miniatura|Primera edició, Amsterdam 1762. El contracte social o Principis del dret polític és una obra de filosofia política de Jean-Jacques Rousseau publicada el 1762. És coneguda per exposar amb claredat i força que l'única forma de poder polític legítima és el poder que troba el seu fonament en la voluntat del poble (o «voluntat general»). És sovint considerat com el principal inspirador de les idees de la Revolució Francesa.
Context del contracte social Origen i fonaments de la desigualtat La política és un assumpte que interessa Rousseau des de fa molt de temps, i el Contracte social no és la primera de les seves obres consagrada a això. Així, des de 1735 dona una idea del que serà la seva concepció i el seu interès pel subjecte polític a l'article «Economia Política» de l'Enciclopèdia o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis amb aquesta frase: «És cert que els pobles són, a la llarga, el que el govern els fa ser»; frase que el 1752 reformula en el prefaci de Narcís o l'Amant d'ell mateix: «Els vicis no pertanyen tant a l'home com a l'home mal governat.»
El Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, aparegut el 1755 és el treball de Rousseau per respondre a la pregunta formulada per l'acadèmia de Dijon en 1753 «quin és l'origen de la desigualtat entre els homes i si és autoritzada per la llei natural?». La naturalesa de l'home abans que la Història i els tipus de societat l'alterin és per a Rousseau el mitjà de comparar i d'establir aquests diferents tipus d'organització. Rousseau defineix doncs l'estat salvatge, que no és un «estat salvatge» sinó una ficció filosòfica com a hipòtesi heurística, un estat obtingut per abstracció sostraient el que la societat ha portat a l'home. Descriu llavors la manera que ha tingut l'home d'organitzar-se en societat, a partir de la pràctica de l'agricultura i del dret de propietat que se'n deriva necessàriament. El Discurs tracta de la legitimitat de les societats i dels tipus de poders, i exposa el que seran les fundacions polítiques del Contracte social.
Presentació del Contracte social En El Contracte social, Rousseau estableix que una bona organització social rau sobre un pacte garantint la igualtat i la llibertat entre els ciutadans. Aquest pacte es fa entre tots els participants, és a dir el conjunt dels ciutadans. En el pacte social, cadascun renuncia a la seva llibertat natural per guanyar una llibertat civil. La sobirania popular és el principi fonamental del contracte social. La indivisibilitat d'aquesta sobirania és un altre principi fonamental, pel que cal comprendre que el poder del Sobirà no sabria estar dividit (Rousseau utilitza aquest terme per designar el poble sobirà) i no se'n pot separar per interès personal, ja que l'interès personal és contrari a la recerca de l'interès general, únic objectiu del contracte social. Aquest contracte social, Rousseau el veu com una resposta a l'estat salvatge en el qual regna la llei del més fort. Per a ell, la llei del més fort no pot ser un principi director d'una societat, ja que és incompatible amb l'interès general i, per tant, amb el contracte social: «El més fort no és mai prou fort per ser sempre l'amo, si no transforma la seva força en dret i l'obediència en deure.» La pèrdua del contracte social, és la tornada a l'estat salvatge, primitiu, animal, «tirànic i vanal». Una societat que trenqués el seu contracte social ja no seria una societat lliure....
El contracte social comença amb aquests mots:
«Vull buscar si, en l'ordre civil, hi pot haver alguna regla d'administració legítima i segura, prenent els homes tals com són, i les lleis tals com poden ser. Tractaré d'aliar sempre, en aquesta investigació, el que el dret permet amb el que l'interès prescriu, per tal que la justícia i la utilitat no estiguin dividides. (Llibre I, Preàmbul)
El contracte social és un tractat de filosofia política presentant com l'home, una vegada passat de l'estat salvatge a l'estat de societat, pot establir un ordre social al servei de l'interès general. El pacte social que proposa Rousseau estableix que cadascú hagi de renunciar als seus drets naturals per obtenir la llibertat que procura la societat. Aquesta alienació de cada afer de l'Estat és aquest pacte que ofereix a cadascun la igualtat: «Les clàusules (del pacte social) es redueixen totes a una sola: l'alienació total de cada soci amb tots els seus drets a tota la comunitat: ja que en primer lloc, cadascú lliurant-se sencer, la condició és igual per a tots; i sent la condició igual per a tots, ningú no té interès de fer-la onerosa als altres.» (Llibre I, Capítol 6). La legitimitat del pacte social rau en el fet que l'home no aliena en el sentit propi el seu dret natural però comprèn que el pacte social és al contrari la condició sine qua non de l'existència del seu dret natural.
És sobre aquest pacte on rau la democràcia per a Rousseau. Si la llibertat i la igualtat no són garantides pel poble sobirà envers ell mateix, o si els interessos particulars fan que el pacte sigui dividit o alienat (capítols 2.1 i 2.2), llavors és l'estat salvatge primitiu que reprèn els seus drets. Rousseau diu que trencar aquest pacte farà que «l'estat salvatge subsisteixi, i l'associació es faria necessàriament tirànica o vana».
Per a Rousseau, «el principi de la vida política és en l'autoritat sobirana», i tota divisió d'aquesta autoritat és perjudicial: «Totes les vegades que es creu veure la sobirania compartida, un s'equivoca; els drets que es prenen per parts d'aquesta sobirania li són tots subordinats, i suposen sempre voluntats supremes de les quals aquests drets no en fan més que l'execució.»
Pla detallat de l'obra Llibre I La introducció del llibre I és essencial, ja que és on Rousseau defineix les finalitats del Contracte Social: «Vull esbrinar si, en l'ordre civil, hi pot haver alguna regla d'administració legítima i segura (...)». Rousseau es pregunta doncs en quines condicions el poder polític podrà ser legítim, és a dir un tipus de societat en la que l'home no serà alienat.
Capítol I («Assumpte d'aquest primer Llibre»). Comença per la cèlebre frase «l'home va néixer lliure, i per tot arreu es troba encadenat». De manera lapidària, Rousseau denuncia l'estat d'alienació que introdueix tota forma de poder polític il·legítim i la temàtica dels capítols següents.
Capítol II («De les primeres Societats»). Rousseau ensenyarà en principi que el fonament de tota societat és una convenció. La família és el primer cas estudiat per Rousseau del qual nega de seguida que sigui natural. El que és natural o més exactament el que és inscrit en la naturalesa de l'home és el desig de conservar-se: "La seva primera llei és de vigilar la seva pròpia conservació, les seves primeres cures són les que es deu a ell mateix". I afegeix «(...) els nens no continuen estant vinculats al pare sinó tant de temps com el necessiten per conservar-se. Tan aviat com aquesta necessitat desapareix, la relació natural es dissol.»
Rousseau evoca llavors l'opinió d'Aristòtil, de Hobbes i Grotius segons la que la societat no rau sobre una convenció sinó sobre la superioritat de certs individus. Segons aquesta tesi, és doncs la superioritat d'alguns el fonament de la jerarquia social. Rousseau critica aquesta idea: «tot home nascut en l'esclavitud neix per a l'esclavitud, res no és més cert». Però explica de seguida: «Els esclaus ho perden tot en les seves cadenes, fins i tot el desig de lliurar-se'n; els agrada la seva servitud com els companys d'Ulisses estimaven el seu embrutiment» volent dir per què la jerarquia social no és natural però què descansa sobre una convenció original.
Capítol III («Del dret del més fort»). Aquest capítol així com el capítol IV desqualificaran dos tipus de poders com a tipus de poder legítim: l'esclavitud i la força. Rousseau desqualifica aquest segon tipus de poder basant-se en l'argument següent: quan cedeixo a la força, a l'amenaça física o a l'amenaça, faig prova de prudència. Però allò no significa que el que usa la seva força contra mi en tingui el dret o que el seu poder sigui legítim. «Cedir a la força és un acte de necessitat, no de voluntat; és pel cap alt un acte de prudència. En quin sentit podrà ser un deure?»
Capítol IV («De l'esclavatge»): L'esclavatge és també una convenció il·legítima. La raó principal de Rousseau per afirmar-ho és la següent: el que és posat en esclavatge no ho pot voler voluntàriament- en qualsevol cas si és sa d'esperit. L'esclavatge és doncs sempre la fruita d'una restricció exterior i no podria doncs ser legítim. «Així, el dret d'esclavatge no és res, no només perquè és il·legítim, sinó perquè és absurd i no significa res. Aquests mots, esclau i dret, són contradictòries; s'exclouen mútuament. Sigui d'un home a un home, sigui d'un home a un poble, aquest discurs serà sempre igualment insensat: «Faig amb tu una convenció tota a la teva càrrega i tota en el meu profit, que observaré tant com m'agradarà, i que observaràs tant com m'agradarà.». Ja que, segons Rousseau, renunciar a la llibertat és incompatible amb la naturalesa humana («és renunciar a la seva qualitat d'home, als drets de la humanitat, fins i tot als seus deures»). Tal renunciament no pot tindre preu.
Rousseau afegeix a més a més tot un seguit de dificultats pels que voldrien afirmar la legitimitat de l'esclavitud.
Grotius afirma per exemple que tot un poble podria alienar la seva llibertat per lliurar-se a un rei. En això Rousseau respon que ni tan sols si un home tingués el dret d'alienar-se amb un amo no ho podria fer amb els seus nens («neixen homes i lliures; la seva llibertat els pertany, cap no té dret a disposar-ne més que ells»).
Més, «Grotius i els altres defensen un origen diferent del pretès dret d'esclavitud. Tenint el vencedor, segons ells, el dret de matar el vençut, aquest pot redimir la seva vida pel preu de la seva llibertat; convenció encara més legítima en la mesura es fa en benefici de tots dos». Però la guerra no és una relació privada sinó d'Estat a Estat i no sabria existir en l'estat salvatge o en l'estat social on les lleis condicionen les relacions humanes. La guerra i el dret de conquesta no tenen com a fonaments més que la llei del més fort.
Capítol V («que cal sempre remuntar a una primera convenció»). Aquest capítol revesteix una importància particular, ja que és només aquí que Rousseau començarà a desenvolupar la seva pròpia concepció del que constitueix un poder legítim.
La pregunta que fa Rousseau és la següent: com és que la constitució d'un poble en tant que entitat sui generis és possible? En Altres Paraules: a quina(s) condició(s) un grapat d'individus forma un tot que es pot qualificar de poble? «Seria bo examinar l'acte pel qual un poble és un poble; ja que aquest acte, sent necessàriament anterior a l'altre, és el veritable fonament de la societat».
Capítol VI («Del pacte Social»). En aquest capítol Rousseau aportarà una resposta molt original a la pregunta que ha fet al començament del Contracte Social: «Vull buscar si, en l'ordre civil, hi pot haver alguna regla d'administració legítima i segura (...) (Prefaci al primer llibre). En altres paraules: com una autoritat qualsevol pot ser imposada de manera legítima a un poble? «Trobar una forma d'associació que defensi i protegeixi de tota la força comuna la persona i els béns de cada soci, i per la qual cadascun, unint-se a tots, no obeeixi tanmateix més que a ell mateix, i continua sent tan lliure com abans. Tal és el problema fonamental del qual el Contracte social dona la solució».