El Niño (en català literalment el nen) és un fenomen meteorològic de l'oceà Pacífic, conegut en l'àmbit investigador com a ENSO (El Niño-Southern Oscillation El Niño-Oscil·lació del Sud). Provoca estralls a escala mundial que afecten Amèrica del Sud, Indonèsia i Austràlia. És un fenomen explicat pel moviment de rotació terrestre i, en conseqüència, pel desplaçament de les marees de l'hemisferi nord a l'hemisferi sud, sempre dintre de la zona intertropical. Günther D. Roth el defineix com a:
El nom de "El Niño" es deu als pescadors del port de Paita al nord del Perú que van observar que les aigües del sistema de corrents Xilè-Peruà o corrent de Humboldt, que circula de sud a nord davant les costes del Perú i Xile, s'escalfaven en l'època de les festes de Nadal i les moles o bancs de peixos fugien cap al sud, a causa d'un corrent relativament més calent procedent del golf de Guayaquil (l’Equador). A aquest fenomen li van donar el nom de Corrent del Niño.
És un fenomen amb més de quaranta mil·lennis d'història climàtica. miniatura|Oscil·lació del Sud El Niño.
Desenvolupament de la síndrome 333px|miniatura|Patró normal del Pacífic. Vents equatorials aporten aigua més calenta cap a l'oest. L'aigua freda se'n va cap a les costes d'Amèrica del Sud. (NOAA / PMEL / TAO) 333px|miniatura|Condicions d'El Niño. El pool d'«aigua calenta» va cap a la costa sud-americana. Absència de moviments d'aigua freda incrementen l'escalfament 333px|miniatura|Condicions de la Niña. L'aigua calenta està més a l'oest que l'usual
El primer meteoròleg prestigiós a suggerir una explicació raonable del fenomen d'El Niño va ser el noruec Jacob Bjerknes, quan va dirigir una oficina meteorològica per als pronòstics del temps atmosfèric annexa al departament de Física de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA). Bjerknes va fundar el Departament de Meteorologia a la mencionada Universitat, ara transformat en el Departament de Ciències Atmosfèriques i Oceàniques. Com a professor en aquesta universitat, va ser el primer de relacionar les inusuals altes temperatures de la superfície oceànica amb vents febles de l'est i les intenses pluges que acompanyen aquesta situació i un resum d'aquestes idees ho va expressar el Dr. Richard T. Barber quan va remarcar que "The ocean is clearly driving the atmosphere." (L'oceà clarament dirigeix l'atmosfera)
L'any 1969, Bjerknes va oferir una alternativa de comprensió del fenomen conegut com l'Oscil·lació meridional dEl Niño, en suggerir que un escalfament inusual al Pacífic oriental podria afeblir la diferència de temperatura (de les aigües) entre l'est i l'oest, desequilibrant els alisis que són els vents que empenyen les aigües càlides cap a l'oest. El resultat seria un increment d'aigües càlides cap a l'est, és a dir, cap a les costes intertropicals d'Amèrica del Sud.
L'episodi prodròmic s'inicia a l'oceà Pacífic tropical, a prop d'Austràlia i Indonèsia, i amb ell s'altera la pressió atmosfèrica en zones molt distants entre si, es produeixen canvis en la direcció i en la velocitat dels vents i es desplacen les zones de pluja a la regió tropical.
En condicions normals, també anomenades "condicions neutrals", a la costa d'Amèrica del Sud, hi ha un corrent d'aigua freda anomenada Corrent de Humboldt ple de nutrients que circula cap al nord; els vents Alisis (que bufen d'est cap a oest) acumulen una gran quantitat d'aigua i calor en la part occidental d'aquest oceà, a la zona d'Austràlia i Indonèsia. En conseqüència, el nivell superficial del mar és aproximadament mig metre més alt a Indonèsia causant-hi humitat i precipitacions. A les costes del Perú i l'Equador, per contra, el clima és molt sec i el nivell del mar més baix que davant les costes del Perú i l'Equador.
A més a més, la diferència en la temperatura superficial del mar arriba a ser d'uns 8 °C entre ambdues zones del Pacífic. Les temperatures "fredes" es presenten en Amèrica del Sud perquè pugen les aigües profundes i produeixen una aigua rica en nutrients i manté l'ecosistema marí. Durant el fenomen de "la Niña" les zones relativament humides i plujoses es localitzen a l'Àsia Sud-oriental, mentre que a Amèrica del Sud és relativament sec.
Durant el Niño, els vents alisis es debiliten o deixen de bufar, la màxima temperatura marina es desplaça cap al sistema de corrents Xilè-Peruà, que és relativament freda, i la mínima temperatura marina es desplaça cap a l'Àsia Sud-oriental. Això provoca l'augment de la pressió atmosfèrica a l'Àsia Sud-oriental i la disminució a Amèrica del Sud. Tot aquest canvi ocorre en un interval de sis mesos que, aproximadament, va des de juny a novembre; és molt fort amb alteracions en el clima.
La configuració de les costes sud-americanes és crucial per explicar la meteorologia i climatologia tan diferents entre les costes orientals de l'Atlàntic i les occidentals enfront de l'oceà Pacífic: mentre que a l'Atlàntic la major part del corrent equatorial es desplaça cap al nord-oest a causa de les costes brasileres que ocasionen la mencionada desviació al nord del cap de San Roque, al Pacífic no succeeix el mateix (almenys, no en el mateix grau) perquè el corrent equatorial en el mencionat oceà s'origina a les costes de l'Equador en un punt on es forma un doble golf al nord i al sud de la línia equatorial. Però l'estudi de les marees és molt més complex del que en general es creu i han d'analitzar-se molt amb deteniment les línies cotidals i els punts anfidròmics de les marees.
La Niña Article principal: La Niña
La Niña es refereix a les condicions contràries a lENSO, és a dir, temperatures molt més fredes a les costes sud-americanes. Usualment la Niña succeeix després del Niño.
Els efectes miniatura|450 px|Efecte de les marees a les conques oceàniques, mostrant les línies cotidals en color blanc, on les marees es produeixen a la mateixa hora (les línies difereixen en una hora del rellotge) i els punts anfidròmics (petits cercles blancs en zones blaves), on el nivell de les marees varia molt poc al llarg del temps. Pot veure's que les marees tenen un gran desenvolupament a l'oest de l'istme de Panamà, a l'oceà Pacífic, mentre que a les costes peruanes, la diferència en l'efecte de les marees sobre el nivell de la mar és relativament escàs i això genera una espècie de "desbordament" de les aigües de l'hemisferi nord a l'hemisferi sud, al costat de la costa occidental sud-americana. A l'Amèrica del Sud Les conseqüències que aquest fenomen climàtic porta a algunes regions de l'Amèrica del Sud són: Pluges intenses. Disminució de la intensitat del corrent de Humboldt. Pèrdues pesqueres en certes espècies i increment en d'altres. Intensa formació de núvols generats a la Zona de Convergència Intertropical. Períodes molt humits. Baixa pressió atmosfèrica.
A l'Àsia Sud-oriental En determinades regions de l'Àsia Sud-oriental provoca: Pluges escasses. Refredament de l'oceà. Baixa formació de núvols. Períodes molt secs. Alta pressió atmosfèrica. Escassetat d'aliments marins Cultius arruïnats Manca d'aigua als rius
Al món Conseqüències globals: Canvi de circulació atmosfèrica. Canvi de la temperatura oceànica. Pèrdua econòmica en activitats primàries. Pèrdua de llars. A finals del 2006 al cantàbric oriental hi va haver escasses precipitacions, que van provocar sequeres.
La síndrome El Niño en la història i en la prehistòria del Perú Els inicis de l'estudi dEl Niño Al cap del servei meteorològic indi, el científic britànic Sir Gilbert Walker se li va encarregar el 1920 a l'Índia trobar un mitjà de preveure el monsó asiàtic. Científic brillant, es va dedicar a la tasca amb determinació. Es va posar en contacte amb científics sud-americans que li proveïen el resultat dels seus estudis sobre els efectes locals d'El Niño. En estudiant aquestes dades climàtiques i atmosfèriques i les que tenia a la seva disposició, va aconseguir establir, el 1923, una correlació temporal entre els inventaris baromètriques a l'oest i a l'est del Pacífic sud. En efecte, es va adonar que la pressió augmentava a l'oest quan disminuïa a l'est (fenomen El Niño), i inversament. A conseqüència d'aquesta situació d'equilibri i de balança, va anomenar aquest fenomen Southern Oscillation (oscil·lació austral).
Orientant les seves recerques cap a l'oscil·lació austral, Sir Walker aconseguí determinar, el 1923, un índex al qual va donar el seu nom. Aquest últim tindria com a funció mesurar la diferència de pressió entre l'est i l'oest de l'oceà Pacífic. Quan l'índex i, per tant, la desviació, augmentava, la pressió era elevada a l'est del Pacífic, i els alisis eren més forts. Quan l'índex era més aviat baix, els alisis eren menys poderosos, aportant hiverns més aviat suaus en el Canadà i a l'Amèrica occidental. L'efecte venia acompanyat per sequeres a Austràlia, Indonèsia, a l'Índia i certs sectors africans.
Un dels seus col·legues el va atacar en una revista científica, trobant «perfectament ridícula la idea que les condicions climàtiques de regions del globus tan distants l’una de l'altra puguin estar lligades entre elles». Sir Walker va replicar dient que devia haver-hi una explicació més precisa, però que «exigiria de manera versemblant un coneixement de les estructures del vent a nivells diferents del sòl». Això implicava nocions i mitjans d'observació desconeguts en aquell temps, però els mètodes de recerca actuals han confirmat efectivament la teoria de l'índex de pressió Walker.
Tècniques d'identificació existents A diferència de les mesures regulars i precises de paràmetres com la precipitació, la temperatura de l'aire o del mar, efectuades molt precàriament des de 1930, per a períodes més antics només es disposa de narracions o descripcions de les conseqüències de les anomalies climàtiques referint-se, per exemple, a les collites, a les condicions de navegació i a l'aparició de fenòmens meteorològics no habituals com trons, inundacions, desastres per temporals, etc.
Per identificar fenòmens meteorològics, en paleoclimes, es disposa dels estudis geològics de capes de sediments, que poden datar-se per estratigrafia (les capes més antigues estan per sota), per datació al carboni 14, que indica el període en el qual s'han format els components orgànics presoners (pol·len, etc.) en els dipòsits o per les restes arqueològiques que es barregen.
Totes aquestes observacions han de ser verificades, comparades i contrastades amb el nombre més gran d'informacions provinent de diverses disciplines. Tota incoherència ha de ser explicada. Per exemple se sap que:
El nivell dels oceans ha variat diverses desenes de metres, provocant variacions del nivell de base i, per tant, l'erosió a prop de les desembocadures. La forma d'alguns cordons litorals fòssils indica la direcció dels corrents i de les ones dominants. Les dunes fòssils correspon a períodes àrids i indiquen quins eren els vents dominants. Els fòssils (diatomats, foraminífers), com també el creixement dels esculls de corals, donen indicacions sobre la temperatura i la salinitat de l'aigua de mar. L'estudi de les capes de gels antics i de glaceres tropicals, de la composició isotòpica de l'aire i la del pol·len que van quedar presoners en ells, permeten conèixer les condicions atmosfèriques passades (temperatura de l'aire, importància de les precipitacions, etc.). La dendroclimatologia (estudi dels anells de creixement dels arbres) proporciona informacions sobre les precipitacions i les temperatures del passat.
Tot això s'ha de comparar amb altres estudis utilitzats pels paleoclimatòlegs com l'estudi del creixement d'esculls tropicals, o les empremtes deixades per una forta explosió volcànica.
Errors i trampes a evitar Les tècniques d'investigació són sovint indirectes o subjectives i només es disposa de conseqüències o efectes indirectes del que es vol mesurar.