miniatura|Diferents competicions atlètiques. Latletisme és un esport que agrupa diverses disciplines. El mot atletisme prové de la paraula grega «athlon» que significa lluita, competència, combat o similars.
A l'antiga Grècia es feien competicions atlètiques en honor d'algun déu o per commemorar fets.
L'atletisme és un dels pocs esports practicats de forma tradicional mundialment, tant en l'àmbit aficionat com en el transcurs de competicions de tots els nivells. Els primers vestigis de concursos atlètics es remunten a civilitzacions antigues.
Els Jocs Olímpics són la prova internacional més coneguda en tot el món. Se celebren cada quatre anys des de 1896 i l'atletisme hi és la disciplina més important. Des de 1982, la IAAF és l'organisme encarregat de la reglamentació i que va crear normes per acabar amb el període amateur de la disciplina. El primer Campionat del Món d'Atletisme es va organitzar el 1983 i té lloc cada dos anys des de 1991.
Història de l'atletisme Antiguitat L'atletisme existeix des de fa milers d'anys, és considerat l'esport més antic del planeta. Deixant de banda esports prehistòrics sense regles ni normativa, a Egipte al es troba com a referència escrita més antiga una inscripció a una làpida d'Amenofis II, en la qual es parla de la cursa a peu. Al mateix temps a la civilització minoica també feia curses, i llançaments com el de javelina i disc.(en francès) El nacimiento del primer estadio
Posteriorment es van fer els Jocs Olímpics que van iniciar els grecs el 776 aC. Hi ha diverses teories que apunten l'any 880 aC com a data d'inici dels Jocs Olímpics (per obra del rei de l'Elida, Ifitos, i en honor del déu Zeus), però la primera referència escrita n'és una llista de guanyadors de l'any 776 aC: Kerobos va ser el guanyador d'una cursa de 197,27 metres anomenada stadion.
En algun moment Jocs Olímpics van deixar de durar un dia per durar-ne 5, temps durant el qual es feien diverses proves com el pugilat, el pentatló, curses o javelina. Durant els 5 dies que durava s'aturaven totes les guerres (entre estats o ciutats gregues), d'això s'anomenava treva olímpica.
Entre el 472 aC, i el 350 aC es van modificar alguns conceptes per acabar amb uns jocs olímpics semblants als actuals: el primer dia es dedicava a la celebració del culte de Zeus, el segon dia es duien a terme les carreres individuals i durant la resta de dies la resta de proves. Els trofeus que aconseguien els atletes eren oferts als seus déus: els atletes no rebien cap premi valuós, com podrien ser joies, or… sinó que només rebien una corona feta amb una branca d'oliva anomenada Kotinos i el reconeixement de ser els més ràpids, els que saltaven més… Els atletes anaven nuus durant tot el període, ja que allò era una representació de la bellesa masculina i intentaven imitar als déus, les dones tenien l'accés prohibit. miniatura|esquerra|Estadi d'Olimpia
Els atletes començaven amb 12 anys l'entrenament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents de les actuals, per exemple s'hi inclou la lluita, boxa, pancraci (una combinació de les dues anteriors), carreres de quadrigues… d'altra banda ja es disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina (en aquestes dues hi havia una modalitat de llançament vertical i una altra d'horitzontal), curses de velocitat, salt de llargada…
Al 394 aC ja s'havien disputat 293 Jocs Olímpics, sempre a la Vall d'Olimpia.
A Roma es practicava l'atletisme en dues versions diferents. La primera d'inspiració etrusca (cursores), i la segona és una adaptació de les disciplines gregues (athletae) que són practicades a Roma a partir de 186 aC, i els romans els van continuar.Jean-Paul Thuillier, Le sport dans la Rome antique, Paris, Errance, 1996, pàg.115-116, Amb l'arribada del cristianisme els Jocs van perdre interès. L'any 394 l'emperador romà Teodosi I el Gran els va abolir perquè eren considerats pagans.(en castellà) Resumen historía del atletismo
Irlanda organitza entre 632 aC 1169 jocs que comprenen proves desconegudes pels grecs com salt de perxa, llançament de martell i una forma de cross country. Aquestes disciplines són importades a Escòcia en el , per la migració d'escocesos. Aquests jocs arrelen a terra escocesa i es fan els Highland Games.Wojciech Liponski (s.d.), L'encyclopédie des sports, Poznan, Atena, 2003 (éd. fra., Paris, Grund et UNESCO, 2005), pàg.33,
Edat mitjana fins al Des del , les fonts informen de carreres a peu a Anglaterra. L'entusiasme és tal que les autoritats locals reserven un espai dedicat a aquestes competicions en 1154 a Lord. La descripció d'un llançador de pedres figura en els relats de Havelock el danès en 1275. Per altra banda, segons els historiadors, el Rei Henry II d'Anglaterra va fer instal·lar uns terrenys d'esport als voltants de Londres per a la pràctica de diferents proves tals com llançament de martell en trineu, llançament de barra i pala, així com jocs de pilota. Al mateix temps, els joves londinencs es desafien a interminables curses a través de la ciutat.Robert Parienté et Alain Billouin, La Fabuleuse Histoire de l'Athlétisme, Paris, Minerva 2003, pàg.192,
El 1834 un grup d'anglesos van decidir els mínims exigibles per participar en determinades proves. Les primeres reunions atlètiques van ser de la mà de les universitats d'Oxford i Cambridge (1864). El primer míting nacional a Londres va tenir lloc el 1866 i el primer míting amateur a pista coberta, celebrat als Estats Units el 1868, l'any en el qual es va fundar el primer club d'atletisme. Això va desfermar l'interès per aquest esport tant a Europa com a Amèrica.
A poc a poc l'atletisme va agafar protagonisme, el 1896 es van celebrar els Jocs Olímpics a Grècia impulsats per Baró Pierre de Coubertin, en un l'Estadi Panathinaikó de 333 metres de pista, i a partir d'aquí a cada 4 anys un país era l'amfitrió dels Jocs, excepte en temps de guerra.
Tot i això no va ser fins als jocs d'Estocolm, el 1912 que no es van començar a cronometrar les carreres; va ser, per tant, el primer cop que es van comptar les marques, va ser en aquells jocs quan Jim Thorpe va guanyar dues medalles d'or a pentatló i decatló, aconseguint el rècord del món, sis mesos després se li van retirar les medalles i els rècords perquè cobrava 25 dòlars setmanals jugant a beisbol, el 1982, un cop ja mort, el Comitè Olímpic Internacional va entregar les medalles als seus fills i el van tornar a inscriure al llibre dels Rècords.
El 1912 es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van ser 17 països, però actualment ja l'integren 213.
El 1976 es va acordar que tots els rècords i proves s'expressin de forma mètrica i evitar emprar el mot milla. Actualment això s'aplica a totes les proves excepte la de milla.
Proves
Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: les curses (velocitat, mig fons, fons, obstacles, marxa atlètica i relleus), concursos (salts i llançaments) i proves combinades (decatló i heptatló).
Proves olímpiquesCursesDistànciaData des de la qual són olímpiques HomesDones100 m18961928200 m19001948400 m18961964800 m18961928; es varecuperar el 19601 500 m189619725 000 m19121996 (del 1984 al1992: 3000 m)10 000 m1912 (del 1906 al 1908:5 milles = 8047 metres)1988Marató18961984110 mt;Dones: 100 mt18961972(del 1932 al 1968:80 mt)400 mt190019843000 obstacles1920 (del 1900 al 1908una altra distància)20084x100 m191219284x400 m19121972MarxaDistànciaData des de la qual és olímpicaHomesDones20 km marxa1956 (1908 al1952: 10 km marxa)2000 (1992 al1996: 10 km marxa)50 km marxa1932 -SaltsDisciplinesData des de la qual són olímpiquesHomesDonesSalt d'alçada18961928Salt amb perxa18962000Salt de llargada18961948Triple salt18961996LlançamentsDisciplines Data des de la qual són olímpiquesHomesDonesLlançament de pes18961948Llançament de disc18961928Llançament de martell19002000Llançament de javelina19081932CombinadesDisciplinesData des de la qual són olímpiquesHomesDonesDecatló1896 -Heptatló -1984
Curses Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen a córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Una sortida serà nul·la si un corredor o corredora es posa en moviment abans que senti el tret de sortida. L'atleta que fa una sortida nul·la és desqualificat (en vigor des de l'1 de gener de 2010). Les curses es classifiquen en: 100 m, 200 m, 400 m, 800 m, 1500 m, 3000 m, 5000 m, 10000 m, i La Marató (42,195 km). Tanques i obstacles: 100 mt femení, 110 mt masculí, 400 mt i 3000 obstacles. Marxa: 20 km i 50 km (masculí) Relleus: 4x100 m i 4x400 m.miniatura|Cursa amb tanques. Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60m, els 100m, els 200m i els 400m són categoritzades en aquest grup. Afinant més s'hi podrien distingir les carreres d'esprint (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen pel fet que l'atleta comença la carrera ajupit amb els peus col·locats sobre el bloc de sortida (starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.
Un cop es dona el tret de sortida, l'atleta s'impulsa amb lstarting i fa els 10 o 20 primers metres lleugerament ajupit, i finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons.
Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on sí que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tan important com en les proves de velocitat. miniatura|El camp a través es caracteritza per disputar-se enmig de camins, muntanyes, camps, etc. en comptes de fer-ho a la pista. Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), el camp a través (fora de la pista)… Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments innecessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i la força són menors que a les carreres de mig-fons i de velocitat.
Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament a terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela a terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Si un atleta no passa per sobre de les tanques serà desqualificat; el fet de tombar-les no el desqualifica ni impedeix d'establir un rècord.