Per belonefòbia s'entén la malaltia mental causada per una por extrema, incontrolable i irracional cap als objectes punxants i tallants, com agulles, ganivets, raors, xeringues, etc., que puguin causar ferides amb sang. Sovint aquesta fòbia està relacionada amb altres dues: hemofòbia o por a la sang i traumatofòbia o por a les ferides. miniatura|Una xeringa, que causa belonefòbia a moltes persones. És lògic que la majoria de les persones tinguen por o repulsió quan es veuen atacades per un ganivet o una navalla o en veure una escena d'atac amb un objecte punçant en una pel·lícula, però això no és més que una resposta normal del cos davant una situació d'emergència o desagradable. La vertadera fòbia es dona al tenir por als objectes esmentats en una situació que no és d'emergència negativa, como en anar al laboratori a treure's sang o veure a algú cuinant. En un cas més extrem el fòbic pateix en veure'ls i fuig d'utilitzar-los.

Incidència La condició va ser reconeguda oficialment el 1994 al DSM-IV (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, 4a edició) com una fòbia específica del tipus sang-injecció-lesions (fòbia BII). Les respostes de nivell fòbic a les injeccions fan que els pacients evitin les inoculacions, les anàlisis de sang i, en els casos més severs, tota atenció mèdica.

S'estima que almenys el 10% dels adults nord-americans tenen por de les agulles, i és probable que el nombre real sigui més gran, ja que els casos més severs mai es documenten a causa de la tendència del pacient a evitar tot tractament mèdic. Els criteris de diagnòstic per a les fòbies BII són més estrictes, amb una prevalença estimada del 3-4% sang.

Base evolutiva Segons el Dr. James G. Hamilton, autor de l'article pioner sobre la fòbia a les agulles, és probable que la forma genètica de la fòbia a les agulles tingui alguna base en l'evolució, atès que fa milers d'anys els humans que evitaven meticulosament les ferides d'arma blanca i altres les incidències de carn perforada tindrien una provisió més elevada.

La discussió de la base evolutiva de la fòbia a les agulles a l'article de revisió de Hamilton es refereix al tipus vasovagal de fòbia a les agulles, que és un subtipus de fòbia al tipus sang-injecció-lesions. Aquest tipus de fòbia a les agulles es caracteritza únicament per una resposta vasovagal de dues fases. Primer, hi ha una breu acceleració de la freqüència cardíaca i la pressió arterial. Això és seguit per una caiguda ràpida tant en la freqüència cardíaca com en la pressió arterial, cosa que de vegades condueix a la inconsciència.

Altres investigacions mèdiques han discutit aspectes addicionals d'aquest possible vincle entre el síncop vasovagal i l'aptitud evolutiva a les fòbies a les lesions per injecció de sang.

Una teoria de la psicologia evolucionista que explica l'associació amb el síncop vasovagal és que algunes formes de desmai són senyals no verbals que es van desenvolupar en resposta a l'augment de l'agressió entre grups durant el Paleolític. Un no combatent que s'ha desmaiat indica que no és una amenaça. Això podria explicar l'associació entre desmais i estímuls com hemorràgies i lesions.

Referències

Categoria:Fòbies