El concepte de veritat varia segons l'època o escola teòrica. Es distingeixen sobretot els següents: Veritat com a correspondència: és veritat allò que diem o pensem quan es correspon amb el que passa o es pot percebre a la realitat. Requereix un món exterior com a prova de refutació i parteix del supòsit que aquest món es pot conèixer, fet que nega, per exemple, l'escepticisme. Veritat com a coherència: és veritat aquella afirmació que és coherent amb d'altres acceptades per una comunitat determinada. És un concepte que prové de l'utilitarisme i molt utilitzat en lògica i en la ciència en general, on s'usa en el sentit següent: acceptem que quelcom és veritat si o bé es pot demostrar empíricament o bé de moment encara no es pot falsar. Veritat subjectiva: en aquest sentit, per a cadascú és veritat el que ell/a consideri cert. D'aquesta manera, s'involucren en el judici sobre la veritat o falsedat d'una determinada proposició el coneixement individual i les creences personals. Dins d'aquesta noció de veritat s'hi encabeixen diferents grau de relativisme. Veritat absoluta: des d'una perspectiva teològica o metafísica, es considera que l'home és capaç d'assolir (sigui per il·luminació o bé per comprensió) veritats que es consideren necessàriament certes. Veritat pragmàtica: atesa la impossibilitat d'assolir una veritat fora de dubte (vegeu escepticisme), s'accepta com a cert allò que és útil per a la vida quotidiana o per progressar amb un estudi particular.
Ara com ara és un tema la recerca científica així com de fonamentació filosòfica: La recerca científica de la funció cognitiva –arrencant des de la física fins a la neurologia, passant per l'evolucionisme, la genètica, la biologia, l'etologia i la psicologia–, introdueix noves perspectives sobre el coneixement basat a l'evidència com a creença epistemològicament veritable amb justificació vàlida. Interessa a la lingüística perquè el llenguatge és expressió de la pròpia veritat. Interessa a l'antropologia filosòfica, perquè sembla evident que els éssers humans prefereixen la veritat a la falsedat—o a l'errada o a la mentida— i prefereixen la certesa al dubte. Interessa a la sociologia, per tal com l'estimació cap a la veritat i la condemna de la mentida o de l'error, varia en intensitat segons les èpoques i les cultures, perquè tant el concepte de veritat com la seva valoració no sempre és el mateix al llarg de la història i de la cultura. Interessa a la ciència com a tal a la seva pretensió de coneixement vàlid.
La importància que té aquest concepte és que està arrelat en el cor de qualsevol supòsit personal, social i cultural. D'aquí la seva complexitat.
Veritat i història miniatura|400px|Alfred Stevens: La Veritat i la Falsetat c. 1817 miniatura|El Temps salvant la Veritat de la Falsedat i l'Enveja (Time Saving Truth from Falsehood and Envy), François Lemoyne, 1737. La veritat (del llatí veritas) és un concepte propi de la filosofia que té una gran varietat de significats. Pot indicar tant honestedat, bona fe i sinceritat, en general, com el fet d'estar d'acord amb la certesa o realitat d'alguna proposició, en particular.Merriam-Webster's Online Dictionary, Truth (en anglès), 2005. El terme veritat no té una única definició amb què estiguin d'acord tots els filòsofs, i se segueixen debatent diverses teories sobre el seu significat: què pot ser cert o fals, com definir i identificar la veritat, el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta. Sens dubte va ser un moment històric el dia que Aristarc de Samos va concebre com a veritat que la terra gira al voltant del sol. Pel mateix va ser un «succeir històric» l'evolució que la mencionada idea com a veritat ha anat recorrent al llarg dels segles fins Copèrnic i al en el qual definitivament va ser «acceptada» com a veritat per la comunitat científica, i més tard com «veritat social i cultural».
Així mateix és un succeir històric la influència cultural i els fets que s'han derivat d'aquest coneixement tant en el món de la ciència com de la cultura.
Així i tot aquests dos aspectes no afecten el contingut de la veritat com a tal. Si des de sempre, eternament ha estat veritat i ho continua sent que «la terra gira al voltant del sol», aquests fets mundans no afecten de cap manera la veritat com aquesta veritat ontològica. Aquests són els supòsits del «realisme».
Concepcions sobre la veritat Antiguitat i Edat Mitjana Es configuren tres orientacions fonamentals sobre la veritat:
La veritat com a seguretat i confiança en el món hebreu La veritat com a descoberta La veritat com a veracitat, del llatí verus, que expressa confiança en la correspondència entre el que es creu i el que es diu, i el que és.
Per als hebreus la veritat (emunah) és sobretot la seguretat o la confiança, vertader és allò que és fidel a si mateix, i per això digne de confiança perquè dona seguretat.
Déu és per això la Veritat, perquè és allò únic vertader, perquè és fidel. La veritat no és estàtica perquè no es troba en el present sinó en el futur, on Déu manifesta la seva promesa. Per això el sentit de la veritat és אמן, amén. La veritat és producte de la voluntat de ser fidel a la promesa.
Per als grecs, en canvi, la veritat és idèntica a la realitat, i aquesta era considerada com a identitat que consisteix en el que roman per sota de les aparences que canvien.
Tal és l'arque (ἀρχή), és a dir, principi entès de diverses formes: la matèria, els números, els àtoms, idees, etc. que romanen per sota d'allò sensible de l'experiència concreta, per la qual cosa només és conegut pel pensament com a funció o facultat de l'ànima: l'enteniment.
La veritat és concebuda com άλήθεια o descobriment de l'ésser que es troba ocult pel vel de l'aparença.
D'aquesta manera, els grecs també consideraren la veritat com convenció en la conjunció o separació de signes (paraules, llenguatge) que tenen llur fonament en l'experiència i en la convenció social del discurs en ordre a allò pràctic: la comunicació i la persuasió, sobretot en el discurs polític i educatiu i l'art de la retòrica. Són els primers a considerar la veritat com un contingut subjectiu i, per tant, escèptic.
El cristianisme introdueix elements nous en la valoració de la veritat i la possibilitat del seu coneixement en aquestes dues afirmacions fonamentals:
Coneixereu la Veritat Objectiva i Absoluta que és Revelada a través de la Bíblia i Jesucrist, però que s'encarna en una institució humana, l'Església
La Veritat us farà lliures
La mirada dels pensadors: resum històric Aristòtil Els sentits respectius de les paraules gregues άληθής [(άληθής), (γνος)], alithis, és «veritable» i Άλήθεια, Alithia, « Veritat »Hatier Diccionari francès-grec pàg. 794, p.807 han continuat sent constants durant tota l'època clàssica i associades de l'àmbit de la lògica, de la geometria i de les ciències deductives en general; també Plató recorre en aquestes matèries com a eina pedagògica per il·lustrar la seva teoria de les Idees considerades de contenir tota veritat intel·ligible. Aristòtil, sobre un registre molt diferent, desenvolupa la lògica com mitjà d'investigació del discurs, útil també en la investigació de la realitat en el fet que permet organitzar els coneixements.
Aquests conceptes de «veritable» i de « veritat » també han estat associats, del costat de l'escola de MiletJ.F. Revel Història de la filosofia occidental Vol I Pensadors grecs i llatins cap 1 i més tard d'Aristòtil encara, a les ciències d'observació, més exactament, ja que en aquest context no hi ha verdaderament un mètode científic tal que la concebem des de Galileo, a les primeres temptatives d'estudi dels fenòmens naturals, els «meteors», i dels éssers vius; Aristòtil no perdia mai una ocasió d'anar a observar els peixos de l'estany de Pyrrha a l'illa de Lesbos.J.F. Revel Història de la filosofia occidental - Vol I Pensadors grecs i llatins cap. 5, p.267
En els dos casos, el caràcter binari i normatiu d'aquestes nocions no té misteri. En l'obra Metafísica, Aristòtil va escriure : «Dir que el que és no és, o que el que no és és, és fals; i dir que el que és, és, i que el que no és no és, és veritat » (IV, 7).<ref name=StanfordCorr>David, Marion (2005) Correspondence Theory of Truth in Stanford Encyclopedia of Philosophy at </ref> Enunciats similars es troben en Plató, per exemple el Critó.
Al segon llibre de lOrganon, De la Interpretació, Aristòtil analitza el llenguatge i la formació de les proposicions lògiques, és a dir les parts del discurs susceptibles de ser verdaderes o falses, l'element inicial és la correspondència d'un enunciat amb un fet real. Diem per exemple que l'enunciat «el gat és sobre la catifa» és veritat perquè el gat és efectivament sobre la catifa.
Aristòtil va tenir el mèrit de posar en forma de manera sistemàtica modes de raonament que havien romàs sovint molt vagues o implícits en els seus antecessors.Bourbaki Elements de matemàtiques - difusió CCLS 1977 Nota històrica, EIV.36
La lògica d'Aristòtil va intentar en principi retirar les condicions necessàries, evidentment no suficients, de la veritat, que resideixen en la forma. Així, un enunciat tal com «el mur blau és vermell» no necessita cap referent exterior per ser declarat fals.J.F. Revel Història de la filosofia occidental Vol I Pensadors grecs i llatins pàg. 250-251 La lògica proveeix l'instrument del pensament correcte, no la matèria.J.F. Revel Història de la filosofia occidental Vol I Pensadors grecs i llatins pàg. 255 En termes kantians, és la condició formal de la veritat, però no materialKant, Critica Raó pura, Lògica transcendental, introducció, secció III, «De la divisió de la lògica general en analític i dialèctic» (AK, III, 179; IV, 52)
Aristòtil porta sobretot la seva atenció sobre els sil·logismes tals com «tot A és B», aproximadament A és B», on el subjecte A i el predicat B reemplacen conceptes; «Tot A és un B» significa que el concepte B és atribuïble a tot objecte al qual es pot atribuir el concepte A.Bourbaki Elements de matemàtiques - difusió CCLS 1977 Nota històrica, EIV.36 anota|nota 2 Aristòtil era conscient que els sil·logismes no podien adonar de totes les aplicacions de la lògicaThe works of Aristotle, translated under the editorship of W.D. Ross, Oxford 1928 - Any. prof. I, 35<ref>T.L. Heath, Mathematics in Aristotle Oxford, Clarendon Press 1949 - pàg. 25-26</ref> però li permetien formular regles clares per formar la negació dels enunciats, i també per distingir els papers respectius dels universals del gènere «tot x és això» i de les singulars del gènere « hi és allò».
L'escola de Mègara Els megarians i els estoics han analitzat metòdicament la lògica de les connexions del llenguatge corrent tals que «i», «o» i la negació dels enunciats. Filó de Mègara estén l'abast del condicional.W.V.O. Quine Methodes de lògica traducció Sr. Clavelin, Armand Colin 1972 cap. 3 pàg. 32 En la seva versió PQ és falsa quan P és verdadera i Q falseja, i és verdadera altrament, sense que el locutor no tingui a preocupar-se per recercar relacions causals o connotacions psicològiques; així proposicions aparentment tan ridícules que «si el Groenlàndia és en sucre candi, llavors Carlemany és el major escriptor de l'edat mitjana» són verdaderes.exemple donat per J F. Pabion Lògica matemàtica Hermann 1976 I1.2 p.16 Aquest gènere de consideració té la seva importància per a la utilització dels connectors lògics en tota generalitat, ja que les regles s'apliquen fins i tot si no se sap si els termes són verdaders. Aquesta eliminació de les connotacions psicològiques de la relació d'implicació era un gran progrés, però sense efecte immediat sobre la lògica.
En efecte, aquests treballs van caure en l'oblit fins a la fi del .Bourbaki Eléments de matemàtiques - difusió CCLS 1977 Nota històrica, EIV.37
Agustí d'Hipona