Die schweigsame Frau (en alemany, La dona silenciosa) és una òpera en tres actes de Richard Strauss, amb llibret de Stefan Zweig. S'estrenà al teatre de l'Òpera de Dresden el 24 de juny de 1935. No s'ha estrenat a Catalunya.
Història de la composició Després de Elektra i Der Rosenkavalier —amb l'única excepció de Intermezzo—, totes les òperes anteriors de Strauss es basaven en llibrets d'Hugo von Hofmannsthal, mort el 1929. Stefan Zweig, aleshores un escriptor molt reconegut, no havia conegut mai Strauss, que era disset anys més gran que ell. A la seva autobiografia, El món d'ahir, Zweig relata com Strauss es va posar en contacte amb ell després de la mort de Hofmannsthal per proposar-li l'escriptura d'un llibret per a una nova òpera. Zweig va triar un tema de Ben Jonson.
Política de l'òpera Els nacionalsocialistes —que havien pres el poder a Alemanya l'abril de 1933— veien Strauss com una icona destacada de la música alemanya. El mateix Strauss va col·laborar amb el règim nazi i el novembre de 1933 esdevingué president de la Reichsmusikkammer. Zweig coneixia bé Strauss gràcies a la seva col·laboració, i més tard va escriure:
col·laborar amb els nacionalsocialistes era, a més, d'un interès vital per a ell, perquè, segons la visió dels nacionalsocialistes, ell estava molt compromès. El seu fill s'havia casat amb una jueva i, per tant, temia que els seus néts, als quals estimava per damunt de tot, fossin exclosos de les escoles com a escòria; les seves òperes anteriors estaven tacades pel mig jueu Hugo von Hofmannsthal; el seu editor era jueu. Per això, cada cop li semblava més imprescindible assegurar-se suport i seguretat, i ho va fer amb gran perseverança.
El fet que Zweig fos jueu va començar a generar problemes potencials per a l'estrena de l'òpera: a l'estiu de 1934, la premsa nazi va començar a atacar Strauss per aquesta qüestió. Zweig explica a la seva autobiografia que Strauss es va negar a retirar l'òpera i fins i tot va insistir que s'acredités l'autoria del llibret a Zweig; la primera representació a Dresden va ser autoritzada pel mateix Hitler. Investigacions posteriors han demostrat que el relat de Zweig és en gran part correcte.Michael Walter, "Strauss and the Third Reich", capítol 14, The Cambridge Companion to Richard Strauss, (ed. Charles Youmans), Cambridge University Press, 2010 Pamela Potter, "Strauss and the National Socialists: the Debate and Its Relevance", p. 93–115 a Richard Strauss: New Perspectives on the Composer and His Work, (ed. Bryan Gilliam), Durham, North Carolina i Londres: Duke University Press, 1992.
Ara sabem que hi havia una lluita interna pel poder dins del govern nazi. Joseph Goebbels volia aprofitar la reputació internacional de Strauss i estava disposat a relaxar la norma que prohibia obres amb artistes no aris. Tanmateix, Alfred Rosenberg era més crític amb la manca de fermesa de Strauss en la qüestió jueva i volia destituir-lo i substituir-lo pel membre del partit Peter Raabe. Goebbels va portar la qüestió a Hitler, que inicialment va decidir a favor seu. No obstant això, la Gestapo havia interceptat la correspondència entre Strauss i Stefan Zweig, en què Strauss es mostrava sincerament crític amb el règim nazi i amb el seu propi paper dins d'aquest. Aquesta carta va ser mostrada a Hitler, que aleshores va canviar d'opinió. L’òpera va poder representar-se només tres vegades abans de ser prohibida.
El 6 de juliol de 1935, un funcionari nazi enviat per Goebbels va visitar Strauss a casa seva i li va comunicar que havia de dimitir del seu càrrec com a president de la Reichsmusikkammer per motius de salut, menys de dos anys després d'haver-lo assumit. El va substituir Peter Raabe, que romandria en el càrrec fins a la caiguda del règim nazi. Tot i estar prohibida a Alemanya, l'ópera es va representar en algunes ciutats a l'estranger, com ara Milà, Graz, Praga i Zúric.
No era la primera vegada que una òpera seva era prohibida: el Kàiser Guillem II havia prohibit Feuersnot el 1902. De fet, la tendència dels règims totalitaris a prohibir òperes no era exclusiva d'Alemanya: uns mesos més tard, a principis del 1936, el règim soviètic prohibia l'ópera de Dmitri Xostakóvitx, Lady Macbeth de Mtsensk.
Zweig i Strauss van continuar treballant plegats en secret (amb Joseph Gregor), principalment en el llibret de l'ópera Friedenstag, estrenada el 1938. L'argument era pràcticament tot de Zweig, però l'ideal pacifista que expressava era estimat per tots dos.
Strauss va sobreviure al règim nazi durant quatre anys i es va mostrar satisfet quan l'ópera va ser recuperada poc després del final de la guerra. Va escriure a Joseph Keilberth, el director de l’Òpera de Dresden, on l'ópera va ser reestrenada: «Ara, després de deu anys, l'honorable senyor Morosus ha estat alliberat del camp de concentració de la Reichstheaterkammer i ha tornat a la seva ciutat natal, on fa dotze anys vaig tenir molts problemes per fer aparèixer el nom del llibretista al programa.»Ernst Krauss, Die schweigsame Frau, notes del programa de l'enregistrament de Dresden de 1977 (director: Marek Janowski). Traduït a l'anglès per C. P. H. Linnemann.
Stefan Zweig mai no va arribar a sentir representada l'ópera. Havia marxat de la seva Àustria natal cap a Anglaterra el 1934, després de l'arribada dels nazis al poder a Alemanya (tot i que va continuar visitant Àustria fins a l'Anschluss del 1938). L'any 1940, poc després de l'inici de la guerra, es va traslladar als Estats Units i posteriorment al Brasil. Deprimit pel creixement de la intolerància, l'autoritarisme i el nazisme, i sentint-se sense esperança pel futur de la humanitat, es va suïcidar el 23 de febrer de 1942.
Història de les representacions miniatura|Cartell de l'estrena Va ser estrenada a l'Òpera Semper de Dresden el 24 de juny de 1935, sota la direcció de Karl Böhm. Després de la caiguda del règim nazi, l'ópera va ser recuperada a Dresden (1946), seguida de representacions a Berlín, Múnic i Wiesbaden.
Fora d'Alemanya, l'obra es va representar el febrer de 1936 a Graz (Àustria), amb l'assistència del seu fill i la seva jove, Franz i Alice, a Praga el 8 de juny sota la direcció de George Szell, i a Zúric l'octubre de 1942 (amb Strauss present a la funció del 18 d'octubre).
L'estrena als Estats Units va tenir lloc a la New York City Opera el 7 d'octubre de 1958. Es va representar també a la Santa Fe Opera els anys 1987 i 1991,"Opera Archives" a santafeopera.org. Consultat el 8 d'abril de 2014 i a la Garsington Opera el 2003."Past Operas" , a garsingtonopera.org. Consultat el 8 d'abril de 2014
Al Regne Unit, la Royal Opera House de Londres va oferir l'estrena britànica en anglès el 20 de novembre de 1961,"Royal Opera House Collections Online" amb el repartiment a rohcollections.org.uk. Consultat el 8 d'abril de 2014 i l'ópera va formar part del Festival de Glyndebourne els anys 1977 i 1979.Base de dades, Glyndebourne Festival Opera. Consultat el 16 de novembre de 2014
Més recentment, hi ha hagut produccions a la Semperoper de Dresden el 2010Music in Dresden, consultat el 16 de desembre de 2014 i a l'Òpera Estatal de Baviera de Múnic els anys 2010, 2014, 2015 i 2017. Del 22 al 24 de juliol de 2016, el Pittsburgh Festival Opera va oferir dues funcions cantades en anglès.
El juliol de 2022, el Richard B. Fisher Center for the Performing Arts del Bard College va oferir cinc representacions en alemany original, amb Leon Botstein dirigint l'American Symphony Orchestra.
Personatges +PersonatgeTipus de veuEstrena, 24 de juny de 1935Director: Karl BöhmSir Morosus, almirall retiratbaixFriedrich PlaschkeVídua Zimmerlein, la seva majordomacontraltHelene JungSchneidebart, un barberbaríton agutMathieu AhlersmeyerHenry Morosus, nebot de l'almiralltenor agutMartin KremerAminta, la seva esposasoprano de coloraturaMaria CebotariIsotta, cantant d'òperasoprano de coloraturaErna SackCarlotta, cantant d'òperamezzosopranoMaria HundtMorbio, cantant d'òperabarítonRudolf SchmalnauerVanuzzi, cantant d'òperabaix profundKurt BöhmeFarfallo, cantant d'òperabaix profundLudwig ErmoldEl lloroparlatAltres actors, veïns
Argument Escenari: una habitació a la casa de Sir Morosus en un suburbi de Londres, cap al 1760.
Acte I El capità de marina retirat Sir John Morosus és molt intolerant al soroll després d'haver sobreviscut a una explosió al seu vaixell. Fa anys que està retirat i viu amb la seva majordoma, que el cuida bé, tot i que ell troba molest la seva xerrameca. Arriba el barber i, després d'una discussió amb la majordoma que molesta en Morosus, intenta calmar el capità. Li diu al capità Morosus que hauria de casar-se amb una dona jove i silenciosa. Al principi, Morosus és escèptic: no és una dona callada com la mar sense sal? El barber l'assegura que coneix una dotzena de colometes silencioses que voldrien casar-se amb un home honorable com ell. Morosus comença a escalfar-se amb la idea, quan de sobte apareix el seu nebot Henry, a qui feia molt temps que no veia. És rebut amb entusiasme: Morosus rebutja la idea del matrimoni i fa de Henry el seu fill i hereu. Però quan Henry revela que ell, la seva esposa Aminta i els seus amics formen una companyia d'òpera, Morosus reacciona horroritzat, especialment pel fet que Aminta sigui cantant d'òpera. El capità expulsa la companyia d'òpera de casa seva i deshereta en Henry. Ordena al barber que li busqui una dona silenciosa per casar-s'hi l'endemà mateix i després se’n va a dormir. El barber revela a la companyia com és de ric Morosus (seixanta, setanta mil lliures). Aminta diu que no vol interposar-se entre Henry i la seva herència i s'ofereix a deixar-lo. Henry li diu a Aminta que no pot viure sense ella, encara que això signifiqui perdre l'herència. El barber té una idea. I si la companyia representa una obra on les dones facin de candidates al matrimoni i escenifiquin un casament fals? Després, la núvia esdevindrà molt sorollosa i representaran el divorci. A en Henry li agrada la idea: el seu oncle ha insultat la companyia, així que li mostraran el seu talent, i qui és ximple serà enganyat. L'escena acaba amb una celebració gloriosa del magnífic pla.
Acte II La majordoma ajuda en Morosus a posar-se la seva jaqueta de gala. El barber arriba i tranquil·litza el capità assegurant-li que ja ha organitzat tots els detalls de la cerimònia de casament. Tot seguit presenta les tres candidates. La Carlota es presenta fent el paper de Katherine, una noia senzilla de camp. A Morosus no li fa el pes: ha estat massa temps amb els vedells i s'ha tornat una d'ells. El barber presenta aleshores Isotta, que fa el paper d'una dama noble instruïda en diverses matèries. Morosus tampoc queda impressionat i desconfia de la seva suposada habilitat amb el llaüt. Finalment, el barber presenta Aminta, que fa el paper de la modesta i tímida Timidia. Morosus queda força captivat per Timidia i diu al barber: és ella i li ordena de buscar el capellà i el notari per a la cerimònia. Vanuzzi i Morbio fan els papers de capellà i de notari i se celebra el casament fals.