El Panzerkampfwagen VI Tiger I () va ser un tanc pesant de la Segona Guerra Mundial, desenvolupat per l'Alemanya nazi, que entrà en servei a començaments de 1942 a l'Africa i a la Unió Soviètica, generalment en batallons independents de tancs pesats. Aquest model dotà l'exèrcit de terra alemany (Deutsches Heer) del seu primer carro de combat equipat amb el canó 8.8 cm KwK 36 (derivat del 8.8 cm Flak 36 antiaeri). En total, 1.347 unitats van ser fabricades entre l'agost de 1942 i l'agost de 1944. Després de l'agost de 1944, la seva producció es va anar reduint a favor del nou model Tiger II.
Mentre que el Tiger I ha estat definit com un disseny excepcional pel seu temps, també se l'ha considerat excessivament complex, emprant materials cars i mètodes de producció intensius. El Tigre I era propens a certs tipus d'avaries i ruptures de les erugues i estava limitat en quan a autonomia degut al seu elevat consum de combustible. Era costós de mantenir però en general era mecànicament fiable. Era difícil de transportar i vulnerable a quedar-se immobilitzat quan el fang, el gel i la neu es congelaven entre les seves rodes superposades i intercalades de patró Schachtellaufwerk, sovint encallant-les totalment. Aquest era el problema al Front Oriental a la temporada fangosa de la raspútitsa (primavera i tardor) i durant períodes de fred extrem.
El Tiger I va combatre a tots els fronts des de finals de 1942 fins a la rendició alemanya en 1945. Ferdinand Porsche li va donar el seu sobrenom de "Tigre" mentre que la numeració romana es va afegir després que el Tiger II entrés en producció. La denominació inicial fou la de "Panzerkampfwagen VI Ausführung H" (literalment "vehicle de combat blindat VI versió H", abreviat a PzKpfw VI Ausf. H) on la 'H' denotava Henschel com el dissenyador/fabricant. Va ser classificat a l'inventari d'artilleria amb la designació de Sd.Kfz. 182. (acrònim de "Sonderkraftfahrzeug 182", "vehicle per usos especials cent vuitanta-dos" en català). El tanc va ser posteriorment reanomenat com PzKpfw VI Ausf. E el març de 1943 (canviant la H per la E), amb la designació a l'inventari d'artilleria de Sd.Kfz. 181. El manual d'entrenament de la tripulació, el Tigerfibel es va convertir en una peça de col·leccionista.
Originalment desenvolupat sota el nom de Pzkw VI Ausf. H després d'una petició del OKW (Alt Comandament de l'Exèrcit de Terra), del projecte resultant en van sorgir l'Elefant (caçatancs "Elefant", Sd.Kfz. 184), el Tiger I (tanc "Tigre", Sd. Kfz. 181) i posteriorment el Tiger II o Königstiger ("Rei Tigre", Sd. Kfz. 182), el Jagdtiger (versió caçatancs amb un canó de 128 mm) i el Sturmtiger, un carro dissenyat per al combat urbà equipat amb un morter d'origen naval que disparava un projectil propulsat a coet de 380 mm.
En l'actualitat, només set tancs Tiger I romanen en museus i col·leccions privades arreu del món. Al 2021, un Tiger 131 (capturat durant la Campanya del Nord d'Àfrica) del Museu del Tanc del Regne Unit de Bovington Camp a Dorset, és l'únic exemplar restaurat en condicions de funcionament.
Disseny El Tiger es diferenciava principalment dels anteriors tancs alemanys en la seva filosofia de disseny. Els tancs alemanys que van precedir el Tiger estaven equilibrats en mobilitat, blindatge i potència de foc. A vegades tenien una capacitat de foc menor que la dels seus oponents, però per diverses causes, havien aconseguit sortir-ne ben parats.
El Tiger I va representar una nova aproximació que accentuava la potència de foc i la protecció a compte de la mobilitat. Els estudis de disseny per a un nou carro de combat pesant van començar a finals dels anys 1930, sense un pla de producció. L'empenta definitiva per al Tiger I va ser proporcionada per la qualitat del T-34 soviètic, encara que la necessitat d'un carro més potent que els Panzer III i Panzer IV es va fer notòria després d'enfrontaments contra els Matildes i Churchills.
Encara que el disseny i la disposició general eren similars al de l'anterior tanc mitjà, el Panzer IV, el Tiger pesava el doble. Això es devia al seu blindatge substancialment més gruixut, el canó de major mida, i conseqüentment un dipòsit major per a combustible i munició, un motor més gran i una transmissió i suspensió més sòlides. La semblança física va fer que en moltes ocasions es confonguessin els Panzer IV amb els Tigers.
Protecció El Tiger I tenia un blindatge frontal de 102 mm de gruix, en comparació amb els 80 mm dels últims models del Panzer IV, i 80 mm en els laterals i la part posterior. Això era molt efectiu per detenir bales antitanc de la majoria dels canons de la Segona Guerra Mundial en distàncies comunes de combat, especialment des del frontal. En distàncies més properes i pels flancs, el tanc era més vulnerable. El blindatge superior era de 25 o 40 mm de gruix, similar als moderns tancs. El seu blindatge lateral va ser un avantatge enorme davant el Panzer V Panther, que sofria massa amb el seu escàs blindatge lateral (només 45 mm davant els 80 mm del Tiger I).
Sent un tanc que va entrar en producció abans que el Panzer V Panther, a diferència d'aquest, el seu exterior contenia angles caçaprojectils, per la qual cosa la fortalesa del Tiger es basava exclusivament en el seu blindatge i la seva bona qualitat de l'aliatge. El Tiger II o Königstiger sí que va ser dissenyat amb absència de buits caçaprojectils.
Les plaques de blindatge eren planes, amb una construcció entrellaçada. Les unions per soldadura eren també d'alta qualitat, sent les parts dividides i soldades en comptes de reblades. Un motor de gasolina en la part posterior impulsava els pinyons davanters, que estaven muntats sota del vehicle. Per a la suspensió es va utilitzar barres de torsió, similars a les del Panzer III. La torreta deixava un espai lliure de 157 cm. La recàrrega del canó i el mecanisme de tret eren derivats del famós canó antiaeri 88.
El blindatge del tanc tenia un punt feble que els soviètics van descobrir i van explotar. Els radiadors eren vulnerables als trets de fusell contracarro efectuats des del lateral i la part posterior. La infanteria o carros lleugers de protecció no sempre estaven on se'ls necessitava, i quan els Tiger haurien de moure's per posicions ocupades per infanteria russa, aquesta obria foc granejat sobre les zones vulnerables, posant a les moles en seriosos conflictes.
Potència de foc El canó KwK 36 L/56 de 88 mm va ser la variant escollida per al Tiger i fou, juntament amb el Kwk 43 L/71 de 88 mm del Tiger II, un dels canons més efectius i temuts en la Segona Guerra Mundial. Aquest canó tenia una velocitat inicial de projectil de 840m/s amb munició fixa de 931 mm de llarg.
El canó del Tiger tenia una trajectòria molt plana i visors Zeiss TZF 9 b molt precisos. En assaigs britànics durant la contesa, va encertar cinc impactes successius en un blanc de 40 × 45 cm a uns 1.200 metres. Hi ha informes de tancs Tiger que van assolir al seu enemic en distàncies majors d'una milla (1.600 m aproximadament), encara que la majoria dels combats es lluitaven en distàncies menors. En una ocasió es va reportar d'un T34 destruït per un Tiger en una distància record de 3900 metres, encara que clarament aquest va ser un tret de sort no contribuïa molt a aixecar la moral dels soldats alemanys. La majoria dels trets s'efectuaven entre 800-1200 m, ja que la munició era cara i no es podien permetre malgastar-la, així com els seus enemics podien obrir foc abans sense els esmentats problemes.
La mida del Tiger va forçar la introducció de noves i complexes tecnologies, donant als enginyers una sèrie de desafiaments tècnics que no van ser completament superats. La torreta d'onze tones tenia un motor hidràulic accionat per l'impuls del motor principal; fins i tot així, tardava un minut a poder fer una rotació completa. El tanc tenia les rodes d'interval triples, la qual cosa aconseguia millor velocitat a través del camp, però també feia el seu manteniment més difícil. Una part de la precisió de l'artilleria, a més de les virtuts de les òptiques, la peça i l'entrenament, era el sistema de triple ajust de velocitat de gir de la torreta. L'artiller disposava d'un sistema de "marxes" per regular la velocitat de gir de la torreta. Era la "marxa" més fina, la que s'emprava en la fase final de l'apuntat contra objectius llunyans, la torreta tardava gairebé un minut a executar una rotació de 360 graus, la qual cosa facilitava molt la tasca d'aconseguir impacte amb el primer projectil.
El sistema de tret elèctric també va impressionar les tripulacions, els projectils per a Tiger eren diferents d'altres models de 88 mm, a causa del sistema d'ignició elèctrica del projectil, molt útil sobretot a partir dels 2000 m en eliminar la lleugera imprecisió causada pel percudir mecànic del cartutx.
Mobilitat Les rodes d'acer i goma estaven muntades en setze eixos independents, la qual cosa donava una conducció suau i estable per a un vehicle de gran mida. El sistema tenia els seus desavantatges: les rodes podien omplir-se de fang o neu que podia congelar-se. Els soviètics van descobrir això i de vegades decidien realitzar els atacs al matí, quan els Tiger estaven pràcticament immobilitzats, encara que va ser una tàctica emprada no només contra aquest tanc, sinó fins i tot contra la infanteria que en molts casos no podien disparar les seves armes o arrencar els seus vehicles. Malgrat tot, el Tiger I va ser un dels dissenys més fiables de tot l'arsenal alemany.
Les erugues tenien un ample de 725 mm. Per resoldre les restriccions entre el pes i la superfície de les erugues, la fila externa de rodes va haver de ser eliminada, i estrènyer les cadenes a 520 mm El tanc era massa pesant per a la majoria dels ponts, de manera que va ser dissenyat per travessar fins a quatre metres d'aigua. Això requeria mecanismes inusuals per a la ventilació i refrigeració. Per realitzar una submersió es necessitava uns 30 minuts de preparació. La torreta i el canó havien d'estar en posició frontal i tapats.
El tema del pes i els ponts feia que abans de planejar una operació fos vital buscar punts d'encreuament segurs, i malgrat tot moltes vegades no ho eren tant. La pressió que suportaven els enginyers era molt intensa, ja que a més d'haver de condicionar un pont per al pas de potser sol 3 o 4 vehicles (per la seva gran efectivitat els Tiger eren molt demandats, amb el que no era rar que s'operés a nivell de 3-4 carros en suport d'una zona, tenir reunida una força de més d'una Companyia era motiu d'alegria per a les tripulacions), l'enuig del comandament si la construcció cedia i el valuós Tiger se n'anava a l'aigua solia ser notable. Amb temps podien ser recuperables, però els encreuaments de pont obligaven que els companys del conductor descendissin del carro, se li alleugeria al tanc el més possible i avancés a pas de cargol, sense tocar marxes ni accelerador. Quan havia temps fins i tot se li descarregava munició i fuel, per augmentar les oportunitats de creuar amb èxit. Precisament aquest factor vegades feia que l'ús del Tigre no fos factible.
Una altra característica va ser la caixa de canvis hidràulica controlada per preselector i la transmissió semiautomàtica. El pes extrem del tanc també va significar un nou sistema de direcció. En comptes dels sistemes d'embragatge i fre dels vehicles més lleugers, es va utilitzar una variació del sistema britànic Merritt-Brown. El motor era inicialment un disseny de gasolina de Maybach de 21 litres i 590 cv, que aviat es va descobrir insuficient, pel qual seria canviat per un HL 230 P45 de 23,88 L.