Les guerres romano-otomanes foren una sèrie de conflictes bèl·lics entre els turcs otomans i l'Imperi Romà d'Orient que conduïren a la destrucció final de l'Imperi Romà d'Orient i l'ascens de l'Imperi Otomà.
Antecedents Després de la caiguda de Constantinoble el 1204 a mans dels croats durant la Quarta Croada, l'Imperi Romà d'Orient restà dividit i en el caos; aprofitant la situació, el Soldanat de Rum començà a ocupar els territoris romans de l'Àsia Menor. L'Imperi de Nicea, els més poderós dels estats grecs successors de l'Imperi Romà, pogué aturar la invasió turca i reconquerir Constantinoble el 1261 restablint l'Imperi Romà. Tanmateix, la posició de l'Imperi al continent europeu romania incerta a causa de la presència dels altres estats grecs que es resistien a reintegrar-se a l'Imperi restaurat, destacant per sobre de tots el Despotat de l'Epir, i també va haver de fer front als emergents Regne de Sèrbia i al Segon Imperi Búlgar, centrant la seua atenció en Europa i traslladant gran nombre de tropes des de l'Àsia Menor, on continuava existint l'Imperi de Trebisonda que va romandre independent fins a la conquesta otomana.
Ascens de l'Imperi Otomà lang=ca|miniatura|El Soldanat de Rum en declivi, vassall dels Mongols, i els beilicats emergents al voltant de 1300 El Soldanat de Rum es debilità progressivament i el 1243, els exèrcits seljúcides foren derrotats pels mongols en la batalla de Köse Dağ Claude Cahen, “Köse Dagh” Encyclopaedia of Islam, ed. by P. Bearman, et al. (Brill 2007) i el poder de l'imperi es desintegrà lentament. Els beilicats d'Anatòlia, petits emirats turcs d'Anatòlia vassalls del soldanat començaren a independitzar-se i a expandir-se cap a l'oest d'Anatòlia i lluitar contra l'Imperi Romà d'Orient o entre si. La base dels turcs otomans a Söğüt era propícia, ja que a l'est l'opulent Imperi Romà d'Orient començava a decaure i a l'oest els estats musulmans eren delmats per les invasions mongoles. El 1281 el cabdillatge de la tribu recaigué en Osman I, que es va centrar en l'expansió a Bitínia a costa dels romans d'Orient i cap al 1286 va avançar cap a Kulacahisar al capdavant d'una força militar de tres-cents i va aconseguir conquerir-lo estenent els seus dominis cap al nord cap a la proximitat del llac İznik, provocant la reacció del governador de Kulacahisar i el governador de Karacahisar, sent derrotats pels otomans entre Bilecik i İnegöl en 1288. Osman va fer de la seva nova ciutat una base de les seves campanyes militars contra els romans d'Orient, i poc després va assaltar i saquejar els petits emirats amb seu als forts de Göynük i Yenice Taraklı al camí de Nicea. El 1290 s'independitzà del domini mongol i el 1299 es proclamà soldà i convertí Söğüt en capital de l'Imperi Otomà tallant les comunicacions terrestres entre Bursa, Nicea i Constantinoble, permetent als otomans assetjar infructuosament Nicea el 1301.
El 27 de juliol del 1302, després d'infligir una contundent derrota a l'exèrcit romà d'Orient del fill d'Andrònic, Miquel IX, i del general romà d'Orient Jordi Muzaló es va produir a Magnèsia i en la batalla de Bafeu, en les proximitats de Nicea, Osman va començar a situar les seves forces a la frontera amb l'Imperi Ortodox. Les zones frontereres van ser poblades per grans nombres d'emigrants, liderats per guerrers ghazi (lluitadors de l'islam) i erudits musulmans. Osman va dividir les terres conquerides entre els seus familiars i líders de l'exèrcit establint l'hegemonia islàmica i acabant l'era romana d'Orient a les seves noves àrees, donant Eskişehir al seu germà Gündüz bey, Karacahisar al seu fill Orhan, Yarhisar a Hasan Alp i İnegöl a Turgut Alp.
Andrònic no va poder enfrontar-se als otomans en una batalla oberta i va intentar una aliança amb l'Il-kanat de Pèrsia, que controlava el centre i l'est d'Anatòlia. Però Mahmud Ghazan després de la invasió de 1299 on l'exèrcit del Soldanat Mameluc va patir una derrota massiva en la batalla de Wadi al-Khazandar prop de Ḥimṣ els mamelucs es preparaven per la revenja i el 20 d'abril de 1303 en la batalla de Marj as-Suffar els mamelucs van guanyar un victòria decisiva que va tenir un gran cost a Ghazan i va deteriorar la seva salut, fins que va morir el 17 maig 1304 eliminant qualsevol esperança d'una aliança romano-mongola i va permetre als otomans continuar amb les seves conquestes.
Andrònic va tornar a intentar donar un cop decisiu als turcs, contractant la Gran Companyia Catalana liderada per Roger de Flor, que entre la primavera i l'estiu de 1303 va aconseguir aixecar el setge de Filadelfia del beilicat dels germiyànides després de la batalla d'Àulax, provocant una gran destrucció del paisatge anatolià. Un cop més aquests guanys es van veure frustrats per qüestions internes. Roger de Flor va ser assassinat i, en venjança, la seva companyia va començar a saquejar el camp d'Anatòlia. Quan finalment van marxar el 1307 per atacar la Tràcia romana d'Orient els otomans van començar a bloquejar fortaleses clau a Àsia Menor aprofitant les nombroses divisions entre els seus oponents, i davant la creixent influència osmanli i islàmica, els romans d'Orient van anar abandonant les planes d'Anatòlia i es concentraren a les poblacions costaneres. Osman I ràpidament esdevingué suficientment poderós per rivalitzar amb el beilicat de Karaman-oğhlu, que fins aleshores havia estat el més poderós. Osman continuà el seu avanç i l'Imperi no va poder fer-li front i es va sentir lliure d'expandir-se a costa dels romans d'Orient, al mateix temps que el Soldanat de Rum s'anava debilitant lentament, i quan Masud III va morir el 1308 els Beilicats d'Anatòlia van emergir com a estats independents.
La Guerra civil romana d'Orient del 1321-1328 esclatà per la decisió d'Andrònic d'apartar el seu net Andrònic de la línia successòria després que el seu comportament decadent i els seus amics de la noblesa acabés amb la mort accidental del seu germà Manuel i, com a resultat, la mort de pena del seu pare Miquel. El jove es negà a acceptar aquest decret i juntament amb els seus partidaris s'alçà en rebel·lió contra el seu avi i l'esclat del conflicte obligà Andrònic II a avortar la campanya que preparava contra la Gran Companyia Catalana dels almogàvers establerts a Atenes. Després de set anys de guerra intermitent, aconseguí arrabassar-li el tron al seu avi, però els autèntics guanyadors foren les potències veïnes, car l'Imperi Romà d'Orient sortí molt afeblit del conflicte.
Contraatac romà miniatura|Anatòlia als voltants de 1330 El regnat d'Andrònic III Paleòleg fou l'últim intent genuí i prometedor de l'Imperi Romà d'Orient de restaurar «la glòria que va ser Roma». El 1329, les tropes romanes d'Orient van ser enviades per trobar-se amb les forces otomanes que havien estat bloquejant, i de fet assetjant Nicea des de 1301. La Campanya de la Gran Companyia Catalana a Anatòlia i les defenses de Nicea havien frustrat els intents dels otomans de prendre qualsevol ciutat, però després que l'exèrcit de socors romà va ser derrotat en la batalla de Pelecà el 10 de juny de 1329, l'any 1331, Nicea es va rendir, suposant un cop massiu tenint en compte que era la capital de l'Imperi 70 anys abans.
El 1329, els romans d'Orient van capturar Quios a Martí Zacaries. El poder militar dels romans d'Orient es va esgotar i Andrònic III es va veure obligat a negociar la seguretat dels assentaments romans restants a l'Àsia Menor pagant tribut als otomans, però això no va impedir que els otomans establissin el setge de Nicomèdia el 1333 fins que la ciutat va caure finalment el 1337. Andrònic III a Grècia va recuperar Tessàlia entre 1332 i 1333 a la mort d'Esteve Gabrielopul el 1335 Lesbos, que havia caigut en mans de Domenico Cattaneo en 1333, senyor genovès de Focea, i el Despotat de l'Epir entre 1337 i 1338. La capacitat militar romana d'Orient es veuria encara més afeblida per les expansions sèrbies a les recents adquisicions d'Andrònic III a l'Epir i finalment per una guerra civil devastadora que sotmetria l'Imperi Romà d'Orient com a vassall dels otomans.
Invasió dels balcans i guerra civil Andrònic III Paleòleg va morir el 1341 deixant el seu fill de 10 anys Joan V Paleòleg deixant encarregada la regència al seu amic Joan VI Cantacuzè, però al cap d'uns dos mesos fou apartat del poder per una conspiració encapçalada per Joana de Savoia, la mare de Joan V Paleòleg, el patriarca Joan Calecas i el duc Aleix Apocauc. Joan Cantacuzè es va establir a Demòtica, des d'on es va revoltar el març del 1342 agafant el títol de coemperador el 21 de març del 1342 i fou coronat solemnement junt amb la seva dona Irene, a Adrianòpolis, pel patriarca Llàtzer de Jerusalem. Va demanar ajut al rei Esteve Dušan de Sèrbia i va formalitzar aliança amb Umur Bey príncep d'Aidin. Anna de Savoia es va aliar amb Bulgària i va fer portar les joies de la corona a Venècia per empenyorar-les i obtenir diners per pagar un exèrcit. Mentre Joan era a Sèrbia i la seva dona a Demòtica, Umur Bey va desembarcar a Grècia amb una flota de 380 vaixells i un exèrcit de 28.000 homes, es va establir a Demòtica (Didymoticum) i va avançar en direcció a Sèrbia però un dur hivern el va obligar a retornar sense haver pogut trobar-se amb Cantacuzè. El 1343 Umur i Cantacuzè es van veure a Clopa, a prop de Tessalònica i van organitzar les operacions contra Apocauc. Grècia i Tràcia foren assolades, però Umur Bey fou subornat per Apocauc i es va retirar. Cantacuzè va trobar un nou aliat en Orkhan, soldà dels turcs osmanlis (després otomans) al qui va donar en matrimoni a la seva filla Teodora. Durant cinc anys la guerra civil va devastar Grècia fins que el 1346 Cantacuzè ja era el més poderós i va fer una mena de reconciliació amb Anna de Savoia, avançant fins a Constantinoble reforçat amb un cos de mercenaris llatins. El gener del 1347 va entrar a la capital sense resistència (les portes foren obertes pel capità italià Facciolati, (un quinta columnista) i Apocauc va morir en els tumults que van seguir.
miniatura|Els Balcans i Anatòlia cap al 1355. l'Imperi Romà d'Orient havia perdut les seves ciutats a l'Àsia Menor, Macedònia i l'Epir foren conquerits per Sèrbia i l'Imperi Otomà es consolidava a Bitínia Gal·lípoli es va convertir en cap de pont a Europa el 1354, i després del final de la guerra civil entre Joan VI Cantacuzè i Joan V Paleòleg va arribar una petita pausa en els combats entre otomans i romans, però el 1361 Demòtica va caure en mans turques. Murad I estava preocupat per Anatòlia i va deixar la presa del territori romà als seus vassalls, i Filipòpolis va caure després d'una important campanya entre 1363-1364 i Adrianòpolis el 1369.
Guerra civil romana d'Orient i vassallatge