Les mil i una nits o tradicionalment Les mil i una nit (; , Hazār-o yak xab) és el nom que rep una antologia de contes orientals de tradició oral escrits en àrab. És un recull de narracions provinents de la rondallística índia, iraniana, de l’antic Egipte, grega i hebrea. El recull es va iniciar probablement cap al i va cristal·litzar cap al . A partir de 1704, Antoine Galland, orientalista francès erudit i amant de les antiguitats, va publicar la seva versió francesa de part del corpus que circulava en el món àrab amb el títol Alf layla wa-layla. Va ser el primer episodi d'un procés de difusió i popularització que trobaria en els països d'Europa camp adobat. Un procés que, de retruc, va dur la cultura àrab a començar a apreciar aquell univers literari, fins aleshores considerat menyspreable i vulgar. Les mil i una nits constitueix l'univers literari més important que la tradició àrab i el patrimoni cultural oriental han donat a la cultura universal.
Context El nucli d'aquestes històries és format per un antic llibre anomenat Hazar Afsana (Els mil mites, ). El compilador i traductor d'aquestes històries a l'àrab fou, suposadament, Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Abdús al-Jahxiyarí, que visqué en el . La primera compilació aràbiga moderna, elaborada amb materials egipcis, es publicà al Caire l'any 1835.
Les històries són molt diferents, inclouen faules, històries d'amor, tragèdies, comèdies, poemes, paròdies i llegendes religioses musulmanes. Algunes de les històries han adquirit fama pròpia i de vegades es publiquen per separat i es prenen com a representatives de tot el recull, com ara Aladí i la llàntia meravellosa, Sindbad el marí i Alí Babà i els quaranta lladres; per bé que Aladí i Ali Babà no figuraven als manuscrits més antics i van ser afegits a la compilació en el pel traductor francès Antoine Galland. En moltes històries, es representen genis, esperits fantàstics, mags i llocs llegendaris que són barrejats amb persones i llocs reals; l'històric califa Harun ar-Raixid és un protagonista usual. Sovint, algun personatge comença a narrar una història pròpia d'altres personatges, i aquesta història pot incloure una altra història dins seu, cosa que resulta en una textura narrativa jeràrquica.
El reduït marc geogràfic en què es desenvolupa l'acció contrasta amb el gran nombre de personatges i esdeveniments que hi intervenen (des d'històries del rei Salomó d'Israel, dels reis de l'antiga Pèrsia i Mesopotàmia o d'Alexandre el Gran fins a les protagonitzades per musulmans —Mussa ibn Nussayr i diversos califes i soldans—).
Així mateix, com ja s'ha indicat, els gèneres literaris utilitzats són nombrosos i variats, i hi són presents històries de tipus fantàstic, llegendes (sovint de l'Aràbia preislàmica, com la d'Hàtim at-Taí), novel·la (cas de la història d'Úmar ibn an-Numan i els seus fills), contes didàctics, humorístics (com el d'Abu-l-Hàssan i el dorment despert), faules, etc. En els de temàtica pròpiament musulmana, destaquen les influències iraquianes (cicle eròtic d'Harun ar-Raixid o el conte de Sindbad el marí), turques (el cicle d'Alí Babà) i de l'Egipte mameluc (narracions incloses entre els segles i ).
Estructura miniatura|esquerra|El soldà commuta la pena de Xahrazad Les mil i una nits i alguns dels seus contes fan ús de moltes tècniques literàries innovadores que els narradors dels contes utilitzen per a dotar-los d'un major dramatisme, suspens, o d'altres emocions. Com ja s'ha indicat, alguns d'aquests contes es remunten a l'antiga literatura persa, índia i àrab, mentre que d'altres són originals del llibre.
Història marc L'estructura del llibre té una història principal que en serveix de marc a totes les altres, un esquema molt comú en les antologies de relats breus fins al . El concepte d'història marc es remunta a l'antiga literatura sànscrita, i es va introduir en la literatura persa i àrab amb el Pañchatantra. La història marc de Les mil i una nits és la següent: el rei sassànida Xahriar fa executar la seva dona perquè li ha estat infidel amb un esclau negre. Creient que totes les dones són igual d'infidels, ordena al seu visir d'aconseguir-li una noia verge cada nit per desflorar-la i després fer-la matar l'endemà al matí. Durant tres anys ho fa, fins que totes les noies fugen de la ciutat i ja no en queda cap. Llavors la filla del visir, Xahrazad, trama un pla amb la seva germana petita Duniazad i el porta a terme: s'ofereix com a esposa del rei i la primera nit aconsegueix de fer invitar Duniazad a l'alcova reial per tal d'acomiadar-se'n. Duniazad demana a sa germana que expliqui un conte, però es fa de dia abans d'acabar-lo. El rei també ha escoltat i ha quedat captivat pel conte, i com que Xahrazad promet el final per a la nit següent, posposa l'execució. Ara bé, la nit següent, després d'acabar el primer conte, Xahrazad en comença un altre igual d'interessant que l'alba també interromp, i la història es repeteix durant mil nits. Hi ha diverses versions del final de la història marc però en totes Xahriar abandona el seu mal costum i Xahrazad se salva.
A conseqüència d'aquesta història marc, en la majoria de manuscrits i edicions Les mil i una nits no es divideix segons els contes que conté sinó en capítols anomenats «nits» i acabats amb la frase «L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà». La durada d'aquests capítols és variable, de vegades només un parell de pàgines, i la seva divisió és sovint arbitrària: no sempre interrompen el conte al punt de màxima intriga. També la llargada dels diferents contes narrats per Xahrazad és variable: n'hi ha de breus que duren només un parell de nits i d'altres de molt més extensos que arriben a ser (en casos com Umar Annuman) autèntiques novel·les.
Història dins d'una història Les mil i una nits és, també, un dels exemples més primerencs i coneguts d'«història dins d'una història dins d'una història». La història general és narrada per un narrador desconegut, i en aquesta narració, les històries les explica Xahrazad. Ara bé, en la majoria dels contes de Xahrazad hi ha personatges que també expliquen històries, i fins i tot dins d'aquestes, encara n'hi ha d'altres, creant una estructura narrativa jeràrquica de diversos nivells. Aquest recurs es dona particularment en el cas de «Sindbad el marí», història narrada per Xahrazad. En aquest conte, Sindbad narra al seu torn les aventures dels seus set viatges a Sindbad el Bastaix. Aquesta tècnica també s'utilitza, amb gran efecte, en històries com «Les tres pomes» i «Els set visirs». En un altre conte narrat per Xahrazad, «El pescador i el geni», es narra la «Història del rei Iunan i el savi Ruian», i a dins se n'hi expliquen tres contes més. Aquesta tècnica es remunta a les tradicions narratives perses i índies, més antigues, i ja es troba en el mencionat Pañcha Tantra de l'antiga literatura sànscrita. Les Nits, però, millora el Pañcha Tantra de diverses maneres, sobretot en la forma en què s'introdueix una història. En el Pañcha Tantra, les històries es presenten com a analogies didàctiques, amb la història marc referint-s'hi amb diferents variants de la frase «Si no ets acurat, el que ha passat amb el poll i la puça et pot passar a tu». En Les mil i una nits, aquest marc didàctic és la manera menys habitual d'introduir la història; sovint, la introducció és més subtil, en concret com a resposta a les preguntes formulades en un conte anterior. A més, la relació entre el conte subordinat i el conte marc és molt variable; sovint el lligam és directe, com quan un personatge explica la seva història als altres. Això fa que de vegades no sapiguem si es tracta d'un conte subordinat o d'una digressió llarga, cosa que incrementa la cohesió del conjunt i dificulta comptar el nombre total de contes.
Poesia Tot i que les Nits estan escrites en prosa, els manuscrits i les edicions àrabs contenen una gran riquesa de versos encastats en la narració de molts contes que no totes les traduccions occidentals han respectat. La majoria dels versos són anònims, bé que alguns són citacions de poemes famosos i se n'ha pogut identificar l'autor. El poeta Abú Nuwàs és el protagonista d'alguns contes i en aquests, per exemple Harun Ar-Raixid i Zubaida, la poesia pot arribar a ser el tema central. Els narradors dels contes utilitzen el vers per fer descripcions detallades, generalment de la bellesa dels personatges.
En un exemple típic, a la nit 16 (edició Bulaq) la primera noia del conte El camàlic, les noies i els vagabunds descriu la bellesa d'un noi citant aquest poema:Quan aquell vespre el bon astròleg el seu horòscop va observar,
el cos fimbrant del formós noi dins el vestit va imaginar.
Saturn li havia rinxolat la seva negra cabellera.
L'almesc li havia concedit la gràcil piga juganera.
La vermellor de les galtes era una ofrena de Mart.
Les vires de les pestanyes llançava Sagitari amb l'arc.
De Mercuri n'era el do l'enginy despert i abundós.
L'estel Suhà el protegia d'ulls malvats i acusadors.
Quedà l'astròleg corprès del que en els astres llegia:
potser la Lluna tot d'una el sòl per ell besaria.De vegades el mateix poema és utilitzat en més d'un conte. Per exemple, a Les tres pomes aquests versos són repetits per Jàfar a la nit 20 per descriure l'efecte que fa Hassan Badraddín en la seva audiència amb el soldà. D'altra banda, molt sovint els personatges parlen en vers, canten o reciten versos, i en aquests casos la relació dels versos amb la trama és molt més directa i específica. Els usos inclouen, però no es limiten a:
Assessorar i advertir. Elogiar a Déu, els béns i els poder. Demanar pietat i perdó. Lamentar decisions equivocades o mala sort. Proporcionar endevinalles, plantejar preguntes, reptes. Criticar elements de la vida, preguntant-se. Expressar sentiments als altres o a un mateix: felicitat, tristesa, ansietat, sorpresa, ira, nostàlgia.
Temes i tècniques Visualització dramàtica La visualització dramàtica es pot definir com «la representació d'un objecte o personatge amb abundància de detalls descriptius, o la representació mimètica dels gestos i el diàleg de manera que una audiència pugui visualitzar o imaginar millor una escena». Aquesta tècnica es remunta a Les mil i una nits. Un exemple d'aplicació d'aquest recurs el trobem en el conte de «Les tres pomes» (vegeu: Novel·la negra, més avall).
El destí Un tema comú en molts dels contes de Les mil i una nits és el destí. El cineasta italià Pier Paolo Pasolini va observar:
Encara que invisible, el destí pot ser considerat un dels personatges principals de Les mil i una nits. Els trucs narratius que s'utilitzen sovint per presentar aquest tema són la coincidència, la retrocausalitat, i la profecia autorealitzada (vegeu: Anticipació, més avall).
Anticipació El primer exemple de la tècnica d'anticipació de designació repetitiva, que ara es coneix com «la pistola de Txékhov», es dona en Les mil i una nits. Aquesta tècnica es pot definir com «referir-se repetidament a algun personatge o objecte que sembla insignificant quan es menciona per primera vegada, però que torna a aparèixer més tard amb un fort impacte sobre la narració». Un exemple notable se'n troba en el conte de «Les tres pomes».
Una altra tècnica d'anticipació que també s'empra per primer cop en Les mil i una nits són els «patrons formals», és a dir, «l'estructuració dels esdeveniments, accions i gestos que constitueixen la narració i li donen forma; si es fa bé, aquesta estructuració permet al lector d'obtenir el plaer de discernir i preveure l'estructura de la trama mentre es va desenvolupant».