Noruega o Norvègia (en noruec bokmål: ; en nynorsk: ), oficialment el Regne de Noruega, és un estat sobirà situat a la meitat occidental de la península d'Escandinàvia, a l'Europa del Nord. Constituïda en monarquia constitucional, el seu territori està (2024) organitzat en 15 comtats o fylker, amb capital a Oslo. Tanmateix, les illes pròximes de Svalbard i Jan Mayen també pertanyen al Regne de Noruega, a diferència de les dependències de l'illa Bouvet a l'oceà Atlàntic sud i l'illa de Pere I a l'oceà Pacífic, que no són considerades part del regne. A més, Noruega reclama una part de l'Antàrtida, la Terra de la Reina Maud.
El seu territori, situat entre els paral·lels 57° i 71° de latitud nord i entre els meridians 4° i 31º de longitud est, té una superfície total de 385.207 quilòmetres quadrats i una població de 5.258.317 habitants (2017). Noruega limita a l'est amb Suècia, en una llarga frontera de 1.619 quilòmetres, al nord-est amb Finlàndia i Rússia, i al sud amb l'estret de Skagerrak, amb Dinamarca a l'altra banda. Noruega té una extensa costa, enfront del nord de l'oceà Atlàntic (anomenat mar de Noruega al nord i mar del Nord al sud) i la mar de Barentsz.
El Regne de Noruega es va formar com a unió de diversos principats el . Va formar una unió personal amb Dinamarca de 1380 a 1814. De 1814 a 1905 va formar una unió amb Suècia. Noruega romangué neutral en ambdues guerres mundials, però va ser ocupada per Alemanya en la segona. Tot i rebutjar l'entrada a la Unió Europea en dos referèndums, el país manté vincles estrets amb la Unió i els seus estats membres, així com amb els Estats Units. És considerat un participant prominent en la diplomàcia i el desenvolupament internacional, en involucrar-se en els Acords d'Oslo tot i que no van reeixir, i va negociar una treva entre el govern de Sri Lanka i els Tigres d'Alliberament de Tamil Eelam. Noruega encara és un dels contribuïdors financers més importants de les Nacions Unides, i participa amb les forces de l'ONU en les missions internacionals, en especial a l'Afganistan, Kosovo i el Sudan. Després de la Segona Guerra Mundial el país va experimentar un creixement econòmic accelerat, en especial arran del descobriment dels dipòsits de petroli trobats al començament dels anys setanta. En l'actualitat és un dels països més rics del món,World Economic Outlook Database-April 2009, Gross domestic product per capita, current prices, International Monetary Fund. Retrieved April 22, 2009.World Economic Outlook Database-April 2009, Gross domestic product based on purchasing-power-parity (PPP) per capita GDP, International Monetary Fund. Retrieved April 22, 2009. amb les majors reserves per capita de qualsevol nació. Noruega és el setè exportador de petroli del món, i la indústria petroliera representa un quart del seu producte interior brut. Arran de la crisi financera de 2007-2009, els banquers han considerat que la corona noruega és una de les monedes més sòlides del món.
Noruega va ser el segon exportador de mariscs (en valor, després de la República Popular de la Xina) el 2006. Altres indústries importants són el processament d'aliments, la construcció de vaixells, la indústria química, la mineria, la pesca, i la producció de paper. Noruega té un model de benestar escandinau amb assistència humanitària universal, educació superior subvencionada i un sistema de seguretat social complet. Noruega ocupa la primera posició en desenvolupament humà des del 2014. També va ser catalogat com el país més pacífic en l'Índex Global de Pau el 2007. Com a Estat unitari, les divisions administratives del qual són els comtats (fylker) i els municipis (kommuner), Noruega és una monarquia constitucional, parlamentària i hereditària, en què el rei Harald V és el cap d'Estat. El poble sami gaudeix d'un cert grau d'autodeterminació i exerceix influència sobre els territoris tradicionals mitjançant el Parlament Sami i l'Acta de Finnmark. Noruega és membre fundador de l'ONU, l'OTAN, el Consell d'Europa i el Consell Nòrdic i és membre de l'Espai Econòmic Europeu, l'OMC i l'OCDE.
L'idioma oficial és el noruec –en les dues modalitats escrites: bokmål i nynorsk–, una llengua escandinava relacionada directament amb el danès i el suec. En vuit municipis situats majoritàriament al nord del país, és també oficial la llengua sami. Tanmateix, al municipi de Porsáŋgu, situat al comtat de Finnmark, hi és també oficial el kven, una llengua relacionada amb el finès.
Etimologia La forma usual de l'antic nòrdic de «Noruega» és Noregr, mentre que la forma medieval llatina era Norvegia. Tot i que hi ha texts medievals que atribueixen el nom al rei mític Nórr, la teoria més acceptada suggereix que es deriva de l'antic nòrdic norðvegr, que significa ‘ruta septentrional’, 'camí cap al nord' o 'camí del nord'.
L'escriptor romà Plini el Vell ( dC) esmenta l'illa de Nerigos, una suposada gran illa situada al nord de Britànnia. Avui en dia hi ha consens que era Noruega, que els antics confongueren amb una illa.
En català, igual que en portuguès, el nom de Noruega és pres del castellà, que al seu torn l'adapta del llatí Norvegia. Hi ha autors que han proposat formes alternatives per anomenar aquest país, per evitar la forma castellanitzada, com ara Norvègia (paral·lela a l'italià Norvegia i l'occità Norvègia; i que en català alguerès és Norvègia), amb el gentilici norvegià, -ana, o norvegès, -esa; o Norveja (paral·lela al francès Norvège).
Geografia miniatura|Paisatge de Noruega a Trondheimsfjord miniatura|Una imatge de satèl·lit de la Noruega continental a l'hivern. Noruega està situada a la regió occidental d'Escandinàvia, a l'Europa septentrional. La seva costa escarpada, s'estén 25.148 quilòmetres sense contar les illes, i és marcada per fiords i milers d'illes, per la qual cosa, la seva línia costanera és, en proporció a la seva superfície, la més gran que no pas a cap altre país. Noruega comparteix una frontera terrestre de 1.619 quilòmetres amb Suècia a l'est, i una de 727 quilòmetres amb Finlàndia i de 196 quilòmetres amb Rússia al nord-est. De nord a sud, Noruega està vorejada per la mar de Barentsz, el mar de Noruega, el mar del Nord i l'Skagerrak. Els Alps Escandinaus formen gran part de la frontera amb Suècia.
Amb una superfície de 385.207 km² (incloent Svalbard, Jan Mayen i l'illa Bouvet), o de 2.886.516 km² (incloent també les reclamacions territorials de l'illa de Pere I la Terra de la Reina Maud), gran part del país està dominat pel terreny muntanyós, amb una altitud mitjana és de 460 msnm i una gran varietat de característiques naturals causades per glaceres prehistòriques. El més notable d'aquestes són els seus profunds fiords, formats al final de l'edat de Gel. El fiord de Sogne és el segon fiord més profund i el més llarg del món, amb 204 quilòmetres de llargada. El Hornindalsvatnet és el llac més profund de tot Europa. Els rius més importants de Noruega són l'Otta, el Gudbrandsdalslågen, el Vorma, el Glomma, el Renaelva, el Numedalslågen, el Hallingdalselva, el Begna, el Drammenselva, l'Skien, el Tinn, el Nidelva i l'Otra.
Els principals sistemes muntanyosos del país són els Alps Escandinaus i els altiplans de Finnmarksvidda i Hardangervidda. La muntanya més alta del país és el Galdhøpiggen, de 2469 m, situada a la serralada de Jotunheimen. El permagel es pot trobar tot l'any a les zones d'alta muntanya i a l'interior del comtat de Finnmark. També hi ha nombroses glaceres, com la de Jostedalsbreen. miniatura|El penya-segat vertical més alt d'Europa, Trollveggen i Trollryggen sobre el riu Rauma a la vall de Romsdal. El sòl està constituït principalment per roques de granit i gneis, tot i que també són comunes la llicorella, el gres i la pedra calcària; les terres més baixes contenen dipòsits marins. Atès el Corrent del Golf i els vents de l'oest, les temperatures a Noruega són més elevades que les que hom trobaria a les mateixes latituds, en especial al llarg de la costa. Fora de la costa hom experimenta les quatre estacions marcades, amb hiverns més freds i amb menor precipitació. La regió més septentrional té un clima subàrtic. Les regions meridional i occidental reben major precipitació, i experimenten hiverns més suaus que no pas la regió sud-oriental.
Atès el gran rang latitudinal del país i la variada topografia i clima, Noruega té un nombre d'hàbitats més gran que gairebé qualsevol altre país europeu. Hi ha aproximadament 60.000 espècies a Noruega i les aigües adjacents (amb exclusió de bacteris i virus).
Clima
Les parts meridional i occidental de Noruega, totalment exposades als fronts freds de l'Atlàntic, registren més precipitacions i tenen hiverns més suaus que les llunyanes regions septentrional i oriental. Les àrees situades l'est de les muntanyes costaneres són en una ombra orogràfica, i tenen menors totals de pluja i neu que a l'oest. Les terres baixes al voltant d'Oslo tenen els estius més càlids i assolellats, però també hiverns freds i amb neu.
A causa de l'alta latitud de Noruega, hi ha grans variacions estacionals de la llum del dia. Entre final de maig i final de juliol, el sol no descendeix mai del tot de sota l'horitzó en àrees al nord del cercle polar àrtic (d'aquí bé la descripció de Noruega com la "terra del sol de mitjanit"), i la resta del país experimenta un màxim de 20 hores de llum solar per dia. Per contra, entre final de novembre i final de gener, el sol mai s'eleva per sobre de l'horitzó al nord, i les hores de llum són molt curtes a la resta del país.
El clima de la costa de Noruega és excepcionalment suau en comparació amb les zones de latituds similars en altres parts del món, amb el Corrent del Golf que transcorre directament a les zones del nord de la costa atlàntica, causant un escalfament continu a la regió durant l'hivern. Les anomalies de temperatura que es donen en alguns llocs costaners són excepcionals, amb alguns exemples com els de les ciutats de Røst i Værøy, que no tenen un hivern meteorològic tot i estar al nord del cercle polar àrtic. El corrent del Golf fa aquest efecte només en la part nord de Noruega, no al sud, que és el que se sol pensar. De fet, la costa nord de Noruega estaria coberta de gel si no fos pel corrent del Golf. Com a efecte secundari, les muntanyes escandinaves impedeixen als vents continentals d'arribar a la costa, causant estius molt freds al llarg de la costa de l'Atlàntic. Oslo té un clima continental, similar a la de Suècia. La majoria de serres tenen climes subàrtics i de tundra. També hi ha una gran acumulació de precipitació a les zones exposades a l'Atlàntic, com Bergen. En comparació, Oslo és una ciutat seca, ja que es troba en una ombra orogràfica. Skjåk al comtat d'Oppland també es troba en una ombra orogràfica i és un dels llocs més secs amb 278 mil·límetres de precipitació a l'any. L'altiplà de Finnmarksvidda i les valls interiors de Troms i Nordland també reben menys de 300 mil·límetres a l'any. Longyearbyen és el lloc més sec de Noruega amb 190 mil·límetres.
Parts del sud-est de Noruega, incloent parts de Mjøsa, tenen un clima continental humit (Köppen Dfb) que és càlid a l'estiu, mentre que les costes més meridionals i occidentals són majoritàriament de clima oceànic (Cfb). Més cap a l'interior, al sud-est de Noruega i al nord, domina el clima subàrtic (Dfc); sobretot en les àrees situades l'ombra orogràfica dels Alps Escandinaus. Alguns de les valls interiors d'Oppland registren molt poca precipitació a l'any per l'efecte de l'ombra orogràfica, on s'hi dona un clima subàrtic sec (Dsc). En altituds més altes, prop de les costes del sud i l'oest de Noruega, hom pot trobar el rar clima oceànic subpolar (Cfc). Aquest clima també és comú al nord de Noruega, però en altituds més baixes. Una petita part de la costa nord de Noruega té clima polar (ET). Grans àrees de Noruega estan cobertes per muntanyes i altiplans de gran altitud, molts dels quals també presenten aquest clima.
Biodiversitat