El bisbat de Roma (italià: diocesi di Roma; llatí: Dioecesis Urbis seu Romana) és una seu metropolitana de l'Església catòlica, que pertany a la regió eclesiàstica Laci. El 2014 tenia 2.365.923 batejats d'un total 2.885.272 habitants. Actualment està regida pel Papa Lleó XIV.
Des del punt de vista administratiu i titular, és única al món en ésser contemporàniament: Patriarcat de l'Església llatina (tot i que el 2006 el papa va renunciar al títol de Patriarca d'Occident), un dels cinc que formaven l'antiga Pentarquia, a recordar que antigament va ser seu apostòlica dels apòstols Pere i Pau; arxidiòcesi primacial d'Itàlia i metropolitana de la província eclesiàstica romana; diòcesi, en virtut del fet que el romà pontífex és Vicari de Crist, Pastor de l'Església Universal i Cap del Col·legi de Bisbes en tant que bisbe de Roma
La catedral és la Arxibasílica laterana de Roma, que rep el títol de «Mare i cap de totes les esglésies de la ciutat i del món»
Territori i organització miniatura|esquerra|La càtedra, a l'Arxibasílica laterana miniatura|esquerra|El Palau del Laterà, seu del Vicariat de Roma La diòcesi, entesa com la porció de territori sotmesa a l'autoritat episcopal del papa, s'estén sobre territori pertanyent a la República Italiana i per tot el territori de la Ciutat del Vaticà. Les dues parts de la diòcesi es distingeixen en dos vicariats: el Vicariat de Roma, actualment dirigit pel Vicari General de Sa Santedat per a la Diòcesi de Roma, el cardenal Agostino Vallini;Nomenament a lActa Apostolicae Sedis, 100 (2008), p. 512. el Vicariat de la Ciutat del Vaticà, actualment dirigit pel Vicari General de Sa Santedat per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà, el cardenal Angelo Comastri.Nomina in Acta Apostolicae Sedis, març de%202005.pdf 97 (2005), p. 335.
La diòcesi s'estén sobre 881 km² i comprèn la major part de la ciutat i del municipi de Roma, a excepció de les parts que pertanyen a les diòcesis limítrofes de Porto-Santa Rufina, de Frascati i de Tívoli; a més d'algunes parròquies del municipi de Guidonia Montecelio.
El Vicariat de Roma La part de diòcesi que es troba al territori italià constitueix el Vicariat de Roma, que juguen la funció de cúria diocesana.Ecclesia in Urbe, art. 8. El vicariat està dirigit per un vicari general que, en tant que cardenal, és habitualment anomenat cardenal vicari: aquest, per nom i mandat del papa, «exercita el ministeri episcopal de magisteri, santificació i govern pastoral de la diòcesi de Roma amb potestat ordinària vicària»;Ecclesia in Urbe, art. 10. al cardenal vicari li correspon el govern efectiu de la diòcesi romana, ajudat per un arquebisbe viceregent i pels bisbes auxiliars. Des del 1970 el cardenal vicari també té el càrrec d'arxiprest de l'Arxibasílica lateranense.
El vicariat està dividit en 334 parròquies, agrupades en 36 prefectures, repartides en 5 sectors, cadascun dirigit per un bisbe auxiliar, anomenat "bisbe de sector".
La catedral de la diòcesi és la Arxibasílica del Santíssim Salvador i dels Sants Joan Baptista i Evangelista del Laterà, a la qual hi ha annex el palau del Laterà, seu de les oficines del Vicari i de la cúria diocesana.
Organització territorial Des del punt de vista estrictament pastoral, la diòcesi està subdividida en cinc "sectors". A cadascun hi ha assignat un bisbe auxiliar que col·labora amb el Cardenal Vicari i el Viceregent en l'administració pastoral de la diòcesi. Els cinc bisbes auxiliars són: pel sector Nord: Guerino Di Tora; pel sector Est: Giuseppe Marciante; pel sector Sud: Augusto Paolo Lojudice; pel sector Oest: Paolo Selvadagi; pel sector Centre: Matteo Maria Zuppi.
Cada sector està dividit en "prefectures",Nota giuridico-pastorale "La Prefettura". agrupaments locals de parròquies veïnes, útil per a la col·laboració pastoral entre les parròquies. El responsable de cada prefectura és el "prefecte", elegit entre els rectors i vicerectors de la prefectura, als quals competeix la coordinació pastoral en col·laboració amb el bisbe auxiliar del sector.Elenco dei prefetti des del sito del Vicariato di Roma. En total, la diòcesi està composta per 36 prefectures i 334 parròquies.
Orgues de govern L'autoritat suprema de la diòcesi és el papa, bisbe de Roma, que governa la diòcesi mitjançant el cardenal vicari. Els majors organismes de govern i d'animació pastoral de la diòcesi són:Ecclesia in Urbe, art. 19-22. el concili episcopal, orgue col·legiat compost pel cardenal vicari, l'arquebisbe viceregent i els cinc bisbes de sector el concili dels prefectes, orgue format pel concili episcopal i dels 36 prefectes, elegits per majoria dels rectors i vicerectors de prefectura el concili presbiteral, orgue format pel concili episcopal i pels membres electes del clergat romà, representant les diverses realitats pastorals de la diòcesi el concili pastoral, constituït pel concili episcopal, els membres de dret i els membres designats: aquest darrer grup està format per laics, representants de cadascuna de les prefectures de la diòcesi i de les agrupacions laïcals presents al territori el concili d'afers econòmics, que «té la competència de preparar el pressupost anual de la gestió econòmica de la diòcesi i d'aprovar la declaració final d'ingressos i despeses».Ecclesia in Urbe, art. 22.
Esglésies, títols i diaconies Les esglésies de Roma, al nom de la qual s'adjudica un cardenal en el moment de la seva creació, s'anomenen títols catedralicis: dins del territori del vicariat de Roma es troben: les esglésies titulars, pròpies dels cardenals preveres (simbòlicament les esglésies dels antics preveres de la diòcesi de Roma); les esglésies diaconals, pròpies dels cardenals diaques (simbòlicament, les esglésies dels antics diaques, administradors de la diòcesi de Roma).
Al territori diocesà es troben presents moltíssimes esglésies, no necessàriament amb el títol parroquial. En particular es compten: 4 basíliques majors: Sant Joan del Laterà, Sant Pere del Vaticà, Sant Pau Extramurs i Santa Maria Major; 61 basíliques menors; 163 esglésies rectories; 116 esglésies annexes a instituts religiosos; 31 esglésies nacionals; 21 esglésies regionals italianes; 12 esglésies assignades a comunitat de ritu oriental.
Vicariat de la Ciutat del Vaticà El Vicariat de la Ciutat del Vaticà va ser instituït a partir del naixement de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, amb la signatura dels Pactes del Laterà de l'11 de febrer de 1929, mitjançant la butlla Ex Lateranensi pacto del 30 de maig de 1929.Acta Apostolicae Sedis, 21 (1929), p. 309-311. El papa Pius XI establí que tal càrrec fos assignat al "Sagristà de Sa Santedat", càrrec confiat a un religiós de l'orde de Sant Agustí, consagrat bisbe amb el títol de Porfireone. El papa Joan Pau II, el 1991, abolí el càrrec de Sagristà i assignà el càrrec de Vicari de la Ciutat del Vaticà a l'arxiprest pro tempore de la Basílica de Sant Pere.
Al Vicariat vaticà estan subjectes el territori i els fidels de la diòcesi que es troben sota la jurisdicció administrativa de l'estat vaticà; al qual pertanyen només dues parròquies: Sant'Anna dei Palafrenieri i Sant Pere del Vaticà.
La Província Romana: les seus suburbicàries Les antigues diòcesis sufragànies pertanyents a la seu metropolitana de Roma reben el títol de suburbicana (del llatí compost de "sub" – "Urbis", presentat a la ciutat") i són assignades en títol als cardenals bisbes (simbòlicament els antics bisbes sufraganis del papa), però governades per bisbes ordinària com qualsevol altra diòcesi. La província eclesiàstica romana es compon de les següents diòcesis:
Bisbat suburbicari d'Òstia Bisbat suburbicari d'Albano Bisbat suburbicari de Frascati Bisbat suburbicari de Palestrina Bisbat suburbicari de Porto-Santa Rufina Bisbat suburbicari de Sabina-Poggio Mirteto Bisbat suburbicari de Velletri-Segni
Des de 1962 la seu suburbicària d'Òstia, donada l'estretor del seu territori, té un bisbe residencial, però està unida en l'administració apostòlica a la diòcesi de Roma. L'Administrador apostòlic és el cardenal vicari, que confia el govern de la petita diòcesi al bisbe auxiliar del sector sud.
Història El període paleocristià El naixement de l'Església Romana vegeu també: Simó Pere i Pau de Tars miniatura|esquerra|upright=0.7|Sant Pere, considerat el primer Papa. El naixement de la comunitat cristiana de Roma, en el moment en què era la capital de l'Imperi Romà, està vinculada a la predicació de l'apòstol Pau de Tars, començada primer amb la Carta als Romans del 57-58, i després quedant-se a la ciutat al voltant dels inicis dels anys 60 del . Per la mateixa època, va arribar a Roma també Simó Pere, el primer dels Apòstols, per resoldre les controvèrsies que sorgissin a la comunitat al voltant de les teories proposades per Simó el Mag. Pere, qui és considerat el primer bisbe de Roma, va esdevenir el fonament de l'Església romana i més tard el seu dret especial de la primacia universal sobre totes les altres Esglésies particulars.
Al voltant de 64-67 els dos Apòstols van patir a Roma el martiri durant la persecució que es va produir durant el regnat de l'emperador Neró.
Les persecucions
miniatura|upright=1.4| Vista de les catacumbes de Sant Calixt. miniatura|El circ vaticà. La mort dels dos apòstols va marcar l'inici de la persecució dels cristians a l'Imperi Romà.
La propagació de la fe cristiana a la capital de l'Imperi va deixar clar a l'autoritat política la incompatibilitat entre aquesta creença i la religió romana, en particular, al fet que, amb el rebuig del politeisme, el cristianisme no podia ser integrat en el sistema religiós de l'Estat i en el concepte de pax deorum que el subjectava. A això es va sumar el fet que la negativa del culte imperial va aparèixer com un desafiament a l'autoritat dels prínceps, amb l'agreujant en relació amb el judaisme, el cristianisme no sembla limitar a una (i reduïda) component ètnica. Finalment, el fet que els seguidors de Crist prenguessin peu en tot en els estrats inferiors de la societat romana, defensant certs principis d'igualtat, va fer aquest tipus de culte encara més sospitós als ulls de les classes dominants i les autoritats.
Quan l'emperador Neró imputà el Gran incendi de Roma a l'acció de la secta cristiana, aquesta va ser declarada il·legal i va començar la persecució en contra dels que es van negar a sacrificar als déus i a l'emperador. La persecució de Neró va ser una de les més violentes que van afectar la comunitat de Roma, marcant especialment la mort dels dos líders: Pere, crucificat al circ del turó Vaticà, i Pau, decapitat Ad Aquaas salvias, el lloc en què es troba l'actual abadia de les Tres Fonts al llarg de la via Ostiense.
La persecució, però, no van ser fenòmens continus, però els esdeveniments depenien del context polític i del biaix personal dels emperadors de tolerar o no el nou culte.
Durant aquestes persecucions van patir el martiri la pràctica totalitat dels papes: Lli (al 76, sota el regnat de Domicià); Climent (al 97, sota el regnat de Nerva); Evarist (al 106, sota el regnat de Trajà); Alexandre (al 115, sota el regnat de Trajà); Sixt I (incert, potser martiritzat el 126, sota el regnat d'Hadrià); Telèsfor (al 136 sota el regnat d'Hadrià); Higini (incert, potser martiritzat nel 142, sota el regnat d'Antoní Pius); Pius (incert, potser martiritzat nel 154, sota el regnat d'Antoní Pius); Soter (al 174, sota el regnat d'Antoní Pius); Eleuteri (al 189, sota el regnat de Luci Ver); Víctor (al 199, sota el regnat de Septimi Sever); Zeferí (al 217, sota el regnat de Caracal·la); Calixt (al 222, sota el regnat d'Alexandre Sever); Urbà (al 230, sota el regnat d'Alexandre Sever); Poncià (en any desconegut); Anter (incert, potser martiritzat sota el regnat de Maximí el Traci); Fabià (al 250, sota el regnat de Deci); Corneli (incert, potser martiritzat sota el regnat de Trebonià Gal); Luci (al 254, sota el regnat de Valerià); Esteve (al 257, sota el regnat de Valerià);