Ivan Vassílievitx (Moscou, 22 de gener de 1440 – Moscou, 27 d'octubre de 1505), anomenat el Gran. Fill de Basili II de Rússia i de Maria de Borovsk. Fou el successor del seu pare en la corona del principat de Moscou de 1462 a la seva mort. Pel seu matrimoni amb Sofia Paleòloga es considerava hereu del caigut Imperi Romà d'Orient i defensor de l'Església Ortodoxa. Es va proclamar sobirà de tota la Rússia i va reclamar drets patrimonials sobre les antigues terres de la Rus de Kíev.
Vida com a fill del Príncep La seva vida abans d'ésser coronat fou bastant moguda; segurament, nasqué fora de Moscou, i el motiu de no ésser oriünd de la capital del principat, el lloc més corrent per l'hereu de la corona, fou l'obligatorietat del seu pare, Basili II a fugir el 1439 després dels atacs que patí per part del kan de Kazan (tàrtaro-mongol) Ulugh Muhammad Khan.
A l'edat de 5 anys, el mateix kan li empresonà el pare, i mentrestant, l'home que es va fer càrrec del principat de Moscou mentre ell estava inhabilitat fou Dmitri ixemIaka, el seu cosí. Al cap d'uns mesos, amb l'alliberació de Basili, Dmitri el detingué, el deixà cec i també feu que s'exiliés a Uglitx, un poble que estava al límit fora de les fronteres del principat. Lògicament, l'infant de 6 anys, Ivan també passà a viure a aquest poble. No gaires mesos després, però, un estratagema perfecte de Basili II feu desbancar del poder del principat el seu cosí Dmitri, i aviat pogué recuperar la família d'Ivan el lloc que li corresponia a Moscou, ciutat en què, possiblement, durant aquells 6 anys de vida no havia posat els peus el jove hereu.
Els anys següents, li serviren a Ivan per començar a instruir-se en com havia d'actuar quan arribés el moment de la successió en el tron, i a mitjans de la dècada dels 1450, Basili II decidí que la millor manera d'ensenyar-li l'ofici seria deixant-li part del seu poder. Així fou, durant els últims anys de la vida de Basili, Ivan fou el co-regent de la corona amb el seu pare.
Conqueridor Adquisició de Iaroslavl Finalment, el 27 de març de 1462 Basili II morí, i poc després, Ivan III seria coronat com a Gran Príncep de Moscòvia. D'idees fixes, el nou príncep sempre va voler del gran principat, un gran imperi. El 1463, complint un any de l'inici del regnat, inicià la tasca comprant el territori de Iaroslavl, el que suposava la incorporació del territori a Moscou.
Guerra amb Novgorod Aliança de Novgorod amb els lituans Després de l'adquisició, Ivan el Gran va haver d'afrontar les conseqüències del que havia fet el seu pare, que era retallar l'autogovern que tenien les regions de Súzdal, Nijni Nóvgorod, Nóvgorod. Concretament, a la República de Novgorod, havien començat a aparèixer grups de boiars d'ascendència lituana o vinculats a ella, que volien que aquest territori formés part del Gran Ducat de Lituània, trencant tots els vincles amb Moscòvia. Això no hauria arribat a més, si aquest sentiment no hagués fructificat en la gent influent, però, d'ésser així, començaren a parlar amb Casimir IV, veterà duc de Lituània (1440-1492) i Rei de Polònia (1447-1492) i es posaren sota el protectorat de Lituània. Aquest moviment Ivan III no el veié amb gens bons ulls, sospità que aquesta aliança era un acte d'apostasia envers l'Església Ortodoxa i decidí moure fitxa.
Victòria d'Ivan III sobre Nóvgorod Durant l'inici de 1471, Ivan va fer tots els tràmits diplomàtics possibles per deixar aïllat el territori de Nóvgorod (no oblidem que estava dins de les fronteres del Gran Principat de Moscou). Quan ho tingué tot enllestit, el maig de 1471, li declarà la guerra. Mentrestant, aquesta república havia tingut vista i el febrer del mateix any havia signat un tractat de defensa amb Casimir IV. Aquest, però, en veure que les coses es complicaren no es presentà en ajuda de Nóvgorod, que, desesperadament, contractà un comandant, Mikhaïl de Kíev, que per discrepàncies, deixà la ciutat l'idus de març.
Així doncs al juny, Ivan III, gran estrateg, començà a atacar. Ho feu amb tres armades que sortiren de Moscou el 20 de juny cap a Nóvgorod. La tercera armada, la comandava ell mateix (aspecte anormal d'Ivan, puix que normalment no participava literalment a les batalles; s'explica que tenia molta por a la mort). Aviat, les aliances que Ivan III abans d'atacar havia fet amb els principats de Tver, Pskov i VIatka fructificaren; el 10 de juliol l'armada de Pskov bloquejà l'entrada d'un possible exèrcit de Casimir IV. El 14 de juliol, fou el dia de l'enfrontament clau a la riba del riu ixelon, on uns 40.000 combatents de Novgorod (la majoria civils, descoordinats i mal organitzats) no saberen vèncer a 5.000 moscovites (amb l'ajuda de l'armada de Tver) que, segons sembla, els havien preparat una emboscada mortal.
La batalla de Xelon va ser la decisiva per derrotar del tot Nóvgorod, encara que fins al 24 de juliol, en la batalla del riu Xilenga, no es donaren per vençuts. Després d'aquesta temptativa d'escapar-se de les urpes d'Ivan, la República de Novgorod va haver d'abandonar l'aliança amb Casimir IV, cedir moltes colònies que tenia al nord del continent, i pagar 15.500 rubles de despeses de la guerra.
Guerra amb Kazan La mort de Khalil ibn Mahmud el 1467 va desencadenar una guerra de successió al kanat entre el seu fill Ibrahim ibn Mahmud i el seu germà Kasim, governant del Kanat de Kassímov i vassall d'Ivan III de Moscou. L'exèrcit d'Ivan va partir de Kotèlnitx en 1468 a la terra de Viatka navegant riu avall pel riu Viatka i riu Kama cap al Volga, saquejant vaixells mercants durant el trajecte, i en resposta, Ibrahim va organitzar una contraofensiva, va ocupar Viatka i va esclavitzar els habitants locals mentre va durar la campanya. La tardor de 1469, Ivan III va llançar una nova invasió del kanat assetjant Kazan i reconeixent Ibrahim com a successor legítim en un tractat de pau signat el 1469. Kasim va morir poc després.
Conquesta de Permia, tot començant la centralització del principat El príncep de Moscou veia propera l'absorció de Novgorod, i per continuar ampliant la corona, el 1472 conquerí Permia, no gaire important quant a extensió, però sí un gran escull històric.
Permia fou el centre neuràlgic de la creació de la llengua permiana, iniciadora d'un grup de llengües uràliques, tals com el Komi. En si, la llengua després que a finals del es pogués escriure (Esteve de Perm, fou l'inventor del sistema d'escriptura que s'utilitzà) durà poc, possiblement per la intrusió moscovita en la gent, o perquè es donà a conèixer poc la forma d'escriure-la. Tanmateix, els textos en llengua permiana són d'extrema importància per l'estudi de llengües uràliques, ja que és la llengua uràlica més antiga de la qual es conserven manuscrits, per darrere de l'hongarès. Tot aquest potencial social que disponia la comunitat permiana, era sabut per Ivan III, que decidí tallar-ho tot de socarrel. Eren els inicis ja de la gran centralització, o de petita «globalització» que patiria la naixent Rússia de finals del .
Compra de Rostov-Súzdal Abans de seguir conquerint, el moscovita decidí de, el 1474, comprar un altre territori, en aquest cas, Rostov-Súzdal. Així doncs, la Moscòvia a partir d'aquell any seria una mica més gran.
Obtenció de Novgorod Avasalladora conquesta al territori Ivan II el Gran, després d'allò, volia acabar del tot amb aquella Novgorod lliure, i el 1477, quan tingué l'oportunitat de fer-ho, donà el cop de gràcia a la república. El pretext va ser el següent: els ambaixadors moscovites a la República de Nóvgorod s'adreçaren a Ivan III en públic com al Gossudar (en rus, el 'sobirà'), en lloc de Gospodin (en rus, 'senyor', 'noble'), que era la forma que es feia servir a Novgorod per designar el Príncep de Moscou. Allò feu commocionar d'allò més a les autoritats de la República, que refusaren del tot aquells ambaixadors moscovites. Ivan, sentint-se superior, es rebotà contra aquests; aquell mateix any portà l'armada moscovita (que incloïa un contingent tàrtar) a la capital de la Républica de Novgorod que, junt amb l'abandonament de l'antic aliat lituà Casimir IV Jagelló, feren que Novgorod es rendís en la batalla contra Ivan III i el reconegueren com el seu autòcrata (14 de gener de 1478) i posaren en la seva disposició totes les seves prerrogatives i possessions (que incloïen tot el nord de Rússia, des de Lapland, al nord de l'actual Suècia, fins als Urals). Això volia dir que Moscòvia absorbia del tot aquell vast territori, i que la República Feudal de Novgorod que ja tenia més de tres segles i mig, deixava d'existir, i des de la seva fundació el 862 per Ulritx, la ciutat capital perdia la sobirania que havia anat adquirint sobre aquell territori de la Rússia Septentrional.
Demostració de supremacia d'Ivan el Gran Com a fet simbòlic que ho corroborava, Ivan II agafà de Nóvgorod la mítica campana de la Vetxe (era l'Assemblea republicana que governava el territori; també es trobava a altres estats republicans medievals eslaus) i se l'emportà a Moscou. Aquesta campana era un símbol de la sobirania republicana i de la seva independència. Quan es tocava, tots els ciutadans normals, boiars i comerciants es reunien en assemblea a la cort de Iaroslav. El cruel príncep de Moscòvia, també agafà a tots els boiars de la zona i els deportà per sempre més a zones molt remotes per treure-se'ls de sobre. Eren els inicis de la monarquia absoluta que regnaria a Rússia fins a temps de Nicolau II (després, s'allargaria fins a èpoques de Stalin).
Següent objectiu: Tver El procés d'anar «recol·lectant» terres russes per tal de fer una gran potència, però, continuava; ara, l'objectiu era el principat de Tver. La predicció d'Ivan III per adquirir Novgorod venia ja del seu pare, Basili II de Rússia, qui el feu casar amb Maria de Tver amb 12 anys per anar allisant-se el terreny. Aquesta via li sortí malament, ja que Maria morí el 1467 sobtadament, quan encara Ivan no s'havia pogut fer amb el territori.
Per tant, l'altre camí que li quedava era fer servir una tàctica semblant a l'absorció de Nóvgorod: el 1485, llançà un atac contra les terres de Mikhaïll III Borisovitx l'exiliat, que fou arrasador. El 12 de setembre d'aquell any, el principat, en veure que no podia aguantar durant més temps es rendí. Això es demostrà amb l'exili del príncep Mikhaïl III, que renegava des de 1461, que deixava en mans moscovites el territori.
Tver, com les altres víctimes d'Ivan, es convertí en una altra regió moscovita sense tenir cap tipus d'autoritat pròpia. En l'interval que anà del 12 de setembre de 1485 fins que es feu efectiu això, els fills d'Ivan III simbòlicament foren els prínceps de Tver: primer designà a Ivan, que restà en el càrrec fins a la seva prematura mort el 1490. L'últim any, es feu càrrec Basili III de Rússia, el futur successor de la corona moscovita a la mort del seu pare. Mentre passaren aquells 6 anys de tràmit, al príncep de Moscou li donà temps a expropiar els principals terratinents de la Cort de Tver, tot enviant-los ben lluny, en benefici seu i dels boiars moscovites. Com s'observa, Ivan seguia aquella dinàmica absoluta, que excloïa a tot els que no pensessin com ell.
VIatka, l'última república que passà a mans de Moscou