Segart és un municipi valencià de la comarca del Camp de Morvedre i la subcomarca de la Baronia. Formava part de la comarca històrica anomenada Calderona, que apareix en Comarques naturals del Regne de València d'Emili Beüt i Belenguer publicat l'any 1934. Fins al 27 de juny de 1916 va rebre el nom de Segart d'Albalat, el qual va ser canviat per l'actual mitjançant un Reial Decret, si bé l'adjectiu «d'Albalat» es va continuar usant fins a la dècada de 1940. L'any 2018 s'hi va rodar la major part de la sèrie de televisió La forastera, produïda per À Punt.
Etimologia Josep Giner i Marco-Renart, al X Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, feia referència a l'etimologia de Segart de la següent forma:
Medi Natural El poble està situat als peus de la muntanyes: El Garbí (593 msnm), la Mola de Segart (565 msnm) i el Puntal de l'Abella (634 msnm). El relleu és un mica accidentat al vessant que baixa cap al riu Palància. Entre els barrancs, destaquen el barranc de la Font, el Meliquet i el de Segart, també anomenat del Palmeral.Monzó Nogués, Andrés, Notas arqueológicas-prehistóricas del agro saguntino, Anales de Cultura Valenciana, 1943
Segons Jaume Bru i Vidal, el nom de Palmeral o Palmosa tindria un origen llatí, ja que les herbes i arbusts donen nom al lloc.Bru i Vidal, Santiago, Introducción a un estudio toponímico de la comarca saguntina, separata de la IX Asamblea de Cronistas del Reino de Valencia, 1974
Josep Martinez Roldán, El riu de Morvedre: esglésies, calvaris i records descriu que:
María Ángeles Arazo i Francesc Jarque, descrivien així a Segart en 1985:
Segart té un clima mediterrani, i encara que es troba a una altitud de 300 msnm, es troba només a uns 13 km del mar. La vegetació està composta per pins, romer, llentiscle, tomello i altres espècies.
El terme municipal de Segart es troba dins del Parc Natural de la Serra Calderona des de gener de 2002.
Des de la ciutat de València, s'accedix a Segart per l'autovia V-21, agafant l'eixida 1A cap a la V-23 direcció Sagunt-Terol, continuant després en direcció a Terol, agafant l'eixida 7 en direcció a Segart i seguint per la CV-329.
Muntanyes El terme municipal de Segart és un dels més muntanyosos del Camp de Morvedre, i el seu terme inclou les muntanyes més altes i conegudes de la comarca. El fet d'estar enclavat dins del Parc Natural de la Serra Calderona ha afavorit la protecció de la zona, que rep visitants al llarg de tot l'any i és destinació habitual de persones que practiquen esports a l'aire lliure, sobretot senderisme.
Segons Doménech, l'estructura geològica del terme de Segart és la següent: «S'observa que com a conseqüència dels moviments geològics, diverses muntanyes de Segart estan rematades amb penyals i tallats orientats en bon nombre al sud, sud-est i est; com ara el Garbí, el Xocainet, la Mola de Segart i altres. La part del barranc de Segart és del Quaternari, però les vessants de les muntanyes on es troba el poble corresponen al Buntsandstein (o triàsic inferior) i les oposades al Muschelkalt. Com a exemple de Buntsandstein tenim el Garbí: els seus talls encarats al sud són en realitat una gran falla que inclou els pics que té a banda i banda, el Puntal de l'Abella i l'Albarda del Garbí. En alguns llocs el Buntsandstein envolta el Muschelkalt, com a la Mola de Segart, on els cims pertanyen al muschelkalt, mentre que part dels vessants i les faldes corresponen al Buntsandstein. És significatiu que diverses muntanyes de Segart i de la zona presenten característiques de relleu molt semblants, tal com s'ha dit, amb tallats orientats al sud». miniatura|El Garbí.
La Mola de Segart (565 msnm): és fàcilment recognoscible pel tallat que la remata i que forma un cim planer. Té bones vistes en totes direccions, com ara la Serra d'Espadà i fins i tot Penyagolosa entre el Puntal de l'Abella i el Garbí. Té un vèrtex geodèsic amb una altitud de 565 m. Els veterans del Centre Excursionista de València col·locar en 1971 una taula d'orientació amb indicació de diversos dels cims que s'albiraven des d'allà. El topònim de la mola és ibèric, segons Santiago Bru i Vidal. Bru i Vidal, Santiago, Introducció a un estudi toponímic de la comarca saguntina, separata de la IX Assemblea de Cronistes del Regne de València, 1974 També és coneguda com El Femerot pels pescadors.Verdegal i Cerezo, Vicent i Joan M., Serrano i Garcia, Rosa, La toponímia marina del Camp de Morvedre: seny i talassonims, SEHIS n º 3, Societat de Estudis Històrics, s / f A la paret vertical té una gran tall horizontal o canal a través de la qual es pot accedir també al cim. El Puntal de l'Abella (634 msnm): és la muntanya més alta del Camp de Morvedre. El Garbí (601 msnm): elevació exemple del període triàsic inferor o Buntsandstein. El seu tall encarat al sud és en realitat una gran falla que inclou els pics que té a banda i banda: el Puntal de l'Abella i l'Albarda del Garbí. El Puntal del Meliquet (406 msnm): és la muntanya més pròxima a la Font del Salt. Penya Roja (400 msnm): junt amb el Puntal del Meliquet, delimita amb el terme de Nàquera. miniatura|El Puntal de l'Abella. El Prat (538 msnm): està situat en la partida del Salt i està prop de la font homònima. Té una protuberància rocosa anomenada El Panoli. El Rodeno (500 msnm): al seu voltant es troba una urbanització homònima. Segons Bru i Vidal, és un topònim d'orige miner i industrial. El Puntalet (345 msnm): distingible des del camí de la Mola per la seua forma puntaguda i per disposar d'un exemplar d'arbocer prop del cim. El Salsero (406 msnm): en la seua base, l'Associació Històrica de Segart va trobar les restes d'una pedrera de marbre utilitzada en el . Entre el Salsero i el Murtal discorre el camí a Sant Esperit o senda dels frares (camí dels frares) que s'utilitzava en la romeria que s'organitzava en Segart per a anar al Monestir de Sant Esperit. El Murtal (400 msnm): també acull una urbanització. La Roja (368 msnm): el seu cim forma un altiplà ample que forma la partida del Saler. Coveta Rabosa (264 msnm) El Bord (507 msnm): fàcilment recognoscible per la cova que té en la paret rocosa del seu cim. El Rodeno del Moreno (472 msnm)
MuntanyaAlçada en metresSituacióDistància de l'horitzó de la mar en Km El Puntal de l'Abella 654 Divisòria Principal 91,2 El Garbí 601 Vessant nord 87,4 La Mola de Segart 565 Divisòria Principal 84,8 Font de les dades de la taula.
Barrancs miniatura|Font de Sant Josep (antiga). miniatura|Font del Campaner (antiga). miniatura|Font del Salt en època de pluges. Barranc de la Font: comença a la part alta de la població i desemboca en el barranc de Segart, als peus del terraplé de la piscina municipal. Rep eixe nom perquè passa pel costat de la Font del Llavador, la principal de la població, que abastix d'aigua tant la zona baixa del nucli urbà com el regadiu. El barranc marcava el límit del poble en època islàmica i no es va començar a construir a l'altre costat de la llera fins al . A principis del segle XX es va construir un pont per a travessar-lo, que connectava el carrer de la Font (actual carrer Major) amb el carrer de la Fonteta (actual carrer de Sant Josep). Este pont va desaparéixer amb la construcció i ampliació de l'actual plaça de l'Ajuntament en els anys 80. Barranc del Meliquet: rep el nom per la pròxima Font del Meliquet i naix en les proximitats de la Font del Salt. Està situat prop de la frontera amb el terme de Nàquera i és visible des de la Mola de Segart. Barranc o Vall de Segart o Palmeral: és el constituït per la conca del barranc del seu mateix nom, s'origina en una zona molt intricada de la serra per la part de la Mola, pren la direcció d'oest a est i després de deixar a l'esquerra les cases del poble, del qual pren el nom, es dirigix al riu Palància.
Al fons de la vall es troba la Mola i el seu límit septentrional el marquen les muntanyes del Puntal de l'Abella, el Garbí i l'Albarda, que en realitat constituïxen una unitat orogràfica; pel sud queda tancat per una corda de muntanyes que, partint de l'alineació principal entre la Mola i el Pic de l'Àguila (462 m) es dirigixen cap a l'est en una sèrie d'altures de les quals el Xocainet i la Mola Redona són les més significatives.
Encara que no són habituals, en el barranc de Segart s'han produït diverses pluges torrencials, amb les consegüents riuades que han provocat grans destrosses. En 1942 una furiosa avinguda va causar grans pèrdues en els horts i va arrasar multitud de terres de secà. El 24 març de 1946 una avinguda va colgar la Font de la Mistera, que es trobava prop del llit del barranc. Andrés Monzó Nogués comenta una altra de major envergadura que les esmentades anteriorment en l'últim terç del .
Fonts La majoria de les fonts, com ara la de Sant Josep, del Llavador, de Jaume i Sant Caralampi, han tingut o encara tenen algunes funcions d'irrigació dels camps de conreu pròxims. L'estructura interna i externa és quasi sempre la mateixa: una gruta que connecta amb la roca de la muntanya i una canalització que porta l'aigua fins a l'eixida. L'aigua surt lliurement i cau a una altra canalització que la porta a una bassa on és arreplegada i guardada per al reg. La mineralització de les aigües varia segons les fonts i unes sacien la set més que unes altres. D'aigua més 'pesada' a més 'lleugera' seria: Font del Llavador, Font de Sant Josep i Font del Campaner. Font de Sant Josep: es troba a l'oest de la població i és objecte de visites pel seu agradable emplaçament. És també coneguda com La Fonteta i en els anys 30 va servir com a inici de la construcció d'una xàrcia de fonts públiques en tres o quatre punts de la població. Font del Campaner: es troba al sud de Segart i pròxima a la Mola, que queda a l'oest de la font. L'orige del nom s'explica perquè va ser molt freqüentada per un frare campaner del monestir de Sancti Spiritu de Gilet Alvira, Jordi,La Serra Calderona: Segart-Sant Esperit del Mont, 'La Cartellera' de Diari de Girona, 1991 per les seues propietats medicinals i diürètiques. Fins fa uns anys la zona tenia un plàtan d'ombra però les successives sequeres el van acabar assecant. Font del Llavador: antigament s'hi llavava la roba i hui dia encara està disponible. L'Ajuntament de Segart es va construir dalt d'esta font i va ser inaugurat en 1987. La bassa que arreplegava l'aigua sobrant va estar al descobert fins als anys 70, quan es va tapar amb una volta per seguretat dels veïns i així ampliar la zona. L'aigua d'esta font és qualificada com a No potable segons unes mostres arreplegades el 5 d'agost de 1981,Boix, Pere, Soriano, María Ángeles i Pla, Maria Isabel,Estudi Sanitari del Camp de Morvedre, Caixa d'Estalvis i Socors de Sagunt, 1984 perquè no és possible realitzar-hi un tractament sanitari davant de bacteris, ja que l'aigua surt directament de la muntanya i únicament és filtrada per les roques. Font del Salt: en època de pluges, s'hi produïx una cascada espectacular. En algunes guies turístiques es diu que pertany a Nàquera, però en realitat es troba dins del terme municipal de Segart, quasi en el límit entre tots dos. Font de Jaume: es troba a la vora la carretera CV-329 d'accés a Segart i actualment està restaurada.Martinez Roldán, Josep, El riu de Morvedre: Església, calvaris i records, s/f. Font de Sant Caralampi: sobre l'orige del nom d'esta font, generalment s'accepta la hipòtesi que és anterior a l'expulsió dels moriscos de 1609, i per tant, probablement es tracta d'un nom àrab canviat pel d'un màrtir catòlic per a cristianitzar-ne la denominació. Font del Meliquet: situada als peus de la Mola. Font del Barbut i Font del Mistero: es troben desaparegudes, la font del Barbut, al peu del Bort, per no poder localitzar després de l'incendi de 1979 i la del Mistero per una gran avinguda d'aigua i terra que la va encegar.
Només s'ha pogut localitzar un aljub o clotxa i és al camí de circumval·lació a La Mola.
Explotacions forestals miniatura|Nevada del 8 de gener de 2010.