LOperació Overlord és el nom clau per a la invasió del nord-oest europeu dels exèrcits aliats durant la Segona Guerra Mundial. S'inicià amb el desembarcament de Normandia el 6 de juny de 1944, conegut com a «dia D», i fou l'assalt amfibi més gran de la història. Uns 159.000 soldats van travessar el canal de la Mànega el 6 de juny (139.000 en embarcacions i 20.000 aerotransportats), i a final d'agost ja ho havien fet prop de tres milions.
Les tropes terrestres que van combatre al Dia-D provenien dels Estats Units, el Regne Unit i el Canadà. Després de l'assalt, van participar-hi també tropes de la França Lliure, poloneses, belgues, txeques, gregues, neerlandeses i noruegues. Contingents de més nacions també van participar en les forces navals i aèries. Originàriament, l'operació havia de començar el 5 de juny, però donades les inclemències meteorològiques s'hagué d'ajornar 24 hores; i el 6 de juny 10 divisions aconseguiren establir posicions entre l'Orne i el Vire. Tot i que no s'aconseguiren tots els objectius previstos, es pogueren establir caps de pont sòlids, on podrien desembarcar 250.000 homes i 50.000 vehicles en els dies següents. Un cop s'havien assegurat les platges, s'inicià un període de 3 setmanes per assentar la posició i poder començar llavors l'Operació Cobra, mitjançant la qual els aliats haurien d'obrir-se pas per Normandia.
La Batalla de Normandia prosseguí durant més de 2 mesos, amb diverses campanyes per establir-se definitivament a França, i va concloure amb el tancament de la bossa de Falaise, el consegüent Alliberament de París el 25 d'agost de 1944 i la retirada alemanya a través del Sena, que es completà el 30 d'agost de 1944.C.P. Stacey, Official History of the Canadian Army in the Second World War: Volume II The Victory Campaign p. 295
Després de més de 60 anys, el desembarcament de Normandia segueix sent la major operació d'invasió per mar de tota la història, car gairebé 3 milions de soldats van travessar el canal de la Mànega des de Gran Bretanya fins a Normandia, a la França ocupada.
Antecedents Al juny de 1940, el Führer Adolf Hitler va qualificar la caiguda de França com la victòria més famosa de la història. Pel seu costat, des del precís moment en què els britànics van ser expulsats del continent a Dunkerque el 1940, aquests van planejar fer tornar la guerra a Europa, arribant a l'extrem que el Primer Ministre Winston Churchill, prometria envair França i alliberar-la del jou nazi,"si és precís, sols". Ara només era qüestió de reunir suficients homes i material per portar a terme la tasca, resistint mentrestant en les forces de l'Eix a Europa i al nord d'Àfrica i als japonesos a Orient.Macdonald, John, Grandes Batallas de la II Guerra Mundial – Ed. Folio – p. 132 Aquesta tasca era complexa, ja que les operacions amfíbies són per definició les més complexes, i en el passat, només Juli Cèsar i Guillem el Conqueridor havien aconseguit travessar el canal amb èxit, mentre que Felip II, Napoleó i el mateix Hitler s'havien estavellat en l'empresa.
Des de la seva entrada a la guerra al desembre de 1941, els americans volien dirigir la guerra en termes d'un assalt directe contra Alemanya des del punt més proper (el Regne Unit) ja el 1942. Als britànics, a més, encara els coïa les extraordinàries xifres de baixes producte dels assalts frontals de la I Guerra Mundial. Churchill i l'Estat Major Imperial recolzaven impulsar moviments d'insurgència a través de l'Executiva d'Operacions Especials, així com fer una amenaça principal des de la Mediterrània fins a Alemanya a través de Viena, i concentrant-se en els aliats més febles, i en especial, Itàlia. Amb aquesta estratègia perifèrica, a més, veien l'avantatge de què es creava una barrera davant l'avanç soviètic a Europa. A més, ni britànics ni americans tenien experiència per portar a terme una invasió des del mar de grans dimensions; amb l'afegit de què un fracàs podria fer que els americans s'aboquessin en el Pacífic, la qual cosa un desastre potencial pels britànics a ulls de Churchill.
Gran part del desig nord-americà per assaltar Europa era la por que la Unió Soviètica acabés signant una pau separada amb Alemanya, davant del gran avanç assolit per la Wehrmacht, tot i les contínues demandes de Stalin perquè s'obrís un Segon Front (obviant el Pacte Ribbentrop-Molotov de 1939-41 i el fet que la Unió Soviètica seguia sent neutral davant el conflicte amb el Japó). En una declaració conjunta amb el Secretari General del Partit Comunista Ióssif Stalin i el President dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt, Churchill anuncià una entesa plena en vistes a la creació del Segon Front el 1942.Eddy Bauer, Spelet vid konferensbordet, p 44, Bokorama – – any 1983 Churchill, això no obstant, informà als soviètics que el 1942 encara no disposaven de prou recursos per llançar-lo; però l'anunci causà la suficient impressió a Hitler perquè iniciés els preparatius per prevenir un atac Aliat a Europa. Tot i la mancança de recursos, els britànics van llançar durant el fracassat raid de Dieppe, que si bé se saldaria amb la pèrdua de 3.500 assaltants (majorment canadencs) d'una força total de 6.000, serviria als Aliats per extraure valuoses lliçons en vistes a l'assalt definitiu. Però es van preparar dues propostes preliminars: l'Operació Almàdena, per una invasió el 1942, i l'Operació Roundup, per a un gran atac el 1943, que s'adaptaria i esdevindria lOperació Overlord, encara que va ser retardada fins al 1944.
Un problema afegit era el fet que el Regne Unit tenia disperses les seves tropes, lluitant contra l'Eix al campanya del nord d'Àfrica. Enormement necessitat d'una victòria, Churchill convencé a Roosevelt que els aliats guanyarien més a curt termini mitjançant una invasió al nord d'Àfrica que no pas a França. Així doncs, es llançà l'Operació Torxa contra el Marroc francès, que ocuparia a les tropes aliades fins al mes de maig amb el final de la campanya de Tunísia. A la Conferència de Casablanca, tot i que no ho aprovaven i a les queixes soviètiques, els nord-americans transigiren en prosseguir la campanya mediterrània britànica, envaint Sicília al juliol i Itàlia al setembre de 1943.
Des del 3 de setembre del 1943, els italians havien passat de ser enemics a aliats, i aquests estaven a punt de desembarcar al sud de Roma; els nord-americans havien arribat al màxim de la seva potència militar. Quan els tres grans es tornaren a reunir al novembre, aquest cop a Teheran, tot i les suspicàcies de Stalin i els seus temors que el Segon Front mai no es materialitzaria, es presentà al Tinent General britànic Sir Frederick E. Morgan com a Cap de l'Estat Major del Comandament Aliat Suprem amb el seu adjunt nord-americà, el Major General Ray Barker; i Churchill hagué d'assumir de què s'envairia França al maig o el juny de 1944.
El COSSAC i els seus elements operatius van ser posteriorment absorbits pel Quarter General Suprem Aliat de la Força Expedicionària (SHAEF) entre novembre de 1943 i gener de 1944, comandat pel General Dwight D. Eisenhower. El General Sir Bernard Montgomery va ser nomenat comandant del 21è Grup d'Exèrcits, al qual pertanyien totes les forces terrestres d'invasió, encarregant-se-li el desenvolupament del pla d'invasió.Nigel Hamilton, Montgomery, Bernard Law, Oxford Dictionary of National Biography (2004)
En part per les lliçons apreses pels Aliats a Dieppe el 19 d'agost de 1942, els aliats van decidir millor no assaltar un port francès de manera directa en els desembarcaments inicials. A més, l'escàs radi d'acció dels caces britànics, incloent el Spitfire i el Typhoon, limitava enormement els llocs operatius, per tal de maximitzar el suport aeri. La geografia reduïa la tria a dos llocs: el Pas de Calais i la costa de Normandia.
esquerra|miniatura|El bocage normand.
Terreny Els 80 km de costa normanda escollits pels Aliats per desembarcar, establir el cap de pont i obrir el front cap a la plana francesa tenen bàsicament aquestes característiques: La costa de Normandia Formada en més d'un 95% de platges. La marea baixa deixa al descobert fins a 500 m de platja de sorra. Només hi ha pocs trams on existeixin roques que, encara amb la marea baixa, no deixin platja al davant. Després del nivell màxim on arriba la marea alta, s'estén una franja pedregosa amb una amplada de fins a 50 m. A partir d'aquest punt, la costa comença una elevació de fins a 50m d'alçada sobre el nivell de la marea alta, amb un pendent mitjà de 20 graus. Aquests pendents són de terra, coberts de prats i arbusts molt densos, de fins a 2m d'alçada.
A partir d'aquí s'estén el camp de Normandia uns 80 km cap al sud. És un terreny molt ondulat, cobert de grans pastures pel bestiar boví, prats pel cereal i pomers. El terreny està tancat amb murs de pedres apilades cobertes de molsa o amb denses plantacions de cledes d'arbusts (l'anomenat bocage). Al capdamunt dels turons que no es llauren creix brossa de gran alçada. Els camins, amb un traçat molt ondulat, transcorren per fondonades. També aquests camins van acompanyats per tanques d'arbusts i murs de pedres.
El clima és molt plujós, fent que el país estigui travessat per nombrosos rierols, que trenquen el pla a mesura que s'apropen al mar, obrint escletxes cap a les platges. Aquestes fondonades permeten arribar còmodament el cim de la costa des de la platja, evitant escalar els vessants.
L'estratègia ofensiva del desembarcament Des del punt de vista militar de l'exèrcit que ha de desembarcar a Normandia, el paisatge té els següents avantatges: les defenses enemigues instal·lades als pendents de la costa són un bon punt d'atac per a l'artilleria dels vaixells de guerra. Amb avions d'exploració el bombardeig pot estendre's sobre les bateries allunyades de la costa; i aquestes són un blanc perfecte pel bombardeig aeri.
L'estratègia defensiva del desembarcament Pel defensor, amb modestos reductes construïts als vessants i dotats d'artilleria d'abast mitjà i metralladores es pot abatre perfectament les tropes que avancen per la platja si han desembarcat amb marea baixa, així com les embarcacions de desembarcament que s'apropen amb la marea alta. L'artilleria pesant instal·lada fins a 10 km de la costa, però unida telefònicament amb punts d'observació situats al capdamunt dels turons sobre la platja també poden batre la platja perfectament.
L'interior de Normandia L'atacant es troba amb grans dificultats perquè les seves forces blindades puguin actuar, car el terreny ondulat, les tanques de pedra i d'arbusts que separen els camps, els cims dels turons coberts d'arbusts, els camins sinuosos que transcorren pel fons de les fondonades i flanquejats per murs i arbusts obliga que l'atac dels blindats es faci en punta i no en ample, i sempre amb una cobertura dels flancs molt curta. El defensors té el mateix problema amb els seus blindats; però amb granaders proveïts d'artilleria lleugera sempre poden quedar amagats fins que els blindats enemics estiguin molt a prop. Llavors només cal disparar sobre el primer i el darrer tanc de la columna perquè aquesta quedi pràcticament immobilitzada.
Això va fer que, després del desembarcament, el defensor basés la seva tàctica en l'ús massiu de granaders, mentre que l'atacant havia de fer un ús extraordinari de caces bombarders que, volant a molt baixa altura, atacaven als defensors quan mostraven la seva posició pel foc de les seves armes.
Els plans enfrontats Els preparatius alemanys