Silverchair és un grup de rock alternatiu australià, format inicialment amb el nom Innocent Criminals l'any 1992 a Newcastle amb el mateixos membres que la formen actualment. Els integrants de la banda són Daniel Johns (veus i guitarra), Chris Joannou (baix) i Ben Gillies (bateria). El grup és una de les bandes contemporànies de rock amb més èxit als Estats Units i Austràlia i ha aconseguit nombrosos premis de la indústria discogràfica australiana (ARIA Awards i APRA Awards). El 25 de maig de 2011 van anunciar que interrompien la seva col·laboració durant un temps indeterminat.
Silverchair va aconseguir l'èxit ben aviat quan una de les seves primeres cançons, "Tomorrow", va guanyar una competició local de la cadena de televisió australiana SBS. Ràpidament va rebre ofertes de diversos segells i va acabar signant per Murmur. Aquesta mateixa cançó els va aportar molta popularitat a Austràlia i a diferents concerts de rock internacionals. L'any 2003, després del llançament de l'àlbum Diorama, la banda va anunciar que es prendria un temps de descans que també van aprofitar per participar en altres projectes. L'any 2005 es van tornar a reunir per llançar el seu últim àlbum Young Modern. El grup ha tingut més de vint senzills durant la seva primera dècada, una xifra molt elevada respecte a qualsevol altre artista local i han obtingut vendes superiors a sis milions d'àlbums a tot el món.
El so del grup ha patit una contínua evolució durant tota la seva trajectòria en el qual es poden establir dues etapes amb estils totalment diferenciats. Si bé en el seu debut oferien un estil entre rock alternatiu i grunge. En els últims treballs s'han decantat per un pop amb melodies molt harmonioses. Les lletres de Daniel Johns han experimentat un creixement constant mentre la banda desenvolupava uns treballs més complexos.
Història Formació i primers llançaments (1992−1996) Els tres membres van néixer l'any 1979 al suburbi de Merewether, Newcastle El 1992, el cantant i guitarrista Daniel Johns i el bateria Ben Gillies van començar a tocar junts mentre encara estudiaven a l'escola primària. Més endavant, van anar a estudiar a l'institut de Newcastle, on se'ls va unir el seu company de classe Chris Joannou per tocar el baix i van formar una banda anomenada Innocent Criminals (Delinqüents innocents). Durants aquests anys van tocar en diversos espectacles per la regió Hunter Valley i van participar en el concurs "Youthrock" de l'any 1994 destinat a grups escolars sense gaire èxit. El punt d'inflexió els va arribar el 1994 en guanyar el concurs nacional anomenat "Pick Me" amb la cançó "Tomorrow". Part del premi consistia en la gravació de la cançó per part de l'emissora de ràdio alternativa Triple J i en la gravació d'un videoclip per part del canal de televisió australià ABC. Abans del llançament del senzill, els integrants van decidir canviar el nom del grup per Silverchair, ja que era el que sonava millor de la llista que havien fet. Johns va explicar que el nom provenia de "Sliver Chair", termes extrets de les cançons "Sliver" de Nirvana i "Berlin Chair" de You Am I perquè en són les principals influències.
La popularitat de la banda va créixer ràpidament aconseguint un contracte de tres àlbums amb Sony Music i el seu senzill es va llançar l'agost de 1994. L'èxit de la cançó va ser rotund després de romandre sis setmanes en el número 1 de la principal llista musical australiana (ARIA). L'any 1995 es va regravar una versió de Tomorrow (i un videoclip) per fer el llançament als Estats Units i va esdevenir la cançó més escoltada de l'any a les emissores de rock modern estatunidenques. Després de l'èxit obtingut, i tanmateix els membres del grup només tenien quinze anys i encara estudiaven a l'institut, es van dedicar a gravar i llançar el seu àlbum de debut titulat Frogstomp. Les lletres de les cançons estaven basades en fets imaginaris, televisió i percepcions sobre preocupacions d'alguns amics. L'àlbum va ser molt ben rebut per la crítica destacant la seva intensitat. Número 1 a Austràlia i Nova Zelanda, es va mantenir durant vint setmanes entre els deu millors dels Estats Units, fet que no es produïa en una banda australiana des de INXS. Posteriorment es va llançar el segon senzill anomenat "Pure Massacre" i l'àlbum va aconseguir unes vendes de 2,5 milions de còpies en tot el món.
El gener de 1996, durant un judici d'assassinat, l'advocat de Brian Bassett (16) i Nicholaus McDonald (18) va al·legar que els dos inculpats van assassinar els pares de Bassett quan escoltaven la cançó "Israel's Son" de l'àlbum Frogstomp. La banda es va defensar condemnant els actes de violència i les acusacions foren rebutjades.
Èxit crític i comercial (1997−2001) Mentre experimentaven l'èxit de l'àlbum Frogstromp, Silverchair va començar a gravar el seu segon àlbum d'estudi, anomenat "Freak Show", que va sortir a la venda durant l'any 1997. Aquest va produir tres senzills Top 10 a Austràlia ("Freak", "Abuse Me" i "Cemetery"). Molts crítics que els havien titllat de One Hit Wonders van quedar sorpresos i convençuts de la qualitat de la banda. Amb divuit anys van demostrar una millora en el seu propi estil musical i un so més madur que l'anterior treball, aconseguint un estil propi i autèntic que els desmarcava de la influència de famosos grups com Nirvana, Pearl Jam o Soundgarden. Tot i el reconeixement pels propis mèrits i les bones crítiques, les vendes no superaren les del treball anterior, ja que només van aconseguir vendre 1,5 milions de còpies. Durant aquesta època, els membres de grup van tenir molts problemes per combinar els estudis de secundària i universitat amb els viatges de promoció per tot el món.
Un cop aconseguida la graduació escolar, els membres del grup van poder invertir més temps en la creació del nou àlbum Neon Ballroom, que es va posar a la venda l'any 1999. Aquest va produir quatre senzills, dels quals tres van aconseguir estar entre els millors 50 de les llistes australianes: "Anthem for the Year 2000", "Ana's Song (Open Fire)", "Miss You Love" i "Paint Pastel Princess", tot i que a Austràlia es va llançar prèviament "Emotion Sickness". Igual que els anteriors, aquest també encapçalar la llista d'àlbums australiana. Amb el primer senzill "Anthem for the Year 2000" van aconseguir atraure les mirades un altre cop, sobretot gràcies a un videoclip èpic, però no va ser fins al llançament de "Ana's Song (Open Fire)" que van tornar a tenir un gran èxit semblant al de "Tomorrow".
L'any 1999, Johns va anunciar que havia desenvolupat un trastorn alimentari i anorèxia degut a l'ansietat. A causa d'aquests problemes, la banda va estar a punt de dissoldre's però Johns es va convertir en el líder absolut i es va encarregar de compondre totes les cançons d'una forma més personal i honesta. Johns va revelar que va compondre les cançons de l'àlbum mentre patia aquesta malaltia, fet que li provocava un odi a la música en aquell moment però que, tanmateix, sentia la necessitat d'escriure. Per exemple, les lletres de la cançó "Ana's Song (Open Fire)" tracten sobre aquest tema.
Al llarg de tot l'any, Silverchair va realitzar una llarga gira per promocionar l'àlbum Neon Ballroom que els va permetre superar les vendes del Freak Show internacionalment. Així doncs, a Europa i Amèrica del Sud van aconseguir que fos el seu àlbum més venut. La gira va acabar amb algunes actuacions puntuals en alguns festivals com els de Reading o el Rock in Rio, que ells van descriure com el millor de la seva carrera gràcies a una audiència de 250.000 persones. Després de la gira van comunicar que es prendrien un any sabàtic per descansar.
Amb el llançament de l'àlbum Neon Ballroom va finalitzar el contracte que tenien amb Sony Music i aprofitant l'etapa de descans que s'havien pres, també es van dedicar a buscar altres discogràfiques. Al final del descans, van confirmar que van signar per Atlantic Records per Amèrica i que crearien el seu propi segell per Austràlia i Àsia anomenat "Eleven: A Music Company". Després d'aquest anunci, Sony va llançar una compilació de senzills titulada The Best of Volume 1 sense el consentiment del grup.
Diorama (2001−2002) miniatura|Daniel Johns durant la gira Across the Great Divide Tour de Silverchair el setembre de 2007 El juny de 2001, Silverchair va entrar a l'estudi per començar a treballar en el seu quart àlbum d'estudi, anomenat Diorama. Johns, que també va exercir de coproductor, va compondre les cançons seguint un nou mètode, ja que la majoria del material el va desenvolupar tocant el piano. Aquest disc mostra un nivell diferent de composicions on es traspassa pels sons dels anys 60 del rock. Les construccions vocàliques són molt més treballades aconsegueixen una dolça harmonia. A diferència dels anteriors, desprèn una atmosfera positiva i molts crítics van comentar que aquest era molt més artístic. En aquesta ocasió, diversos músics van col·laborar amb la banda per fer diferents arranjaments.
L'àlbum va sortir a la venda a finals del mateix any i se'n van extreure cinc senzills, però només el primer, "The Greatest View" va arribar en posicions altes a les llistes australianes. Tot i això, Diorama va romandre cinquanta setmanes en el Top 50 d'àlbums i va tenir molt èxit en els ARIA Awards del 2002 amb cinc premis incloent "Best Rock Album" i "Best Group", entre altres nominacions.
Durant la gira, Johns va patir una artritis reactiva que ataca les seves extremitats i el perjudica per tocar la guitarra. Finalment, van decidir cancel·lar la gira perquè el cantant pogués realitzar un dolorós tractament. Això també va afectar el llançament dels següents senzills i els seus videoclips es van fer amb dibuixos animats, ja que Johns encara estava a l'hospital i altres centres sanitaris. Tot i la recuperació, Johns va explicar que el grup es prendria un descans indefinit al·legant que ja portaven una dècada tocant junts i tot just tenien 23 anys.
Projectes paral·lels (2003−2005) Anteriorment, Daniel Johns havia publicat amb Paul Mac un senzill únicament per internet que es titulava "I Can't Believe It's Not Rock", i aprofitant el període de descans de Silverchair, es van tornar a unir creant el grup The Dissociatives i llançant un àlbum homònim l'any 2004. També va col·laborar amb la seva futura esposa Natalie Imbruglia en el seu àlbum Counting Down the Days, llançat a l'abril de 2005. Per altra banda, Joannou va treballar en la producció del segon àlbum de The Mess Hall i Gillies va treballar en el grup Tambalane llançant un àlbum homònim.
Durant aquesta època van tornar a ajuntar-se per un concert solidari celebrat a Sydney per ajudar els afectats del Tsunami de l'oceà Índic de l'any 2004. Poc després van decidir tornar-se a reunir definitivament a causa de la bona "química" que tornaven a tenir tots els membres.
Retorn (2006−2010) miniatura|Silverchair en el festival Big Day Out del 2008. Silverchair va començar a treballar en el següent àlbum a Hunter Valley durant l'any 2006 i la gravació es va realitzar a Los Angeles. Van Dyke Parks va tornar a treballar amb el grup i va viatjar a Praga per gravar amb l'Orquestra Filharmònica Txeca. La banda va produir l'àlbum de forma independent evitant qualsevol pressió com havien patit anteriorment treballant per un segell discogràfic.