Langlès o anglésAnglés en pronúncia occidental i anglès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el llibre d'estil. (English) és una llengua germànica occidental de la família de les llengües indoeuropees. És la llengua amb més parlants del món, així com la tercera en parlants que la tenen com a llengua materna.Simons, Gary F. and Charles D. Fennig (eds.). 2017. Ethnologue: Languages of the World, Twentieth edition. Dallas, Texas: SIL International. Consultat el 24 juliol 2017. (en anglès)[http://www.bartleby.com/224/1501.html The Cambridge History of English and American Literature in 18 Volumes (1907-21). Volume XIV. The Victorian Age, Part Two. - XV Changes in the Language since Shakespeare's Time.] Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment pel normand arran la conquesta del seu territori pel ducat de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui el veu com un dialecte.
És la primera llengua de la majoria dels habitants de diversos estats sobirans, incloent-hi el Regne Unit, els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Irlanda, Nova Zelanda i diversos països del Carib. És la tercera llengua més parlada al món com a llengua nadiua, després del xinès mandarí i el castellà. Hi ha molta gent que l'aprèn com a segona llengua i és un dels idiomes oficials de la Unió Europea, de molts estats de la Commonwealth i de les Nacions Unides, així com de moltes altres organitzacions internacionals.
L'anglès va sorgir als regnes anglosaxons d'Anglaterra i el que avui dia és el sud-est d'Escòcia. Gràcies a la gran influència de Gran Bretanya i el Regne Unit entre el i mitjans del , a través de l'Imperi Britànic, i a la influència dels Estats Units des de mitjans del ,Ammon, pàg. 2.245-2.247.Schneider, pàg. 1.Mazrui, pàg. 21.Howatt, pàg. 127-133. s'ha estès arreu del món i s'ha convertit en l'idioma principal de les relacions internacionals i la lingua franca de moltes regions.Crystal, pàg. 87-89.Wardhaugh, pàg. 60.
Històricament, l'anglès té el seu origen en una fusió de dialectes molt propers entre si, que actualment es coneixen amb el nom col·lectiu d'«anglès antic». Aquests dialectes van arribar a la costa oriental de Gran Bretanya al de la mà de colons germànics (anglosaxons). Tant el nom català «anglès» com el nom nadiu English deriven del nom dels angles i, en última instància, del seu territori nadiu d'Angeln (a l'actual Schleswig-Holstein). Una part important del lèxic anglès es basa en arrels llatines, car el llatí en les seves diverses formes era la lingua franca de l'Església i de la vida intel·lectual europea.Daniel Weissbort (2006). Translation: theory and practice : a historical reader. pàg. 100. Oxford University Press, 2006. (en anglès) Més endavant, l'anglès va rebre la influència de l'antic nòrdic a causa de les invasions vikingues dels segles i .
Al , la conquesta normanda d'Anglaterra va engegar un procés pel qual l'anglès va manllevar moltes paraules del normandofrancès i va alterar el seu vocabulari i les seves convencions ortogràfiques per fer la impressió d'una relació propera entre les llengües romàniques i allò que en aquell temps ja havia esdevingut l'anglès mitjà. El gran desplaçament vocàlic, que té el seu origen al sud d'Anglaterra durant el , és un dels esdeveniments històrics que marquen la transició de l'anglès mitjà a l'anglès modern.
A causa de l'assimilació de paraules de molts altres idiomes al llarg de la història, l'anglès d'avui en dia té un vocabulari molt extens i una ortografia complexa i irregular, especialment pel que fa a les vocals. L'anglès modern no només ha assimilat paraules d'altres llengües europees, sinó d'arreu del món. LOxford English Dictionary conté més de 250.000 paraules diferents, tot i que no inclou molts termes tècnics, científics i d'argot.
Etimologia El nom «anglès» prové en última instància de l'epònim angle, que es refereix a una tribu germànica que es creu que provenia de l'àrea d'Angeln, a Jutlàndia, que actualment pertany al nord d'Alemanya.Les possibles etimologies d'aquestes paraules es discuteixen als articles «Angeln» i «angles».
Importància miniatura|EN (ISO 639-1) L'anglès modern, que a vegades és descrit com la primera lingua franca global, és la llengua dominant o, en alguns casos, fins i tot la llengua internacional obligatòria en els àmbits de la comunicació, la ciència, la tecnologia de la informació, els negocis, la navegació, l'aviació, l'espectacle, la ràdio i la diplomàcia. Va començar a estendre's més enllà de les illes Britàniques amb l'expansió de l'Imperi Britànic, i a finals del ja havia assolit un abast global. Amb la colonització britànica entre els segles i XIX, es va convertir en la llengua dominant dels Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda: és el que ara anomenem l'Anglosfera nuclear. El creixement de l'economia i la influència cultural dels EUA i la seva condició de superpotència global des de la Segona Guerra Mundial han accelerat significativament la dispersió de l'idioma arreu del planeta. L'anglès va substituir l'alemany com a llengua dominant dels guanyadors de premis Nobel de la ciència durant la segona meitat del s. XX.Gràfics: English replacing German as language of Science Nobel Prize winners. From Jürgen Schmidhuber (2010), Evolution of National Nobel Prize Shares in the 20th Century a arXiv:1009.2634v1 L'anglès va igualar i, possiblement, superar el francès com a llengua dominant del món diplomàtic durant la segona meitat del .
Tenir un nivell decent d'anglès s'ha convertit en una necessitat en diversos àmbits, ocupacions i professions, com ara la medicina i la informàtica. Com a resultat, més de mil milions de persones tenen com a mínim un nivell d'angles bàsic. És una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides. D'altra banda, la gran varietat interna de l'anglès, juntament amb els criolls i els pidgins podria crear noves llengües a partir de l'anglès amb el pas del temps.
Una de les conseqüències del creixement de l'anglès és la reducció de la diversitat lingüística nadiua de molts llocs del món. La seva influència continua tenint un paper important en l'atrició lingüística. Les llengües reben constantment la influència de l'anglès tècnic, i especialment, del vocabulari d'origen anglosaxó utilitzat per definir nous conceptes, i els noms d'alguns invents i desenvolupaments nous solen ser molt difícils de traduir i, per tant, és més senzill mantenir el nom original en anglès.
Extensió L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinidad i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per als seus territoris.
També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).
És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, el Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Eswatini, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue.
A més a més és la principal llengua de treball en les relacions internacionals i una de les traduccions obligades dels documents de la Unió Europea. És considerat per molts com la lingua franca moderna, per això han sorgit versions simplificades, com el Basic English, per usar-se només entre persones de llengües diferents. Ha rebut també crítiques per imperialisme lingüístic.
Classificació genètica L'anglès pertany al subgrup de les llengües àngliques, una família que agrupa els diferents dialectes anglesos i les llengües que n'han derivat, especialment els criolls en països colonitzats pels britànics, on han sorgit nous idiomes que barregen l'anglès amb la parla autòctona. Aquesta inclusió, però, és controvertida, ja que el lèxic sol ser de base anglosaxona però no la gramàtica. Dins les llengües àngliques s'inclou el yola i el fingaliè, antigues llengües parlades a Irlanda.
Les llengües àngliques són, al seu torn, una branca de les llengües anglofrisones, a les quals pertany també el frisó. Aquestes pertanyen al grup ingaevònic de les llengües germàniques occidentals, marcades per innovacions com l'ús del gerundi o canvis fonològics respecte als seus parents orientals i del nord.
Remuntant la classificació, pertany a les llengües germàniques, un dels grups principals de les llengües indoeuropees. Per tant, es pot dir que l'anglès és una llengua indoeuropea germànica occidental ingaevònica anglofrisona ànglica.
Història
L'anglès és el tercer idioma amb més parlants nadius (entre 300 i 400 milions de persones) i el segon més parlat del món després del xinès. Uns 200 milions de persones el parlen com a segona llengua.
L'anglès s'ha convertit en llengua franca a causa de l'expansió anglesa (Imperi Britànic) per tot el món i la conversió dels Estats Units d'Amèrica en la potència econòmica i militar del món.
Tot i que hi ha idiomes com ara l'esperanto o interlingua que busquen un ús més neutral de la llengua, l'anglès és el principal idioma de comunicació internacional. Això s'ha produït a causa de la imposició de l'anglès durant les èpoques de conquesta anglesa. Per aquesta mateixa raó, a molts països europeus es parlen llengües derivades del llatí (idioma oficial de l'Imperi Romà).
Avui en dia existeixen propostes per la neutralitat en l'ús d'una llengua auxiliar internacional, però en l'àmbit econòmic es perdrien molts diners que cal gastar durant el procés d'aprenentatge. Per això hi ha una negativa a l'adopció d'una llengua internacional diferent de l'anglès pels que obtenen profit d'aquest negoci.
Orígens L'anglès és un idioma que prové dels idiomes parlats per les tribus germàniques que emigraren de l'actual nord d'Alemanya i Dinamarca a Anglaterra. Aquestes tribus són identificades amb el nom de frisis, angles, saxons i juts. La seva llengua es denomina anglès antic o anglosaxó. Segons la Crònica anglosaxona, aproximadament l'any 449, Vortigern, rei de les illes Britàniques, va invitar uns angles dirigits per Hengist i Horsa perquè l'ajudessin en contra els pictes. A canvi, els angles posseirien terres al sud-est. Es va buscar més ajuda i van fer cas a la crida els angles, saxons i juts. La crònica diu que després de l'arribada dels colons es van establir en set regnes: Northúmbria, Mèrcia, Ànglia de l'Est, Kent, Essex, Sussex i Wessex. Alguns estudiosos moderns diuen que aquesta història anglosaxona és llegendària i de motivació política.
Anglès antic Aquests invasors germànics van dominar els habitants de parla celta britònica. Les llengües que parlaven aquests invasors germànics van formar el denominat anglès antic, emparentat amb el frisó. L'anglès antic va tenir una forta influència d'un altre dialecte germànic, el nòrdic antic, parlat pels vikings que es van assentar principalment al nord-est de Gran Bretanya. Les paraules angleses Englisch (anglès) i England (Anglaterra) provenen de paraules referides als angles: englisc i England. L'anglès antic no era un idioma unificat, sinó que es distingeixen quatre dialectes: mercià, northumbrià, kèntic i saxó occidental.