La dinastia anuixtigínida fou una dinastia musulmana iniciada a la regió de Coràsmia, centrada al voltant de Khivà, que va governar lImperi Corasmi del 1077 al 1220 i en alguns territoris del 1224 fins al 1231. LImperi Corasmi fou un estat de Pèrsia vassall de l'Imperi Seljúcida i independitzat el .
La dinastia fou iniciada per Anuixtigin, formalment un esclau designat pels seljúcides com a governador de Khwarezm. El seu fill, Qutb-ud-Din Muhàmmad (I), esdevingué el primer sobirà hereditari, i el darrer fou Muhàmmad Alà-ad-Din, que volia erigir-se en un campió de l'islam contra els mongols pagans, i cridà a la guerra santa, i en atacar-los va provocar la invasió de Genguis Kan,Storm from the East: from Ghengis Khan to Khubilai Khan, p.52-53 que el va vèncer tot i disposar de moltes menys tropes. L'imperi va sobreviure fins a la invasió mongol del 1220.
Història Anuixtigin El soldà seljúcida Màlik-Xah I hi va enviar com a governador de Coràsmia, vers 1077, al seu esclau Anuixtiginque era el guardià de la vaixella reial o tast-dar i va portar aquest títol i no el de xa de Coràsmia que fou el fundador de la dinastia anuixtigínida o dels anuixtigínides. El 1096 (o 1097) el soldà Barkyaruk va nomenar governador un altre esclau, Ekindji ben Kodjkar, amb el títol de xa de Coràsmia, però va morir al cap de pocs mesos, i el títol i govern fou confiat al fill d'Anuixtigin, Kutb al-Din Muhammad (Ghardjai), lleial al gran soldà seljúcida i que anava sovint a la cort del sultà. Amb ell el govern va esdevenir hereditari. El seu fill Ala al-Din Atsiz fou independent de fet però va romandre lleial a Sandjar fins al final.
Atsiz ibn Muhammad ibn Anuixtigin El 1127 va pujar al govern com a vassall seljúcida el turc Atsiz (1127-1156). Quan es va voler fer independent fou derrotat per Sandjar, el soldà seljúcida del Gran Khorasan, el 1138, i expulsat del país. Tanmateix, Atsiz va aconseguir el perdó poc després, per la generositat del sultà, i va recuperar el govern (1141). La derrota de Sandjar a Qatwan, contra els kara-khitai (9 de setembre de 1141) va afavorir les pretensions d'Atsiz, que es va revoltar altre cop, va entrar al Khorasan i va ocupar temporalment Nixapur i Merw, però no s'hi va poder mantenir davant el contraatac de Sandjar, però va restar independent.
El 1143/1144 Sandjar va envair Coràsmia, i altre cop el 1147. La segona vegada Atsiz, assetjat a Urgendj, va obligar Atsiz a renovar el seu vassallatge; però les tribus dels oghuz (o dels ghuz) que vivien a la regió de Balkh es van revoltar contra Sandjar quan aquest els va voler imposar les normes d'administració regular i la fiscalitat persa. Sandjar fou fet presoner i Merw, Nixapur i altres ciutats del Khorasan foren saquejades (1153). Va aconseguir ser alliberat el 1156 i va morir el 8 de maig de 1157.Djuweyni, esmentat per Barthold Els caps oghuz van reconèixer la sobirania del xah de Coràsmia, Arslan, successor d'Atsiz.
Arslan Arslan Abul Fath Tadj al-dunya wa-l-din (1156-1172) va gaudir de més independència amb la mort de Sandjar i l'enfonsament de la potència seljúcida. Ara els kara khitai exigien el pagament del tribut que abans es pagava als karakhànides, ja que aquests havien passat a l'imperi kara khitai. Coràsmia va haver de portar el tribut al ordo del gur khan a Semirechie, ja que el que li interessava eren els dominis karakhànides de Transoxiana. El 1158 Il Arslan va envair Transoxiana a petició del kan de Samarcanda enfrontat amb les seves turbulentes tropes de karlucs.
Alà-ad-Din Tekix i Sultan Xah El xa Arslan va morir el 1172 i els seus dos fills Takaix (Tekix) i Sultan Xah es van disputar el poder. El primer fou derrotat i es va refugiar amb els kara-khitai, on la reina regent, Ye-liu Che va encarregar al seu marit d'anar a restablir a Takash, cosa que es va produir el desembre del 1172. Tanmateix, Takaix no fou fidel a l'aliança kara-khitaia causa de les pressions sobre el pagament de tribut i aquests van donar llavors suport al seu germà Sultan Xah, al que van donar un exèrcit per anar a prendre el poder a Coràsmia; amb aquest exèrcit Sultan va començar la conquesta de Khorasan (1181: conquesta de Merw, Sarakhs i Thus). Sultan va regnar a Khorasan fins a la seva mort el 1193, i després els seus dominis van passar a Tekix.
Tekix va poder frenat als gúrides al Gran Khorasan i donar el cop de gràcia al soldanat seljúcida a Pèrsia occidental. Va rebre el suport dels kara khitai, contra els que després es va revoltar i quan van envair el país els va derrotar obrint els dics i inundant les terres. Al nord va assegurar les seves fronteres amb arranjaments amb els turcs quipxaqs i altres tribus turcmanes del curs inferior del Sirdarià. Entre aquests turcmans de les estepes, que eren bàrbars i molts també pagans, Coràsmia va reclutar els seus exèrcits.
El 1192 es va dirigir a Rayy i va exigir als atabegs seljúcides i ildegízides de la Pèrsia occidental de fer la khutba en el seu nom (després del nom del califa abbàssida). El 1193 va tornar a Pèrsia occidental. El 1194 va derrotar a Toghrul ben Arslan, darrer soldà de la línia dels grans seljúcides, posant fi a la dinastia a Pèrsia. Va ocupar llavors tot el Djibal, fins a Hamadan a l'oest i les seves possessions van esdevenir frontereres amb les del califa. El 1199 el califa va considerar prudent de conferir-li el soldanat de l'Iraq Adjemi (Pèrsia occidental), del Khorasan i de Turquestan. El 1200 Tekix va morir i el Djibal es va revoltar i va massacrar a totes les guarnicions que el rebels van trobar al país.
Alà-ad-Din Muhàmmad Va succeir el seu pare, Tekix (1200-1220). Va seguir una política anti califal i va fer front als gúrides. Ràpidament va conquerir l'Afganistan als gúrides on regnava Muhammad de Ghor (1163-1203). Aquells havien conquerit Herat el 1775 o 1176 i això els havia enfrontat des de llavors als xas de Coràsmia; el primer gran combat fou a l'Amudarià (1204) en què els gúrides van obtenir la victòria i van assolar Coràsmia. Ala al-Din Muhammad va demanar ajut a al gurkhan dels kara-khitai, el seu nominal sobirà, que va enviar al general Tayanku-Taraz i al kan karakhànida Uthman (1200-1212), senyor de Samarcanda. Amb aquest reforç Ala al-Din va derrotar els gúrides a Hazarasp (1204). Els kara-khitai van empaitar als gúrides i els van derrotar completament a Andhakui a l'est de Balkh (setembre-octubre del 1204). A la mort de Muhammad de Ghor el 1206, Ala al-Din va recuperar Herat i va entrar a la mateixa Ghor (desembre del 1206).
El 1210 es va revoltar contra els kara khitai d'acord amb Kutxtlug, el cap naiman refugiat al país; a l'atac de Muhammad els kara khitai van contestar ocupant el kanat de Samarcanda, que era vassall de Coràsmia. Aviat va fer aliança amb Uthman de Samarcanda i junts van ocupar Bukharà, i es va establir la sobirania dels xas de Coràsmia sobre els karakhànides de Transoxiana. Els kara-khitai van reaccionar i van recuperar Samarcanda, però el general Tayanku fou fet presoner en una batalla lliurada en un lloc incert, bé a l'estepa d'Ilamish, prop d'Andidjan a Fergana o bé a l'estepa de Talas (1210) perdent definitivament el país. L'exèrcit kara khitai es va replegar cap a Balasagun però els habitants, turcs d'origen, els van tancar les portes; els soldats kara khitai van conquerir la ciutat a l'assalt i la van saquejar. Tanmateix, en el mig d'aquesta anarquia, el kan Tche-lu-ku va ser fet presoner per Kutxtlug (1211) que de facto va assolir el poder.
El 1212 Uthman de Samarcanda va refusar obediència al xa de Coràsmia. Ala al-Din va avançar cap a la seva capital, la va conquerir i saquejar i va fer executar Uthman, que fou el darrer representant de la dinastia karakhànida que havia governat Transoxiana durant més de dos segles.
Per un temps la capital es va instal·lar a Samarcanda. La resta de les possessions karakhànides a Transoxiana van passar també a Coràsmia. Muhammad va conservar el títol de xa de Coràsmia, però hi va ajuntar el de sultà. Entre 1211 i 1213 Kutxtlug es va enfrontar amb el seu antic aliat Muhàmmad de Coràsmia per la delimitació de les fronteres entre ambdós; Coràsmia va governar per un temps al nord de la línia del Sirdarià cap a Otrar, Chah (Taixkent), i Sairam (Ishidjab), però finalment es va retirar al sud del riu.
El 1215 Ala al-Din va completar la conquesta de l'Afganistan ocupant Gazni. Fou llavors segurament quan Ala al-Din va agafar el títol de sultà.
El 1217 Ala al-Din va fer una passejada militar triomfal a la Pèrsia i va rebre l'homenatge dels atabegs o governadors turcs independents i hereditaris que governaven a les diverses províncies perses, especialment els salghúrides de Fars. Va pujar fins Hulwand als Zagros a la frontera amb els dominis abbàssides i enfrontat amb el califa va estar a punt de marxar contra Bagdad. L'atabeg de l'Azerbaidjan, país al que Ala al-Din no havia entrat, es va reconèixer com a vassall espontàniament. En aquest moment l'imperi dels xas de Coràsmia dominava entre el Sirdarià, el Pamir i el Waziristan a l'est, i l'Azerbaidjan, Luristan i Khuzestan a l'oest, inclosa la Transoxiana, Afganistan i quasi tota Pèrsia.
Crisi interna No hi havia una força de clan o ètnica darrere el sultà, les poblacions eren heterogènies i l'imperi no s'havia consolidat. L'exèrcit el formaven mercenaris reclutats aquí i allà, especialment entre les tribus turcmanes dels ghuz (oghuz) i els qanqli de l'estepa kirguís. La família reial estava dividida: la reina mare Turkan-khatun, mare de Muhammad Ala al-Din, detestava al seu net Djalal al-Din, el fill preferit de Muhammad. Aquest volia erigir-se en un campió de l'islam contra els mongols pagans, i cridava a la guerra santa, però estava enfrontat amb el califa de Bagdadque al 1217 va estar a punt d'atacar, quan va descobrir una carta en la qual el califa havia incitat als gúrides contra Coràsmia; llavors va designar un alida com anticalifa i va emprendre una marxa cap a Bagdad, però l'hivern del 1217 al 1218 una tempesta de neu va aturar els seus exèrcits al Kurdistan i Luristan i quan va saber que hi havia agitació entre els quipxaqs va decidir retornar i el califa Nàssir (1180-1225) el considerava el seu pitjor enemic i preferia als mongols, Fins i tot a Transoxiana, Muhammad s'havia guanyat l'hostilitat del clergat musulmà quan el 1216 va fer executar al xeic Medjd al-Din al-Bagdhdí de l'orde religiós dels sufites kubrawis.
Guerra contra els mongols Antecedents La guerra era inevitable.les fonts primàries de la invasió mongola dels territoris musulmans són: Nessawi, secretari el 1223 del xa Djalal al-Din del que va escriure la biografia (en àrab) el 1241; Djuzdjani, que el 1227 va fugir des de l'Afganistan a l'Índia per escapar a la dominació mongola i va escriure vers el 1260 el Tabaqut i Nassiri (en persa); Alà-ad-Din Juwayní, fill d'un persa que va entrar al servei dels mongols i ell mateix funcionari mongol que va visitar Mongòlia del 1249 al 1251 i altre cop del 1251 al 1253, que fou governador (malik) de Bagdad el 1262 i que vers el 1260 va escriure una biografia de Genguis Kan, "Història del conqueridor del món", en persa "Tarikh-i Djihan-kuchai"; i Rashid al-Din (1247-1318) que per la primera meitat del agafa sovint com a referència a Alà-ad-Din Juwayní. La iniciativa fou de Coràsmia quan van detenir a una caravana mongola a Otrar a la frontera en la qual viatjaven només comerciants musulmans i l'enviat mongol Uquna; els comerciants van ser assassinats per orde del governador local Inatchiq conegut pel seu títol de Qadir khan. Genguis Kan va demanar reparacions i no li foren donadesNessawi dona la culpa a Inatchiq; Djuzdjani pensa que el fet va tenir l'aprovació expressa o tàcita de Muhammad; Ibn al-Athir atribueix el fet a una orde directe de Muhammad; i Djuweyni aclareix que Inatchiq fou provocat per un dels membres de la caravana que li va faltar el respecte
L'atac dels mongols