Coràsmia, anomenada Khivà en el període post mongol, és una regió de la part inferior de l'Amudarià (Oxus).
En època musulmana es considerava que el seu límit sud era Tahiriyya a cinc dies de viatge cap al sud de l'Amul-i-Shatt (modern Cardjuy) on es creuaven les rutes de caravanes entre gran Khorasan i Bukharà, i al sud del congost de la «Boca del Lleó»" (Dahan-i-Shir) prop de la moderna vila de Duldul Atlaghan (propera de Pitnyak). Al l'historiador ghaznèvida Baybaki situava el límit a Darghand (Darughan Ata), just al nord del congost de la "Boca del Lleó" (Dahan-i-Shir), al sud de la qual el riu formava una zona deltaica amb nombrosos braços i canals fins a la mar d'Aral.
Història La terra de Huwarazmish és coneguda al temps dels aquemènides. Va proveir la pedra blava que va servir per decorar el palau de Darios I el Gran a Susa. Heròdot l'esmenta com la terra de la «Plana del riu Akes» (Oxus) i la considera possessió aquemènida. Assenyalà la presència a l'exèrcit de Xerxes d'una divisió de soldats de Coràsmia i Pàrtia, dirigides per Artabazos fill de Farnaces, i diu que els soldats estaven equipats igual que els bactrians, amb barrets, llances curtes com les dels medes, i arcs.
Quan Alexandre el Gran va conquerir l'Imperi Persa, Coràsmia segurament era independent. El rei del país, Farasmanes, va anar a visitar Alexandre a Bactriana el 328 aC amb 1.500 cavallers i reclamava tota l'estepa occidental entre Coràsmia i Còlquida.
Període preislàmic Dinastia siyavúixida Posteriorment Coràsmia desapareix de la història. Alguna referència fragmentària consta de l'obra del musulmà Al-Biruni (mort vers 1050) que a Al-Athar al-BakiyaEd. Sachau, Leipzig 1878, traduït per «Cronologia de les antigues nacions» a Londres el 1897 hi dedica un capítol. Segons Al-Biruni el país fou colonitzat vers el 1292 aC quan va arribar al país l'heroi de l'epopeia iraniana Siyavuix i el seu fill Khusraw (Còsroes) va pujar al tron vers 1200 aC. Al-Biruni dona els noms dels successius reis (22) a partir de la pujada al tron de la dinastia afríghida de xas (shahs) fundada suposadament per Afrigh el 305.
Dinastia afríghida
El segle I i II apareix a les cròniques xineses amb el nom de Yue-kien, que diu que la capital era a Gurgandj (després Urgendj) a la riba esquerra del riu Amudarià, però Claudi Ptolemeu situa el centre a la riba dreta, el que correspon al palau reial excavat per Tolstov a Toprakkala, i a la capital coneguda més tard dels Afríghides, Kath, o bé a Fir (Al-Fil). Les excavacions arqueològiques soviètiques van descobrir monedes i inscripcions que han establert amb força probabilitat que el canvi de la dinastia siyavushida a la afríghida no es va produir el 305, sinó entorn del començament de l'era cristiana, quan l'era cronològica de Coràsmia va canviar (cosa que cal lligar a l'adveniment d'una nova dinastia) i que anteriorment el regne hauria estat subjecte als parts segons mostren les fortes influències arsàcides a les monedes.«The khwarezmian calendar and the eras of ancient Chorasmia», a Acta antiqua academiae scientiarum hungaricae, 1968 L'arqueologia també ha permès reconstruir la vida econòmica i social. Les monedes i documents trobats a les excavacions del palau de Toprakkala, donen els noms de diversos reis, cap dels quals (excepte dos) és coincident amb els 22 de la llista d'Al-Biruni. És possible fins i tot que el primer rei no fos Afrigh i, per tant, el nom tradicional de la dinastia no sigui el correcte.Al-Biruni dona el nom d'Artamukh com el xa de Coràsmia al temps del Profeta i hi ha un nom similar a les monedes. El sobirà que va cridar els musulmans és anomenat com Askadjamuk, fill d'Azkadjawar, segon d'aquest nom. A les monedes també hi ha un Askatsvar que seria el primer d'aquest nom. Un sobirà de nom Shawushfar(n) testimoniat per les monedes, fill d'un Azkadjawar, correspondria al xinès Chao-che-fien que va enviar una ambaixada a la Xina el 751
Coràsmia va patir incursions de pobles escites com els massàgetes i els saces sota la dinastia siyavushida, i dels oghuz turcs en època preislàmica o islàmica. Al segle X un grup de turcs oghuz estava instal·lat a la desembocadura del Sirdarià. Se sap que la dinastia afríghida tenia un festiva anyal anomenat faghburiyya («expedició del rei»", faghbur derivaria de l'iranià baghpur) que es devia celebrar per celebrar l'expedició que cada any es feia contra els nòmades, expedicions que esmenta Al-Biruni. El cap dels oghuz, de títol yabghu, passava els hiverns a la colònia coràsmia de Yengi-kent (Dih-i-naw, després Al-Karya al-djadida, moderna Djakentkala). Les explotacions agrícoles del país estaven protegides per fortificacions, el que lligaria bé amb incursions dels pobles nòmades estrangers. Els àrabs van fer algunes incursions a la segona meitat del , la més important la del 681 de Salm ben Ziyad contra una vila de la frontera, probablement Hazarasp. Els prínceps locals de la Sogdiana s'havien aliat per fer front als àrabs.
Tolstov suggereix que les fortificacions de les explotacions agrícoles del país eren per defensar-se de revoltes dels camperols contra els feudals de les comarques. Invocà en favor d'aquesta tesi els esdeveniments de la conquesta: Kutayba ibn Muslim al-Bahili, governador del Khorasan (província del Califat) per compte del gran governador Al-Hadjdjadj ben Yusuf, es va presentar a la regió el 712 (93 de l'hègira), cridat pel sobirà afríghida, que havia fugit a Merv enderrocat pel seu germà Khurrazad ("nascut del Sol") al que no podia derrotar per recuperar el poder. Tolstov considera aquesta revolta com una revolta social del tipus neo-mazdaquita que eren corrents als camps perses a l'època, i una revolta de les masses rurals i urbanes contra el sobirà i l'aristocràcia terratinent.anomenats per Al-Tabari, II, 1237, com els dikkams i els marzbans Es basa en la indicació d'Al-Tabari segons la qual Khurrazad va confiscar les dones esclaves, els cavalls de raça, els objectes valuosos i altres de les persones relacionades amb la cort. Però el context social de la revolta, si va existir, no és esmentat a les fonts àrabs.H. A. R. Gibb, The Arab conquests in Central Asia, Londres, 1923; Tolstov, Auf den Spuren der altchoresmischen Kultur, Berlin 1953; i B. Spuller, Iran in fruk-islamischer Zeit, Wiesbaden 1952
Dinastia afríghida Així doncs el 712 els àrabs es van presentar a la zona; van caldre dues expedicions per dominar el país. El xa Khurrazad fou derrotat i el seu germà Askadjamuk fou mort per Kutayba. Va pujar un nou sobirà. El país va haver de pagar tribut i enviar tropes auxiliars. Al-Biruni diu que Kutayba va fer matar tots els que coneixien l'antiga escriptura coràsmia i les antigues tradicions històriques, el que segurament és una exageració. El tribut va caure aviat en desús. Els xas afríghides es van convertir a l'islam probablement sota el califa Al-Mamun. Abans del 750 apareix Abd al-Malik ben Harthama esmentat per Narshakhi a la Història de Bukharà o Tarikh-i Bukhara i del que no se'n sap res. El 751 fonts xineses deixen constància d'una ambaixada del xa Shawushfar(n). El nom s'ha conservat per unes monedes: Chavannes Documents sur les Tou-kiue (Turcs) Occidentaux, Sant Petersburg, 1903 Sembla que la llengua i la cultura del país va aguantar uns quants segles.
El zoroastrisme hi va existir fins al , però en clara disminució. La religió cristiana s'hi va desenvolupar (cristians melquites grecs) per les relacions amb els romans d'Orient i Al-Biruni diu que hi havia un metropolità melquita a Merv. També hi havia un cert nombre de jacobites o monofisites. Notitia Episcopatum del segle VIII diu que el bisbe melquita de Khwalis (Coràsmia) depenia del bisbe de Doros a Crimea. Encara al els viatgers esmenten els cristians de Urgendj procedents de les comunitats de khàzars, alans i russos. El rei Aitó I d'Armènia Menor, en el seu viatge a Mongòlia, parla d'aquests cristians i diu que depenien del patriarca d'Antioquia. L'islam s'hi va introduir al segle VIII i va esdevenir religió majoritària al . Foren musulmans sunnites, i per manifestar la seva ortodòxia van agafar l'hàbit de maleir Ali després de l'oració. I va arrelar el mutazilisme que hi va romandre encara un segle quan ja havia desaparegut de la resta del món musulmà. Molts dervixos i altres zeladors de la religió que operaven a les estepes, van sortir d'aquesta regió.
Administrativament al s'havia produït una divisió entre els governadors locals de Gurjandj i els xas afríghides que governaven a Kath, divisió que no se sap quan té origen però podia ser al . La prosperitat de Gurgandj derivada de ser via del comerç del sud de Rússia i EuropaIbn Fadlan, el 921, al curs d'una missió a la cort del rei dels búlgars del Volga, va sortir de Gurgandj amb una caravana de 3000 camells i 5000 persones va portar a l'ascens de la dinastia mamúnida. Kath també era prospera com a mercat dels turcs del Turquestan, la Transoxiana i el país dels khàzars però va haver de ser abandonada per un dels freqüents canvis de curs del riu Amudarià i reconstruïda més a l'est.
El 921 el xa (no es coneix el nom) es va unir a la rebel·lió de l'amir samànida Layli ben Numan, el que indicaria que Coràsmia ja estava sotmesa als samànides. El 944 Ibn al-Athir esmenta Abdallah ben Ashkam (que no figura a la llista d'Al-Biruni) que es va revoltar contra el seu sobirà el samanida Nuh I ben Nasr. Es conserven monedes d'Ahmad ben Muhammad datades del 959/960 i el 976/977.
Dinastia mamúnida de Gurgandj
Del 995 al 1017 va governar Coràsmia i Gurgandj la dinastia Mamúnida.
Dinasties turques
El 1017 els gaznèvides van derrotar l'exèrcit local a Hazarasp i van ocupar el territori i establir-hi una dinastia local de governadors esclaus turcs.Nazim, The life and times of Sultan Mahmud of Ghazna Això va portar a un procés de ràpida turcisació ètnica i lingüística sota els governadors altuntàshides i després sota els seljúcides. A partir del 1034 la dinastia fou independent. El 1041 el territori fou ocupat pel yaghbu oghuz de Djand, Abul Fawaris Shah Malik, aliat de Masud de Gazni, però en el moment de la conquesta Masud ja havia mort.
Domini turc seljúcida El 1042 fou expulsat pels seljúcides Toghrul i Chagri, que van dominar també Djand.O. Pritsak, Der Untergang des Reiches des Oguzischen Yabgu, Istanbul 1953 El territori fou incorporat al soldanat oriental seljúcida de Chagri Beg, que hi va nomenar governadors. Arslan Arghun, fill d'Alp Arslan va ocupar aquest càrrec per un temps, com també el va ocupar, en temps de Malik Shah, el fill del visir Nizam al-Mulk. A Coràsmia els seljúcides reclutaven els ghulam, tropes turques professionals.
Dinastia anuixtigínida
A partir del 1077 (i de fet el 1097) es va establir la dinastia d'esclaus turcs seljúcides dels anuixtigínides. Màlik-Xah I hi va enviar com a governador, vers 1077, el seu esclau Anuixtigin que fou el fundador de la dinastia anuixtigínida que va arribar al seu cim amb Muhàmmad de Coràsmia.
Dominació mongola