fou un director de cinema, artista visual, músic i actor estatunidenc. Va estar nominat tres cops als premis Oscar com a millor director. Va ser un dels màxims representats del corrent surrealista dintre del cinema atès que les seves pel·lícules sovint transporten l'espectador a un món de somnis i misteri. La seva primera pel·lícula va ser Eraserhead, una pertorbadora i aterridora història de surrealisme duta al límit. Abans, però, ja havia rodat set curtmetratges, el primer el 1966: Six Men Getting Sick, que va començar com un projecte artístic d'escultures de relleu i va esdevenir un curtmetratge d'un minut de duració, i el seguiren The Alphabet i The Grandmother.
El 1990 va aconseguir atrapar més de 50 milions de teleespectadors només a Amèrica amb la inoblidable sèrie de televisió Twin Peaks, alhora que rodava Cor salvatge, en la qual va participar Duwayne Dunham, responsable de diversos episodis de la mítica sèrie. Va ser cancel·lada el 1992 perquè a mesura que s'anava acostant al món de Lynch, la sèrie perdia audiència als Estats Units d'Amèrica, ben al contrari del que succeïa a Europa. Malgrat tot, Lynch va dirigir una pel·lícula el mateix any per a concloure la sèrie a mode de preqüela: Twin Peaks: Els últims dies de Laura Palmer.
Després de perdre força públic en les darreres pel·lícules, Lynch va dirigir el 1999 una història diferent del que havia rodat fins aleshores: el drama Una història de debò. Afortunadament per als aficionats al cinema de Lynch, tres anys després va tornar a sorprendre amb el film Mulholland Drive (2002), que ha fet història dins del món de l'art surrealista.
Lynch també va treballar com a músic, gravant els àlbums BlueBOB (2001), Crazy Clown Time (2011) i The Big Dream (2013), i també va conrear la pintura i la fotografia. Va escriure els llibres Images (1994), Catching the Big Fish (2006) i Room to Dream (2018). Va dirigir diversos vídeos musicals, per a artistes com X Japan, Moby, Interpol, Nine Inch Nails i Donovan, i anuncis per Dior, YSL, Gucci i el Departament de Sanitat de la Ciutat de Nova York. Practicant de la Meditació transcendental, va fundar la Fundació David Lynch per finançar lliçons de meditació per a estudiants, veterans i altres poblacions en risc. Fumador de tota la vida, li van diagnosticar emfisema el 2020, i va morir el 15 de gener de 2025, després de ser evacuat de casa seva a causa dels incendis forestals del sud de Califòrnia.
Biografia i obra Infància i joventut (1946-1965) David Keith Lynch va néixer a Missoula, Montana, el 20 de gener de 1946. Lynch es podria considerar l'arquetip del noi nord-americà de classe mitjana. Segons Thierry Jousse, redactor de la revista Cahiers du cinéma i autor d'un llibre sobre el director, «quan parla de la seva infància, Lynch la descriu invariablement com una etapa idíl·lica, una mena de somni permanent que només va tenir un inconvenient: una forçada vida nòmada». El seu pare, Donald, era un científic adscrit al Ministeri d'Agricultura, i la seva mare, Sunny, era professora de llengua. Dos dels besavis materns de Lynch eren suecs de Finlàndia immigrants que van arribar als Estats Units durant el . Va ser criat com a presbiterià. La família va viure en diferents llocs, entre el nord-oest del país i Carolina del Nord. Lynch va ser boy scout i va participar com a acomodador en la presa de possessió del president John F. Kennedy, que va tenir lloc el 15è aniversari de Lynch.
Lynch no va trigar a sentir impulsos artístics i va anar a la Corcoran School of Art a Washington, mentre acabava els seus estudis secundaris a Alexandria a l'estat de Virgínia. Després es va matricular a la School of Museum of Fine Arts de Boston durant un any, abans d'anar-se'n a Europa en companyia del seu amic i company artístic Jack Fisk. Els seus plans consistien a estudiar amb el pintor expressionista austríac Oskar Kokoschka, que va ser una de les seves referències artístiques principals durant tres anys. Tot i això, Lynch va tornar als Estats Units al cap de només quinze dies.
Filadèlfia i primers curtmetratges (1966-1970) L'any 1966 Lynch es va instal·lar a la ciutat de Filadèlfia, a l'estat de Pennsilvània, on assistiria a la Pennsylvania Academy of Fine Arts (PAFA). Va ser aquí on va començar una relació amb una companya d'estudis, Peggy Reavey, amb qui es va casar el 1967. L'any següent, Peggy va donar a llum a la seva filla Jennifer. Peggy va dir més tard: «[Lynch] definitivament era un pare reticent, però molt amorós. Ei, estava embarassada quan ens vam casar. Tots dos érem reticents.» Es va dedicar principalment a fer complexos mosaics a partir de formes geomètriques, que va anomenar Industrial symphonies. Durant aquella època va fer les seves primeres proves cinematogràfiques. El seu primer curtmetratge va rebre el títol de Six Men Getting Sick («Sis homes emmalaltint», 1966). Ell mateix descriuria el curt com a «57 segons de desenvolupament i passió, i tres segons de vòmit». Amb aquesta obra, Lynch va guanyar el certamen anual de l'Acadèmia. Aquest petit èxit li permetria realitzar un segon curtmetratge: The Alfabet.
A partir de 1970, Lynch es va centrar exclusivament en l'art cinematogràfic. Va aconseguir un premi de 5.000 dòlars de l'American Film Institute per The Grandmother («L'àvia»), sobre un pobre noi del carrer que se les empesca per aconseguir una àvia a partir d'una llavor. Aquest film de 30 minuts mostra ja molts dels patrons característics que Lynch inclourà en les obres posteriors, en el seu cinema de maduresa, destacant el so pertorbador i un imaginari molt significatiu, enfocat en els desitjos reprimits i el subconscient, tot això allunyat per complet dels mètodes tradicionals d'estructurar el relat.
Los Angeles i Eraserhead (1971-1979) esquerra|miniatura|alt=Black and white image of a man with long wild hair standing straight up, as if electrocuted like a cartoonCartell d'estrena dEraserhead (1977) L'any 1970, David Lynch se'n va anar a Los Angeles amb la seva esposa i filla, a les classes de l'American Film Institute Conservatory. Allà va començar a realitzar el seu primer llargmetratge, Eraserhead, aprofitant una ajuda de 10.000 dòlars concedida per aquesta mateixa institució. Aquests diners, però, no van ser suficients per acabar la pel·lícula, i Lynch no la va poder finalitzar-la fins al 1977. El director es va veure obligat a demanar els diners restants a amistats i familiars, incloent-hi el seu amic de la infància, Jack Fisk, dissenyador de la producció i marit de l'actriu Sissy Spacek. Lynch fins i tot va haver de vendre diaris per fer diners per a la pel·lícula.
Eraserhead és un film enigmàtic i fosc, ple d'elements surrealistes i aspectes pertorbadors. És per aquest motiu que va rodar-lo convenientment en blanc i negre. El llargmetratge narra la història d'un jove tranquil (paper que interpreta Jack Nance) que viu en una mena d'àrea industrial i que té una xicota que dona llum a una criatura estranya que no para de cridar. Lynch es va referir a la seva pel·lícula com «la meva història de Filadèlfia», atès que la pel·lícula reflecteix molt bé totes les experiències crues que va viure en aquella ciutat durant la seva etapa com a estudiant i que el van marcar profundament.
Segons la crítica aquest film suggereix o intenta suggerir les pors i les ansietats del mateix cineasta entorn del tema de la paternitat, personificat en l'aspecte grotesc del nadó, que ha esdevingut una de les icones més significatives del cinema fantàstic de tota la història del cinema. Lynch va oferir comentaris críptics sobre l'objecte, de vegades afirmant que «havia nascut a prop» o «potser va ser trobat». John Patterson de The Guardian va especular que podria haver estat construït a partir d'un conill amb pell o un fetus de xai.
Per mor dels continguts extravagants, primer es va pensar que la pel·lícula no podria ser exhibida comercialment, però gràcies a l'esforç del distribuïdor, Ben Barenholtz, de seguida va esdevenir un clàssic, exhibint-se a les sales especialitzades en projeccions de mitjanit, al marge de les grans audiències. La crítica més avançada la va qualificar immediatament d'obra mestra, fet que va situar el director al capdavant de l'avantguarda cinematogràfica. El director Stanley Kubrick admirava Eraserhead i va afirmar que era una de les seves pel·lícules preferides de tota la història del cinema. Aquest èxit va provocar que l'equip d'actors i tècnics (entre ells el càmera Frederick Elmes, el tècnic de so Alan Splet i l'actor Jack Nance) continuessin treballant amb Lynch durant els anys posteriors.
L'home elefant i èxit comercial (1980-1982) Eraserhead va atraure l'atenció del productor Mel Brooks, que va contractar Lynch per a dirigir el 1980 L'home elefant. Escrita per Chris de Vore i Eric Bergren, la pel·lícula és un biopic inspirat en la figura de Joseph Merrick, un home de classe baixa amb moltes deformitats físiques. El film és protagonitzat per John Hurt, en el paper de John Merrick (el nom real de Merrick es va canviar), i per Anthony Hopkins, en el paper de Frederick Treves. Es va rodar a Londres, i Lynch li va donar el seu propi enfocament surrealista a la pel·lícula filmant-la com l'anterior, en blanc i negre. Així i tot, el film ha estat descrit com un dels «més convencionals» del director. L'home elefant va ser un gran èxit comercial i va obtenir vuit nominacions als Premis Oscar, incloent-hi el de millor director i millor guió adaptat per a Lynch. Aquest film, entre altres coses, va demostrar que les propostes de Lynch, encara que extravagants, eren viables comercialment.
Els films amb De Laurentiis: Dune i Vellut blau (1983-1986) Posteriorment, el cineasta va acceptar dirigir Dune (1984), una superproducció per al productor italià Dino De Laurentiis, que adaptava la novel·la de ciència-ficció Duna de l'escriptor Frank Herbert, amb la condició que la productora es comprometés a finançar un segon projecte sobre el qual Lynch tindria un control creatiu absolut. Tot i que el productor esperava que Dune suposés quelcom tan gran com una nova La guerra de les galàxies, la pel·lícula va fracassar comercialment, alhora que va ser desprestigiada per la crítica. S'havia apostat per uns ingressos de 45 milions de dòlars, i van ser tan sols 27,4 milions. Per a compensar aquestes pèrdues, l'estudi va elaborar una versió llarga per a la televisió que desvirtuava el muntatge del director i que Lynch va desautoritzar tantost.
La segona pel·lícula de Lynch produïda per De Laurentiis va ser Vellut blau (1986), que narra la història d'un jove universitari (representat per l'actor protagonista de Dune, Kyle MacLachlan) que descobreix el costat fosc d'una petita ciutat mentre investiga la procedència d'una orella tallada que havia trobat casualment passejant pel camp. La pel·lícula ofereix actuacions memorables com les d'Isabella Rossellini, en el paper d'una cantant turmentada, i de Dennis Hopper en el d'un criminal psicòpata.
Vellut blau va obtenir un gran èxit per part de la crítica i una segona nominació al premi Oscar al millor director. La pel·lícula presenta algunes característiques comunes del seu cinema: una posada en escena perfectament cuidada, situacions i conductes inexplicables, dones ultratjades, misteris pertorbadors dins d'una petita comunitat i una banda sonora amb cançons antigues i poc convencionals. Les cançons «Blue Velvet», de Bobby Vinton i «In Dreams», de Roy Orbison, aporten encara més estranyesa a l'ambientació de la pel·lícula. Va ser la primera vegada que Lynch va treballar amb el compositor Angelo Badalamenti, que va col·laborar en totes les seves pel·lícules posteriors.
El director Woody Allen, la pel·lícula del qual va ser nominada com a millor llargmetratge (Hannah i les seves germanes), va afirmar que Vellut blau era la millor pel·lícula de l'any. Aquest film, que és usualment considerat com una de les obres mestres del cinema contemporani, ha esdevingut una icona de la cultura popular.