miniatura|Antonio Canova, Les Tres Gràcies, castell de Belvoir, Leicestershire El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecoromà) i desenvolupat durant el i principis del , com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associarà els valors de l'antiga Roma amb els de la Il·lustració fonamentats en la raó.
Origen i desenvolupament miniatura|Mosaic d'Herculà Moviment estètic de base intel·lectual europeu, prové de l'academicisme classicista cortesà, que imperava a França al darrer terç del , resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia.
Apareix per primer cop a Roma estimulat pels descobriments realitzats a Pompeia i a Herculà, el moviment es propaga ràpidament a França per l'intercanvi d'alumnes pintors i escultors de l'Acadèmia de França a Roma, a Anglaterra gràcies a la pràctica del Grand Tour realitzat per la joventut noble britànica, i de la resta del món. Basat en els principis de Winckelmann que preconitza una tornada als valors de virtut i de senzillesa de l'Antiguitat. Aquesta expressió nova d'un estil antic va voler reunir totes les arts en el que va rebre el nom de «el gran gust».
En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeix a reservar el concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en el marc de les idees il·luministes o il·lustrades, fent-lo coincidir així, cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més genèric de classicisme.
Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.
El terme «neoclàssic» no es va utilitzar fins a mitjan , i en aquell moment l'estil es descrivia amb termes com «el veritable estil», «reformat» i «ressorgiment»; el que es considerava ressorgit variava considerablement. Certament, els models antics estaven molt implicats, però l'estil també es podria considerar com un ressorgiment del Renaixement, i sobretot a França com un retorn al barroc més auster i noble de l'època de Lluís XIV, pel qual s'havia desenvolupat una nostàlgia considerable, ja que la posició política i militar dominant de França va començar un greu declivi.Honor, 11, 23-25 El retrat de la coronació de Napoleó de Ingres fins i tot va agafar en préstec díptics consulars de l'antiguitat tardana i el seu ressorgiment de l'carolingi, per a la desaprovació dels crítics.
Arquitectura neoclàssica
miniatura|Teatre Wielki a Varsòvia L'arquitectura neoclàssica rebutja l'ornamentació del rococó i s'inspira en els arts grec, etrusc, romà i fins i tot egipci. Desapareix progressivament l'arquitectura religiosa i es construeixen edificis públics amb finalitat civil: biblioteques, museus, pòrtics, etc. Napoleó, amb un ànim propagandístic, emula l'arquitectura romana (Arc de Triomf de l'Étoile a París). Als territoris germànics també triomfa el neoclassicisme arquitectònic. A Anglaterra, en canvi, el classicisme renaixentista no s'havia oblidat i durant el s'exporta a les colònies nord-americanes.
Els arquitectes neoclàssics saben que un nou ordre social exigeix un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes s'inscriuen en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat haurà de tenir, com l'antiga, els seus monuments; però l'arquitecte haurà de preocupar-se també del desenvolupament social i funcional. Es construeixen esglésies a manera de temples clàssics, però també escoles, hospitals, mercats, duanes, ports, carrers, places. Els escultors i els pintors treballen per la ciutat: estàtues, ornaments, grans representacions històriques que serveixen d'exemple als ciutadans.
Cal distingir dues línies: una arquitectura que, en realitat, continua essent barroca, amb els seus postulats d'exaltació del poder i de l'autoritat, però que per voluntari desig de contrast amb el rococó va despullant-se dels seus elements i tendeix a una simplicitat quasi romana (el Panteó de París, de Soufflot; l'Òpera de Berlín, de Knobeldorf; la Porta d'Alcalá i el Ministeri d'Hisenda de Madrid de Sabatini), i una altra arquitectura, essencialment funcional i nua, carregada de vegades d'intenció simbòlica, que constitueix la veritable arquitectura de la raó, que tant va preocupar els revolucionaris per a posar-la al servei d'una societat nova.
A l'ideal barroc de la tècnica virtuosa li succeeix l'ideal neoclàssic de la tècnica rigorosa. La veritable tècnica de l'artista és la de projectar: tot l'art neoclàssic està rigorosament projectat. La realització és la traducció del projecte mitjançant instruments operatius que no són exclusius de l'artista, sinó que formen part de la cultura i de la manera de viure de la societat. En aquest procés tècnico-pràctic d'adaptació s'elimina per força el toc individual.
El neoclassicisme va continuar sent una força important en l'art acadèmic al llarg del i més enllà —una antítesi constant del Romanticisme o del Renaixement gòtic—, tot i que a partir de finals del sovint va ser considerat antimodern, o fins i tot reaccionari, en cercles crítics influents. Els centres de diverses ciutats europees, en particular Sant Petersburg i Múnic, van arribar a semblar-se molt als museus d'arquitectura neoclàssica.
L'arquitectura neogòtica (sovint lligada al moviment cultural romàntic), un estil originat al que va créixer en popularitat al llarg del , contrastava amb el neoclassicisme. Mentre que el neoclassicisme es va caracteritzar per estils d'influència grega i romana, línies geomètriques i ordre, el retorn de l'arquitectura gòtica va posar èmfasi en els edificis d'aspecte medieval, sovint fets per tenir un aspecte rústic i «romàntic».
Pintura neoclàssica miniatura|Jacques-Louis David, El jurament dels Horacis
La pintura neoclàssica se centra a Roma. A diferència de les típiques composicions de frescos del Barroc o del Rococó, la seva composició és simple: solament unes poques figures, en calma total, en posicions similars a les de les estàtues antigues, agafant una gran inspiració d'aquestes.
Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podien recórrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien. Hi ha un predomini del dibuix sobre el color i un ús de colors purs per precisar-ne els contorns. Les decoracions dels gots de ceràmica i els baixos relleus van ser gairebé les úniques referències a l'abast dels artistes. La temàtica de les pintures gira entorn del món clàssic: figures nues i contingut ideològic, heroic i moralitzador.
Jacques-Louis David (1748–1825) va ser un dels màxims exponents de la pintura neoclàssica i qui reflectia la preocupació de l'època per la composició lògica i clara. Va posar els seus pinzells al servei dels ideals revolucionaris. Quan Napoleó va arribar al poder, David va ser nomenat pintor de cambra i responent a la petició del nou emperador, la seva obra esdevingué més emotiva, encara que sempre defugí l'estil romàntic.
Jean Auguste Dominique Ingres (1780–1867) va ser un altre gran pintor neoclàssic. Va dirigir l'École des Beaux-Arts, des de la qual va defensar la tradició de David.
Escultura neoclàssica miniatura|Antonio Canova, Hércules També en l'escultura neoclàssica va pesar el record del passat, molt present si considerem el gran nombre de peces que les excavacions anaven traient a la llum, a més de les col·leccions que s'havien anat formant al llarg dels segles. Les escultures neoclàssiques es realitzaven en la majoria dels casos en marbre blanc, sense policromar, perquè així es pensava que eren les escultures antigues, predominant en elles la noble senzillesa i la serena bellesa que Winckelmann havia trobat en l'estatuària grega, tot i que també s'emprava el bronze. En aquests tipus d'escultura regna l'equilibri i la proporcionalitat gràcies al racionalisme. S'obtenien figures harmonioses basades en els models de l'antiguitat clàssica, puix que es considerava que les obres d'aquesta etapa eren d'una perfecció insuperable.
El seu representant més destacat va ser el venecià Antonio Canova, autor d'obres com el Monument al Papa Climent XIV, Venus i Psique o Hèrcules, l'anglès John Flaxman i el danès Bertel Thorvaldsen. L'estil neoclàssic europeu també va arribar als Estats Units, on la seva influència es va produir una mica més tard i s'exemplifica en les escultures de Rinehart William Henry. També cal destacar les figures dels catalans Damià Campeny, anomenat el «Canova català» i Antoni Solà
Temàtica La temàtica de les escultures giraven principalment entorn de la mitologia i la seva omnipresència, tractada directament o bé al·legòricament. També esculpien figures religioses amb una idealització allunyada de les formes del Barroc. Els principals gèneres eren els retrats, monuments públics i funeraris.
Arts decoratives
En les arts decoratives, el neoclassicisme s'exemplifica en els mobles de l'Imperi fabricats a París, Londres, Nova York, Berlín; en mobles Biedermeier fets a Àustria; als museus de Karl Friedrich Schinkel a Berlín, al Banc d'Anglaterra de Sir John Soane a Londres i al llavors recentment construït «Capitoli» a Washington, D.C.; i als baixos relleus i gerros de «basalts negres» de Wedgwood. L'estil era internacional; l'arquitecte escocès Charles Cameron va crear interiors palatinats italians per a la Caterina II de Rússia, nascuda a l'Alemanya, al Sant Petersburg rus.
miniatura|Château de Malmaison, 1800, habitació per a l'Emperatiu Josefina, a la cúspide entre l'estil directori i l'estil Imperi. A l'interior, el neoclassicisme va fer un descobriment de l'interior clàssic genuí, inspirat en els redescobriments a Pompeia i Herculà. Aquests havien començat a finals de la dècada de 1740, però només van aconseguir una àmplia audiència a la dècada de 1760,Gontar amb els primers volums luxosos de distribució estretament controlada de Le Antichità di Ercolano (Les antiguitats d'Herculà). Les antiguitats d'Herculà van demostrar que fins i tot els interiors més classicitzadors del barroc, o les habitacions més «romanes» de William Kent es basaven en l'arquitectura exterior de la basílica i el temple a l'exterior a dins, d'aquí la seva aparença sovint grandiloqüent als ulls moderns: marcs de finestres amb frontons convertits en miralls daurats, xemeneies rematades amb fronts de temple. Els nous interiors pretenien recrear un vocabulari autènticament romà i genuïnament interior.
Les tècniques emprades en l'estil incloïen motius més plans i lleugers, esculpits en relleu semblant a un fris baix o pintats en monòtons en camaïeu, medallons o gerros aïllats o bustos o bucrani o altres motius, suspesos sobre guix de llorer o cinta, amb arabescs esvelts sobre fons, potser, de «roig de Pompeya» o tints pàl·lids, o colors pedra. L'estil a França era inicialment un estil parisenc, el Goût grec («estil grec»), no un estil de cort; quan Lluís XVI va accedir al tron el 1774, Maria Antonieta, la seva reina amant de la moda, va portar l'estil Lluís XVI a la cort. No obstant això, no hi va haver cap intent real d'utilitzar les formes bàsiques del moble romà fins al canvi de segle, i els fabricants de mobles tenien més possibilitats de manllevar de l'arquitectura antiga, de la mateixa manera que els argenters tenien més possibilitats de prendre de ceràmica i pedra antiga.