Joan Rebull Torroja (Reus, Baix Camp, 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981) fou un escultor català, considerat un dels més importants del a Catalunya. Algunes de les seves obres es troben exposades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid i a la Fundació Municipal Joan Abelló (Museu Abelló) de Mollet del Vallès, així com al Museu d'Art i Història de Reus que va rebre una donació l'any 1999, per part de la vídua de l'artista, de 140 obres la majoria de terracotes i guixos.
A partir de 1962 i durant tres anys va exercir de professor d'escultura a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. L'any 1981 li va ser concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Biografia Va néixer el 1899 a la ciutat de Reus, actual capital de la comarca del Baix Camp, fill de Pere Rebull i Serrés, jornaler natural de la Vilella Alta (Priorat) que treballava en una masia agrícola, i d'Elvira Torroja i Elias que col·laborava en l'economia familiar teixint cadires de boga. Es va iniciar en el món de l'escultura a la seva ciutat natal en la qual va treballar al costat de Pau Figueras, escultor que posseïa un taller d'imatgeria i on va aprendre la tècnica del modelatge junt amb la de la talla de fusta. Va aconseguir el primer premi en categoria provincial el 1910, amb l'obra La temptació de sant Antoni a l'edat d'onze anys. L'any 1915 es va traslladar a Barcelona, on va estudiar a l'Escola de la Llotja i va treballar als Tallers Bechini.
Primeres exposicions A l'any següent va inaugurar la seva primera exposició individual al Centre de Lectura de Reus on va presentar dotze escultures. Va rebre una bona crítica a la revista La Veu del Camp, per part del crític Cèsar Ferrater, en què escriu que aprecia en Rebull com «una revelació que destaca amb gran valentia». L'èxit obtingut va fer que el president del Centre l'ajudés amb una beca i li prometés una nova exposició, que es va portar a terme el gener de 1917 i on va exposar una sèrie de retrats de la vida cultural de Reus. A més a més de les crítiques en publicacions locals, en rep una altra amb fotografies incloses en El Día Gráfico de Barcelona.
Estada a Barcelona miniatura|Al·legoria: Els tres gitanets a la Casa de la Ciutat de Barcelona miniatura|Sant Jordi davant de la Diputació de Barcelona Gràcies a l'ajut econòmic del banquer reusenc Evarist Fàbregas va poder muntar el seu propi taller a Barcelona en el barri de Sant Gervasi de Cassoles. Juntament amb altres artistes com Josep Viladomat, Apel·les Fenosa o Josep Granyer va fundar, l'any 1917, el grup conegut amb el nom de Els Evolucionistes, els quals pretenien donar una rèplica al noucentisme català. Encara que moltes reunions d'aquest grup es realitzaven en el seu taller, no va participar en les exposicions amb aquest grup fins a l'any 1923, a l'Exposició de la Primavera, on va ser premiat per la seva obra Nu de noi.
Contrau matrimoni el 1925 amb Anna Rodríguez i Torrents i el gener de 1926 exposa per primera vegada a Madrid en una exposició al Saló d'Art Català del Cercle de Belles Arts, organitzada per El Heraldo de Madrid. Entre 1926 i 1929 va residir a Deuil-la-Barre on neix el seu primer fill. Aquesta població per la seva proximitat amb París, li permet desplaçar-se i participar en tertúlies artístiques en aquesta ciutat on li és presentat Pablo Picasso per Pere Pruna. L'any 1928 participa en el Saló dels Artistes Independents al Grand Palais. Durant aquesta època de París, juntament amb Francesc Domingo col·labora amb il·lustracions en tres números de la revista Méridiens fundada per André Cayatte i René Char i realitza noves experiències en dibuixos amb caràcter abstracte, alguns dels quals els exposa a la inauguració de «La Galeria de Madrid» sala d'art de Madrid patrocinada per La Gaceta Literària. L'escriptor alacantí Juan Chabás amb motiu d'aquesta exposició de Rebull, en una de les poques galeries de promoció privada en art modern, d'aquest tipus que n'hi havia a l'estat espanyol, la descrivia en aquest sentit: «Aquesta Galeria, que amb molt pocs objectes fora una alegre botiga de Reis Mags, i tal com és ja pot dir-se basar juvenil de noves llaminadures, despatx de llibres preciosos, botiga acollidora de popular mercaderia i sala de festes intel·lectuals, és a Madrid lloc encara insòlit. Cases semblants abunden a París i no falten a Barcelona, on obren les seves sales a iguals nobles exposicions i a aquest comerç alt, les Galeries Laietanes i la Dalmau i la Casa Parés…»
Després de la proclamació de la Segona República Espanyola es va presentar i va ser elegit diputat per l'Estat Català al Parlament de Catalunya com a representant d'Esquerra Republicana de Catalunya. Va ostentar els càrrecs de membre de la Junta de Museus de Barcelona, President del Saló de Montjuïc el 1932 i anomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 1933. Per encàrrec de la Generalitat de Catalunya va viatjar a Itàlia junt amb el pintor Ignasi Mallol, per conèixer els mètodes d'ensenyament artístic que després van posar en pràctica, juntament amb el finançament de l'ajuntament de Tarragona i la Generalitat, en una escola pilot que va començar a funcionar el 1935 amb quaranta alumnes. Se li concedeixen el Premi Nacional d'Escultura pel Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat de la República a l'obra Cap de noia i el Premi Damià Campeny d'escultura per la Generalitat de Catalunya a la seva obra Gitaneta.
Exili a França miniatura|Joan Rebull, Passeig de Sant Joan 102, Barcelona Va marxar a l'exili en finalitzar la Guerra Civil espanyola, exili del qual no va tornar fins al 1949. El 1943 havia mort la seva esposa amb la qual havia tingut tres fills, Jordi (1927), Elvira (1935) i Xavier (1938) i tres anys més tard, el 1946, va contreure nou matrimoni amb Conxa Farré i Garí amb la que va tenir altres dos fills, Cristina (1947) i Raimon (1954).
Durant aquesta llarga estada a París, va realitzar nombroses escultures i retrats, però un dels encàrrecs més interessants va ser el realitzat per a la Cambra Sindical de la Moda amb destí per al Théatre de la Mode que s'havia d'inaugurar el 1945. Consistia en la construcció de 170 caps i mans de maniquins i unes figures de centaures i sirenes destinat a uns Cavallets, els maniquins van ser vestits pels més importants modistes de la moda per ser instal·lats en diversos escenaris que havien dissenyat d'altres artistes com Jean Cocteau o Emili Grau Sala, amb col·laboracions de l'escenògraf Christian Berard o el ballarí Boris Kochno. Aquest muntatge va ser presentat a Londres uns mesos més tard, on va tenir una gran acollida i va aportar a Rebull un nou encàrrec molt especial, la realització d'uns motius al·legòrics sobre la història de matrimonis reials, junt amb un retrat de la futura reina Elisabet II, per a la Cambra Oficial de Comerç amb motiu del casament de la princesa Elisabet amb Felip d'Edimburg. Quasi totes aquestes obres han desaparegut. Entre les conservades es troba un escut de Gran Bretanya en guix i ciment policromat adquirit per Arpad Elfer per a la seva residència particular de Kensington i del bust de, aleshores, princesa Elisabet només hi ha un document fotogràfic.
Retorn a Catalunya miniatura|Relleus a la nova façana del monestir de Montserrat De tornada a Catalunya va realitzar diversos monuments per a algunes ciutats catalanes així com treballs per al Monestir de Montserrat, el primer encàrrec del qual va ser el sarcòfag per a l'abat Marcet amb la seva figura jacent i els relleus per a la nova façana del monestir -aquesta última obra va ser acabada l'any 1960-, va tenir nombrosos encàrrecs per part d'esglésies que havien sofert una gran pèrdua de patrimoni a causa de la Guerra Civil espanyola. L'any 1950 el col·leccionista d'art Lluís Plandiura va adquirir l'escultura Dona ajaguda, prototip iniciat a París i del que va fer diverses versions. Continua participant en diversos certàmens com a les Biennals Hispanoamericanes (1951 a Madrid i 1953 a l'Havana), a la Biennal de Sao Paulo de 1954 on presenta el retrat de la seva filla Cristina i la versió definitiva en bronze de La Pastoreta, encarregada per la seva ciutat natal el 1950.
Va morir a Barcelona l'any 1981 i el seu cos va ser posteriorment traslladat a Reus, on està enterrat. La seva tomba està presidida per una còpia de l'escultura Al·legoria: Els tres gitanets. Una altra còpia, també en bronze, pot veure's a l'Ajuntament de Barcelona. Aquesta escultura va ser l'escollida pel mateix autor per col·locar sobre la seva tomba, ja que tenia un especial significat. En aquest grup es va representar ell mateix en el centre i es troba al costat d'altres dos nois enllaçats pels seus braços per damunt de les espatlles. Aquests dos personatges eren amics de la seva infància, el de l'esquerra el futur excursionista i escriptor Joaquim Santasusagna i a la dreta Aleix Saludes. Els tres vivien al mateix carrer, conegut com «dels gitanos», encara que cap d'ells pertanyessin a aquesta ètnia.
Obres Mentre va durar el seu exili a la capital francesa, i combinant els seus encàrrecs, Rebull es va dedicar a realitzar escultura pròpia de gran format. En aquesta trajectòria cap al món clàssic, l'artista va crear tres tipologies per al nu femení que va anar realitzant al llarg del temps en diferents versions, materials i mides.
Nu ajagut miniatura|Dona ajaguda a la casa de la vila de Reus (1981) Com havia fet anteriorment amb el tema del Nu recolzat (terracota c. 1930), amb influència de l'escultor francès Henri Matisse, les versions de la qual varia en petits detalls, va realitzar dos d'encàrrec en marbre blanc (a prop del metre en la seva mida longitudinal) una per al president Josep Tarradellas i una altra per a Tomàs Seix. Va seguir amb aquest mateix tema a qui ja denomina «Nu ajagut», on canvia l'espai pel ritme, el mateix autor així definia la nova interpretació d'aquest tema: era la posició en què s'utilitzava menys material, l'escultura està col·locada dintre d'un rectangle horitzontal, la composició la va aconseguir amb la torsió del cos, el cap inclinat cap a un costat, la cama esquerra recollida mentre les mans es troben creuades sobre la cama dreta alhora que la sostenen en el punt més alt del mencionat rectangle.
Nu dempeus miniatura|La Ben Plantada En aquest tipus de nu dret, és amb el que més s'aproxima a models clàssics grecoromans, sense caure en un tractament amanerat, amb gran mestratge esquematitza uns certs elements com el cabell i les que duen un lleuger vel, la seva funció és assenyalar la intemporalitat, és la voluntat clàssica que no atén als models estereotipats de la història de l'art, sinó que pesen més els models de dinàmica propis, com així ho subratlla l'historiador Corredor- Matheos. Unes de les primeres versions realitzades en aquesta posició la va denominar Diana (1943-1948), la figura va ser presentada inacabada al Saló de la Jove Escultura Francesa de París el 1943. Un altre model amb el mateix nom en marbre blanc va ser feta el 1960. De la versió La Ben Plantada existeixen diversos models, des de la primera de l'any 1960, que la va realitzar com a representació de l'ideal perfilat per Eugeni d'Ors, el qual en el seu Glossari de 1911, va descriure com creia que havia de ser la bellesa ideal femenina catalana noucentista:
Nu assegut miniatura|Una de les darreres versions de Dona asseguda al Palau de la Generalitat de Catalunya