poder executiu, tot i que és el rei qui sanciona les lleis. Tot i això, el seu poder de veto pot ser anul·lat per una majoria de 2/3 del Parlament.
El rei nomena i destitueix els jutges mitjançant decret, aprova esmenes a la Constitució, declara la guerra i comanda les forces armades. Les decisions del gabinet de ministres, les sentències judicials i l'emissió de moneda són realitzades en el seu nom. El Consell de Ministres és presidit pel primer ministre, i el rei està obligat a destituir un membre específic del gabinet ministerial si el primer ministre ho sol·licita.
El Consell de Ministres respon a la Cambra dels Diputats en matèria de política general, i el gabinet ha de renunciar si l'organisme legislatiu mencionat li denega la confiança, amb un vot contrari de 2/3 de la cambra.
Les 12 governacions de Jordània són administrades pels seus respectius governadors, nomenats pel rei.
A la Constitució es preveuen tres tipus de Corts: Civil, Religiosa i Especial.
A més de les forces armades, el rei controla el Departament General d'Intel·ligència, que és l'agència d'intel·ligència jordana.
Subdivisió administrativa miniatura|Governacions de Jordània Jordània està dividida en dotze governacions o districtes (muhafazah), amb un governador escollit pel rei per a cadascuna. Són les úniques autoritats per a tots els departaments de govern i per als projectes de desenvolupament a les seves àrees respectives.
Ajlun Aqaba Balqa Capital
Irbid Jerash Kerak Ma'an
Madaba Mafraq Tafilah Zarqa
Aquests districtes estan alhora dividits en unes cinquanta-dues nawahi o departaments administratius.
Geografia miniatura|Les muntanyes de la Governació d'Ajlun Jordània limita amb l'Iraq al nord-est, amb Aràbia Saudita a l'est i sud, amb Palestina i Israel a l'oest i amb Síria al nord. En total, les seves fronteres tenen una longitud de 1.980 km. Gràcies al golf d'Àqaba, té una sortida al mar Roig, també té costes en el mar Mort. En total, Jordània té 26 km de costes.
El seu territori ocupa una superfície de 92.300 km², i la seva extensió pot comparar-se amb la de Portugal o amb el doble de Suïssa.
Jordània té una planícia àrida que cobreix les regions centrals i orientals del territori, de manera que només el 3,32% de les terres són cultivables. A l'oest s'hi troben regions altes. La Gran Vall del Rift i el riu Jordà són les fronteres naturals occidentals de Jordània. El punt més baix és el mar Mort (-408 msnm) i el punt més alt és la muntanya Jabal Ramm, amb 1.734 metres d'altura sobre el nivell del mar.
Ecologia miniatura|Bosc de la Governació d'Ajlun