Palerm (en sicilià, Palermu; en italià i oficialment, Palermo) és la capital de Sicília i la cinquena ciutat d'Itàlia (675.801 habitants). L'àrea metropolitana conté una població d'1.483.471 habitants. Limita amb els municipis d'Altofonte, Bagheria, Belmonte Mezzagno, Ficarazzi, Isola delle Femmine, Misilmeri, Monreale, Torretta i Villabate.
Història Primera època Ponormos (en llatí Panormus) fou una de les principals ciutats de Sicília a la costa nord de l'illa, en una gran badia que és el modern golf de Palerm. Encara que el nom és grec, no fou colònia grega sinó que fou d'origen fenici. Quan l'extensió del poder grec va forçar els fenicis a concentrar els seus esforços en poques ciutats, van conservar les de Panormos, Mòtia i Solunt. La ciutat no és mai esmentada sota el seu nom fenici pels autors clàssics i cal pensar que Panormos era el nom que li donaven els grecs i no pas el seu nom original, que segons les monedes seria Machanath (equivalent a fortalesa).
No es coneix quan va passar de la sobirania de la ciutat fenícia fundadora cap a la de Cartago, però probablement fou vers la meitat del , quan les ciutats fenícies van passar a mans de Pèrsia. El nom Panormos apareix esmentat per primer cop el 480 aC, quan hi va desembarcar Hamílcar amb un poderós exèrcit cartaginès i la va convertir en quarter general, abans d'avançar cap a Hímera. Amb el temps fou considerada la capital cartaginesa de Sicília.
Durant el setge de Mòtia, el 397 aC, fou una de les poques ciutats que va romandre lleial als cartaginesos. El 383 aC és esmentada una altra vegada com a principal quarter militar dels cartaginesos. Mai no fou conquerida ni per Dionís el vell ni per Agàtocles.
El 276 aC Pirros, després de sotmetre tota l'illa dominada pels cartaginesos tret de Lilibèon i Panormos, va atacar aquesta darrera i la va conquerir, però els cartaginesos la van reconquerir aviat i la posseïen al començament de la Primera Guerra Púnica, el 264 aC, quan una vegada més fou la seva capital a l'illa i seu de la seva flota, però fou conquerida sense gaires problemes pels cònsols Atili Calatí i Gneu Corneli Escipió Asina el 254 aC. Des de llavors fou una de les principals bases romanes. Sota les muralles de la ciutat Hasdrúbal fou derrotat per Luci Cecili Metel el 250 aC en una de les principals batalles de la guerra; els romans van mantenir-hi una prolongada lluita contra Amílcar Barca, que s'havia apoderat d'un puig fortificat anomenat Hercte, a uns 3 km de la ciutat i s'hi va mantenir tres anys tot i els esforços romans per expulsar-lo.
Sota els romans, Panormos va esdevenir ciutat lliure i immune. Derrotat Sext Pompeu, la ciutat, la qual li havia donat suport, va perdre la seva condició de lliure i va rebre una colònia romana (Colonia Augusta Panormitanorum), segons Dió Cassi l'any 20 aC; la condició de colònia està testimoniada també per Estrabó i per monedes, però Plini el Vell no s'hi refereix a la seva llista de colònies romanes fundades per August a Sicília, on l'esmenta com a municipi ordinari. Sota Vespasià va rebre una nova colònia i una altra encara sota Hadrià.
Va conservar la seva importància i prosperitat durant tot l'imperi. Va caure en mans dels ostrogots, com la resta de Sicília, i en fou recuperada per Belisari el 535.
Emirat
Els romans d'Orient van conservar Palerm fins al 831 quan, després d'un curt setge, va caure a mans dels sarraïns (agost/setembre), que la van convertir en capital de les seves possessions, dependents dels aglàbides i després dels fatimites. Els governadors van tenir residència a la ciutat. El 900 Abd Allah ben Ibrahim ben Aghlab fou enviat pel seu pare, Abu Ishak Ibrahim II ben Ahmad (875-902), a intervenir a l'illa, que s'havia separat de l'obediència aglàbida. A la caiguda dels aglàbides, se'n va tornar a separar i hi fou enviat Abu Said (916), que, a les ordes del Abu Muhammad Ubayd Allah al-Mahdi Billah (909-934), hi va construir la fortalesa de la Khalisa (coneguda com a Calsa). El 948 el governador fatimita al-Hasan ibn Ali al-Kalbi va establir la dinastia kalbita sota nominal sobirania fatimita. La dinastia va acabar el 1053, quan el darrer emir Samsam fou expulsat pels zírides i la ciutat es va regir per la seva djamaa o assemblea a manera de República, mentre a la resta del país van sorgir altres emirats independents: Catania (1040-1055, després a l'emirat de Siracusa), Kasr Yanni o Enna (1040-1087), Nuotu (1085-1091) i Siracusa (1053-1085).
Entre 1055 i 1068 va estar sota dependència de l'emir de Siracusa, però Yusuf ibn Abd Allah va restablir-ne la independència. El gener del 1072 va passar als normands després d'un setge de cinc mesos. Els normands van tolerar-hi la presència d'àrabs i la religió musulmana durant els primers regnats, però més tard la situació va empitjorar: s'esmenta almenys un pogrom antimusulmà el 1161, i se sap que la situació era insostenible el 1190; després d'això la comunitat musulmana va desaparèixer com a tal.
Governadors aglàbides de Palerm i Sicília Abu Abdallah Asad ibn Furat ibn Sinan: 827–828 Muhammad ibn al-Jawari: 828–829 Zuhair ibn Ghauth: 829–830 Asbagh ibn Wakir, Farghlush: 830 Uthman ibn Qurhub: 830-832 Abu Fihr Muhammad ibn Abdallah ibn al-Aghlab: 832–851 al-Fadl ibn Yakub: 835 Abu l-Aghlab Ibrahim ibn Abdallah: 835–851 Abdullah ibn al-Abbas ibn Fadl ibn Yakub ibn Fazara: 851–861 Ahmad ibn Yakub ibn Fazara: 861–862 Abdallah ibn Abbas ibn al-Fadl: 862 Khafaja ibn Sufyan ibn Sawada ibn Sufyan ibn Salim: 862–869 Muhammad ibn Khafaja: 869–871 Muhammad ibn Abi Husayn: 871 Rabah ibn Yakub ibn Fazara: 871 Abu l Abbas ibn Yakub ibn Abdallah: 871 Abdallah ibn Yakub: 871 Ahmad ibn Yakub ibn Mudha ibn Sawada ibn Sufyan ibn Salim: 872 al-Husayn ibn Rabah ibn Fazara: 872 Abu Abbas Abdallah ibn Muhammad ibn Abd Allah ibn al-Aghlab: 873 Habbashi Abu Malik Ahmad ibn Yakub Umar ibn Abd Allah ibn Ibrahim I ibn al-Aghlab: 873–875 Djafar ibn Muhammad ibn Khafaja: 875–878 Khurj al-Ruuna al-Aghlab ibn Muhammad ibn al-Aghlab (usurpador): 878 Husayn ibn Rabah: 878–881 (segona vegada) Hasan ibn Abbas: 881–882 Muhammad ibn Fadl: 882–884/885 al-Husayn ibn Ahmad: 884/885 Sawada ibn Muhammad ibn Khajafa: 885–887 Abu l-Abbas ibn Ali (usurpador): 887-890 Sawada ibn Muhammad ibn Khajafa (segona vegada): 886–892 Muhammad ibn Fadl (segona vegada): 892–898 Desconegut: 898-900 Abd Allah ben Ibrahim ben Aghlab: 900 Abu Malik Ahmad ibn Umar ibn Abd Allah: 900 Abu l-Abbas Abd Allah ibn Ibrahim II (emir de Tunis, 902-903): 900–902 Ibrahim (II) ibn Ahmad ibn al-Aghlab (emir de Tunis, 875-902): 902 Abu Mudar Ziyada Allah ibn Abi al-Abbas (emir de Tunis, 903-909): 902–903 Muhammad ibn as-Sarqusi: 903 Ali ibn Muhammad ibn Abi Fawaris: 903 Ahmad ibn Abi Husayn ibn Rabah: 903–909 Ali ibn Muhammad ibn Abi Fawaris (segona vegada): 909-910
Governadors fatimites de Palerm i Sicília Hasan ibn Ahmad ibn Ali ibn Koleib, anomenat Ibn Abi Khinzir: 910–912 Khalil ibn Ishaq: 912 Ali ibn Umar Balawi: 912–913 Ahmad ibn Ziyadat Allah ibn Qurhub: 913–916 Abu Said Musa ibn Ahmad, called al-Dhaif: 916–917 Salim ibn Asad ibn Rashid al-Kutami: 917–937 Abu l-Abbas Khalil ibn Ishaq ibn Werd: 937–944 Ibn Attaf al-Azdi: 944–946 Muhammad ibn Ashat: 946–947 Ibn Attaf al-Azdi (segona vegada): 947–948
Emirs kalbites de Palerm i Sicília Hasan I (al-Hasan ibn Ali al-Kalbi): 948-954 Ahmad I: 954-969 Ali: 969-982 Djabir: 982-983 Djafar I: 983-985 Abd Allah: 985-986 Yusuf: 986-998 Djafar: 998-1019 Ahmad II al-Akhal: 1019-1036 Abd Allah: 1036-1040 (de la família dels zírides) Hasan II as-Samsam: 1040-1053 República: 1053-1072
Del al Amb l'illa de Sicília, Palerm va passar als Anjou i el 1282, als catalans sota el domini dels quals va viure la fracassada revolta d'Andrea Chiaramonte en 1392. Ha estat sempre un lloc de trànsit mercantil i comercial. Palerm ha conservat el testimoni de la cultura de tots els seus conqueridors: cartaginesos, romans, romans d'Orient, àrabs, normands, catalanoaragonesos, espanyols o austríacs, que van anar deixant la seva petja en la ciutat.
Monuments i llocs d'interès miniatura|center|900px|Vista panoràmica de Palerm des del Monte Pellegrino. Conflueixen a Palerm diferents estils artístics: medieval, barroc, nord-africà, nord-europeu... Malgrat totes aquestes diferents influències, és una ciutat que ha conservat la seva pròpia identitat.
Esglésies miniatura|Catedral de Palerm. miniatura|Església de Sant Cataldo. miniatura|Chiesa della Martorana La Catedral de Palerm és la catedral de la ciutat i l'església principal. Es caracteritza pels seus diferents estils, per la seva construcció dilatada en el temps, amb addicions, alteracions i restauracions diverses, l'última de les quals fou en el . La catedral s'ubica al Corso Vittorio Emanuele, cantonada amb Via Matteo Bonello. San Giovanni dei Lebbrosi San Giovanni degli Eremiti (Sant Joan dels Ermitans) és una església propera al Palau dels Normands. L'edifici destaca per les seves cúpules brillants, les quals mostren la influència àrab a Sicília durant la seva construcció, durant el . El campanar és gòtic. La Chiesa della Martorana, també coneguda com a Santa Maria dell'Ammiraglio (Santa Maria de l'Almirall). L'església està annexada a la de San Cataldo i mira la a Piazza Bellini del centre de Palerm. L'edifici original es construí amb una planta de creu grega, planta comuna al sud d'Itàlia i a Sicília, una variació de l'església estàndard, pròpia de l'imperi romà d'Orient. Els tres absis es comuniquen directament amb les naus i no estan separats per cap espai o plataforma, a diferència del que era habitual en l'arquitectura romana d'Orient contemporània.Kitzinger (1991), p.29-30. En la primera centúria de la seva existència l'església s'amplià en tres fases diferents: de primer, amb l'addició d'un nàrtex per allotjar-hi les tombes de Jordi d'Antioquia i la seva muller; després amb l'ampliació constituïda per un vestíbul i, finalment, amb la construcció d'un campanar centrat a l'oest. El campanar, ricament decorat amb tres ordres d'arcs i lògies amb finestres bipartides, encara serveix d'accés principal al temple. Un afegit posterior destacat és la façana barroca. A finals del patí una restauració historicista encaminada a tornar-li el seu estat original, però molts elements barrocs es mantenen.Kitzinger (1991), p.42ff. San Cataldo, església situada a la Piazza Bellini. És un exemple significatiu d'arquitectura normanda. L'església és contigua a Santa Maria dell'Ammiraglio. Santa Maria della Gancia Santa Maria della Catena: construïda entre 1490 i 1520 i projectada per Matteo Carnilivari. El nom prové de la presència en un dels murs d'una cadena (en italià, catena) que tancava el port de Cala. San Giuseppe dei Teatini, d'estil barroc. Localitzada prop dels Quattro Canti, es considera un dels millors exemples del barroc sicilià a Palerm. Oratorio di San Lorenzo Oratorio del Rosario Santa Teresa alla Kalsa, nom derivat d'Al-Khalisa, paraula àrab que significa elegit. L'església, construïda entre els anys 1686 i 1706 sobre l'antiga residència de l'emir, és un exemple destacat de l'anomenat barroc sicilià. Té una única nau amb decoracions d'estuc de principis del . Santa Maria dello Spasimo, que fou construïda el 1506 i després transformada en hospital. Per a aquesta església Rafael va pintar el seu famós quadre Il Spasimo, actualment conservat al Museu del Prado. Avui dia el temple és una ruïna a l'aire lliure, que acull concerts i exposicions.