miniatura|Ted Nelson, inventor del mot hipertext. LhipertextMaría Jesús Lamarca Lapuente. «Hipertexto, el nuevoconcepto de documento en la cultura de la imagen», [en línia] Actualització: 08/12/2013. Disponible a la web: http://www.hipertexto.info/documentos/hipertexto.htm és un sistema d'organització de la informació basat en la possibilitat de moure's per dins d'un text i cap a textos diferents per mitjà de paraules clau.
El mot hipertext el va inventar Ted Nelson el 1965, any en què va iniciar un ambiciós projecte inacabat anomenat Xanadu que havia de ser un enorme arxiu a escala mundial amb múltiples connexions entre els documents. És un dels conceptes clau d'Internet.
En computació, hipertext és un paradigma en la interfície d'usuari, que té com a finalitat presentar documents que puguin, segons la definició de Ted Nelson, «bifurcar-se o executar-se quan siga sol·licitat» (branch or perform on request). La forma més habitual d'hipertext en documents és la d'hipervincle o referències encreuades automàtiques que van a altres documents. El llenguatge més comú per llegir l'hipertext és HTML o també es basa en el metallenguatge SGML. Si l'usuari selecciona un hipervincle, fa que el programa del computador mostri el document enllaçat en un curt període. Una altra forma d'hipertext és el Stretch Text, que consisteix en dos indicadors o acceleradors i una pantalla. El primer indicador permet que allò que s'ha escrit pugui moure's de dalt cap avall en la pantalla. El segon indicador indueix al text a què canviï de grandària per graus.
L'hipertext és una de les formes de l'hipermèdia i de vegades poc utilitzada. Ted Nelson, que va ser l'inventor dels dos termes, va distingir-los en aquesta explicació:Fins ara la paraula «hypertext» ha esdevingut generalment acceptada per la ramificació que respon al text, però la paraula «hypermedia», que vol dir ramificacions complexes que responen a gràfics, pel·lícules i música -també de text-, és menys utilitzada. En lloc d'utilitzar aquesta paraula, fan servir un estrany terme «interactive multimedia»: Aquesta té quatre síl·labes més, i no expressa la idea d'estendre l'hipertext.Noah wardrip-Fruin. Ted Nelson, Copyright & Literary Machines. «Electronic Literature Organization» [En línia]. Disponible a la web: http://dc-mrg.english.ucsb.edu/conference/CNCSC/multimedia/documents/wardrip-fruin.pdf
Hipertext com a document amb hiperenllaços miniatura|Sistema hipertextual A partir de la definició original de Ted Nelson han sorgit altres propostes com el document digital (també conegut com a document electrònic), que es pot llegir de manera no seqüencial o multiseqüencial.
Un hipertext consta dels elements següents: nodes o seccions, enllaços o hipervincles i ancoratges. Els nodes són les parts de l'hipertext que contenen informació accessible per a l'usuari. Els enllaços són les unions o vincles que s'estableixen entre nodes i faciliten la lectura seqüencial o no seqüencial pels nodes del document. Els ancoratges són els punts d'activació dels enllaços.
Els hipertexts poden contenir altres elements, però els tres anteriors són els components mínims. Altres elements addicionals poden ser els sumaris i índexs. En aquest sentit, es parla, per exemple, d'hipertexts de grau 1, 2, etc., segons tinguin la quantitat d'elements necessaris. Actualment la millor expressió dels hipertexts són les pàgines web navegables.
Nodes Són les unitats bàsiques de l'hipertext. La seva forma i les seves dimensions depenen de com l'autor a estructurat l'hipertext. El node és cadascuna de les unitats d'informació en què un hipertext està fragmentat, i el que el caracteritza és la finalitat del contingut dels modes. Hi ha alguns autors, com Shneiderman i Kearsley, que un node quedi especificat sota un concepte o idea simple. L'extensió del node és, sovint, un tema de debat. Alguns diuen que ha de ser d'una pantalla, altres diuen que els llargs ajuden a orientar els usuari. A l'hora de la creació de nodes, a part de la dimensió del node, cal tenir en compte el temps de la recuperació de la informació o la seva llegibilitat i tangebiltat, propietats lligades al contingut i a la intenció del document.
Enllaços Serveixen per connectar els nodes i acostumen a ser bidireccionals. Hi ha diferents tipus d'enllaços, la connexió entre la paraula i la seva definició, un concepte i una base de dades, un personatge i la seva biografia. També hi ha els enllaços que serveixen per activar tots els nodes similars a nivell semàntic, els que relacionen les entrades dels índexs i les seccions dels mapes conceptuals amb els nodes corresponents de l'hipertext.
Podem dividir els enllaços en estàtics i dinàmics. Els primers, fixats i definits per l'autor del document, i els segons establerts pel lector del document. Les informacions relacionades són fragments de nodes, i aquí sorgeix l'ancoratge, que fa correspondre a un node un subconjunt del seu contingut.
Un enllaç entre informacions està constituït per dos ancoratges i per la relació d'enllaç entre nodes. Bush definia l'enllaç com l'associació mental, «això m'evoca allò».
Ancoratge L'ancoratge és el punt que activa físicament l'enllaç. L'activació més corrent és quan l'usuari clica amb el ratolí sobre l'àrea sensible. Poden expressar l'origen de l'enllaç amb diferents formes, paraules textuals dins de la cadena textual del document, qualsevol forma icònica o la materialització de la destinació de l'enllaç en forma de node. L'ancoratge origen és anomenat referència i el de destinació, referent.
Quan activem un ancoratge s'encamina cap al node requerit i perd el node d'origen o s'obre el node requerit en una nova finestra.
Navegació i recuperació de la informació La navegació és l'acció de consultar un hipertext gràcies a l'activació de diferents enllaços per arribar als nodes destinació des d'un node inicial, significa que el lector pot travessar de forma lliure de restriccions físiques. És a dir, l'hipertext té una estructura i uns índexs que permeten a l'usuari conèixer el contingut semàntic del document i fer una lectura no seqüencial. La navegació pot dur-se a terme a tots els documents que formen part del ciberespai. Aquest té un abast mundial gràcies a la unió de xarxes i superxarxes, com Internet.
Hi ha tres raons fonamentals de la navegació: la bidimensionalitat del monitor de l'ordinador crea un espai limitat d'informació, la pèrdua de les tres dimensions del món real, i els llibres convencionals tenen eines que permeten la navegació.
Les tres maneres de recuperació de la informació són la navegació seguint els enllaços, la utilització d'un navegador gràfic (tipus de mapa conceptual) i l'ús de consultes.
No hi ha una única forma de navegació per l'hipertext degut a les múltiples formes de presentar la informació en una pantalla.
La navegació intenta imitar el funcionament de la memòria humana mitjançant l'automatització d'eines i l'estructuració de la informació, és a més aquesta automatització la causa de la desorientació i la sobrecàrrega cognitiva.
Orígens Set any després de l'aparició del primer ordinador específic, l'IBM 701, el 1959, es van escriure els primers textos generats per ordinador. Eren uns poemes generats per un programa que utilitzava els primers mots d' El Castell de Kafka, aquests poemes de Théo Lutz van ser publicats a Augenblick. Aquest mateix any, Brion Gysin va publicar els seus. Aquests textos utilitzaven l'ordinador com a eina d'ajut a la creació, l'autor modificava el resultat obtingut. El 1960 naixia Oulipo, Ouvroir de Littérature Potentielle, de Raymond Queneuau i François Le Lionnais, que estava dedicat als problemes de la creació literària i a les possibilitats literàries de la combinatòria. L'art va començar a apropiar-s de les noves tecnologies de càlcul, com ho demostren les recomposicions aleatòries de textos de Nanni Balestrina en una màquina IBM. El 1961, Raymond Queneau, va publicar Cent mille millards de poèmes, obra experimental que consistia en 10 sonets, cadascun compost de catorze versos intercanviables, doncs va crear la possibilitat de compondre uns 100.000.000.000.000 sonets diferents. Les obres més emblemàtiques d'aquest període són La machine à écrire de Jean Baudot, que mostra la literatura assistida per ordinador, i l'antologia publicada per Bailey en forma de llibres de poemes elaborats amb l'ajut de programes informàtics combinatoris. El 1962 Douglas Engelbart publica un article, «Augmenting Human Intelect: a Conceptual Framework», on anunciava l'hipertext. L'objectiu era obtenir un seguit d'eines que generessin un entorn capaç de mantenir tota la informació necessària per a persones que treballessin en el processament d'informació i que permetés la seva intercomunicació.
La paraula d'hipertext és originària de Ted NelsonEn l'article No more teachers's dirty looks referint-se a un sistema en què els arxius de text, veu, imatges i vídeo pogueren interaccionar amb els lectors. No obstant això, anteriorment Vannevar Bush va usar la paraula Memex en l'article: «As We May Think», en un número de juliol de 1945 en l'edició de la revista The Atlantic Monthly, sobre la necessitat de màquines de processament d'informació mecànicament connectades per a ajudar els estudiosos i executius enfront del que s'estava convertint en una explosió de la informació.
L'any de 1960 Douglas Engelbart i Ted Nelson, van desenvolupar un programa de computador que pogués implementar les nocions d'hipermèdia i hipertext. En els anys vuitanta, després que començaren a crear-se les primeres computadores personals, IBM va llançar el sistema de guia i enllaç per a les seves computadores, mentre que Macintosh va desenvolupar la Intermedya i la HyperCard.
L'any 1967 Andries van Dam desenvolupa el Sistema d'edició d'Hypertext a la Universitat de Brown. Més endavant Filevision va realitzar la primera Base de dades hipermèdia de Macintosh. Un any després, Janet Walker va crear el primer sistema d'hipertext utilitzat per consumidors reals. L'any 1987 es va organitzar la primera conferència de Hypertext pel Association for Computing Machinery. El mateix any, Apple oferia HyperCard gratis amb cada Macintosh, el qual va ser el primer sistema de creació d'hipermèdia personal. A partir dels anys 90, van començar totes les conferències arreu del món sobre l'Hipertext, com per exemple la European Conference on Hypermedia Technology a Edinburgh, Scotland. Finalment l'any 1995 Netscape Corporation adquireix en el primer dia de cotització de valors, el valor de mercat de 500.000.000 de dòlars.Chris Boraski. Hypertext Timeline. [En línia] Disponible a la web:
http://www.boraski.com/www/ht.html
Xanadu El 1964 Theodor Holm Nelson proposa Xanadu, projecte hipertextual que tenia l'objectiu de crear una estructura que permetés connectar tota la literatura del món i reunir totes les obres de qualsevol gènere en una xarxa de publicació hipertextualitzada universal i instantània. El lector accediria per xarxa als textos que li interessessin, els copiaria a la seva biblioteca, els anotaria i els relacionaria entre ells.
Tipus d'enllaços de l'Hipertext Destinació Intern El mateix domini Extern A un altre domini Autoria De l'autor Al text De l'usuari Als comentaris Navegació Seqüencial Lectura lineal Estructural El sistema de navegació Àncora Font Marca el que explica Destinació Marca a on porta Comportament Dinàmic Un feed Estable Una URL Referència Atribució Font Cita A text literal Crítica A objecte de judici Nota al peu de pàgina Ús acadèmic Similitud Lloc semblant Exemple A un cas esmentat
L'escriptura interactiva