La realitatDCVB: Realitat. és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o allò que sembli altra cosa que el que és.Compact Oxford English Dictionary of Current English, Oxford University Press, 2005. (Full entry for reality: "reality • noun (pl. realities) 1 the state of things as they actually exist, as opposed to an idealistic or notional idea of them. 2 a thing that is actually experienced or seen. 3 the quality of being lifelike. 4 the state or quality of having existence or substance.") Sol equivaler al món amb una existència física. Les ficcions no es consideren com a reals. El mot en català "realitat" està pres del llatí medieval realitate, amb el mateix significat.Diccionari català-valencià-balear
Segons les escoles filosòfiques que l'analitzen, la realitat pot incloure o no entitats fora de l'abast de la percepció, com l'ànima o Déu, o el regne del que és quantificable i mesurable, accessible mitjançant la racionalitat o els sentits i susceptible de ser usat com a prova per a les hipòtesis o judicis. Així, segons per quina, real pot ser cert, existent o ésser, podent oposar-se a irreal, possible, potencial, ideal o imaginari.
La sociologia, l'antropologia, la psicologia i la filosofia, especialment l'ontologia i la metafísica, es qüestionen què és real i perquè, mentre que ciències com la química i la física tenen com a objectiu descriure com és.
Definicions Es distingeixen diverses idees de la realitat, com a oposició a altra cosa en general, al llarg de la història. Corresponen a diferents cultures, societats i corrents, i són sotmeses a crítica per d'altres:
Real com a oposat a aparent. La realitat com a actualitat s'equipara a realitat com a existència. Suposa la confusió entre l'esfera de l'ésser amb la manera d'ésser. El real ha d'incloure també els altres modes: possibilitat real, impossibilitat real, necessitat real, perquè també es pot concebre una realitat essencial o ideal, el mateix que una realitat lògica o cognoscitiva.GDLC: Cognoscitiu. La realitat com a actualitat equival a efectivitat: En considerar únicament l'actualitat real suprimeix les altres esferes de l'ésser. La realitat com a actualitat presenta una confusió entre el mode de l'ésser amb el moment de l'ésser: Els modes de l'ésser són del tipus del real i de l'ideal. Els moments de l'ésser són del tipus de l'essència i de l'existència, i l'essència reclama també l'ésser real. Confondre el real com l'actiu o efectiu suposa identificar una manera d'ésser (existir) i una determinació seva (actualitat). El real és determinat pel grau de perfecció o plenitud d'ésser: L'organisme és superior a la matèria morta, l'animal superior al vegetal i l'espiritualitat superior a l'animal, i el purament espiritual superior a l'humà. Suposa la confusió entre el mode i la determinabilitat de l'ésser. Però la determinabilitat varia, mentre que el mode és permanent. L'actualitat com a realitat suposa un acte d'ésser, la qual cosa fa necessària la realització d'una essència com a idea determinada a la realització d'una finalitat, (el pas de la δύναμις a la ένέργεια) que no sols és aplicable a tot el real sinó que exclou l'imperfet o ho fa inintel·ligible. La realitat com a possibilitat de percebre alguna cosa o ser percebuda. En aquest cas, es fa de la realitat no una manera d'ésser sinó de conèixer.
Aproximació filosòfica
La metafísica (en grec antic μετà τà φυσικά, metá ta physikà, 'més enllà dels llibres de física') és la branca de la filosofia que, en general, tracta de les característiques de la realitat última, d'allò que realment existeix. De vegades, també s'ha definit la metafísica com l'estudi dels pressupòsits absoluts, és a dir, l'anàlisi dels conceptes fonamentals (tals com els conceptes de realitat, substància, causa, temps, espai, matèria, relació, existència, etc.) que estan en la base de tot pensament.
L'ontologia (del grec ὄν (en forma genitiva: ὄντος) 'de l'ésser' (participi de εἶναι, 'ésser') i -λογία, 'ciència, estudi o teoria': 'estudi del que existeix') és la branca de la filosofia que, en general, s'ocupa de la característica més comuna de tot el que existeix, l'ésser, i intenta respondre a la pregunta de què cal perquè quelcom sigui o existeixi i si hi ha diverses maneres d'existir o ser. El terme va aparèixer cap al introduït pel filòsof racionalista alemany Christian Wolff.
Encara que pugui confondre's a vegades amb la metafísica («l'estudi de l'ens en quant ens» és la manera com Aristòtil defineix la filosofia primera, que la tradició va anomenar metafísica), l'ontologia ha aconseguit el seu objecte propi d'estudi al llarg de la història.
Escolàstica
La filosofia escolàstica va atribuir a la metafísica general l'estudi del ser en general, i es va anar confiant a altres metafísiques més específiques l'estudi d'ens particulars (com Déu, l'ànima humana o el món), que després van rebre altres noms més específics, com teodicea, psicologia o cosmologia. Wolff va usar indistintament els noms d'ontologia, metafísica general i filosofia primera.
Ontologia Per a Kant, l'ontologia és la ciència del coneixement sintètic a priori de les coses, d'aquells principis de l'enteniment que fan possible el coneixement de les coses.
Posteriorment, Husserl, a començaments del , introdueix la noció d'«ontologies regionals», que consisteixen en la descripció de l'essència de la natura, la societat, la moral i la religió. Hartmann va intentar una nova fonamentació de l'ontologia tot distingint dues maneres bàsiques de ser: els particulars (el ser real) i els universals (el ser ideal), i dins de cada manera diversos estrats de ser (l'orgànic, l'inorgànic, el conscient, el cultural, per una banda, i per l'altra, les essències, els valors, els nombres o les relacions lògiques). L'estudi d'aquests diversos estrats i de les categories que els defineixen constitueix, de nou, diferents ontologies regionals.
Heidegger conclou que l'ontologia no és una altra que el coneixement del ser de l'individu. El positivisme lògic considerarà que no té sentit qualsevol supòsit enunciat metafísic i, per això mateix, i després del gran impuls de la filosofia analítica, les preguntes de tipus ontològic són preguntes sobre el significat (en quant que consideren que no té sentit qualsevol enunciat metafísic).
Positivisme lògic
Els neopositivistes van negar de soca-rel el contingut significatiu de qualsevol expressió sobre la realitat. Aquesta pretensió és, segons ells, un pseudoproblema. Enunciar si la matèria o el jo o qualsevol cosa tenen o no tenen realitat és hipostatitzar qualsevol entitat. Les entitats no sols són objectes quotidians, com ara cadires o persones, sinó també propietats, relacions, esdeveniments, nombres, conjunts, proposicions, mons possibles, creences, pensaments, etc.
Només és real allò que existeix i, per fer-ho, necessàriament ha de ser quantificable; és a dir, ser individual, bé independent o com a element d'un sistema.
Les dificultats que van trobar per a arribar a individualitzar els elements constitutius últims de la matèria junt amb les paradoxes lògiques van fer insostenible la seva posició.
Realitat i aparença La realitat se sol definir com el conjunt d'entitats que existeixen; en aquest sentit, equival a l'ésser. Però l'ésser no és evident, ja que per a determinats corrents de la filosofia, començant amb l'escola d'Elea, l'ésser és una essència que no es correspon amb els objectes individuals, amb allò que es percep habitualment. La realitat física, el conjunt de cossos, seria per tant pura aparença i l'autèntica realitat pertanyeria a un altre domini. Plató recull aquesta idea en parlar del món sensible i el món de les idees, en què la idea és l'essència i la realitat vertadera.
L'aparença s'identifica amb els sentits; a la realitat solament es pot accedir amb l'intel·lecte. Posteriorment, aquesta divisió es tenyeix de connotacions religioses, s'identifica el món sensible amb l'efímer i el pecat, ja que està lligat al cos, mentre que la realitat esdevé l'altre món, on l'ànima va a parar després de la mort. La realitat és eterna i divina i el món terrenal una "vall de llàgrimes" l'única funció del qual és servir per a jutjar l'acció de l'ésser humà per enviar-lo al paradís o a l'infern en acabar la seva vida. Per al budisme, el món actual és una il·lusió de Maya, de la qual cal alliberar-se buidant la ment per percebre la unitat del cosmos.
El món aparent té la naturalesa d'un somni, que mentre dura sembla real però no ho és. Aquest tòpic de la vida com a somni serà una constant en el barroc, amb obres com la de Calderón de la Barca. S'accepta que hi ha una divisió entre realitat i aparença, però no és clar com distingir-les.
L'afirmació del real Per contra, altres estudiosos afirmen que justament el real és allò que pertany a l'entorn immediat, al conjunt de coses perceptibles i que la resta és pura especulació o un concepte abstracte (nominalisme). Aristòtil va ser el primer que va situar l'essència en el món sensible, allunyant-se del seu mestre Plató. L'empirisme va continuar aquesta línia de pensament. Tomàs d'Aquino afirmava que la realitat era l'adequació entre les coses i l'intel·lecte que les estudiava.
La ciència moderna, igualment, identifica el real amb allò que es pot mesurar físicament, el que cau en les coordenades d'espai i temps. S'identifica, per tant, amb conceptes com natura o univers. La realitat és llavors objectiva i l'únic que cal és apropar-se a entendre-la amb el progrés, que elimina la superstició i la fe quan prova que no tenen fonament empíric. La realitat esdevé el que és exterior al propi jo, incloent-hi el cos i les funcions de l'organisme, en oposició als conceptes inventats per la imaginació.
Michael Dummet considera que la realitat és el marc que permet fer afirmacions sobre la veritat d'una proposició, és a dir, donat un enunciat, si aquest es dona i es verifica, és veritable perquè és real. Per tant, la realitat és un conjunt de fets que es poden expressar amb la lògica.
Els límits de la realitat La realitat no és il·limitada, justament sorgeix el problema de definir-la, i separar-la per tant de la irrealitat, perquè té fi. Descartes va ser un dels primers a posar límits al real. Ja que els sentits enganyen i poden fer caure en l'aparença, l'única veritat fiable és la que es dedueix del cogito ergo sum i, per tant, la ment és l'únic autènticament real. Tota la resta poden ser pensaments seus, sense correspondència a l'exterior (idealisme). Si es porta a l'extrem aquesta manera de pensar, es cau en el solipsisme.
Determinades escoles afirmen que la realitat és una construcció cultural com qualsevol altra, ja que, suposant que hi hagués un món exterior objectiu, mai no seria el mateix per a tothom, perquè dependria de les possibilitats d'accedir-hi, de l'experiència personal i de les facultats de l'ésser humà com a espècie. Per tant, no hi ha una única realitat limitada, sinó una per a cadascú. Per facilitar la convivència, acceptant que no hi ha una sola veritat, s'estableix una realitat per consens que funciona com a marc comú (i limita per exemple la normalitat, establint categories de malalties mentals com l'esquizofrènia o la paranoia, que no accepten aquesta realitat consensuada). Aquest consens pot variar, com el paradigma de la ciència de cada moment (Thomas Kuhn) i alterar la noció de realitat, que mai no es dona a priori i independentment de l'ésser humà.
Kant, per la seva banda, distingeix entre fenomen i noümen. És possible que la realitat autèntica vagi més enllà del que es pot percebre, però és impossible de saber, justament per ser inaccessible. L'única realitat estudiable és la fenomènica, limitada per les categories mentals a priori, com espai, temps o unitat. La resta pot existir o no, i no se sap què pot contenir, és el regne de la metafísica.
Jacques Lacan