Johannes Brahms [joˌɦanəs ˈbʁɑ:ms] (Hamburg, Alemanya, 7 de maig de 1833 - Viena, Àustria, 3 d'abril de 1897) va ser un dels compositors alemanys més representatius del Romanticisme tardà. Hom el considera una de «les tres Bes» de la música germànica, juntament amb Bach i Beethoven. Considerat l'antítesi passada de moda de Wagner i Liszt, la seva música ha demostrat per ella mateixa no només ser commovedora, sinó també molt influent en el posterior desenvolupament de la música. Home de vegades difícil i intransigent, va compondre obres mestres en tots els gèneres excepte en l'òpera.
Biografia Joventut (1833–1850) miniatura|esquerra|Casa on va néixer i viure la seva infantesa Johannes Brahms Infància Johannes Brahms va néixer al si d'una família d'humil condició. El seu pare, Johann Jakob Brahms, era originari de la ciutat de Heide a Holstein. Contra la voluntat de la seva família, Johann Jakob va seguir una carrera musical i va arribar a Hamburg als 19 anys. Hi va trobar feina tocant el contrabaix; també tocava en un sextet al pavelló de l’Alster, al Jungfernstieg d’Hamburg. El 1830, Johann Jakob va ser nomenat intèrpret de trompa natural a la milícia d’Hamburg. Aquell mateix any es va casar amb Johanna Henrika Christiane Nissen. Modista de classe mitjana i disset anys més gran que ell, gaudia escrivint cartes i llegint malgrat una educació aparentment limitada.
Johannes Brahms va néixer el 1833. La seva germana Elisabeth (Elise) havia nascut el 1831 i un germà més petit, Fritz Friedrich, el 1835. La família vivia aleshores en apartaments pobres al barri de Gängeviertel d’Hamburg i passava dificultats econòmiques. (Johann Jakob fins i tot va considerar emigrar als Estats Units quan un empresari, en reconèixer el talent de Johannes, els va prometre fortuna allà. Finalment, Johann Jakob va esdevenir músic a la Orquestra Filharmònica Estatal d’Hamburg, on tocava el contrabaix, la trompa i la flauta. Per plaer, tocava com a primer violí en quartets de corda. Amb el pas dels anys, la família es va traslladar a habitatges cada vegada millors dins d’Hamburg.
Formació Johann Jakob va donar al seu fill la seva primera formació musical; Johannes també va aprendre a tocar el violí i una mica el violoncel. Des de 1840 va estudiar piano amb Otto Friedrich Willibald Cossel. Cossel es queixava el 1842 que Brahms «podria ser un molt bon intèrpret, però no deixa de compondre sense parar». Als deu anys, Brahms va debutar com a intèrpret en un concert privat que incloïa el Quintet per a piano i vent op. 16 de Beethoven i un quartet amb piano de Mozart. També va interpretar com a peça solista un estudi de Henri Herz. Cap al 1845 ja havia escrit una sonata per a piano en sol menor. Els seus pares desaprovaven aquests primers intents com a compositor, ja que consideraven que tenia millors perspectives professionals com a intèrpret.
Entre 1845 i 1848 Brahms va estudiar amb el mestre de Cossel, el pianista i compositor Eduard Marxsen. Marxsen havia conegut personalment Beethoven i Schubert, admirava les obres de Mozart i Haydn, i era un gran devot de la música de J. S. Bach. Marxsen va transmetre a Brahms la tradició d’aquests compositors i va assegurar que les seves pròpies composicions s’hi arreléssin.
Recitals El 1847 Brahms va fer la seva primera aparició pública com a pianista solista a Hamburg, interpretant una fantasia de Sigismund Thalberg. El seu primer recital complet de piano, el 1848, incloïa una fuga de Bach, així com obres de Marxsen i de virtuosos contemporanis com Jacob Rosenhain. Un segon recital, l’abril de 1849, va incloure la Waldstein de Beethoven i una fantasia de vals de composició pròpia, i va rebre crítiques favorables a la premsa.
Les històries persistents sobre un Brahms adolescent i empobrit tocant en bars i bordells només tenen un origen anecdòtic,Incloent relats suposadament explicats pel mateix Brahms a Clara Schumann i altres; vegeu Jan Swafford, ["Aimez-Vous Brahms': An Exchange"], The New York Review of Books, 18 de març de 1999, consultat l’1 de juliol de 2018. i molts estudiosos moderns les desestimen; la família Brahms era relativament acomodada, i la legislació d’Hamburg prohibia molt estrictament tant la música com l’entrada de menors en bordells.
Obres de joventut Les obres de joventut de Brahms inclouen música per a piano, música de cambra i composicions per a cor masculí. Sota el pseudònim «G. W. Marks», algunes adaptacions i fantasies per a piano van ser publicades el 1849 per l’editorial Cranz d’Hamburg. Les primeres obres que Brahms va reconèixer com a pròpies (l’Scherzo op. 4 i la cançó Heimkehr op. 7 núm. 6) daten de 1851. Tanmateix, més endavant Brahms es va mostrar molt rigorós a l’hora d’eliminar totes les seves obres de joventut. Encara el 1880 va escriure a la seva amiga Elise Giesemann demanant-li que li enviés els seus manuscrits de música coral per tal de destruir-los.
Edat adulta primerenca (1850–1862) miniatura|upright|Ede Reményi (esquerra) i Brahms el 1852 miniatura|upright|Brahms el 1853 miniatura|upright|Clara Schumann el 1857, fotografia de Franz Hanfstaengl Col·laboració i viatges El 1850 Brahms va conèixer el violinista hongarès Ede Reményi i el va acompanyar en diversos recitals durant els anys següents. Aquesta va ser la seva introducció a la música d'estil gitano, com la csardas, que més tard es convertiria en la base de les seves composicions més lucratives i populars: els dos conjunts de Danses hongareses (1869 i 1880). El 1850 també va marcar el primer contacte de Brahms (tot i que fallit) amb Robert Schumann; durant la visita de Schumann a Hamburg aquell any, uns amics van convèncer Brahms perquè enviés al primer algunes de les seves composicions, però el paquet va ser retornat sense obrir.
El 1853, Brahms va emprendre una gira de concerts amb Reményi i, al maig, va visitar el violinista i compositor Joseph Joachim a Hannover. Anteriorment, Brahms havia escoltat Joachim interpretant la part solista del Concert per a violí de Beethoven i n'havia quedat profundament impressionat. Brahms va tocar algunes de les seves pròpies peces per a piano sol per a Joachim, qui cinquanta anys més tard recordava: «Mai en el transcurs de la meva vida artística m'he sentit més completament aclaparat». Aquest va ser l'inici d'una amistat que duraria tota la vida, tot i que es va truncar temporalment quan Brahms es va posar al costat de la dona de Joachim en el seu procés de divorci el 1883.
Brahms admirava Joachim com a compositor i, el 1856, es van embarcar en un exercici de formació mútua per millorar les seves habilitats en (en paraules de Brahms) «doble contrapunt, canons, fugues, preludis o el que sigui». Bozarth assenyala que «els productes de l'estudi del contrapunt i de la música antiga de Brahms durant els anys següents van incloure peces de dansa, preludis i fugues per a orgue, i obres corals neorenaixentistes i neobarroques». Després de conèixer Joachim, Brahms i Reményi van visitar Weimar, on Brahms va conèixer Franz Liszt, Peter Cornelius i Joachim Raff, i on Liszt va interpretar lScherzo op. 4 de Brahms a vista. Reményi va afirmar que Brahms es va adormir durant la interpretació que Liszt va fer de la seva pròpia Sonata per a piano en si menor; aquest i altres desacords van portar Reményi i Brahms a separar els seus camins.
Els Schumann i Leipzig Brahms va visitar Düsseldorf l'octubre de 1853 i, amb una carta de presentació de Joachim, va ser acollit pels Schumann. Robert, profundament impressionat i encantat pel talent del jove de vint anys, va publicar un article titulat «Neue Bahnen» («Nous camins») en el número del 28 d'octubre de la revista Neue Zeitschrift für Musik, on presentava Brahms com algú que estava «destinat a donar expressió als temps de la manera més elevada i ideal».
Aquest elogi podria haver agreujat els nivells d'autoexigència i perfeccionisme de Brahms i haver afectat la seva confiança. El novembre de 1853, va escriure a Schumann que la seva lloança «despertarà unes expectatives tan extraordinàries en el públic que no sé com podré començar a complir-les». Durant la seva estada a Düsseldorf, Brahms va participar amb Schumann i el seu alumne Albert Dietrich en la creació d'una sonata per a violí per a Joachim, la Sonata F-A-E; les lletres representaven les inicials del lema personal de Joachim, Frei aber einsam («Lliure però sol»).
L'elogi de Schumann va portar a la primera publicació de les obres de Brahms amb el seu propi nom. Brahms va anar a Leipzig, on Breitkopf & Härtel van publicar els seus opp. 1–4 (les sonates per a piano núms. 1 i 2, les Sis cançons op. 3 i l'''Scherzo op. 4), mentre que Bartholf Senff va publicar la Tercera sonata per a piano op. 5 i les Sis cançons op. 6. A Leipzig, va oferir recitals que incloïen les seves dues primeres sonates per a piano i es va reunir amb Ferdinand David, Ignaz Moscheles i Hector Berlioz, entre d'altres.
Després de l’intent de suïcidi de Schumann i el seu posterior internament en un sanatori mental a prop de Bonn el febrer de 1854 (on va morir de pneumònia el 1856), Brahms es va establir a Düsseldorf, on va donar suport a la llar i es va encarregar dels assumptes pràctics en nom de Clara. A Clara no se li va permetre visitar Robert fins dos dies abans de la seva mort, però Brahms sí que el va poder visitar i va actuar com a intermediari.
Brahms va començar a sentir profundament per Clara, que per a ell representava un ideal de feminitat. Tanmateix, es trobava en conflicte pel que feia a la seva relació romàntica i s’hi va resistir, escollint la vida de solter en un aparent intent de centrar-se en la seva obra. Malgrat això, la seva relació intensament emocional va durar fins a la mort de Clara. El juny de 1854, Brahms li va dedicar el seu op. 9, les Variacions sobre un tema de Schumann. Clara va continuar donant suport a la carrera de Brahms programant la seva música en els seus recitals.
Composicions inicials, recepció i polèmiques Després de la publicació de les seves Balades per a piano op. 10, Brahms no va publicar cap altra obra fins al 1860. El seu projecte principal d’aquest període va ser el Concert per a piano en re menor, que havia començat com una obra per a dos pianos el 1854 però aviat va veure que necessitava un format de més gran escala. Instal·lat a Hamburg en aquell moment, va obtenir, amb el suport de Clara, un lloc com a músic a la petita cort de Detmold, capital del Principat de Lippe, on va passar els hiverns de 1857 a 1860 i per a la qual va escriure les seves dues Serenates (1858 i 1859, op. 11 i 16). A Hamburg va fundar un cor femení per al qual va escriure música i que va dirigir. D’aquest període també daten els seus dos primers quartets amb piano (op. 25 i op. 26) i el primer moviment del Tercer Quartet per a piano, que finalment va aparèixer el 1875.
El final de la dècada va comportar contratemps professionals per a Brahms. L’estrena del Primer Concert per a piano a Hamburg el 22 de gener de 1859, amb el compositor com a solista, va ser mal rebuda. Brahms va escriure a Joachim que la interpretació havia estat «un fracàs brillant i decisiu ... això obliga a concentrar els pensaments i augmenta el coratge ... Però els xiulets van ser massa...». En una segona interpretació, la reacció del públic va ser tan hostil que Brahms va haver de ser retingut perquè no abandonés l’escenari després del primer moviment. Com a conseqüència d’aquestes reaccions, Breitkopf & Härtel van declinar publicar les seves noves composicions. Brahms va establir aleshores una relació amb altres editors, inclòs Simrock, que finalment es convertiria en el seu principal soci editorial.