va ser un arquitecte modernista català. Va ser deixeble d'Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar en diverses obres, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc.
Biografia Va néixer el 24 d'abril de 1871 al carrer de Sant Pere d'Alcàntara —actualment carrer de Llovera— de Reus. El seu pare, Jaume Rubió Almirall, era d'el Vendrell, però per motius laborals es va instal·lar a Reus on es va casar amb Bonaventura Bellver Tarrats i van tenir quatre fills. El fill gran, Marià, va estudiar per ser enginyer militar però va acabar dedicant-se a l'enginyeria civil, cosa que influenciaria el Joan, i van treballar junts amb força freqüència.
Rubió va estudiar el batxillerat a l'Institut de Reus i als quinze anys, en obtenir el títol (octubre de 1886), es va traslladar a Barcelona per matricular-se a l'Escola d'Arquitectura. Tot i que va perdre un any perquè va haver de repetir el projecte final de carrera, va obtenir el títol d'arquitectura l'1 de setembre de 1893, quan encara no tenia vint-i-dos anys. Va tenir com a professors Francesc de Paula del Villar i Carmona, Joan Torras i Guardiola, Joaquim Bassegoda, Rovira i Rabassa, Josep Vilaseca, i Domènech i Montaner, entre d'altres. A partir de l'obtenció del títol, mai més va tenir cap mena de relació amb l'Escola d'Arquitectura. Aquest distanciament es manifesta en una sèrie de tres articles publicats a La Veu de Catalunya el 1916,"El Saló d'Arquitectura. L'ensenyança a l'Escola de Barcelona", signat amb el pseudònim «Un aficionat» a La Veu de Catalunya: 5 de juny, 19 de juny i 1 de juliol de 1916 en els quals ja amb una formació pròpia i autònoma, critica en general l'ensenyament impartit des de les càtedres.
Era oncle de l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de l'enginyer Santiago Rubió i Tudurí.
Va ser deixeble i ajudant d'Antoni Gaudí, amb qui va treballar a la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc Güell, la Casa Calvet, la torre Bellesguard, la restauració de la Catedral de Mallorca i la Colònia Güell, on va construir la Cooperativa (amb Francesc Berenguer i Mestres, 1900) i diverses cases particulars, com Ca l'Ordal (1894) i Ca l'Espinal (1900).
També va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona i arquitecte de la Diputació de Barcelona, des d'on va realitzar obres al Palau de la Generalitat de Catalunya, la més destacada de les quals va ser la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb les cases dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat «Barri Gòtic». La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, propietat del reusenc Joan Roig Mallafrè avui desapareguda.
Militant de la Lliga Regionalista, va col·laborar amb la Mancomunitat de Catalunya. Va ser president del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues ocasions (1904-1906 i 1912-1914).
Les seves obres principals són: la Casa Golferichs (1901), la casa Pomar (1904), edificis de l'Escola Industrial de Barcelona (1912), la Fundació Balmesiana, i diverses cases situades a la muntanya del Tibidabo: la Casa Roviralta o «Frare Blanc», la Casa Fornells i la Casa Casacuberta. Fora de la capital catalana va dissenyar l'església de Sant Miquel de la Roqueta, a Ripoll, el Monestir de la Sagrada Família a Manacor, l'edifici de les caves Raventós i l'asil del Sant Crist a Igualada.
També va ser un teòric de l'arquitectura, bon coneixedor de l'arquitectura gòtica i estudiós i defensor de les idees de Gaudí, ja que considerava que els dissenys de l'insigne arquitecte superaven els problemes constructius de l'eclecticisme arquitectònic imperant abans del paradigma racionalista. Era l'avi dels arquitectes barcelonins Ignasi de Solà-Morales i Rubió i Manuel de Solà-Morales i Rubió.
Va morir a Barcelona el 31 de gener de 1952.
Al taller de Gaudí Joan Rubió i Bellver va estar molt vinculat a Antoni Gaudí. Tenint en compte que Francesc Berenguer, la mà dreta de Gaudí, no va arribar a obtenir el títol d'arquitecte, Rubió es va convertir en el primer arquitecte titulat que va col·laborar amb Gaudí. Probablement, Rubió va establir relació amb Gaudí tan aviat com va acabar la carrera, al març de 1893, quan Gaudí ja era un arquitecte d'importància. En un principi, va començar a treballar al taller de Gaudí amb regularitat i a mesura que anava obtenint seguretat en ell mateix i va començar a rebre encàrrecs, va començar a treballar de manera independent, però mantenint la relació amb Gaudí, una relació que es podria classificar en tres períodes: De 1893 a 1900, en què Rubió pràcticament no va realitzar cap encàrrec particular. Va participar en molts dels projectes de Gaudí d'aquests anys. Es va consolidar com un fiable col·laborador seu, sobretot en tots aquells aspectes tècnics i constructius, especialment en els càlculs gràfics de les estructures. De 1900 a 1906, anys de gran intensitat pel seu compte. Es va desmarcar de l'entorn de Gaudí per les discrepàncies amb Jujol, encara que seguirà col·laborant ocasionalment amb el seu mestre i sempre defensarà el projecte gaudinià en els seus articles o pronunciaments. De 1906 a 1926, en què va treballar amb plena autonomia com a arquitecte i va col·laborar en algunes obres concretes amb Gaudí.
Quan Rubió va començar a treballar al taller de Gaudí, estava treballant en els edificis del Palau Episcopal d'Astorga i en el Col·legi de les Teresianes de Barcelona. El primer projecte en què es coneix que va intervenir va ser la Casa Calvet. També va col·laborar a la cripta de la Colònia Güell, en el viaducte de l'edifici Bellesguard i en el Parc Güell.
Rubió també va col·laborar amb Gaudí en les obres de restauració de la Catedral de Mallorca. Es tracta de la col·laboració més madura entre aquests dos arquitectes i aquestes obres les va acabar el mateix Rubió. En un principi, només s'encarregava de les qüestions d'estabilitat però la seva intervenció es va tornar més específica des del moment en què Gaudí va abandonar les obres per una discussió amb el canonge Antoni Maria Alcover i Sureda, cap al 1912. Rubió hi va desenvolupar algunes idees començades per Gaudí: els vitralls, confessionaris, làmpades i la restauració de la capella de Sant Bernat.
Els primers anys 1900 – 1914 miniatura|Joan Rubió Bellver Durant aquests anys va arribar a la plenitud de la seva producció i ràpidament el seu prestigi professional augmentava. El 1900, va projectar un dels primers edificis de certa ressonància, la Casa Golferichs a l'Eixample de Barcelona i va obtenir el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona pel millor edifici acabat durant el 1901.
En aquests catorze anys va fer més de quaranta edificis. També va publicar els textos més importants de la seva producció teòrica, on definia la seva concepció de l'arquitectura, sintetitzant la seva pròpia experiència i el seu treball d'investigació. Va ser el moment de la seva acció política més activa per la participació en el moviment d'ascens de la Lliga Regionalista i per la seva incorporació a l'equip de Prat de la Riba a la Mancomunitat. L'augment de prestigi personal i professional el van portar a figurar en la candidatura regionalista per a les eleccions municipals de consellers de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1905. Igual que Gaudí, va pertànyer al Cercle Artístic de Sant Lluc i cap al 1910 va arribar a ser president del Cercle fins al 1914.
En aquests anys, la producció arquitectònica de Rubió es va dur a terme principalment entre Barcelona, Ripoll i Mallorca, encara que també va fer alguna obra a Saragossa, Gijón i Loiola. A Barcelona i als voltants, va fer diferents obres residencials que seran cases amb jardí. A Palma se li atribueixen la reforma de la casa Corbella, les dues cases bessones de la família Casasayas.També, va intervenir a l'Església Nova de Son Servera, a l'església del monestir de la Santa Família a Manacor, a la façana de la parròquia i del Banc de Sóller. Just a Sóller va realitzar la casa Can Prunera encara que està en dubte si és obra seva o obra d'Antoni Gaudí
Etapa 1914 - 1936 miniatura|Asil del Sant Crist d'Igualada A partir d'aquest moment l'arquitectura tindrà un significat diferent marcat pel retorn a l'academicisme. En aquest moment Rubió era l'arquitecte de la Diputació Provincial de Barcelona i per això bona part de les obres d'aquest període van ser encàrrecs oficials. Si en el període de 1900 – 1914 predominaven les torres suburbanes ara abundaran obres de caràcter públic.
Va fer algunes restauracions monumentals, com la intervenció en les obres del Palau de la Generalitat de Catalunya, en el monestir de Vallbona de les Monges, restauració de la catedral de Menorca i una proposta de recuperació monumental del centre històric de la ciutat de Barcelona.
Per acabar, en els seus últims anys, va fer un important treball de reflexió teòrica, des de qüestions constructives de recuperació de les tècniques rurals fins a publicacions sobre càlculs funiculars o d'estabilitat i reflexions sobre el temple cristià. Les seves últimes obres destacables van ser un asil d'avis a Igualada i l'Església del Carme de Manresa, obra que va culminar l'any 1952, quan va morir a Barcelona.
El Rubió polític A més de ser arquitecte de professió, Joan Rubió i Bellver va ser polític per vocació i era també un gran orador. En un primer moment, es va interessar per militar a la Lliga Regionalista i tot sembla indicar que va col·laborar constantment amb Prat de la Riba — de qui era amic personal— a la Diputació de Barcelona i a la Mancomunitat de Catalunya.
El 1906 va entrar a la Diputació Provincial de Barcelona, a la secció de Serveis Tècnics, com a arquitecte, lloc que va ocupar fins que es va jubilar el 1943. Després de les eleccions de 1905 va passar a ocupar un càrrec com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona. També l'havien nomenat president del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va exercir el càrrec durant dos anys i el 1912 el van reelegir per dos anys més fins al 1914.
Obres