El T-62 és un tanc soviètic/rus dissenyat a final dels anys cinquanta i produït a partir de la dècada del seixanta. Va ser l'últim successor de la venerable línia de tancs que s'inicia en els anys quaranta amb l'extraordinari T-34. Encara que té una estructura general molt conservadora i poc innovadora, es va tractar del primer carro de combat que incorpora un canó d'ànima llisa, que permetia disparar-hi míssils guiats. El canó de 115 mm va ser en el seu moment el de major calibre i el primer a utilitzar eficaçment la moderna munició APFSDS.
Va ser construït des de 1961 fins a 1975, i només va aconseguir reemplaçar parcialment el seu predecessor, el T-55, amb el que comparteix enormes similituds que dificulten diferenciar-los fins i tot quan estan junts. Encara que no va ser tan reeixit com la sèrie T-54/T-55, va servir com a principal mitjà cuirassat des de principi dels seixanta a gairebé 30 països, majoritàriament àrabs, asiàtics, africans i integrants del Pacte de Varsòvia. A començament dels setanta va ser reemplaçat pels tancs T-64 i T-72.
Desenvolupament El 1952 sorgeix en la Unió Soviètica un nou concepte de canons per a carros de combat, que ja no tindrien estries a la superfície interna sinó que serien totalment llisos. Va ser així com va començar el desenvolupament del D-54 T, de ánima llisa i 100 mm de diàmetre. L'oficina de disseny Kartsev va muntar aquest modern canó a la torreta d'un T-54 (que ja usava un canó de 100 mm, però d'ànima ratllada), prototip que seria designat Obyekt 139 (també anomenat T-54 M, comunament confós amb el programa de modernització dels T-54 dut a terme a mitjans dels seixanta). Aquests treballs es van realitzar a la fàbrica Uralvagonzavod a Nijni Taguil, el mes d'octubre de 1954, i incorporaven un nou estabilitzador Raduga per al canó principal, una metralladora pesada antiaèria de 14,5 mm instal·lada al sostre de la torreta, capacitat per emmagatzemar 50 rondes per al canó principal en l'interior del vehicle, un motor V-54-6 de 523 cavalls i una nova disposició de les rodes de suport de les erugues. Un any després, el setembre de 1955, es va dissenyar l'Obyekt 140. Aquest reemplaçava el canó D-54 T i sistema d'estabilització Raduga usats en l'Obyekt 139 pel D-54TS millorat i més estable i estabilitzador Molnia.
Cap a final dels cinquanta, el projecte va continuar avançant quan es va decidir fer servir com a base el xassís del nou T-55, però al cap de poc els enginyers russos es van adonar que l'haurien de modificar. Van haver de fer-ho més ampli, com que el nou prototip seria equipat amb una torreta d'Obyekt 140 modernitzada, la qual incloïa un extractor automàtic de beina i un canó U-U-8ST. D'aquesta manera, l'estructura principal va ser allargada i va eixamplada uns centímetres més perquè la torreta i el nou sistema d'armes poguessin ubicar-se millor sobre el buc. El creixement de les dimensions va tenir com a conseqüència lògica un increment en el pes, de manera que per raons de seguretat i perquè el tanc mantingués una bona mobilitat i resistència als impactes en terrenys difícils, va rebre una suspensió nova i millorada.
Vers 1960 es va començar a estudiar la possibilitat d'augmentar el calibre de l'arma principal, sobretot després que s'estenguessin rumors que els anglesos estaven treballant amb un canó de 105 mm De fet, el 1959 els britànics ja havien muntat un nou canó sobre el seu carro Centurion Mark 5. Es tractava del Royal Ordnance L7 de 105 mm, però els russos encara no ho sabien. La història del canó del T-62 és una mica curiosa i controvertida, però segons se sap, el gener de 1961, un oficial iranià va decidir desertar junt amb el seu nou tanc M60 Patton (el tanc nord-americà havia entrat en servei a l'US Army només un any enrere i era totalment desconegut per a les autoritats russes) a través de la frontera nord del seu país, a prop del Mar Càspia, cap a la Unió Soviètica. Els russos van capturar el tanc en perfectes condicions i el van examinar minuciosament. Van ser sorpresos per l'avançat de la tecnologia occidental. El disseny del blindatge superior del M60, junt amb el canó M68 de 105 mm, van fer enfurismar el director de les Forces Cuirassades Soviètiques, que immediatament li va ordenar a Kartsev que el calibre del canó|gorja portat en l'Obyekt 165 s'incrementés a 115 mm La peça nova i més llarga va haver de ser muntada en una torreta amb anell més gran, raó per la qual el buc també va haver de ser allargat una mica més perquè aquesta s'ubiqués millor en el centre, una mica més retardada que en la posició en la qual es trobava en l'Obyekt 165.
El desenvolupament va acabar amb el model de producció original, amb el nom Obyekt 166, encara que després se'l coneixeria oficialment i popularment com a T-62. Els canvis i millores entorn del nou canó es van dur a terme molt ràpid; el prototip va complir amb tots els requisits i va passar les proves finals, i va ser aprovat el juliol de 1961, sol 6 mesos després de l'incident amb el M60 iranià.
Durant la Invasió Hongaresa de 1956, els T-54 de l'Exèrcit Roig Soviètic van resultar poc efectius per resistir els impactes de les velles armes antitancs dels defensors revolucionaris, i fins i tot hi va haver reports de tancs severament danyats per còctels molotov. De tota manera, les baixes van ser escasses, però hi havia clar que el blindatge del debutant carro de combat rus era bastant fi. A fi de millorar aquesta feble capacitat, el T-62 va agregar un 15% més de protecció al mantellet del canó|gorja i arc frontal de la torreta, i alguna cosa més del 5% al front del buc. Aquest augment era més que res superficial, per mostrar que el nou tanc era més defensat que la sèrie anterior, ja que la diferència no era molta i el T-62 no continuaria sent vulnerable a les mateixes amenaces que podien resultar fatals per als T-54/T-55. Igualment, l'addició de molt més blindatge no estava en els plans, ja que no es tractava d'un carro de combat totalment nou sinó que el seu xassís i buc pràcticament eren els mateixos del seu predecessor. Més cuirassa protectora hauria significat més pes, i això possiblement hauria sobrecarregat l'estructura, sistemes de tracció i suspensió, a més de l'obvi descens de la mobilitat del tanc, que ja havia baixat amb la inclusió del nou canó; la solució a això era la lleva de la planta motriu per una de més potent, però per als conservadors russos tots aquests canvis eren simplement prou "complicats" i "poc ortodoxos". En síntesi, l'oficina de Kartsev no va voler arriscar-se en fer una mica nou i es va basar en el disseny simple, provat i confiable que els russos venen arrossegant des dels anys trenta.
Cal tenir en compte que el T-62 va sorgir com una variant avançada i repotenciada del T-55, a fi de complementar-lo i no per reemplaçar-lo. Els enginyers soviètics de l'oficina Morozov (rival de Kartsev) estaven bastant avançats en el radical projecte d'un moderníssim MBT (el futur T-64), que vindria a substituir completament als T-54/T-55. Però aquest no estava llest; de fet encara existien molts aspectes i parts que havien de ser testejades, corregides i millorades abans que la flamant nova generació entrés en producció massiva, de manera que durant almenys mitja dècada més els T-55 seguirien formant la primera i principal línia de defensa cuirassada de l'URSS. Així doncs, se suposava que el T-62 acompanyaria als seus predecessors i proporcionaria una potència de foc renovada en el camp de batalla com a resposta immediata al M60 nord-americà, mentre s'esperava pacientment la tan desitjada la renovació tecnològica.
La producció en massa del T-62 va començar un any després d'haver estat aprovat, el 1r de juliol de 1962, i va ser mostrat públicament per primera vegada durant la desfilada del 1r de maig de 1965 a la Plaça Roja de la ciutat capital de Moscou. Tenia una construcció senzilla, una característica que distingeix tot rus blindat i que havia estat rebuda del T-55, amb el qual comparteix mants components i sistemes. Aquesta era un dels avantatges d'incorporar un tanc similar, com que l'entrenament de les noves tripulacions era més senzill i el canvi resultava menys traumàtic per als que havien integrat les dotacions anteriors. Les fàbriques Uralvagonzavod i Malyshev, a Nijni Taguil i Khàrkiv, van reemplaçar part de la producció de tancs T-55 a favor del nou T-62, com també ho va fer planta d'Omsk. Aquesta va acabar el 1975 després d'haver-se armat més de vint mil unitats, i aquell mateix any s'iniciaria la construcció de l'esmentat tanc a Txecoslovàquia fins a 1978, havent-se acoblat un nombre major a 1.500 vehicles, destinats a l'exportació.
T-62 bàsic Interior El primer model a entrar en la línia de producció a gran escala va ser l'Obyekt 166, o simplement T-62. La disposició dels tripulants, compartiments (encara que té un més, per ubicar a la transmissió separada del compartiment del motor), elements i sistemes eren idèntics al T-55. Malgrat haver crescut exteriorment, l'espai interior era igualment auster, incòmode i claustrofòbic, condemnant la tripulació a sofrir: Les exigències del clima (des dels crus hiverns de Rússia i Europa Oriental fins als deserts d'Orient Mitjà) per no tenir sistemes de calefacció o aire condicionat adequats; Mal humor i baix nivell de camaraderia pel constant frec que es produïa amb l'home del costat; Espantosa higienització en missions de combat i operacions de diversos dies. Tot això acabava generant estrès, irritació i malestar entre els tanquistes, el rendiment dels quals deixava molt, que desitjar. A això calia sumar l'interior atapeït, típica característica de tanc rus que fins i tot es pot observar en els models actuals, que obligava a reclutar tripulacions d'estatura molt baixa, una mica difícil de trobar als pobles eslaus com els de l'URSS i les nacions del Pacte de Varsòvia. Per ser més precís, només n'hi ha prou amb esmentar que el carregador tenia un límit d'alçària màxima d'1,65 metres, ja que altrament no podria moure's dins de la torreta.miniatura|T-62 A
Buc Tenia un buc molt similar al del T-55, però era gairebé 20 cm més llarg i gairebé 5 cm més ample. Es blindava amb diverses capes de xapes d'acer rectangulars soldades entre si, que li atorgaven una protecció de més de 100 mm al glacis i una mica menys de 80 mm en els costats del buc, de manera que el pes total de tanc assolia 40 tones. El conductor era en un lloc davanter propi, davant de la torreta i pegat a l'eruga esquerra. S'hi podia entrar mitjançant una escotilla ovalada que obria cap a l'esquerra, i l'interior acollia dues palanques de direcció, un rústic tauler, dos periscopis per poder veure i manejar des de dintre, i un seient amb alçària regulable, que el seu operari pogués elevar-se i treure el cap per l'escotilla quan ho desitgés. Al glacis van instal·lats dos focus d'il·luminació per a la conducció, sent un de llum corrent i l'altre de llum infraroja.
Torreta La torreta era d'acer fos, construïda d'una sola peça, i diferia bastant de la usada pel T-55. Quant a les seves dimensions, manté la mateixa alçària però és més llarga i ampla, amb un anell de 2,245 metres de diàmetre. A més és més arrodonida i profunda, i posseeix una forma semblant a la cúpula d'una mesquita; si se l'observa des de dalt es podrà notar que és un cercle perfecte, a diferència de la del T-55 que sembla més una barreja de triangle circular, de puntes suaus i ovalades. Al front de la torreta la grossor del blindatge era major als 240 mm, mentre que en els seus costats no arribava als 155 mm. Posseeix un projector infraroig principal L-2 G, rodó, bastant gran i visible, que es recolza igual com en el T-55, a dalt i la dreta de mantellet del canó.