El papa Pius V, nascut Antonio (alias Michele) Ghislieri (Bosco Marengo, 17 de gener de 1504 - Roma, 1 de maig de 1572), va ser el 225è bisbe de Roma i papa de l'Església Catòlica, sobirà dels Estats Pontificis, entre altres títols pertanyents a el pontífex romà, des del 7 de gener de 1566 fins a la seva mort.
Teòleg i inquisidor dominic, va treballar per la reforma de l'Església segons els dictats del Concili de Trento. Amb sant Carles Borromeu i sant Ignasi de Loiola és considerat entre els principals arquitectes i promotors de la Contrareforma. Durant el seu pontificat es va publicar el nou Missal romà, el Breviari i el Catecisme, es van realitzar revisions de la Vulgata i del Corpus Iuris Canonici. Intransigent tant en el govern dels Estats Pontificis com en la política exterior, va basar la seva acció en la defensa del catolicisme de l'heretgia i en l'ampliació dels drets jurisdiccionals de l'Església; en un intent d'ajudar a l'ascens de la catòlica Maria Estuard al tron anglès, va excomunicar Elisabet I d'Anglaterra.
La seva figura està vinculada a l'establiment de la Lliga Santa i a la victoriosa batalla de Lepant (1571). Va ser beatificat el 1672 pel papa Climent X i canonitzat el 22 de maig de 1712 pel papa Climent XI.
Biografia Família i educació Antonio Ghislieri va néixer a Bosco (avui Bosco Marengo, a la província d'Alessandria; a l'època un poble pertanyent a la diòcesi de Tortona i al ducat de Milà), fill de Paolo i Dominina Augeri. El seu pare, pastor d'ovelles, era pobre, i l'accés als estudis del jove Antonio es va permetre gràcies al suport econòmic d'un benefactor veí, un tal Bastone. Els escrits genealògics que van florir després de la seva elecció al tron papal, sense negar la mala condició de naixement de Ghislieri, van intentar ennoblir els seus orígens connectant la seva família amb la poderosa casa bolonyesa del mateix nom, l'exili de la qual a mitjans del hauria explicat el presència dels seus membres al llunyà Bosco i la seva decadència; aquesta genealogia, però, no va ser mai provada documentalment. Tanmateix, hi ha constància de la presència de la família Ghislieri a la zona de Bosco des del , molt abans de 1445, data de l'exili de l'hipotètic avantpassat Lippo de Tommaso Ghislieri de Bolonya; el mateix Girolamo Catena, autor de la seva primera biografia, de caràcter decididament celebrador, va qüestionar per la mateixa raó els orígens bolonyesos dels Ghislieri di Bosco. Pius V va contribuir a confirmar aquesta ascendència tradicional bolonyesa adoptant com a escut l'antiga arma dels Ghislieri bolonyesos i, com a papa, afavorint la carrera eclesiàstica del seu presumpte parent Giovanni Pietro Alessandri, emparentat maternalment amb els Consellers, branca de fet descendent. dels Ghislieri de Bolonya que havia canviat de nom. A instàncies de Pius V, Alessandri, que ja havia assumit el cognom de la seva mare, va canviar el seu cognom pel de Ghislieri: d'aquesta manera, el papa també es va "emparentar" oficialment amb el cardenal Giovanni Battista Consiglieri, el seu oncle matern d'Alessandri. esquerra|miniatura|Retrat d'un frare disfressat de sant Tomàs d'Aquino de Girolamo Mazzola Bedoli (1543) conservat a la Pinacoteca di Brera. El frare s'identifica amb el dominic Michele Ghislieri, potser retratat durant la seva estada a Parma. Després dels seus primers estudis a la seva ciutat natal, Antonio va ingressar al convent dominic de Voghera a l'edat de catorze anys, prenent el nom de Michele. Més tard va completar el seu noviciat al convent de Vigevano, on va fer els vots solemnes el 1519 i va completar la seva formació humanística i teològica al studium conventual. Destacat pels seus superiors per la seva extraordinària vivacitat d'intel·lecte i austeritat de vida, va ser enviat al studium teològic de la Universitat de Bolonya, on va rebre una sòlida preparació en un estil estrictament tomista. Després d'haver acabat els seus estudis de filosofia i teologia a Bolonya, va ensenyar com a "lector principal" al convent de Casale de San Domenico, a l'església renaixentista del qual va fer el seu retrat realitzat al per la pintora de Torí Maria Clementi, coneguda com la Clementina, i es conserva un gran llenç de la batalla de Lepant pintat el 1626 pel pintor trinès Giovanni Crosio. El 1528 va ser ordenat sacerdot a Gènova pel cardenal Innocenzo Cybo.
La carrera eclesiàstica miniatura|El cardenal Ghislieri interpretat per Domenichino L'11 d'octubre de 1542 va ser nomenat comissari i vicari inquisitorial de la diòcesi de Pavia, rebent així el seu primer encàrrec en l'activitat a la qual es dedicaria amb totes les seves energies fins a la seva mort. L'any següent, a Parma, va assolir protagonisme pronunciant les conclusions públiques del capítol provincial, consistent en trenta-sis tesis contra l' heretgia luterana.
En virtut de la seva conducta vital exemplar, va ser nomenat inquisidor a Como (1550) i després, a instàncies del papa Juli III, va tenir la mateixa qualificació a Bèrgam, on va ser nomenat per dur a terme una investigació sobre el bisbe Vittore Soranzo, sospitós d'heretgia. El 5 de desembre de 1550, la residència de Ghislieri va ser assaltada i l'inquisidor es va veure obligat a fugir a Roma, on va arribar el 24 de desembre i va aconseguir lliurar els documents relatius a Soranzo al cardenal Gian Pietro Carafa. Precisament gràcies a la intercessió del cardenal Carafa, Ghislieri va ser nomenat comissari general de la Inquisició romana el 3 de juny de 1551, s'ocupà immediatament dels judicis contra els cardenals Reginald Pole, Giovanni Morone i contra l'humanista florentí Pietro Carnesecchi.
L'elecció com a pontífex del cardenal Gian Pietro Carafa, el seu protector, en el conclave de maig de 1555, va marcar un punt d'inflexió en el cursus honorum de Ghislieri. Pau IV el va nomenar president de la comissió encarregada d'elaborar l'Índex de llibres prohibits i el 4 de setembre de 1556 el va nomenar bisbe de Sutri i Nepi i inquisidor general a Milà i Llombardia. Fra' Michele va rebre l'ordenació episcopal el 14 de setembre del cardenal Giovanni Michele Saraceni i l'any següent va ser creat cardenal amb el títol de Santa Maria sopra Minerva, una església dominica especialment elevada al títol cardenalici.
El 14 de desembre de 1558, al consistori, Pau IV va nomenar el cardenal Ghislieri "Gran Inquisidor de la Santa Romana i Inquisició universal" amb facultats il·limitades i ad vitam. L'any següent, a la mort del pontífex, Ghislieri va participar en el seu primer conclave, unint-se al partit proper als Carafa. Després de donar suport a la candidatura del cardenal Antonio Carafa, va donar suport a Giovanni Angelo Medici, que va ser elegit amb el nom de Pius IV. Ghislieri va ser confirmat en el seu paper d'inquisidor, però les diferències amb el pontífex, allunyat de la línia intransigent del seu predecessor, el van portar a ser nomenat bisbe de Mondovì el 17 de març de 1560, on es va traslladar; va prendre possessió de la diòcesi el 4 de juny de 1561.
Com a cardenal, va guanyar reputació per l'intent de restablir la moral de la vida eclesiàstica i la lluita contra la Reforma luterana i contra les doctrines i creences que l'Església considerava heretgies. Va lluitar contra el nepotisme i va retreure al papa Pius IV que volgués nomenar cardenal un parent seu de tretze anys, o que volgués fer tresorer de la Santa Seu un dels seus nebots.
El conclave de 1565-1566 A la mort de Pius IV, va entrar al conclave amb el suport del cardenal Carlo Borromeo, sent elegit el 7 de gener de 1566, coronat el 17 de gener (el seu 62è aniversari) per Giulio Della Rovere, cardenal protodiaca i va prendre possessió de la Basílica de Sant Joan del Laterà el 27.
Va ser el tercer frare dominic que va pujar al tron papal. Abans d'ell, havia estat elegit el cardenal Pietro di Tarantasia, que va prendre el nom d'Innocenci V (febrer-juny de 1276) i el cardenal Nicola (o Niccolò) de Boccassio, que va prendre el nom de Benet XI (1303-1304). Després d'ell, un quart dominic, Pietro Francesco Orsini, va ser elegit papa amb el nom de Benet XIII (1724-1730).
El pontificat Relacions amb les institucions de l'Església miniatura|Pius V, retrat de Scipione Pulzone Inquisició romana Pius V va triar una nova seu per a la congregació, després que l'anterior hagués estat destruïda a la mort de Pau IV. Tenia molt en compte la feina dels inquisidors i de vegades assistia personalment a les reunions. Va reorganitzar els poders dels cardenals inquisidors en la butlla Cum felicis recordationis. El 1571 va establir la Sagrada Congregació de l'Índex de Llibres Prohibits, atorgant-li l'encàrrec exclusiu d'actualitzar la llista de llibres sotmesos a censura eclesiàstica, separant-la dels poders de la Inquisició. Durant el seu pontificat, van tenir lloc els judicis dels humanistes Pietro Carnesecchi i Aonio Paleario, ambdós acabats en una condemna a mort (el 1567 i el 1570 respectivament). En el marc de la revisió del "procés Carafa", fou executat l'estudiós Niccolò Franco (a qui s'atribueix, entre altres coses, una famosa pasquinada),Un giorno fu trovato questo cartello affisso a una latrina: «Pio V, avendo compassione per tutto ciò che si ha sullo stomaco, eresse come opera nobile questo cacatoio». Cfr. Pasquinate . penjat a la plaça pública l'11 de març de 1570).Claudio Rendina, I papi, p. 654
Ordres religiosos Pius V va regular la clausura dels ordes monàstics femenins amb la butlla Circa pastoralis officii de l'1 de febrer de 1566. Amb la butlla Regularium personarum va imposar la prohibició als habituals de residir fora de convents i monestirs i de passar d'un orde a un altre. Va decretar la supressió de l'orde religiós dels Umiliati, que a Milà s'oposava a les reformes realitzades per l'arquebisbe Carles Borromeu (bulle del 7 de febrer de 1571). Va suprimir la congregació eremítica de Fonte Avellana, agregant la comunitat a l'orde camaldolesa. Agustins descalços Amb la carta apostòlica Lubricum vitae genus del 17 de novembre de 1568, el pontífex va imposar als monjos ermitans que es reunissin seguint el sacerdot Filippo Dulcetti l'any 1517 a unir-se a algun orde ja aprovat (i van triar l'orde dels agustins). Carmelites Amb la butlla Superna dispositione del 18 de febrer de 1566 Pius V va aprovar tots els privilegis, indulgències i gràcies atorgats a l'orde carmelita, inclòs el privilegi del dissabte El 1567 amb el breu Superioribus mensibus el pontífex va sotmetre els carmelitans als bisbes que havien de ser assistit en la seva tasca per un petit grup de dominics; Dominics El 1566 va promoure la construcció del convent dominic de Santa Croce e Ognissanti a Bosco Marengo, que en les seves intencions hauria d'haver constituït el centre d'una ciutat de nova fundació, així com el seu lloc de sepultura. Franciscans Amb la butlla Illa nos cura (23 de juny de 1568), Pius V va imposar al capítol d'una província el nomenament d'un superior provincial procedent d'una altra província. A més, per tal de salvaguardar les capelles de la Porciúncula, del Transito i del Roseto i altres llocs sagrats per la memòria de sant Francesc, així com per acollir els nombrosos pelegrins que venien a visitar-los d'arreu, l'any 1569 va donar la per tal de construir una Assís la gran Basílica de Santa Maria dels Àngels, acabada l'any 1679; Jesuïtes Amb la butlla Dum indefessae (1571) acordà la recollida d'almoines per a sostenir l'orde; Ordres religiosos de cavalleria Pius V va confirmar els privilegis atorgats a la "Societat de croats per a la protecció de la Inquisició" i els va ordenar defensar les accions de la Inquisició (1570). Va establir que l'orde dels Sants Maurici i Llàtzer hauria de mantenir en general els privilegis obtinguts abans del pontificat del seu predecessor Pius IV; també va confirmar que l'elecció del gran mestre la feien els cavallers, amb l'aprovació papal.
Decisions en matèria teològica