El Metro de Londres (en anglès, London Underground i popularment conegut com a the Tube) és un sistema de metro o ferrocarril metropolità de trànsit ràpid del Gran Londres (regió metropolitana de Londres) i algunes àrees properes com Essex, Hertfordshire i Buckinghamshire, a Anglaterra (Regne Unit). El primer tram es va obrir el 1863 i esdevingué la primera xarxa de metro del món.Wolmar 2004, pàg. 18. El 1890 es convertí en la primera a utilitzar trens elèctrics.Wolmar 2004, pàg. 135. Habitualment, és anomenat el tub (the Tube) per la forma que tenen els túnels, malgrat que 55% de la xarxa no és subterrània.
Les línies més antigues de l'actual xarxa de metro de Londres van ser construïdes per diverses empreses privades i van esdevenir part d'un sistema integrat de transport el 1933 amb la creació de London Passenger Transport Board (LPTB), més coneguda com a London Transport. La xarxa no va tornar a una sola entitat fins al 1985, quan el govern del Regne Unit va crear London Underground Limited (LUL).Transport for London, història Des del 2003, Transport for London (TfL) és el propietari de LUL. La corporació s'encarrega de gestionar la majoria dels aspectes relacionats amb el transport al Gran Londres i és dirigida per un consell i un comissionat designat per l'alcalde de Londres.Greater London Authority, Com trobo informació sobre el transport a Londres?
El metro té 270 estacions i aproximadament 400 km de vies (250 milles).Transport for London, xifres clau És la major xarxa de metro del món pel que fa a quilòmetres de vieshttp://mic-ro.com/metro/table.html Metrobits, dades dels metros del món i nombre d'estacions. El 2007 es van registrar mil milions de passatgers.Transports for London, El metro transporta mil milions de passatgers per primer cop
El mapa del metro, amb el seu esquema de disseny no geogràfic i de codi de colors de línies, es considera un disseny clàssic, i molts altres mitjans de transport de tot el món han estat influenciats per aquest.
Història La construcció de ferrocarrils al Regne Unit va començar a principi del . El 1854 ja s'havien construït fora del centre de Londres sis estacions terminals de línies diferents: London Bridge, Euston, Paddington, King's Cross, Bishopsgate i Waterloo. Tan sols l'estació de Fenchurch Street era dins de l'actual districte de Ciutat de Londres. La congestió del trànsit a la ciutat i rodalia havia crescut significativament, en part perquè els passatgers dels ferrocarrils tenien l'obligació de continuar els seus trajectes per carretera per arribar al centre de la ciutat. Durant la dècada del 1830 va aparèixer la idea de construir un ferrocarril subterrani per enllaçar la Ciutat de Londres i les principals estacions terminals, però no va ser fins a la dècada del 1850 que es va prendre la idea seriosament com a solució per a descongestionar el trànsit.
El primer ferrocarril subterrani miniatura|Construcció de Metropolitan Railway a prop de King's Cross, el 1861. El 1854 es va aprovar una acta del Parlament per a la construcció d'un ferrocarril subterrani entre l'estació de Paddington i l'estació de Farringdon Street via King's Cross, que s'havia d'anomenar Metropolitan Railway. La companyia Great Western Railway (GWR) va finançar el projecte amb l'acord que es construís un enllaç entre el ferrocarril metropolità i la seva línia terme a Paddington. També es va acordar que GWR faria el disseny dels trens especials per a la nova línia.
La construcció es va ajornar diversos anys per la falta de diners. Que el projecte anés soterrat totalment era idea de Charles Pearson, advocat de City of London Corporation. Pearson havia recolzat aquesta idea des de feia uns anys i tenia al cap la demolició de les barriades poc higièniques i portar els seus habitants a noves acomodacions als suburbis. Les noves línies de ferrocarril permetrien que aquests habitants poguessin anar a treballar al centre de la ciutat. Tot i que ell mai va intervenir directament en el plans de la Metropolitan Railway, se'l considera com un dels visionaris del concepte del metro o ferrocarril metropolità subterrani. El 1859 Pearson va persuadir a City of London Corporation, on treballava, perquè financés l'obra. Finalment els treballs van començar el febrer de 1860, sota les ordres de l'enginyer John Fowler. Pearson va morir l'any 1862, un any abans que l'obra estigués acabada.
La Metropolitan Railway es va inaugurar el 10 de gener de 1863. Als pocs mesos de l'obertura ja transportava 26.000 passatges al dia.Green 1987, pàg. 5. La Hammersmith & City Railway va obrir el 13 de juny de 1864 entre Hammersmith i Paddington. Inicialment l'operadora en va ser GWR entre Hammersmith i Farringdon Street. A l'abril de 1865 la companyia Metropolitan es va fer amb el servei. Cap a la fi de l'any 1865 la Metropolitan Railway havia arribat a Moorgat Street. Més tard es van obrir més trams fins a Swiss Cottage, South Kensington i Addison Road. El ferrocarril inicialment era de doble ample, permetent a GWR fer circular tant trens de via ampla com de via normal. Desacords entre GWR i la Metropolitan van forçar a la Metropolitan a canviar a l'ample normal el 1863 després que GWR retirés les seves existències. Aquestes diferències van acabar desapareixent poc a poc, i la via ampla havia desparegut totalment el març de 1869.
El 24 de desembre de 1868, Metropolitan District Railway va començar els serveis entre South Kensington i Westminster utilitzant trens de la Metropolitan Railway. La companyia aviat seria coneguda com a "the District", el 1864 s'incorporava per a formar un ferrocarril circular juntament amb la línia Metropolitan. Això formava part d'un pla per construir un cercle interior, Inner Circle line, i un cercle exterior, Outer Circle line al voltant de Londres.
Una feroç rivalitat es va desenvolupar entre District i Metropolitan, provocant un retard en la finalització del Inner Circle. La rivalitat era provocada per la competició entre les dues companyies per construir ferrocarrils, més importants financerament parlant, als suburbis de Londres. London and North Western Railway (LNWR) va començar a fer funcionar l'Outer Circle des de Broad Street via Willesden Junction, Addison Road i Earl's Court a Mansion House el 1872.
L'Inner Circle no es va completar fins al 1884 i els serveis eren proveïts conjuntament per Metropolitan i District. Al mateix temps, District havia acabat la seva ruta entre West Brompton i Blackfriars el 1870, amb un intercanviador amb Metropolitan Railway a South Kensington. El 1877 començaven a circular els seus propis serveis entre Hammersmith i Richmond, en una línia que s'havia obert inicialment per London & South Western Railway (LSWR). District va obrir una nova línia des de Turnham Green a Ealing el 1879, at pàg. 72 i perllongat cap al ramal de West Brompton a Fulham el 1880.
Els primers túnels foren construïts mitjançant el mètode "cut-and-cover" o fals túnel, obrint els carrers. Això va provocar molèsties generals en haver de destruir algunes propietats de la superfície. Els primers trens foren de vapor i, per tant, es necessitava un sistema de ventilació eficaç.
El 7 de desembre de 1869, London, Brighton and South Coast Railway (LB&SCR) va començar a operar entre Wapping i New Cross Gate a la línia East London Railway (ELR) utilitzant el túnel Thames Tunnel dissenyat per Marc Brunel, qui va inventar un revolucionari mètode de construcció, el "tunnelling shield" o túnel escut. El túnel fou obert com un túnel de vianants, però el 1865 fou comprat per ELR mitjançant un consorci de sis empreses: Great Eastern Railway (GER); London, Brighton and South Coast Railway (LB&SCR); London, Chatham and Dover Railway (LCDR); South Eastern Railway (SER); Metropolitan Railway; i Metropolitan District Railway. El 1884 District i Metropolitan van començar a circular per la línia.
A final de la dècada de 1880, els ferrocarrils arribaven a Chesham (Metropolitan), Hounslow West, Wimbledon i Whitechapel (District) i New Cross (East London Railway). Cap a la fi del , Metropolitan havia ampliat les seves línies més enllà de Londres a Aylesbury, Verney Junction i Brill. Això va contribuir a crear nous suburbis al llarg de la ruta, que més tard foren anomenats per la companyia com Metro-land (terra del metro). Fins a la dècada de 1930, l'empresa mantenia les seves ambicions de ser considerada una línia principal en lloc d'un ferrocarril urbà.
Les primeres línies tub miniatura|Estació d'Angel (direcció sud) a la Northern Line Les primeres línies, excloent la ELR, es trobaven a tan sols tres metres de profunditat. Els avenços en la construcció de túnels van permetre construir-los més profundament i com a conseqüència hi va haver menys interrupcions als carrers i una disminució dels costos de les obres.
La City & South London Railway (C&SLR, actualment part de la Northern Line) es va inaugurar el 1890 entre Stockwell i King William Street (no correspon a l'actual estació). Aquesta línia va ser la primera línia deep-level, és a dir, construïda a gran profunditat, i la primera línia elèctrica del món.Wolmar 2004, pàg. 4. El 1900 es va estendre cap a Clapham Common pel sud i cap a Moorgate Street (via diversion) al nord. El segon ferrocarril similar va ser Waterloo and City Railway el 1898,Rose 2005. construït i operat per London & South Western Railway.
El 30 de juliol de 1900, va començar a funcionar la Central London Railway (coneguda com a Central Line), entre Bank i Shepherd's Bush. Se li va donar el sobrenom de Twopenny TubeWolmar 2004, pàg.154–155. pels seus túnels cilíndrics, i amb el pas del temps the Tube es va convertir en el sobrenom de tota la xarxa de metro. A l'estació de Bank s'hi va construir un intercanviador entre C&SLR i W&CR.
Integració A l'inici del hi havia sis operadores independents donant servei a la xarxa de Metro i això causava als passatgers alguns inconvenients. En moltes estacions havien de caminar una bona distància per la superfície per enllaçar amb una altra línia. Com que no hi havia un sístema únic, els costos associats eren majors i algunes companyies tenien problemes seriosos per aconseguir els diners que necessitaven per electrificar i expandir les línies. Com a resultat, moltes empreses buscaven algú que pogués finançar les obres. Un dels més importants fou Charles Yerkes, un magnat estatunidenc que va assegurar la construcció de Charing Cross, Euston and Hampstead Railway (CCE&HR) el 1900. Al març del 1901 va obtenir el control de District i això li va permetrer formar la Metropolitan District Electric Traction Company (MDET). Al setembre del mateix any ja havia adquirit dues companyies més, Great Northern & Strand Railway i Brompton & Piccadilly Circus Railway. Respecte a aquesta última, el Parlament n'acabava d'aprovar la construcció juntament amb la moribunda Baker Street & Waterloo Railway. El 1902 les companyies que havia anat adquirint Charles Yerkes es van canviar de nom a Underground Electric Railways of London Company Ltd (UERL). La UERL també tenia en propietat tres companyies de tramvies i va comprar la London General Omnibus Company, creant una organització que es coneixeria col·loquialment com "the Combine" i que va anar dominant la construcció del metro a Londres fins a la dècada de 1930.
600px|center|District i Circle Line
Amb la bona situació econòmica de Charles Yerkes, District va obrir la branca de South Harrow el 1903 i va completar l'enllaç amb el ramal d'Uxbridge de la Metropolitan el 1904. El 1905 District Railway i Inner Circle ja tenien en funcionament trens elèctrics.
Baker Street & Waterloo Railway va obrir el 1906, més tard simplement anomenada Bakerloo, cap al 1907 ja havia arribat a Edgware Road al nord i Elephant & Castle al sud. L'acabada de reanomenar Great Northern, Piccadilly and Brompton Railway va obrir el 1906 amb túnels que es trobaven a 60 metres de profunditat.